divendres, 30 de novembre de 2007

Lletres grosses.


A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V X Y Z.

POTS SER, ET SENTIS DECEBUT AMB AQUESTA
ENTRADA. POTSER ET SEMBLA QUE NO TÉ SENTIT O NO
L'ENTENS. O QUE NO CÀPTES LA MEVA INTENCIÓ.
SI HAGUESSIS FET CAS AL TÍTOL NO T'HAURIA PASSAT.

dimecres, 28 de novembre de 2007

Més perdonar.

L’altre dia vaig escriure sobre el perdó. http://vuitcentescares.blogspot.com/2007/11/personar-si-pot-ser.html
Avui, estic atrapat per les meves paraules.
Voldria perdonar-te, i sé que amb el temps et perdonaré, passaran dies, setmanes, o potser mesos, però al capdavall, sé que et perdonaré. Però avui, si miro el meu cor, estic dolgut. Soc una persona que s’ha equivocat – i dons què ! – i no he trobat ni una mica de la teva comprensió. I em fa mal. Estic enrabiat. Sento impotència. I la sento perquè sé que tot plegat és un malentès que ha crescut en espiral perquè l’hem alimentat amb la nostres ignoràncies. Les paraules poden fer tan de mal i alhora ser tan falses, tan poc autentiques, expressar tan poc el nostre ser. Una conversa serena faria de bàlsam. Jo he fet tan com he sabut per rectificar però no he arribat al teu cor. Tu saps comprendre, t’he vist fer-ho; jo se comprendre, m’he vist fer-ho. Però, tu i jo, no sabem comprendre’ns. Allò que donem a altres no sabem donar-nos-ho entre nosaltres. Les ferides que ens hem fet han pesat més que qui som i el que tenim a compartir. M’entristeix. Quanta vida perduda ! L’altre dia, exalçava el valor del perdó; avui, topo amb la dificultat de perdonar. No crec pas haver dit que sigui fàcil.

Puntuacions.

Darrerament, estic preocupat per la puntuació del meu, bloc. Tinc la impressió que cada, vegada puntuo. Pitjor : Temo que els, : meus escrits – esdevin-guin il·legibles-.,-. C,a:d;a vega´`,-.,-.,d´`’’¡ da pit -..,-ç´`+`’¡9890851 jor.

Esclavitud.

Ara mateix, faig d’esclau per al govern. La sort és que l’esclavitud ha canviat molt des del temps dels romans. La meva escalvitud : ( ser esclau de la calvície.) La meva esclavitud consisteix en preguntar coses a persones en els seus domicilis, armat d’un ordinador portàtil i una acreditació. Es increïble el que imposa una acreditació de merda que es podria falsificar amb qualsevol impressora de qualitat mitjana. Amagat darrera la meva acreditació soc l’autoritat, la generalitat és transmuta i s’encarna en mi. Soc l’autoritat censal, no puc detenir ningú però el puc censar. L’altre quasi aconsegueixo censar un etarra.

Coixos

L’aforisme més conegut de la fisica quantica és aquell que diu que l’observador crea el fenomen. Crea el fenomen per a l’observador mateix. No vol dir que el fenomen no existeixi sense l’observador sino que sense la creació del observador és invisible. Allò que no té paraules no existeix per als humans. A l’edad mitjana la màteria estava composta d’atoms – com ara – però a tots els efectes es vivia en un mon sense atoms. L’atom – el fenomen – no habia estat descrit per ningu – observador. Bé, no del tot, un grec anomenat Democrit els habia descrit en allò essencial basant-se en la pura observació. Que les coses estan formades per altres de més peties ho sabem perquè ho veiem continuament, la pedra esdeve pedretes, i les pedretes sorra, i la sorra pols. Tot i això, el mon medieval era un mon sense atoms.
Una altre manera d’explicar-ho.
Els estams i els pistils son els orgues sexuals de les plantes. I que consti si parlo d’orgues sexuals no és només per estimular la imaginació dels lectors, que jo parlo d’orgues de plantes…i tu, que penses ?, sino perquè l’exemple es escaient. Ara veuras. No se des de quan les plantes que és reprodueixen mitjançant estams i pistils, habiten al planeta. Ara, si tinc en compte que els primers hominids son de fa quatre mil·lions d’anys, les plantes han de ser molt més antigues, a cop d’ull, vint o vint-i-cinc mil·lions d’anys. Quan l’homo sapiens va apareixer, ara fa entre cent i cent cinquanta mil anys, les plantes amb estams i pistils, ja campaven per a tot arreu. I encara ningú, s’habia mirat la flor de cap planta i havia exclamat “ això, és un estam i allò un pistil” Els estams i els pistils ja habien demostrat la seva eficiencia i les plantes, ja, colonitzaven tot el planeta. No tenien nom però no paraven, a les plantes no el fa cap falta, per inclús colonitzar tot un planeta, que ningú els possi noms a les parts.
Fa dos cents cinquanta anys, a aquell, el sapiens li va agafar el bei de clasificar moltes coses, i va batejar determinades parts de les plantes amb el nom de estam i pistil.
Que és essencial i que superflu, el nom o el fet ? En qualsevol cas el nom és molt posterior al fet i només és una etiqueta penjada per algú. Per algú que per la rao que sigui necessitava identificar el fet. L’observador – l’homo sapiens – va crear el fenomen – anomenar estams i pistils a determinades parts de les plantes amb flors. El nom no és el fet, només l’etiqueta. L’etiqueta expressa la necessitat de l’observador molt més que la realitat del fenomen, encara que el fenomen existeixi per si mateix fora de l’area il·luminada per la consciencia.

A la llum d’això, l’autentic coneixement és aquell que aporta informació sobre el fenomen i sobre les necessitats i impulsos de l’observador, alhora.
Tot coneixement que no considera a l’observador – el participant, l’aprenent - com a part del propi coneixement, és un coneixement coix. Li falta una cama.
Qui apren sobre el mon i no apren sobre si mateix, només coneix la mitad. O menys, perquè el tot és més que la suma de les parts.
Les escoles, en general, son fàbriques de coixos.

dimarts, 20 de novembre de 2007

La dona del llum.

A prop de on visc, viu una dona en una casa de pagès, ella sola. És una senyora gran, té al voltant de vuitanta anys. La casa és una mica lluny del poble però molt visible, està situada al caire de una muntanya amunt d’un collet, un lloc obert a tres vents. És una casa pairal amb unes arcades magnifiques que omplen tota la façana. Viu allà però no està sola, cada nit si no hi ha cap novetat, si tot va bé, penja un fanal de la finestra més visible des del poble. Qui la veu ?
El seu marit que viu en una casa del poble, cada dia quan es fa fosc l’home mira amunt des de la finestra de casa seva, si veu el llum, tot va bé, vida normal. Sinó hi ha llum és que ella el necessita, i ell fa per manera d’arribar-hi i veure que passa.
Aquesta història m’agrada, és una història de comunicació i complicitat. I de respecte per la vida de cadascú. Com diu un amic meu, aquest dos estan més units que alguns que cada dia dormen al mateix llit.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Perdonar, si pot ser.


Dona’ns avui, el nostre pa de cada dia,
Perdona les nostres ofenses
aixi com nosaltres perdonem al qui ens ofenen.
Mt 5,11-12.

Jo t’ofendre,
tu m’ofendràs.
Saber això és visió.
Dalai lama.


Tenia ganes d’escriure sobre el perdò, estava motivat. Un cop acabat l’escrit no m’agradava, les idees no estaven malament però el to no era el que jo buscaba. El llenguatge és viu, quan escric m’en adono, a vegades aconsegueixo el que volia i guanyo jo, altres guanya ell com ahir. Això si, cap al final vaig aconseguir sintetitzar el que volia explicar amb poques frases que m’agraden. Son aquestes :

Perdonar es proclamar que la vida m’importa més que la meva ignorancia.
Perdonar és dir si a la vida.
Ignorar és la meva condició, per bé i per mal.
Aprendre és la meva tasca, mes enllà de mi i de la meva vida.
Perdonar es la meva sort.
Perdonar és força per seguir vivint, ignorant i aprenent.
Perdonar és com dir que la teva presencia, sentir la teva veu, veure els teus ulls m’importa més que el dolor que he sentit.

Volia, sobretot, expressar la necessitat que tenim les persones de seguir endavant malgrat els nostres errors. Tots arriba el dia que necessitem ser perdonats, tots algun cop ferim algú sense mala intenció però ferim i les ferides fan mal.
Si el nostre mal és la ignorancia, aprendre és el nostre remei. Ara bé, aprendre vol temps i mentrestant tenim una vida que val la pena per viure : podem riure, podem estimar, podem il·lusionar-nos amb una mirada clara i transparent com un cel net d’hivern, podem menjar arrós a la cassola, veure una criatura i sentir tendresa, emocionar-nos amb un paisatge, escriure un bloc i saltar d’alegria quan em surt una frase ben girada o l’expressió simple d’una idea complexa.
No podem esperar a aprendre perquè la vida s’ens escapa. Perdonar és la manera de seguir vivint mentre continuem aprenent.
Qualsevol persona és més valuosa que els seus errors i ignorancies.
Si puc perdonar sempre, assaboriré la vida, seré lliure i feliç.

divendres, 16 de novembre de 2007

Continuarà...

" L'anima mai pensa sense imatges."
Aristòtil.

La filosofia és provar de distingir, discernir la realitat.
La realitat, sigui que sigui, no és llenguatge.
El llenguatge és a la realitat allò que la bossa és a les patates fregides.
Primer son les patates, després la bossa, i be que sabem per a que volem la bossa i per a que les patates.
Qui és l’idiota que s’ha menjat la bossa ?
Sense bossa només hi ha patates al moment, acabades de fer, calentes i olioses, que és com dir, experiència, instant sense reflexió possible, efímer i inabastable, només l’entreveus, quan el veus ja no hi és.
El llenguatge fixa l’experiència i la fa transportable, es a dir, objecte d’aprenentatge i comprensió.
L’aprenentatge és genètic o cultural.
El llenguatge son els cromosomes de la cultura i
els cromosomes son les lletres i les paraules de la matèria viva.

Una patata de bosses fa riure però no té sentit.

A més llenguatge, més comprensió ?
Depèn. De què ?
Realitat o experiència ? és com preguntar : la llum és onda o corpuscle ?
Depèn de que mesuris. Que vols saber ?
La realitat és anterior al llenguatge.
Realitat i llenguatge son incommensurables.
El llenguatge sospesa l’experiència.
No s’acaba mai de distingir la realitat, és impossible distingir-la del tot.
La realitat és infinita, in-finita, no-finita.
A més llenguatge, mes eines per distingir la realitat.
A més llenguatge, mes possibilitats de confondre’l amb la realitat.
El fiador de la balança és la virtut i la identitat.

La identitat no és llenguatge.
L’anima és el llenguatge de la identitat.
La identitat és l’ull del huracà, el buit que organitza al seu voltant.

XI

Trenta radis s’ajunten en el botó d’una roda
del buit (del boto) sorgeix la utilitat de la roda.
Forma un recipient d’argila
del buit (del recipient) en sorgeix la utilitat
Obre portes i finestres en la paret d’una casa;
del buit de les obertures sorgeix la utilitat de la casa
del buit( de les obertures) sorgeix la utilitat de la casa
Així, doncs de la existència de les coses ens beneficiem
i la no-existència de les coses ens és útil.

Lao-Tzi.


Les imatges son el llenguatge de l’anima.

La realitat és un ball de formes inerts, vives i conscients.
Les formes son les lletres de les imatges.
Les imatges son les paraules de la realitat i les paraules, les imatges de la realitat.

Escriure és expressar latència, el contingut de la latència és fa visible un cop escrit.
Escriure és forjar formes i imatges fetes de paraules per distingir una mica més la realitat.

Les coses son procés i temps tan com instant i presencia.

En la llum dels teus ulls, treu el nas la teva anima.
La claror de la teva mirada m’ensenya qui ets i que veus.

El llum del cos és l’ull. Per tant si el teu ull és bo tot el teu cos quedarà il·luminat, però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Per què si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà de gran la foscor.
Mt 6, 22-23.
Continuara...

dijous, 15 de novembre de 2007

La noia del tren.

Pujo i pregunto “ És el tren de sant Celoni ?” Al vago hi ha dues noies; una porta una caspsa de cartro i una carpeta, l’altre llegeix. Em contesten entre les dues, un moment després la de la carpeta, ja asseguts del biaix al mateix grup de seients, m’explica que, potser sortirà abans, el tren del altre banda de l’andana. Un surt a “i 28”, l’altre a “i 25“ però no sabem quin és quin. Tot d’una s’aixeca, recull la capsa i la carpeta, “diria que sortirà abans” exclama amb to optimista mentre és dirigueix a la porta i surt, travessa l’andana i puja a l’altre tren saltant lleugera. M’entretetinc fent una mirada circular per el meu vago, res em crida l’atenció fins que la veig; ella, capsa i carpeta, emmarcada per la porta del meu vago que em crida desde la porta del seu. Amb la má hem crida. Com que m’ha convençut m’aixeco i travesso l’andana de rajols clars i lluents. És una noia jove, té els llavis molsuts i el cabells arrissats i negres, ja estem asseguts cara a cara quan constatem que el nostre tren és el de “ i 28”. Ens aixequem de cop i amb questió de segons tornem a ser al tren de “ i 25”. Hi ha sintonia, ens posem a xerrar del tren, dels horaris, del dia. M’assebento que estudia arquitectura, el temà m’estimula i em poso a parlar-li d’una reclamació que té un arquitecte d’aquells famosos, ens engegem més, i aprofitem l’embrazida per despotricar – si despotricar – del projecte del camp del barça. Li diem de tot : ensucrat, fat, banal, pur marketing, reclam per japonesos, monument de foto aèria i més. Ara, el vagó és mig ple i el tren en marxa. Com nosaltres. Pregunto : “ estàs d’acord amb allò que diuen, que l’arquitectura actual mira molt per la forma exterior dels edificis i poc per l’interior i la funcionalitat per les persones ?
“I tan que si” diu quasi botant del seu seient. Efectivament, hi ha sintonia. M’explica que és molt corrent dedicar una bona part del temps de projecte a l’estructura i l’interior és fa amb el que queda. I si és poc que hi farem…
Seguim xerrant, canviem de tema, li parlo d’un llibre que llegeixo, tornem a canviar de tema, xerrem, xerrem…
Ha arribat la seva parada, li dono la mà i li dic :
- encantat de parlar amb tu.
- igualment - diu mentre ens donem la ma.
Baixa del tren i ja no la veig, ha dit que anava a treballar.


No se qui ets, ni et vaig preguntar el nom, se dues cosetes de tu però em va encantar parlar amb tu de Barcelona a Granollers, i quan penso que varem canviar de tren dues vegades, em fa riure. Varem compartir tres quarts d’hora de vida, va ser agradable, tu ja no hi eres però aquell vago s’habia tornat amable com si el perfum de la nostra conversa animada ho impregnés tot. Vas ser la flor d’aquell dia, d’aquell vago i d’aquell viatge, i en la meva memoria, la flor d’un record càlid, mentre em duri.
I aquest escrit, la llavor del que vull ser.

 
Contatori per sitocontadores web