Mestres.

Cal trobar mestres. Trobar un mestre és un regal de la vida. Tots tenim de qui aprendre.

Dia gos.

Abans d’ahir vaig tenir un dia gos, molt gos. Vaig estar de mal humor tot el dia. Emprenyat, principalment amb mi mateix. Queixant-me, clamant al cel. Dominat per les idees negatives, xocant amb el món com una mosca en un vidre. Un cop, un altre, un darrera l’altre. Pensaments circulars, em queixo d’això, després d’aquell o aquella, em cago em la puta mare que va parir no se què, cap aquí, cap allà,...i tornar a començar.
Al vespre quan m’havia avorrit del meu propi discurs, vaig veure que eren les conseqüències del meu escrit “tenir raó”. Soc un insensat. Em vaig creure que podia escriure una cosa com aquella i quedar-me tan ample, santa innocència ! Escriure sobre el que queda a l’ombra – més o menys, al revers – de tenir raó, va desencadenar el procés de portar al conscient les vegades que he usat aquest comportament. Em vaig empassar tot el catàleg de les meves intransigències, pors i dubtes que amago darrera el fotut “tenir raó”. Escriure és, aquí, expressar latència. Allò que està gestant-se en la meva animà. Quan surt, és un nadó, tan tendre i bufó que fa gracia. Després, li surten dents i mossega.

L’altre dia, al diari, no recordo qui, un artista, deia : “ En una altre vida, voldria ser alt, guapo i tonto” Em penso haver-lo entès.

Inclús jo.

Tothom vol ser Cary Grant.
Inclús jo vull ser Cary Grant.
Cary Grant.



La frase em va fer gràcia de seguida. El senyor Grant s’adona que ell, la persona que habita dins el personatge, no és el personatge. Gary Grant, el personatge, devia ser tan collonut, tan seductor, amb tan èxit, que la persona que era el senyor Grant s’adonava de la distància entre ell mateix i el personatge que havia creat, ell i el cinema, – a l’època existia la radio, una televisió tot just naixent i el cinema era el gran espectacle audiovisual, dirigit a un públic innocent que tot li semblava nou - era insalvable i, potser, invivible. La frase sembla voler dir “que més voldria que ser tan de tot com el personatge però jo com a persona no arribo a tan, soc una altre cosa” . Ser, alhora, un personatge tan contundent, segur que no l’ajudava a ser ell mateix. Una mascara pesant, difícil de treure. D’aquí la lúcida ironia de la frase. És un clam : vull ser jo, no el meu personatge.
La paraula persona ve del llatí “per sonare” que vol dir per fer sonar. Per fer sonar què ? Per fer sonar la mascara. La mascara que portaven els actors en el teatre a Grecia i Romà. Era la persona real que feia sonar la mascara, la veu que donava vida a la mascara, al personatge. A la persona no se la veia, només se la sentia. Potser per això, en paral·lel, per analogia, a una persona se la reconeix escoltant.
Elgoslila és la meva mascara, d’alguna manera de fons ressona la persona que soc. Com l’aire, no es veu però sempre hi és.

Anonim.

L’altre dia, entro al bloc i com sempre miro els comentaris nous. Hi ha un comentari anonim. Quina il·lusió ! Fa dies que sommio que algú a qui no conec trobi per casualitat el meu bloc i deixi un comentari.
Un anonim és un regal, un espai per a fabular, per a la fantasia.
Qui deu ser ?
Potser…
…es un funcionari de la Genetralitat que em llegeix en hores de feina a costa de l’erari públic...
…és una madonna pagesa amb un parell de cantimplores…
…és un exmafiós Kosovar, ara integrat a Sta Coloma de Farners on regenta una fleca..
…és un travestí del port de Valencia…
…és l’ermità post-modern del santuari d’una verge muntanyenca salvatge i fertil…
…una xiqueta de disset anys, dolça i perduda…
…és un conegut que no vol ser reconegut…
…és un pres de Quatre Camins que llegeix com qui mira per la finestra...
…és agent de canvi i borsa que comença a entreveure borrossament que els diners no conten tan com ell pensava…
Qui deu ser ?
Potser…
…és una dona de trenta anys flexible com un jonc…
…és una empleada de banca que em llegeix a la tarda perquè s’avorreix…
…és el president Montilla en persona o el seu correlat comic, en Sergi Mas…
…un adolescent que no sap que hi troba però torna…
…és una avia que em va descobrir quan al casal van fer un curset d’això tan modern de l’internet que n’hi ha un que és fa dir el gos lila, ja veus quines coses tan extranyes, Herminia…
…és un punjabí que és diu Harpreet i que va aprendre català quan treballa a una fàbrica d’embotits…
…una ánima dolguda…
Qui deu ser ?
Potser…
…és diu Huga i li agrada fer la primitiva…
…és el que no seré mai capaç d’imaginar…

Un anomin és un espai en blanc, un feix de possibilitats, una porta que s’obre, l’escletxa d’on neix un espai infinit.
Gracies, ánonim.

Tenir raó.

Tenir raó es una mala cosa que li pot passar a una persona. Jo quan tinc raó, quan ho sé, quan m’ho penso, quan ho crec de veres, quan em sento soportat per la justicia dels meus arguments, em converteixo en un intransigent. Tots coneixemem la sensació de tenir raó, perquè tenir raó és una sensació subjectiva que té poc a veure amb el valor objectiu dels arguments. Qualsevol circumstancia o persona que ens trenqui l’aire, o s’equivoca, o em vol fer la punyeta – no m’enganyo, quan penso que tinc raó ni ho dic ni ho penso d’una manera tan suau, l’expressió és molt més contundent, pesant – o no vol entendre, o és idiota, estupid, curt, ximple o tot plegat, tan és.
Quan més penso que tinc raó – a mi em passa, per això escric em primera persona però si tots als que els passa llegissin aquest bloc…, em sembla que no estic sol – més hem costa comprendre el punt de vista de les altres persones, no de creure’m-el i fer-lo meu sino d’aceptar que per altres tenen tan sentit les seves raons com per mi les meves. No és tracta de renunciar a la própia percepció de les coses sino de ser conscient que hi ha parts que no veig i valorar l’intenció de l’altre persona. Considerar-ho de fets, es clar, les paraules son massa fàcils. Un aforisme xinés diu “ No jutguis a ningú sense haver caminat tres dies amb les seves sabates”
Desitjo no tornar tenir raó, creure que tinc raó em porta a un estat, a una actitud que no em serveix per relacionar-me, per considerar els altres, per reconixer-los radicalment.
Només és un desig gairebé imcomplible, sé que, ai, algun dia tornaré a tenir raó.Ja serà prou si me’n adono.
Pensa, com et comportes quan penses que tens raó ? t’agrades ?

Coneixements.

Qui estima i no sap, es ingenu;
Qui sap i no estima, es cruel;
Qui sap i estima és lúcid i tendre.
El gos lila.



Això de citar-se a un mateix, vanitat apart, es collonut. La Frase trempa, tot s’ha de dir. Parafrasejo una cosa que sovint he sentit dir a en Raimon, el coneixement sense amor porta a l’odi i l’amor sense coneixement és sentimentalisme. En l’ambient de la India, la idea comú a Europa que és pot ser un bon metge – es a dir un metge capaç i preparat – i alhora un autèntic fill de puta (puta no surt al corrector de català, s’entén, només cal anar per aquestes carreteres de deu per adonar-nos que no la faríem servir per res ), és una idea absurda, incomprensible. Per ells, un bon metge és una persona que sap de medicina i alhora és una bona persona. I si no és bona persona, no és bon metge. En tot cas, és un malparit que sap molta medicina. No fan aquesta distinció. He dit un metge però podria ser un forner, una informàtica o un xofer, això es secundari per l’argument. Els coneixement no fan automàticament les persones millors, poden ajudar sens dubte. O donar males idees, admetem-ho. Herman Goering era molt entès en art i Goebels interpretava Mozart quan al vespre tornava a casa, després de la seva feina al ministeri de propaganda. Avui, a Catalunya – i a molts altres llocs - hi viu la generació més formada i viatjada de la història, la que més fàcilment, ha tingut i té accés a la cultura en les diferents branques : escrita, filmada, interpretada, ensenyada, esculpida, pintada, etc. Qui no sap qui és i que vol, es a dir qui no està vitalment orientat, com més informació més desorientació. Mireu sinó el temps que vivim, coneixements n’hi ha com mai. Els coneixements son necessaris però no garanteixen el sentit, només son eines. El sentit és una infusió de cor, cap i cos. Som, ho deia l’altre dia d’una manera diferent, una colla de coixos.

Saber estar.

Tinc un amic que quan li va tocar fer el servei militar servia en un submarí. Jo només de pensar amb passar-me setmanes senceres dins un submarí, on segons em va explicar tot és petit i estret i l’aire artificial, ja em venen tots els mals. El meu amic però no és podia escapar. Al capdavall, quan ja no podia més, se l’hi van creuar els cables i el van ingressar a l’hospital, a terra, es clar. Era durant la guerra del golf, estava cagat i no era l’únic. Els nervis estaven a flor de pell.
Un dia que ell estava de guàrdia, el capità li va dir que anava a descansar i que l’avisés al cap d’una estona. Passat el temps, el meu amic va anar a avisar-lo. Quan era a tocar de la llitera del capità, va sentir un soroll suau, rítmic, acompanyat de gemecs somorts. El capità se la pelava. El meu amic veient que encara hi havia temps, va decidir tornar al cap de deu minuts.