dimecres, 31 de desembre de 2008

Expandir la consciencia.

I al capdavall, tot és energia ?
Energia, espai i temps.
Nosaltres també ?
Si és el que som, i també som informació, una magnitud que comença a tenir rellevància en la ciència actual. I sàpiga que és més complicat el nostre cervell que tot el cosmos.
....
En el nostre cervell hi ha uns 100.000 milions de neurones i a l'univers 100.000 mil·lions de galàxies, que interacciones d'una sola manera, en canvi les neurones ho fan de milers de maneres.
David Jou – físic i poeta.
Vanguardia, 3/12/2008.
Salut, amor, prosperitat i alegria pel 2009.

dimarts, 30 de desembre de 2008

replica

Apreciat Sr.
Sovint llegeixo els seus articles a l' Avui. M'atreveixo a suggerir-li que reculi tres pàgines des de el seu article a la pàgina 20, i miri la pàgina 17. I ha un article que crec molt significatiu no tan pel que diu - que fa dies que n'anem plens – sinó pel panorama que s'hi entreveu .
Es titula “L'FMI denuncia la passivitat dels líders mundials” i és a la part superior dreta de la pàgina.
Vaig al gra, aquesta – tal i com jo ho entenc – és un crisi de legitimitat i si bé, això a la curta no tindrà gaire repercussió, a la mitja i la la llarga serà el que quedarà d'aquesta crisi, les institucions socials viuen òptimament del prestigi, i també poden viure del “anar fent” però no poden viure en el desprestigi.
Li diré, per mi Obama és el Gorbatxev del capitalisme, el reformista que ho provarà raonablement però a qui les circumstancies superaran, que arribarà tard. Estic amb vostè que no és temps per aventures, excepte per aventures forçades per les circumstancies. Passats vuit o deu anys – que en temps de persona és molt però en temps d'història poc - quedarem parats de tan ràpid com podem canviar circumstancies i amb elles, les nostres prioritats i idees. Com els ex- comunistes direm : “ com pot ser que ens ho creguéssim ?”
L'article que menciono és un catàleg d'ingenuïtats. Encara no creiem que els nostres polítics siguin tan irresponsables, però ja ho creurem – tinc la sospita que a algun li trencaran la cara !
A l'article, el director de l'FMI és queixa que les mesures acordades pel G-20 han quedat en paraules. Ho diré en català central : quins collons!
Doncs que esperava, que no coneix els seus col·legues ? Que té això de novetat ? Que no sabem que la política tal i com és fa avui és més que cap altre cosa relacions públiques ? I xerrameca, es clar.
Es ..........(no sé ni quina paraula posar, vostè mateix) sentir un polític dient després d'alguna reunió : “volem donar un missatge de tranquil·litat”. O és ximple, o és un malparit. La tranquil·litat ve de saber que algú s'ocupa honestament – dintre les seves limitacions que ja hi comptem – de les dificultats, i no pas de repetir “donem un missatge de tranquil·litat”. Estic preocupat, ho confesso però no pas pels problemes que hi ha sobre la taula, que com qualsevol qüestió si els afrontem amb seriositat s'encaminaran per bé, sinó per la irresponsabilitat i incompetència amb que s'encaren per part de qui li toca fer-ho. Dintre aquesta línia el president espanyol – i el francès - és un primera espasa.
Per cert, que feien els economistes que per professió era qui tocava avisar ? No ho podia pas fer jo que no en tinc ni idea.
El que és jo he entrat en un escepticisme profund, com puc creure als que – per activa o per passiva – han fet aquest bunyol, per mi hi ha moltes veus que estan, ja ara, desacreditades. Algú ha reflexionat sobre la cadena de gent mirant cap a l'altre banda per arribar on som ? Sobre, la cadena de gent dient “A” i fent “B” ? M'equivoco o és aquesta una questió social de primera magnitud ?
O sobre l'idealisme – en el sentit filosòfic – exacerbat amb el que parlem de les coses. Segons l'article de la p.17 a Washington és va acordar – cordeu-vos el cinturó que agafem velocitat !– enfortir la transparència del mercat, reforçar la cooperació internacional i – aquest, pel camí que anem aviat serà un clàssic – reformar la regulació dels mercats financers. Prepareu-vos pels missatges de transparència, cooperació i regulació. Missatges vindran, segur. Una societat com la nostra on abunden els missatges per despistar o amagar més que per expressar o saber les coses, no pot, trobar solucions perquè el primer requisit per fer-ho és parlar-ne amb claredat, assumint la qüestió. Qui amaga un problema no té cap problema fins que li peta a les mans. Voldria subratllar que les propostes de Washington – transparència, cooperació i regulació – son perfectament possibles però...volen temps, son idees que no s'omplen de contingut fàcilment i que necessiten maduracions llargues, suposant – que és força suposar – que aquest ésser orgànic anomenat globalització no vagi més despresa que tot això i suposant el contrari del que diu l'article de la p17, que s'emprengui la tasca de materialitzar aquest acords. El que és jo no crec amb generalitzacions com aquestes, - voleu dir que son res més que paraules ? - ara be, el meu escepticisme no impedirà als responsables fer-ho bé, d'ells depèn, que ho facin.
I per acabar, en relació al mercat m'agradaria dir que el mercat no és un invent capitalista. Quan va néixer el capitalisme al segle XVIII, el mercat ja feia segles o mil·lennis que voltava.
Què diferencia el mercat, del mercat capitalista ? Hi ha algú que pugui contestar...?

dijous, 18 de desembre de 2008

Sis principis, sis.

U : En el nucli de cada persona existeix un punt tendre indestructible.
DOS : La vida flueix a través teu excepte quan no ho fa.
TRES : La vida és genial però a vegades cou com l' infern.
QUATRE : Existeixen dues identitats en tu : la unitat psicologica bàsica és la relació.
CINC : Existeix una intel·ligencia més gran que tu.
SIS : El teu camí és unicament teu : ets un desviat incurable.
(Extrets de "El coratge d'estimar", Stephen Gilligan, Editorial Rigden)

Quina llàstima...

...la sabata no el va tocar !!!

dimecres, 17 de desembre de 2008

De les potencialitats.

Sempre em fa il·lusió que algú comenti el meu bloc. Per això, si com aquest cas, em fan una pregunta la contesto fins on arribo. Les preguntes i comentaris m'ajuden a veure les costures dels arguments que escric, m'ajuden a matissar i a posar en evidencia les febleses del que dic, sigui per inconsistència interna del argument, sigui per què tal com l'he fet és poc comunicable. M'ajuda a explicitar els meus prejudicis – judicis previs. Einstein al·ludia a la capacitat de comunicar quan deia “ no pots dir que entens de debò una cosa si no la pots explicar a la teva avia .” Si no sé compartir el que sé, és que, potser, realment no ho sé. El coneixement pel consum personal no existeix.
El Drac em pregunta “ Quan parlem de potencialitats, parlem d'alguna cosa realment?”
Efectivament parlar de potencialitats sense afegir res més, és un exemple de llenguatge inespecific, i comprenc que a falta de familiaritat amb el farcit, amb allò de què – almenys potencialment - és pot omplir, la sensació és de no tocar vores, volàtil, gasosa. Com un canaló sense carn o un braçet sense nata ni crema ni trufa......que trist !! Vaig a escriure de potencials concrets amb la idea de donar una mostra, un tast.
Quan vaig néixer tenia la potencialitat d'aprendre a parlar xinés, avui la segueixo tenint intacte – no la he utilitzat per res, la tinc tota per estrenar – alhora sé que al punt de la meva vida on soc, és poc probable que desenvolupi aquesta potencialitat.
Totes les persones tenen la potencialitat de ser compassives. Si miro al meu voltant, i observo amb agudesa, m'adono que hi ha persones, ambients i accions que uns, estan més de cara, altres més d'esquena a aquesta potencialitat.
La llibertat és una cosa que tenim el dia que naixem, de la mateixa manera que tenim mans, estomac, mare o pare ? O és un potencial que podem desenvolupar – un aprenentatge a fer- al llarg de la nostra vida ? – malgrat la trista realitat que algunes persones mai arriben a ocupar-se'n ni socialment ens encaminem cap a aquest potencial.
El llenguatge i l'expressió son dos potencials que en un geriàtric veuríem amb tota nitidesa que...son potencials, veuríem el diferent grau de realització en persones diferents que de naixement tenien potencials similars. Qui pot dir que ha espremut tot el potencial lingüístic i expressiu possible per a ell ?
Si no fóssim la llavor d'un potencial latent, podríem evolucionar, avançar o créixer ?
Jo sé que d'aquí trenta anys alguns dels potencials que habiten en mi hauran crescut, altres seran tan latents llavors com ara. Avui soc el potencial del que seré, més el potencial del que no seré – sóc moltes més coses que ara no venen al cas però n'hi ha una que vull mencionar : soc potencial, però encara més sóc presencia. Però el que seré, també, depèn de la percepció que jo tingui dels meus potencials i d'on posi la meva voluntat i atenció. Allà on dic “ habiten en mi”, podria dir “habiten en la societat” i només amb algunes correccions de concordança, l'afirmació seria igualment coherent – que no certa.
Quan l'Eudald Carbonell escriu un llibre amb el títol “ Encara no som humans” - crec entendre el que vol dir però no m'agraden alguns supòsits d'aquesta afirmació. En qualsevol cas parla de potencials sinó quin sentit té aquí dir “encara” ?
Quan moltes vies espirituals parlen de realització, sinó parlen de realitzar un potencial latent, de què parlen ?

Per acabar, cites :

“No hi ha el més petit dubte que la majoria de les persones viuen, sigui físicament, intel·lectual o moral, en un cercle molt restringit de la potencialitat del seu ser. Només és valen de una proporció molt petita de la seva consciència possible (...) com si una persona, de tot l'organisme corporal, només estigués acostumat a fer servir el dit petit de la ma.(...) Tots tenim, per recorre-hi, reserves de vida amb les que ni tan sols somiem”.
Wiliam James. Psicòleg(1842-1910)

“Tant si creus que pots como si creus que no,...tens raó.” Henry Ford

P.E. Qüestions relacionades son : Com triar entre els potencials possibles? Com desenvolupar potencials ?

dimecres, 10 de desembre de 2008

Ja m'agradaria !!!

“En el filòsof, l'home de l'amor a la veritat i a la vida conscient, vida i doctrina tenen que estar d'acord. El centre de tota doctrina és allò d'ella que els seus seguidors materialitzen.(...) Amb tot, si el filosof està cridat a viure allò que diu, aleshores la seva tasca és, en un sentit crític, encara, major : la de dir el que viu.(...) Encarnar una doctrina significa convertir-se en el seu mitjà. Això és el contrari d'el que s'exigeix en el “plaidoyer” moralista de un obrar estrictament dirigit per allò ideal. Al atendre allò que és encarnable, estem protegits de la demagògia moral i del terror de les abstraccions radicals no vivibles”.
Critica a la raó cínica, pag 176 – Peter Sloterdijk.

Estimar saber, conscients que el màxim risc és generar un pensament a l'altura de les pròpies neurosis, necessitats i interessos, un pensament que sigui, en la seva major part, projecció de la pròpia subjectivitat egotica sense purificar. Recordem Jung : tot el que no és consciencia, és projecció. Sinó aprofitar que el procés d'estimar saber, que l'amor a la veritat, posa en evidencia les pròpies limitacions, per distanciar-se'n i amb l'objectiu final, si és possible, de superar-les i dissoldre-les. És a dir, aprofitar la voluntat de comprendre la realitat i adaptar-se als temps que toca viure per desenvolupar vida conscient. Filosofar per construir un art de viure, estar en el món fruint en el present de la vida que m'ha estat donada i al mateix temps projectant cap al futur les potencialitats que tinc per desenvolupar-les i realitzar-les – es a dir, fer-les reals. Les potencialitats que, de fet, no son meves sinó de la nissaga d'homes a la que pertanyo, els meus ancestres concrets. Potencialitats que es manifesten a través de la meva vida. I així universalitzar-se, realitzant en l'espai de la pròpia existència, en el temps del propi poder personal, alguna de les potencialitats humanes.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Coses que crèiem.

Crèiem...
... que els gestors dels bancs defensaven els seus interessos i beneficis amb ungles i dents amb la determinació que la lloba defensa els llobatons. Però la seva incompetència era més gran que no podíem capir. Com demostren detalls sucosos que hem sabut aquests dies per la premsa – amb la boca petita, es a dir, fora de titulars i programes de gran audiència. Ho crèiem però els gestors, no gestionaven.
...que els organismes reguladors estaven al cas : supervisaven i arbitraven la jugada. Ho crèiem però els reguladors, no regulaven.
...que les agencies de rating valoraven ( es a dir : establien el valor ) dels diferents actius i així tots els operadors dels mercats estaven correctament informats dels riscos que corrien. Ho crèiem però els valoradors, no valoraven.
...que els governs estaven al cas del que feien gestors, reguladors i valoradors,disposats a intervenir si calia. Crèiem que estaven al cas, però estaven a la lluna.
...que les oposicions fiscalitzaven els governs i on els governs no arribaven o no volien arribar, les oposicions amatents senyalaven error i mancança. Menció especial per les oposicions d'esquerres : on eren les esquerres ?
Que feien ? A ells que els agrada tan la crítica, a qui criticaven ? Ara, si hi hagués una esquerra solida, ben organitzada, amb una anàlisi coherent del present i una visió creïble del futur, era l'ocasió per hegemonitzar la política – i el que en penja - durant vint, trenta o quaranta anys. Crèiem que les oposicions vigilaven però potser, només opositaven.
...que els mitjans – ara que n'hi ha tants – informaven, i si bé no ho explicaven tot – que ja sabem que no potser – existia un nivell mínim crític, un límit de seguretat, per sota del qual els interessos deixaven de comptar i prevalia el principi de realitat. Ho creiem però els informadors, no informaven.
...que hi ha experts, estudiosos i doctors que amb el seu coneixement i força moral podien avisar. I encara que ja hi va haver qui ho va avisar, però ni van ser gaires ni es va saber més enllà dels ambients acadèmics. Menció especial a Paul Krugman que ha tingut la decència de reconèixer que no tenia consciencia que a través de la banca d'inversió, s'havia creat un sistema bancari paral·lel que corria riscos desmesurats. Ho creiem però els pocs que varem avisar ni tenien la veu prou forta ni teníem ganes de sentir-los. I menys, encara, de fer-los cas. Era tan rendible !!

Massa creure, i poc veure.
Crèiem, si, però no veiem que el motor de tot plegat era un exagerat afany de lucre.
El que creiem era l'embolcall; el no veiem, el producte.
La crisi no és la qüestió, només el símptoma.
La qüestió és...quines circumstancies fan possibles aquests fets?

Contrapunt :

El Tao les engendra,
la virtut les nodreix,
la matèria els dóna forma,
les circumstàncies les completen.
Per això, totes les coses de l'univers veneren el Tao
i honoren la virtut.
Veneren el Tao i honoren la virtut
sense que ningú els ho ordeni, per voluntat pròpia.
Perquè el tao les engendra,
la virtut les nodreix,
les fa créixer, les desenvolupa,
els dóna un recer i un lloc on viure en pau,
les alimenta i les protegeix.

Les engendra i no les posseeix,
les ajuda i no se les apropia,
és el seu superior però no les controla.
Aquesta és la virtut superior.

Tao te king, LI,(51).

dijous, 4 de desembre de 2008

Consumir.

Fa poc dies que el president Montilla ha fet una crida publica a consumir. Ho escric perquè quedi, només per això. D’aquí un temps quan el puto capitalisme ja sigui història podré dir que jo ja ho deia.
Cridar a consumir és un despropòsit.
No hi ha valors humans en el consumir. Cridar a consumir té molt a veure amb l’adoctrinament, que ho faci un home considerat d’esquerres - per si mateix i per la convenció vigent - és pel capbaix irònic, per no dir res més gruixut.
Una cosa és poder tenir el que pots usar, treure’n un profit, fruir-ne, l’altre és consumir perquè hi som ficats i no veiem alternativa. Un altre cop pa per avui, fam per demà. Els romans que en això la sabien molt llarga distingien entre l'otium i el neg-otium. Entre l’oci i el negoci que literalment vol dir la negació de l’oci donant a entendre que la vida és oci i el negoci una obligació emprenyadora. Pels romans un personatge com Bill Gates seria considerat un estúpid que perd el seu temps d’oci - de vida - per acomplir l'afany d’acumular diners. Un autèntic ximple. Els romans apreciaven la propietat però no per acumular-la i poder ser el més ric del cementiri sinó per fruir-ne. La riquesa per ser autentica riquesa ha de ser a mida de qui la té, a mida de la seva vitalitat.

Podria afegir un seguit de consideracions sobre tota la questió del medi ambient que, tanbé, vindrien al cas però ara em fa mandra.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Em considero un bitxo "raro" que és molt millor que ser normal.

divendres, 28 de novembre de 2008

Mantra.

Si vols sentir el mantra de la compassió
cantat per Dechen Shak Dacsay,
el trobaràs a :
http://www.vilaweb.tv/?video=5206

Gregorio Luri

" Quan vaig fer quaranta anys, vaig decidir fer-me un regal a mi mateix, no el recomano a ningu. a vegades m'ha anat bé, a vegades malament , el deixar de pensar en formules. Portar la reflexió més enllà del refugi de la formula i el criteri d'autoritat."

Luri toca, ni que sigui de pasada un tema clau, no el diu però el deixa entreveure, per transformar el propi pensament, inevitablement s'hi pateix. M'ha impresionat per la seva inusual sinceritat en l'ambit de la opinio pública. El podeu sentir i veure a http://www.vilaweb.tv/?video=5475 ; duració 8 minuts.

dimecres, 26 de novembre de 2008

ja veus!

Avui, lo revolucionari és parar-se a pensar.

dijous, 6 de novembre de 2008

Si no em trobes darrera l'autobus.

Si no em trobes darrera l'autobús
i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh.Vine cap al davant de l'autobús
Tu em trobaràs allà.
Tu em trobaràs allà. (2)
Vine cap al davant de l'autobús
Tu em trobaràs allà.
Si no em trobes a la concentració
i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh.vine cap a la presó de la ciutat
tu em trobaràs allà.
Si no em trobes al riu Missisipi
i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh,Vine cap a la piscina amb mi.
Jo estaré banyant-me allà.




Ahir com per casualitat - la casualitat és només la causa que no sabem - vaig recordar aquesta canço que vaig aprendre ara fa trenta anys llargs quan era Escolta. Per als que som afeccionats a la política i a la història, aquests dies son emocionants, pasen coses. Dit en termes esportius, hi ha partit. Ara, encara, no ho acabem de veure, però alguna cosa és mou. En pocs dies hem vist un president dels EEUU negre i la nacionalizacio - ni que sigui parcial - de la banca. Malgrat tot, és mou.

Cinquanta anys en temps de vida d'una persona és molt, a segons quina edat és tot. En temps històric és poc, molt poc. Per això, és tan destacable que en tan poc temps històric, hagim pogut veure un canvi diametral : l'u de desembre farà 53 anys Rosa Parks es va negar a seguir les instruccions del conductor de l'autobús i ocupar el lloc reservat per als negres a la part del darrera - l'autobús del que parla la canço. 53 anys de Rosa Parks a Barak Obama.

He recordat la canço, inclús quan ho explicava a un amic, l'he cantada. Era llavors, fa més de trenta anys, un tema d'actualitat. Perquè ens van ensenyar aquesta cançó ? Perquè com aquell que diu acabava de passar, la épica del gest de la senyora Rosa - i la cua que va portar - encara ressonaven en l'ambient. Que jo - que tampoc soc tan gran ! - tingui un record personal com aquest, demostra tan la proximitat d'aquells fets com el valor del canvi. Les mentalitats canvien molt lentament, molt. Alegrem-nos de veure-ho, la majoria de generacions no veuren res semblant.

La imatge que sempre recordaré d'aquest dia, la que m'ha tocat el cor és la de Jesse Jackson plorant. He sentit la seva emoció com a meva. Quan Rosa Parks va dir prou, Jesse tenia 14 anys. En les seves llàgrimes hi ha tot l'amor, tota la ràbia, tota l'esperança, tota la por, tot el desanim, tota l'alegria, tota l'empenta de quaranta anys de lluita pels drets civils i la igualtat. Hi ha gent que lluiten cada dia i aquests - ho va dir B.Brecht - son els imprescindibles. La elecció d'Obama no és l'esperança del que pot canviar sino el simbol del que ja ha canviat. Llàgrimes d'alegria, una realitat i una lliço d'esperança, visió i molt més. Felicitats Jesse per haver cregut en avui quan encara era un futur incert i inimaginat.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Cridar

De jove, algun cop, vaig cridar "Catalunya Lliure",
avui, m'estimaria més cridar......"Bufet Liure".

divendres, 31 d’octubre de 2008

Discernir.

Discernir és un indicador de consciencia.
No saber-ne un indicador de grolleria.

Una cosa es usar i l'altre consumir.
Una cosa es prosperar i l'altre l'afany de lucre.
Saps distinguir-les ?

Missatge de Montse M.

La vida és curta.
Trenca les regles.
Perdona ràpid.
Fes petons lentament.
Estima de manera veritable.
Riu incontrolablememnt.
I mai t'arrepenteixis de res que t'hagi fet somriure.
La vida pot no ser la festa que esperem, però mentre estem aquí... hauríem de ballar.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Desig

Que siguis tan feliç com vaig somiar que ho erem junts.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Aforismes de temporada.

Si no hi haguès tants historiadors, la memòria històrica no interessaria a quasi ningú.
* * *
* * * *
El futur és alguna cosa que no imaginem.
Podriem però no en sabem.
* * *
* * * *
He tingut la temtació d'escriure
"podrieu però no en sabeu".
Si les temtacions fossin de franc,
No en deixaria passar cap sens caure-hi
de quatre grapes amb gust i ganes.
Madurar es aprendre que no hi ha res de franc.
* * *
* * * *
Hi ha quatre classes de capacitats :
les que tens,
les que no tens,
les que aprens,
i les que perfecciones.
* * *
* * * *
Jo se moltes coses,
puc fer raonaments fins i complexes,
puc agafar un aire sofisticat,
puc escriure paraules belles i sonants
amb aires de trascendencia i importancia.
Però, tu tens alegria de viure a cor que vols,
com t'envego !!
Ho vaig saber l'altre dia,
quan discretament, sense que t'en adonessis,
et mirava els pits .
* * *
* * * *

divendres, 17 d’octubre de 2008

Coses que arriben.

Sovint amics o coneguts m'envien coses que troben per internet. Si m'ne envien masses em canso, de tan en tan però arriben coses amb gracia. Com avui :


'En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura del Alzheimer. De aquí en algunos años tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para que sirven'.

Dr. Drauzio Varella

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Jo també jugo : Sis anotacions sobre la crisi.

1 És una crisi ètica. Quan l'objectiu principal és fer diners, se'n fan. Em permeto subratllar que “fer diners” és un objectiu, “fer diners de forma solvent” es un altre. Els fets demostren que l'objectiu real era “fer diners”.

2 Oblideu tota comparació amb la crisi del 29. És lògic buscar referents al passat però les circumstancies actuals son diferents. El 1929 no hi havia potencies emergents – el famós Brasil-Rusia-India-China -, no hi havia ordinadors, ni Internet, ni televisió no hi havia ni la pressió de les qüestions mediambientals, ni la pressió demogràfica actual. Estats units era una potencia emergent avui és el país més endeutat del planeta. Mirem al passat perquè és el que tenim i d'una manera o altre cal canalitzar la ansietat però la història no és repeteix. El moment històric es molt diferent.

3 No és possible entendre aquesta crisi sense entendre – ni que sigui vagament – el mercat de derivats financers. El 99 % de les persones no l'entenem ni vagament. És per tan també una crisi de comprensió. Unes minories molt influents han posat en marxa un mecanisme nou que no respon a la lògica del passat. Si només haguessin fet fallida unes quantes hipoteques, rai !! Lectura recomanada : “La era de la informacion vol 1 : la sociedad red, Manel Castells” Hi ha un capítol sencer dedicat als derivats financers. A la Vanguardia escriu una periodista nord-americana que es diu Naomi Prims, és la que sap i s'atreveix. Que saben segur que ni ha d'altres.

4 Els governs fan el que poden. Els capitals circulen lliurement pel planeta forà de l'esfera governamental, i això seguira així per més que es reguli. Els governs no estan al marge de la influencia dels moviments dels capitals sinó molt influïts per ells. Ara, els polítics d'alt nivell acaben la seva vida professional al servei d'alguna multinacional o fons d'inversió. Dit això, ara ve una onada reguladora, tan si és bo com dolent que això el temps ho dirà.

5 A mig i llarg termini, la influencia més important d'aquesta crisi serà la pèrdua de prestigi del actual ordre de coses : el capitalisme consumista – que no el mercat . La visió del món basada en l'economitis com si la vida humana fos una qüestió exclusivament material. Fa dos-cents anys l'economia era capitalista però no pas consumista. Molta atenció a les frases que contenen el nom consum o el verb consumir, acostumen a tenir un to doctrinari, fa riure perquè sinó faria plorar, veure com els creadors d'opinió – inclosos els progressistes – ens conviden a consumir – consumir és molt diferent d'usar – sota l'amenaça de tota mena de desastres sinó ho fem. Altre cop la pèrdua de sentit. Com més llarga i profunda sigui aquesta crisi més gran serà la neteja. La mare terra en dirà bé. Visca la crisi !

6 Un pronostic. Aquesta crisi en la seva dimensió humana – en la seva dimensió econòmica, no ho sé - durarà vint o trenta anys, quan acabi, el món haurà canviat. Això que veiem avui, és el principi de la fi. Ara tindrem l'ocasió de comprovar que és realment una crisi, més enllà de la retòrica. Poseu en marxa la vostra capacitat de sorpresa – per bé i per mal - la necessitareu. El futur serà com encara no imaginem. La realitat és no-lineal, les prediccions acostumen a fallar. Si fa tres anys algú ens hagués dit que un govern republicà als Estats units nacionalitzaria parcialment la banca, ni l'hauríem escoltat de tan llunyana que era la idea, i mireu on som.

P.E : M'està passant pel cap la idea de crear un club d'amants de la crisi. La seva finalitat serà riure's de la crisi i la histèria col·lectiva tan com aprendre a fruir-ne. El que és jo ja m'he apuntat a un taller de teràpia del riure. Em pregunto : com es fa per fruir d'una crisi com aquesta ? Penseu que si tornéssim al nivell de renda de fa trenta o quaranta anys – quan jo era petit – tampoc seria tan greu. Vivíem d'una manera més saludablement austera però no ens faltava res del que necessitàvem per viure i tinc la impressió que teníem més oportunitats de ser feliços que ara, no teníem tantes coses que ens podessin distreure. La insinuació que si tornéssim als nivells dels anys setanta no passaria res greu, us serà molt útil per esfereir liberals i progressistes de diferents menes. Si pateixen del cor, més val que calleu, podeu tenir un disgust.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Tots tenim una esquerda.


La meva atenció és feble,
la responsabilitat prima,
la disciplina tova,
l’amor poruc,
l’alegria impensada,
la tristesa dolça,
la ràbia, present
i la por...
i el plaer...
ara sol i vent,
ara boira i lluna.

I fora, els altres, tan estranys,
just una escletxa;
emoció, pas, flama i aigua.
Ara boira i lluna,
ara sol i vent.

Amor ignorant, vida crua,
si jo sabés patir,
quan aprendria !
Unides pel revés ferida i estima.
Es trist, ermosa,
no en varem saber,
lligats pel dit, mal dit, res dit.
Amor desdit, temps que rodola.

M’afino, ara sens dubte,
cap a l’esfera de la llum,
i més enllà,
on no hi ha ni ombra ni clar...
ni cal cap paraula.

dilluns, 29 de setembre de 2008

Com...

...un àcar a la pell de l'univers.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Intent - reexit tot s'ha de dir - d'aforisme.

Si al coneixement no l'acompanya la compasió, l'acompanya el cinisme,o la deseperació i el pesimisme, o bé, el pasotisme.

Quines coses.

De bon matí, tinc el mal costum de llegir el diari, m'agrada però sovint penso que em poso al cap coses que més aviat fan nosa. Un vici és un vici, que hi farem !!
A vegades llegeixo coses lucides que em fan trempar - intelectualment, es clar, soc un pervertit però no d'aquesta mena -
Un senyor que és diu Puigvert - Antoni Puigvert - menciona una anecdota biografica explicada per George Steiner , filosof viu i home lúcid per sempre. El seu mini llibret - d'Steiner - Nostalgia de lo absoluto, és una delicia. Steiner explica que va neixer amb una deficiencia congenita, la ma esquerra estava quasi paralitzada. El seu pare li lligava la ma dreta perquè no la pugues fe servir i obligar-lo a fer les coses amb l'esquerra. Steiner explica i reconeix que gracies això fa forjar el seu caracter, a més, de recuperar la mobilitat en la ma tonta. Expressa també agraiment a la determinació del seu pare. Diu que és l'experiencia que més positivament ha marcat la seva vida perque el va ensenyar a lluitar.
Avui - que sempre estem de collons - el pare d'Steiner seria considerat a més d'un mal pare, un deliquent, i probablement tindria molts problemes amb la llei i l'associació de pares; aquesta practica una vexació i inclús, potser, una tortura.
Com deia aquell : reflexionem-hi.
Perquè ens creiem tan que la manera d'ajudar a les persones és posar-los les coses fàcils ?

dimarts, 10 de juny de 2008

Futurologia...

No és bona idea fer futurologia, en realitat quan parlem del futur - no em refereixo ara a visionar el propi futur que és una cosa sana i recomanable, si, com tot, es fa bé - sino a quan parelm de quins fets poden condicionar la nostre vida, més a una escala social o política, o a escriure la Historia que vindrà . En realitat, estem projectant sobre el futur, les nostres pors o desitjos. Recomanat : qui vulgui parlar de les seves pors o desitjos - una altre cosa sana i recomanable, si com... - que en parli directament, camuflar-los en altres coses és fàcil que porti a la confusió.
Malgrat tot, una cosa és que jo sigui prudent quan parlo del futur, l'altre és que estigui disposat a combregar rodes de molí.
Ara mateix, vivim la vaga de transportistes deguda a l'alça del preu dels carburants. Crec que en el rerafons hi ha un fet de gran magnitud.
Avui, el moviment de mercaderies no és puntual sino estructural. A qualsevol supermercat o distribuidor podem trobar articles i productes de mig món. Fa molt de temps que, ja, no vivim de les coses que tenim aprop. En canvi, sabem del cert que aquest és un model comdemnat a encarir-se, i en alguna de les seves parts a desapareixer. El temps dirà quines.
Venen canvis, no sé quins, ni de quina magnitud però venen canvis. Cada dia que passa anem veient més que honradament no podem creure que ens quedem igual per molt de temps. Personalment penso que la propera decada serà moguda. Ja no parlem de les generacions futures , les generacions futures, com deiem fa anys, som nosaltres.

Qué ens guiarà en aquest panorama ?
Demà, en parlo. ( demà en realitat vol dir aviat).



divendres, 6 de juny de 2008

Serà...

Si la atenció és feble, l'esperit no hi veu.

Serà...
... si deu, el pare, el mestre, l´univers, la realitat, la vida, l'atzar, el camp, o la mare que ho va parint tot plegat, ho vol. Darrera aquestes paraules hi ha històries hermoses.
...si la intenció és recta, si està plena de vida.
...si...
...menjar i beure; ficar i treure;

..sentir i patir, ballar i esborrar, pensar i enfocar.

dijous, 29 de maig de 2008

la pluja fina

La pluja fina cau
amara les formes
minerals, vegetals, animals.

Ocupat d'estar viu,
descobreix allò que et dona vida,
no tindràs la més petita preocupació per cambiar
perquè la naturalesa de les coses vives és
transformar-se.

dimecres, 2 d’abril de 2008

Transsacccions.

L'altre dia, en una xerrada sobre els drets culturals, una persona expressaba la seva perplexitat per l'expressió "diversitat cultural", El seu argument era de molt pes : la cultura sempre ho és de diversa , venia a dir que l'expressió és redundant . I efectivament ho és. És com intel·ligencia emocional - em que quedem intel·ligencia o emocional-. Son expressions que manifesten una transacció : ni la cultura era - ni és, de fet per a la majoria - diversa ,ni la intel·ligencia considerava - ni considera, sovint, encara - l'emoció com a resposta perfectament adaptada - o si més no potencialment.
Son codis de transsaccció que delaten moviments en els conceptes, noves realitats emergeixen. Ni poden ser pura i simplement ignorades , ni la cosa està prou madura per ser plenament i oberta acceptades, cal un pacte en el llenguatge que és alhora un estat de la questió.
De fet el llenguatge sempre és un pacte entre la realitat externa i la realitat interna. Agosaradament m'atreveixo a dir que el lleguatge expressa la transsaccció actual - viva ara mateix -entre el parlant , es dir, la consciencia i la realitat externa en la que posa l'atenció.

Fins aquí, tot dit, tot per dir.

dimarts, 25 de març de 2008

De la llibertat, encara ( i l'aigua que baixa)

A l'institut quan era jove debatiem sobre la llibertat, és un tema que no s'acaba.
És un tema sempre calent, que provoca respostes . Sino mireu : "
No havia reflexionat que la llibertat s'exerceix i s'apren. Estic d'acord, i tambè hem pregunto ... però d'on surgeix la necessitat de cercar la llibertat? és només d'uns pocs que no neixem lliures?... no estariem tots determinats a priori per la nostra eduacació i cultura, com a mínim? no tendriem tots la necessitat d'anar més enllà del nostres programes mentals, socials i culturals? d'exercir la nostra pròpia identitat com éssers únics i irrepetibles? ... no estaria la diferència entre uns i altres en la elecció d'esforçar-se per aprendre la llibertat o acomodar-se en un mediocre conegut?
"

Preguntes fundacionals, respondre és viure , és exercir la pròpia llibertat. Massa perquè surti bé , inevitable provar-ho.

D'on surgeix la necessitat de cercar la llibertat ? - em pregunten
De la nostra constitució mateixa - contesto
M'explico : A diferencia dels altres animals la vida humana és pot guanyar i és pot perdre. El marge per les altres especies és molt més estret : si és donen unes determinades condicions la especie pot prosperar - a copia de lluitar, es clar - , sino a correr, l'especie desapareix.
És pot adaptar - em direu.
No pas en una generació , l'evolució genetica és molt lenta , a ritme de mil·lenis. - contesto.
L'homo sapiens és un essser obert en un grau molt superior a altres especies, excepte els virus i els microbis.
El camí no està fet, s'ha de triar. Això és la font de les possibilitats i dels conflictes.
Les possibilitats les demostren la genialitat de les creacions i les adaptacions humanes en el temps, en l'espai, i en les circumstancies mes variades. Un exemple extrem d'això, és que alguns presoners dels camps de concentració nazis, van sortir enfortits de l'experiencia.És un fet, que no justifica les barabaritats.
Els conflictes...les vides d'una manera o altre perdudes, la manifestació de la ignorancia. Einstein va dir que no estava segur de la infinitat de l'univers - després s'ha sapigut que no ho és d'infint sino...només brutalment gros ! - en canvi si que ho estava de la infinitud de la estupidesa humana.
La recerca de la llibertat és la necesitat humana d'aprendre a triar el camí, una gran necessitat : hi ha la vida en joc. I creu-me , apreciada C., tan de bó, fos el problema d'una minoria que no neixem lliures, es una questió de la nostra condició, es pot afrontar o amagar el cap sota l'ala però ningú s'en escapa.

Ho torno a dir : no neixem lliures, neixem amb la potencialitat d'esdevenir-ho.



Parafrasis.

Ja els grecs deien que les idees son poques, les formes moltes. En el fons saber i pensar és una continua i renovada parafrasi, una recapitulació peramnent. Recapitular és comprendre, comprendre és relacionar, comprendre és inventar par a mi mateix, fer-ho meu.
La reina de cors m'envia una parafrasi d'una entrada : collonut !
I si faras molt bé de nodrir-te del llibre d'en Panikar.
La parafrasi diu així :
"
El malentès Caos com a desordre i no com a un ordre diferent al esperat, on les bifurcacions i les possibilitats estan servides, en la direcció de quelcom més integrador i abarcador, emergència d'alguna cosa nova, diferències que engendren diferències (definició de Caos segons E.Lorenz, el teòric i meteoròleg que va plantejar el famòs "efecte papallona":-)




dimecres, 19 de març de 2008

Gogogol.

Ho acabo d'aprendre : un gogogol és un numero tan gran que no cabria escrit a l'univers, m'ho ha explicat en Jordi. Tenim unes converses tan interessants, jo i ell !!!
Qui és que es dedica a imaginar coses de d'aquestes ?
Quina enveja !!!
Vindrà un dia que miraré al meu voltant i descobriré que em paguen per imaginar coses utils i coses inutils. Amb les utils farè diners, amb les inutils m'hi divertiré.
Imaginar és imaginar, l'utilitat o no, és una valoració posterior .

dimecres, 12 de març de 2008

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell i cul verd i va dir : "kdafñlsdfkj " perquè anava tou i parlavà enfarfegat. No l'entenia ni deu, ni la seva dona, ni el seu home - era bi- - ni la noia de la panaderia, ni els seus subdits, ni els seus consellers. Els seus enemics tampoc l'entenien però no era per això.En fi que ningú l'entenia. De fet ell no ho sabia però no s'entenia ni a ell mateix, i com que no s'entenia ni a ell mateix quan volia veure aigua demanava un cubata; quan volia coca-cola, un vas de vi; quan volia un suc, cervesa per això era el rei del nas vermell. I el cul verd ? perquè li deien el rei del cul verd ? perquè era un immadur !!!

Node.

“Allò que anomenem desordre és, abans que res, un ordre diferent al que esperàvem. Cal assumir la pluralitat d’ordres. Amb el nostre hàbit de privilegiar un determinat ordre reprimim el corresponent desordre, es a dir, reprimim la infinitat de les alternatives, en suma, reprimim el pluralisme.”

“Aproximacion al Origen”, Salvador Paniker


Hi ha molt a comentar, sobre la frase mateixa, sobre l'autor, sobre el llibre, sobre les implicaions del que diu, massa per avui, però podria ser que fos un leiv-motif ocult de les vuitcentes cares. He titulat l'entrada "node" perquè aquesta frase és una creença-node, una creença generadora de creences.


dimarts, 11 de març de 2008

LLibertat...o no.

La declaració universal dels drets de l'home diu : " Els homes neixem lliures...." Ja l'hem cagada.
M'explico.
Ja sé, però val la pena redir-ho, que quan aquesta declaració fou formulada, la societat era, encara, pseudo- feudal i valia molt la pena subratllar el fet que la dignitat de cada persona - la declaració diu homes, el feminisme encara no habia arribat - és sustentava en el fet mateix d'existir, d'haber nascut. Era una proclama per la dignitat i reconeixement de tota persona abans de llur condició o situació. Imprescindible dir-ho, chapeau !! pels que ho van moure.
Però el temps passa, les circumstancies canvien i els sentits subtilment, una mica cada dia, pas a pas sense fressa, sense pressa però sense pausa, els sentits, deia, muten. Arrelats en un altre temps transformen el sentit, es a dir, es mouen en una altre direcció. Sentit tan vol dir significat com direcció.
Aviu aquesta frase de tanta importancia històrica per les lluites per la dignitat, ha esdevingut un malentes de consequencies catastrofiques.
Si algú pensa que ja és lliure - com ens fa saber la declaració - lluitarà per construir la seva llibertat ?
Evidentment no, ningu lluita per allò que ja té.
Les persones no neixem lliures, neixem amb el potencial d'esdevenir-ho. La llibertat no és res que es tingui com qui té un abric o una llibreta, la llibertat s'exerceix i s'apren. La llibertat no és regala, es una tasca a fer.

dissabte, 8 de març de 2008

perillosa.

L'altre dia vaig anar a la oficina d'hisenda. Aviat existiré fiscalment, estic content que salto. L'oficina té un detector de metalls a l'entrada com si fos un aeroport. Es ben veritat que hi ha una suelta una colla de carcamals que poden fer una atzagaida a qualsevol lloc, també ho és que a vegades és dificl saber on acaba la seguretat i comença la paranoia. En fi coses que passen. No en faig fer cabal, un moment després sonava l'alarma, alarmat jo, em vaig quedar mirant el de seguretat aquell i li vaig dir compungit : " el mobil..." Ell molt profesional va contestar : " has de deixar les coses de metall a la gaveta".
Al cap d'una estona jo estava esperant que el funcionari que m'atenia, un home alt amb cabells grisos i cara de sentir-se culpable, acabés de bussejar en la normativa fiscal per esbrinar un detallet que m'afecta...o no, que per això ho habia de buscar.
Jo estava esperant quan vaig veure entra un conegut que com jo va entrar despistat i fa fer sonar l'alarma. Mentre retirava la seva bossa del detector li vaig dir
amb to de broma i veu alta, quasi cridant perquè em sentís - estava a una distancia d'uns deu metres a l'altre banda de l'oficina : "No se pas que hi deus portar ? - referint-me a la bossa.
Ell va aixecar el cap i molt serios contestà : " ui,una llibreta molt perillosa".
Encara ric.


divendres, 7 de març de 2008

Dreta i esquerra, ara que hi ha eleccions.

La politica m'atreu.
Parlar de política i no dir el que ja està dit dos o tres mil vegades, costa.
El mal de l'esquerra és l'autocomplaença, el de la dreta , l'egoisme i l'afany de lucre...
Les persones creixem, florim i fructifiquem amb una barreja de reconeixement, exigencia i bon humor. El mestre en diu ferocitat, tendresa i trapelleria .
A les mentalitats d'esquerres els falta exigencia, a les de dretes tendresa ...
Per sort, del bon humor ningú se'n ocupa, només ens faltaria tenir que aguantar que ens volguessin fer riure ...
Hi ha una cosa més contradictoria que un humorista municipal ?
Que hi hagi polítics que fan riure és una altre cosa.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Real, potser.

.
No sé que és la realitat, no crec que es pugui saber , però ha de tenir forma , segur.
Sigui el que sigui, és alguna cosa que comença en mi , continua en el món que puc tocar amb la mà , més persones que coses, i es projecta fins l'infinit que puguis imaginar. I on acaba ? Vés a saber, el que és jo continuaré investigant.
.
Escric aquestes coses que ni jo sé on van - ni si van o venen - perquè......m'ho paso bomba !!!!

Tenir temps. Tenir?

En el nostre lleguatge comú son usuals les expresions que parlen del temps com una cosa que tenim. Podem preguntar quan de temps tenim per fer una determinada cosa, quan temps queda i altres expressions semblants. Pensem en el temps com una cosa que tenim, com si fos un diposit ple d'aigua o com dos quilos d'arros, per exemple.
M'he adonat aquest dies que això ens confon molt. El temps no és una cosa que jo tingui com les altres, la naturalesa del temps és completament diferent.
El lama Tartang Tulku suggeriex una perspectiva, una idea més inspirada.
Suggereix que és millor pensar que el temps és el que som, estem fets de temps.
El meu cor funcionarà durant un temps indeterminat però acotat dintre uns límits.
El temps no és una cosa externa, més o menys enganxada a la seva naturalesa, més o menys accidental i adicional.
Que seria un cor sense temps ?
Un concepte buit de vida, un objecte que només pot existir com a formulació de l'intel·lecte, i de cap manera un cor real que batega, que s'obre perquè entri sang, s'alimenta ell mateix i es comprimeix per bombar-la. El batec del cor és el batéc mateix del temps.

Tan parlar del temps i ara m'adona que no el tinc però el puc perdre com acabo de fer per no estar al cas.
Ja té raó la mare, qui no té memória ha de tenir cames.



divendres, 22 de febrer de 2008

comentaris al comentari.

Algú ha contestat a l'entrada que vaig titular "la ultima" perquè va ser la ultima lliço d'en Raimon, el meu mestre :

" Una sentència sàvia...- Gracies però no és meva, és del mestre - ara bé, la primera pregunta és:com un pot portar a terme aquesta "purificació"? - deixant que el desig de purificar-te t'impregni el cor i et mostri el camí. Al capdavall però caldrà trobar un com concret perquè netejar-se ( que això vol dir catarsi ) com quasi tot comença com a intenció i es realitza com a acció - els grecs parlaven de "catarsi" i la contemplació de la tragèdia els ajudava. Llàstima que ara només tenim reality shows...la segona és:intueixo que aquest procés és inacabable, - Aquest procés no és inacabable té un final perfectament conegut : la mort - ho és realment? és a dir, la impossibilitat de fer net del tot - "cuerpo a tierra" l'idealisme ataca - és a cada cantonada, aleshores és un esforç titànic i encara de resultats no sempre assegurats. - Assegurat i garantits si t'acompanya un guia que sap el camí, altre cosa és que el dolor forma part de la vida i aprendre a passar-lo part de la purificació. - Aleshores també cal saber carregar amb part del dolor que hem heredat. Ras i curt, cal saber conviure amb la pròpia mer... Perdoneu l'expressió! ""
.
Sempre podem eixamplar els límits de la nostre vida. Carregar el dolor del passat és voluntari, deixar els pessos del passat és possible, jo ho fet, encara que en aquesta part de món, això sigui molt atípic i, per tant, extrany i irrealitzable per a una majoria de persones.
Conviure serenament i constructiva amb les própies limitacions i amb les limitacions de les própies circumstancies, és un sintoma de maduresa emocional i espiritual, i la prova palmaria de que, aquell que ho fa és pren seriosament la vida. És pren seriosament que tot plegat és una comedia - tal com em va dir el meu futur la darrera vegada que el vaig anar a veure - i un ball de mascares. Tot plegat, faria plorar si no fes riure !!!!
.

dimecres, 20 de febrer de 2008

Algu...

...ha confiat en mi...
...estic content i agrait.

dimarts, 19 de febrer de 2008

Originalitat ? Intel·ligencia ?

En el fons escriure és parafrasejar allò que algú altre ja havia dit, d'una manera o altre. Wittgenstein - em sembla que a les investigacions filosofiques - exposa que no dirà quines son les seves fonts, no cal, ja se sap que tot és copiat, tot surt d'un lloc o altre.
La originalitat té un bon tros de mite. Els grecs tenien més possibilitats de ser originals, dos mil anys després, es fa difícil.
Si de cas, la intel·ligencia està en la tria, i potser, en la forma, no el tema.
No trobareu en el bloc cap idea original, tots és parafrasi, recapitulació, comentari.

divendres, 15 de febrer de 2008

La ultima.

.
No hi ha joia - llegeixis alegria de viure - sense purificació.
No hi ha purificació sense dolor.
.
Compte el dolor que hom sent en el procés de purificació, és una dificultat a aceptar, de cap de les maneres l'objectiu. Buscar el dolor no és buscar la purificació, és masoquisme. Ara bé, qui no pugui transitar i acceptar amb determinació el dolor que trobi pel camí, no assolirà la purificació necessaria per a viure amb alegria. La purificació és netejar les impressions emocionals, biografiques, adquirides en el procés de socialització i educació, principalment adquirides, secundariament heredades i socials.
.

dijous, 14 de febrer de 2008

Fritz.

M'he comprat un llapis - tecnicament memória USB. Això m´ha obligat a fer neteja de les coses que algun dia, vas a saber perquè, havia guardat. He trobat això :

El hombre moderno aunque por lo general no sufre hondamente, sabe poco acerca de lo que es vivir en forma verdaderamente creativa. Se aproxima a la aventura de vivir sin excitación ni gusto. Pareciera que siente que el tiempo de pasarlo bien, de placer, de crecer y aprender, es la niñez y la juventud y al llegar a la "madurez" abdica la vida misma. Se mueve mucho y hace ademanes de hacer muchas cosas, pero la expresión de su cara indica su falta de interés real en lo que esta haciendo. Pareciera que ha perdido espontaneidad, o capacidad de sentir y expresar en forma directa y creativa. Es muy hábil para hablar de sus males y muy malo para encararlos. Ha reducido la vida a una serie de ejercicios verbales e intelectuales: se ahoga en un mar de palabras.

Fritz Perls.
P.E. : Ho podia haver traduit, però passo.

Avis.

.
Fa quatre mesos que escric el bloc, i encara no m'he ficat amb els liberals.
.


dimarts, 12 de febrer de 2008

Singular.

.
Si tinc deu coses amb les seves identitats i em fixo en allò que tenen en comú, descarto deu singularitats.
Les singularitats caracteritzen les identitats, les fan ser el que son.
La gracia de totes les identitats és la singualritat que les diferencia de les altres.
La naturaleza d'una identitat és la seva singularitat.
El caracter d'una determinada identitat és la seva singularitat.
El do i la funció d'una identitat és la seva especificitat.
El sentit de la identitat és la seva relacionalitat, és a dir , la comunicació real, concreta, efectiva i present que li donà vida.
La comunicació agermana les singularitats.
Les singularitats acullen la comunicació.
Si no hi hagués singularitats, qui és comunicaria ?
Si no és comuniquessin, qui reconeixeria les especificitats ?
Comunicar és armonitzar especificitats, sintonitzar singularitats.
És la dansa de les diferencies, ballant la musica de la comunicació.
La dansa de les formes
sempre canviants,
sempre constants.
La dansa de les formes
rectes, tortes i ondulants
Precises, consices i obtuses, difuses.
Les formes de la dansa
la música, l'harmonia, la melodia, l'estridencia, l'eloquencia.
La paciencia i ...ai... la ciencia.
Tu forma, Dansa !
simetriques, paraleles i fractals,
asimetriques i lineals,
simultanies i inclusives,
exclusives i espirals.
.
.

divendres, 8 de febrer de 2008

En Joan.

Parlo amb en Joan per rao de feina, el visito a casa seva. Em fa passar de seguida, és un home extrovertit, és veu de seguida, veu forta i clara, cap gros, cabells arrissats blancs, ulls grossos una mica sortits. Arribem al menjador que és al capdavall d'un passadis estret, d'uns 7 metres. M'assec i em diu :
- Aquest any, he atrevessat l'atlantic 6 vegades !
me'l miro sorpres, és un senyor ja gran, després sabré que te 76 anys,
- i com és això ? - pregunto.
La resposta em sorpren i m'alegra :
- és que tinc una novia a Bolivia, fa tres anys després de trenta anys casats, és va morir la meva dona, al cap de poc vaig agafar aquesta que vivia aquí baix - diu mentre senyala un punt indeterminat carrer avall.

Per dintre, vaig pensar : " collonut Joan, tu si que ho tens clar".

dijous, 7 de febrer de 2008

Bo i noble.


Les persones son persones en tan que lluiten per elevar-se per damunt la natura, i la natura és alhora interna i externa. És bo i noble de conquerir la natura externa, però encara ho és més conquerir la natura interna. És bo i és noble coneixer les lleis que regueixen els planetes i les estrelles però és inifinitament més noble i millor coneixer les lleis que governen les passions, els sentiments, la voluntat humana. .
.
Lalaji.

dimecres, 6 de febrer de 2008

Qui...

Qui camina per la sendera plana del tao sembla pujar i baixar.

dimarts, 5 de febrer de 2008

El camí del mig.


El cap separa,
el cor uneix,
el cos aguanta.
.
.
Nagarjuma - filosof indu del segle II desconegut a Europa perquè pertany a una altre ambient cultural però a l'altura de qualsevol dels grans - deia que a cada pas que fem amb l'intel·lecte, de distinció, de discerniment, de separació, es a dir, de violencia, cal compensar-lo amb un pas d'associació emocional amb el cor, cal ser una mica més la cosa analitzada o estudiada. Cal comprendre més la relació que jo tinc amb allò, en l'extrem cal comprendre que és part de mi, o que objecte i subjecte no son distincions en la realitat sino en la tasca de coneixer. La realitat és una, per bé que multiforme.
.
Aquest és el camí del mig.
***

dilluns, 4 de febrer de 2008

La recompensa és troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa.

Gandhi.

dimarts, 22 de gener de 2008

Ni racista, ni metrosexual, ni economista.


L'altre dia, una persona, mentre parlavem, va dir : " Jo no soc racista però l'ajuntament m'en fa ser." Més enllà del context de la frase i de la queixa que hi havia al darrera, una cosa em va cridar poderosament l'atenció. Vaig callar, perque no era el lloc ni el moment de dir res, però per mi, vaig pensar " l'ajuntament et fa ser racista ? " No simpatitzo amb els racistes però no m'escandalitza que algú en sigui. Ara bé, si el que et fa ser racista és l'ajuntament - hi hauria aquí una altre pregunta curiosa : com s'ho fa l'ajuntament per fer-te ser racista ? - és que estàs a la ratlla de la més pura despersonalització. Aquest fenomens de hiper-identificació o hiper-resposta - com aquest cas - expressen un identitat, o debil, o inexistent. A una persona que té clara la identitat ningú el fa ser racista. Ni racista, ni metrosexual, ni economista.

Fa dies que dono voltes - i les que donaré - entorn a la identitat, questió clau en l'epoca que som.

Val la pena establir sólidament la própia identitat perquè sino qualsevol dia d'aquests, ve la unio europea - o l'associació de veins tan és - i et fa ser golafre, democratacristià o cabrejat......ves a saber !!
...

dimecres, 16 de gener de 2008

Luc...

*******
La lucidesa és crua,
si la vull amorosir, tinc l'alegria;
si vull descansar, la fantasia.
*******

dimarts, 15 de gener de 2008

ABCDE...

Les paraules neixen del silenci.
Les paraules tornen al silenci.
Les paraules son la tanda d'anuncis del silenci.

En una ocasió vaig llegir que no hi ha cap llei de la física que impedixi un univers en que la velocitat de la llum no sigui de 300.000 qm per segon. No podem saber si un lloc així, existeix realment. La física només diu que podria existir, no pas que existeixi. Si existis però no podriem saber res d'ell, seria radicalment incompatible amb el nostre. Qualsevol cosa que pugem imaginar sobre aquest lloc sabem que és falsa pel simple fet que la podem imaginar. És un lloc que no pot existir ni en la nostre imaginació.

Estic cansat de escriure endintre, ara escriuré enfora.

 
Contatori per sitocontadores web