Mutacio.Més cares.

He escrit poc més de cent cares,

en volia escriure vuit-centes.

Jo no n'escriuré cap més.

Però, si vols, tu que llegeixes en pots escriure una.

Si vols, pots rellegir alguna entrada, per inspirar-te.

Si escrius un bloc, pots fer una cara al teu bloc i posar el link aquí, en un comentari.

Les vuit-centes cares queden aquí.

.
Facin joc, senyores i senyors.

Les vuit-centes cares, al capdavall,

només és un joc de pistes.

Contrapunt.

Tinc la impressió que la tasca que has iniciat amb els post sobre Montaigne son el contrapunt perfecte de la mutacio imminent de "Les vuit-centes cares". Una feliç coincidencia per als qui hi creuen. Les vuit-centes cares té com a lema una frase de Montaigne " El revers de la veritat té mil cares i infinites posibilitats" i el seu primer post fa referencia a Montaigne.

http://escritsefrem.blogspot.com/2009/02/montaigne-essais-llibre-primer.html

Dues Pregaries.

Les pregaries son paraules que apunten al silenci.

- - - - - - -

Pare nostre del cel,
santifica el teu nom,
vingui el teu regne,
que es faci la teva voluntat
aquí a la terra com es fa en el cel.
Dóna'ns avui
el pa nostre de cada dia,
perdona les nostres ofenses,
així com nosaltres
perdonem als qui ens ofenen;
no permetis
que caiguem en la temptació,
i allibera'ns del mal.

- - - - - - -

Oh! Gran esperit,
del que jo percebo la veu en el vent,
i de qui el teu alè donà vida a tota cosa,
dóna'm força i saviesa.
Deixa'm admirar la bellesa de la nostra terra,
i que els meus ulls contemplin
cada dia la vermella i malva posta.
Fes que les meves mans
respectin les coses que tu has creat
i que les meves orelles escoltin la teva veu.
Dóna'm la saviesa perquè pugui comprendre
el que has ensenyat al meu poble.
Deixa'm aprendre les lliçons
que tu has amagat en cada fulla i en cada pedra.
Jo vull ser fort, no per dominar el meu germà,
sinó per vèncer el meu gran enemic, jo mateix.
Fes que jo estigui sempre apunt per presentar-me a tu,
les mans netes i la mirada dreta.
Així quan la vida, com el sol ponent,
s'apaga, el meu esperit podrà venir a tu sense vergonya.

Chef Lakota Yellow Lark

RpG.Miscel·lània,inspirat a trossos.

“Es coneguda l’aspiració a una democràcia real en contraposició a una democràcia formal. El problema està en que la democràcia real, està per estrenar, degut, abans que tot, a un gran equívoc : precisament, el que impedeix la democràcia real, és la imposició d’un model pur. Res que sigui massa pur pot ser democràtic. La democràcia exigeix brutícia, soroll de fons, interferències, antagonismes, atzar.“
“Aproximacion al Origen”, Salvador Paniker
* * * * * * *
El que cal és una inversió radical de l’orientació de la nostra civilització. O bé s’orienta cap a la producció d’objectes (tecnocracia) o bé a la perfecció dels subjectes (humanisme). Ambdues són decisions fonamentals que s’exclouen mútuament en llurs fins.” Raimon Panikkar “Invitació a la saviesa.”
* * * * * * *
“...ara i sempre és impossible obrir-se a la decisió que ens fa adults sense acceptar la possibilitat de provocar una fractura a la nostra vida. (...) podem atenuar els perills, però no existeix ni pot existir seguretat que ens protegeixi dels riscos de la llibertat. Qui busca aquesta mena de seguretat ha perdut el rumb, sense cap mena de dubtes. “ Josep Mª Fericgla
* * * * * * *
“ El misteri de la vida és que el mal existeix, que les tensions no poden ser suprimides i que nosaltres hi estem ficats. Hem de fer el que puguem sense deixar-nos dominar ni pensar que posseïm la veritat absoluta. Cal acceptar la condició humana, saber que el dubte no s’oposa pas a la fe; saber que el sentit de la contingència és necessari a la nostra vida; cal que jo m’adoni que soc una part d’aquesta realitat i que no em tocà pas a mi controlar-la. Descobrir el sentit de la vida en les alegries, en les penes, en les passions; i en lloc de lamentar que la vida no sigui fàcil – diferint per a un dia que no arriba mai el moment de gaudir profundament d’aquesta mateixa vida -, trobar aquest sentit de la vida en cada instant.” “Una espiritualitat per al nostre temps” dins “ La nova innocència” Raimon Panikkar
* * * * * * *
“ M’agradaria tenir la humilitat per acceptar allò que no puc canviar,
el coratge per canviar allò que puc canviar,
i la intel·ligència per saber que és una cosa i què l’altre” Apòcrif.
* * * * * * *
“ Facis el que facis, faràs molt poc; però és molt important que ho facis.”
Mahatma Gandi.
* * * * * * *
“Malfieu-vos de les renovacions del esperit humà quan en parlen les curies i les corts.” Guillem de Baskerville a Adso de Melk.
* * * * * * *
“ I amb tot, voldria insistir en el fet, que en el món modern només sobreviuran els místics. Els altres seran aixafats pel sistema si s’hi rebel·len o s’ofegaran en el sistema si s’hi refugien.” Raimon Panikkar. La nova innoència.
* * * * * * *
“ Qui no sap a quin port s’encamina, cap vent li és favorable “ Sèneca.
* * * * * * *
“El nostre debat públic pateix un dèficit de realitat” Jon Sobrino.
* * * * * * *
“ La única saviesa consisteix amb comprendre com totes les coses estan regides per totes les coses.” Heraclit.
* * * * * * *

RpG.Miscel·lània, collita pròpia.

El racionalisme és la ideologia que col·loca la raó – el raonar, l'intel·lecte –
al centre de la realitat, com rector jeràrquic.
L'experiència és feta tan de pensament com d'emoció i d'acció.
L'experiència, per tant, engloba i supera la raó.
* * * * * * *
No cal que busqueu les paraules amor, harmonia i eternitat en debats :
son paraules proscrites.
* * * * * * *
L'espai és amor, ésser, present, unitat. L'espai uneix.
El temps és llum, forma, fletxa, diferencia. El temps separa.
* * * * * * *
Avui, el futur és alguna cosa que no imaginem.
* * * * * * *
Les accions estan en mans de les persones,
els resultats...
* * * * * * *
Presoner dintre el meu petit mon de certeses.
* * * * * * *
Com a matèria som estables. Objectivitat, no depèn de l'observador.
Com a vida som flexibles. Subjectivitat.
Com a consciencia, aprenem.
Som una estabilitat flexible i una flexibilitat estable que aprèn.
Inspirat per un article de Jorge Wagensberg.
* * * * * * *
Déu no és un ésser, és el símbol d'un misteri i
en aquest misteri tan som creadors com creats.
* * * * * * *
He sentit a dir moltes vegades allò que el que no surt als media, no existeix.
Quina parida !!!
El que no surt als media no és visible.
No ser visible és molt diferent de no existir, veritat ?
* * * * * * *
- Jo crec...
...importa gaire el que jo crec ?
* * * * * * *
La realitat és un collage. Bestial , això si.

RpG.Vocabulari.

Vocabulari : argument-pantalla, “parlar de...”, gola pregona, boca grossa, boca petita, catastrofilia, fraseologia, imaginari, inmaterial, invisible – out media, oficial, oficiós, dèficit de realitat, grans temes, insolència, sentits, fisonomia, psicosomatica, energies fressen, energies essen, idealisme, vida baixa, vida alta, forces de vida, principi d'Elliot Ness, exigències de la vida, impuls quinic, retorn cinic, voluntat de poder, afany de lucre, diner en si, territoris duals : opció/pulsió, idea/experiència, postular idea/ proposar exercici; reducció a l'argument, minúcia argumental, saber és poder, estratègia retòrica, disseny argumental, arguments descollats, funció/intenció, reducció a la intenció, conflictes de realització, formulació ideal : tota doctrina és llur trama argumental i llur ideació – formulació en el terreny de les paraules -, i anàlisi del compliment del programa; realització espai- temporal : tota doctrina és les seves realitzacions; integració psicosomatica / idealisme, holisme/idealisme, actituds, pessimisme antropològic; actitud fonamentalista : el fonamentalisme és molt més una actitud que una ideologia i tota ideologia pot ser fonamentalitzada, estan diagnosticats casos de fonamentalisme democràtic; idea/actitud, lucidesa, saber per poder, saber per ser, saber és poder, ser és saber-se, teoremes de Godel, teoria de sistemes, relacionar-se des de la diferencia : pluralisme. Alegria, autonomia, bellesa, compartir, constel·lació, danses, embaràs, febrer, març, naixement, part, pau, post-part, reconeix-te, relacions, renaixement, respiració, responsabilitat, riure, talent.

:( :) ;) :D :))) :() :o :O :-) (:=) :Q> <:-)> :3

L'única que vull explicar és el principi d'Elliot Ness perquè només jo sé que vull dir.
Anomeno principi d'Elliot Ness (PEN) a una actitud. Que quedà molt ben explicada en un moment de la pel·lícula. Elliot Ness és el policia jove, honrat i amb coses ingenu (Kevin Costner) que amb l'ajuda del policia vell, honrat però ja de tornada( Sean Connery) lluiten contra Al Capone, traïts moltes vegades pels corruptes que a la policia i a l'administració els impedeixen avançar, sempre arriben tard. En un determinat moment de la pel·lícula el vell li diu al jove : Jo et diré el que has de fer. I el porta a fer una redada a un hotel de la ciutat de Chicago.
Quan son davant l'hotel El jove diu :
Aquí anem !– estranyat.
El vell contesta(atenció aquesta és la frase) :
La qüestió no és saber on és l'alcohol que això ho sabem tots,
la qüestió és si et vols enfrontar a Al Capone.
Amb molts afers, tan públics com privats inclús íntims, que aparentment no tenen solució, la qüestió no és saber que cal fer sinó si estem disposats a encarar-nos-hi i assumir el repte de canviar. Sinó estem determinats en el què, cap com és bo. Aquesta actitud sol manifestar-se dient que no és possible, posant peges i actituds similars, intel·lectualment aquesta és la trampa dels (pseudo)nihilistes.
Heus aquí el principi d'Elliot Ness. Si busqueu casos...els trobareu.

RpG.Sloterdijk.

El cinisme és una de les categories en que la moderna consciencia infeliç es mira als ulls. Nosaltres tenim l'esperit d'època cínic i aquest saber especific d'una situació mundial trencada, supercomplicada i desmoralitzant en el membres, en els nervis, en la mirada, en la comissura dels llavis. En tot allò que és realment contemporani es veuen elements quínics i cínics com a part de lo nostra fisonomia corporal-psiquica i intel·lectual. L'esperit de la època s'en ha ficat en la carn, en el cos i qui pugés desxifrar-lo estaria davant de la tasca de treballar amb la psicosomàtica del cinisme. Aquesta és l'exigència a la que es veu confrontada una filosofia integradora. La anomenem integradora perquè no és deixa seduir per l'atracció dels grans problemes sinó que troba els seus problemes fonamentals a baix de tot : en allò quotidià, en allò sense importància, en tot allò que, per altre part, no val la pena parlar-ne, en les petiteses. Qualsevol podrà reconèixer en aquest giro de la mirada l'impuls quínic per qui cap tema baix és massa baix.
Critica a la raó cínica, pag 227 – Peter Sloterdijk.
.................................................................................
......................................
..............
“ Hegel, sobre todo fue ciego para el contenido teórico de una filosofía (quinisme/Diogenes) que descubre el ultimo fin de la sabiduría en el hecho que no se tenga precisamente ninguna teoría para las cosas decisivas de la vida, sino que enseñe el atrevimiento de aceptar la existencia lúcida i alegre”.
Critica a la raó cínica, pag 254 – Peter Sloterdijk.
..............................................................................
.......................................
..............
“ Todavia Schopenhauer manifestaba que este descubrimeinto era, si cabia, el màs importante de toda la historia del espiritu humano, a pesar de que en un primer momento, proponía a la razón más enigmas que los que resolvia.”
Critica a la raó cínica, pag 100

RpG.Mafessoli.

“ Hem entrat en un procés de postmodernitat que es basa en la heterogenització, la construcció a base de retalls, com un mosaic.(...) L'home polític, el periodista, l'universitari pateix la incapacitat de pensar que la cosa pública pot estar formada per parts distintes perquè la nostra concepció segueix sent individual. En aquest sentit, les explosions contemporànies son el desfase que existeix entre la societat oficial i la oficiosa.(...)...cal estar atents al retorn de les tribus, per bé i per mal.(...) Els temps actuals es presten a la segmentació i devem tractar de veure com aconseguir un ideal comunitari com abans hi va haver un ideal democràtic.
(...) Cada cop crec més que, des de un punt de vista epistemològic, el vertader problema és l'individualisme.”
(...)En el fondo negar al indivuduo es un verdadero escandalo porque sobre esto se formo la cultura moderna. El individualismo ha dado cosas buenas pero ya no és pertinente.
(...)...mi proposito és reflexionar sobre la vida, no solo mediante la razon sino por la analogia, por la metàfora. Hasta hace poco teniamos miedo de los elementos intuitivos(...) Cuando observamos lo que dice Kant, lo que dice Bergson, lo que dice Eisntein comprendemos que la intuicion és una clave decisiva para el descubrimiento.
Extrets de Entrevista a Michel Mafessoli, El pais semanal, 8 de gener del 2006.

RpG.Llibres.

Alguns els he llegit, altres llegit i rellegit, altres llegit en part però tots m'han inspirat. La ment maneja una trama d'idees simples. La qüestió no son els arguments sinó allò que els precedeix : les premisses.
L'exemple extrem de això, per mi, ha estat Michel de Montaigne – un home com nosaltres submergit en un temps de transformacions - de qui he llegit només unes poques pàgines però que en canvi m'ha proveït de idees molt fecundes.

* * * * * * *
Tao te King, Lao Tse.
L'esperit de la politica, Raimon Panikkar.
La nova innocència, Raimon Panikkar.
Les icones del misteri, Raimon Panikkar.
Invitació a la saviesa, Raimon Panikkar. Suposant – que no és probable – que un drac volador aparegués per aqui tot buscant una definició d'ésser humà li diria que aquest llibre conté “La quaternitas perfecta”.
Los chamanismos a revision, Josep mª Fericgla.
Epopteia, avanzar sin olvidar; Josep Mª Fericgla.
El papel del maestro en la evolucion del ser humano, Parthasarati Rajagopalachari.
La valentia de amar, Stephen Gilligan.
El poder de la palabra, Robert Dilts.
El nom de la Rosa, Umberto Eco.
Aproximacion al origen, Salvador Paniker.
Filosofia y mistica,Salvador Paniker.
Cuaderno amarillo,Salvador Paniker.
La història del temps, Stephen Hawking.
Vigilar i castigar, Michel Foucault.
L'ordre del discurs, Michel Foucault.
La Biblia. Algú s'ha preguntat perquè el llibre de més pes – per bé i per mal- de la nostre tradició, interessa molt menys que l'espiritualitat d'altres contrades o és menystingut com si no parlés de nosaltres ?
El chamanismo, arte natural de curar; compilació a càrrec de Jose Mª Poveda.
El llibre dels 24 filosofs, Diversos, desconeguts, Ed Siruela.
La mort, una aurora, Elisabeth Kubler-Ross.
Madera de Lider, Mario Alonso Puig.
Estremida memòria, Jesus Moncada.
Camí de sirga, Jesus Moncada.
La Realidad al alba, Ram Chandra.
Tot s'aprofita, Pere Calders.
Crónica de la veritat oculta, Pere Calders.
Les dones i els dies, Gabriel Ferrater.
Cinc històries del mar, Josep Pla.
Contraban i altres narracions, Josep Pla.
Ni me explico, ni me entiendes. Los laberintos de la comunicacion, Xavier Guix.
La psicologia del futuro, Stanislav Grof.
El poema de la Rosa als llavis, Joan Salvat Papasseit.
El cultivo de la consciencia en el trabajo, Tarthang Tulku.
Amarse con los ojos abiertos, Jorge Bucay.
Tipos psicologicos, C.G. Jung.
Si la naturaleza és la respuesta, cual era la pregunta ? ,Jorge Wagensberg.

El poder de la identidad, Manuel Castells.

Requiem pel gos.

Elgoslila mutarà d'aquí vuit o nou dies. L'estimava. M'ha portat del món que mor al mon que neix. Ha estat un pont, ara però ja l'he passat i el pont és mirar enrere. No em vull convertit en una estàtua de sal.
Elgoslila ha estat una mascara impenetrable, elgoslila m'ha canviat, ara jo, la persona que fa sonar la mascara – que això vol dir : per sonare : el que fa sonar la mascara – necessito aquesta energia per altres coses. No soc el que era, ara soc més, molt més, jo mateix. Visc més aprop de la meva llum.
Elgoslila entra en el silenci, per renéixer en altres formes, aquesta vegada sense mascara.
He preferit escriure a raig i cagar-la, arriscar-me a que em diguin ximple i que tinguin raó, a encotillar-me en la correcció. Inclús hi ha coses mal redactades i faltes d'ortografia i prosòdia, no ho sento, he preferit la passió. A través del gos m'he vist i molts cops no m'he agradat. Però, m'he vist i he crescut. Gloria al gos.
La meva recerca té sol propòsit : sostenir la (meva) vida, per conèixer-me en el mon i conèixer el món en mi.
Les vuit-centes cares son un joc de pistes.
He buscat axiomes que siguin útils per viure.
Evidentment, no soc tan estrany, un cop trobats poden servir a altres.
Les animes son com els cossos, tots son diferents però tots s'assemblen.
Tan impossible és la particularitat completa com la universalitat total.
La primera responsabilitat de la persona és convertir-se en una bona influencia pels que la envolten. Perquè les persones, vulguem o no, ens influïm, constantment, uns a altres, d'anada i de tornada. No ho podem canviar, només ens en podem fer càrrec.
Esdevenir una bona influencia exigeix conèixer-se en els altres i conèixer els altres en mi mateix, amb tendresa, determinació, bon humor, paciència, fets i esperit de servei.
* * * * * * *
Soc una bombolla de sabó flotant per l'espai-temps,
contemplant la ment i la matèria sorgint i desapareixent,
impermanencia, impermanencia.
I torno a començar com si fos la primera vegada,
que de fet ho és si m'adono del multivers.

* * *

Som un temps de naixement i mort,
coses neixen, coses moren.
Pels naixents, il·lusió i esperança.
...naixent o morent ?
Tria bé, al temps no li importa...

Doble naixement.

La primera vegada neixo de la meva mare.

La segona de mi mateix, cap a fora de mi mateix,

cap a l'interior del meu futur ser.

Aquest és el doble naixement.

Chariji.

L'hora de les persones.

Tinc una convicció completa que és l'hora de les persones. Al capdavall ni les maquines ni els diners ni les institucions son res sense les persones que les mouen. Inclús les idees sense persones que se les creguin son només tinta en un paper o impulsos elèctrics projectats en una pantalla. Les persones son la dimensió transversal i constant. Les coses no existeixen separades de les persones que els donen vida amb la seva atenció i dedicació. I la naturalesa interna de les persones concretes que donen alè a un projecte, empresa o situació concrets és part constitutiva de la situació, empresa o projecte.
“És precisament aquest interior el que cal canviar per que les tècniques i coneixements serveixin per alguna cosa; de res serveix conèixer totes les receptes sobre eficàcia organitzativa i gestió del temps personal si no sabem on anem. Ningú vol ser dirigit per algú que no sap on va. Per això cal ensenyar als que dirigeixen, abans que res, a gestionar-se a si mateixos.
Allò que no canvia mai, ni a través dels segles ni en les diferents geografies és la nostra configuració interna i el seu funcionament. Coneixent-la ens entendre'm millor i sabrem com liderar la nostra vida i dirigir altres millorant el nostre entorn. Inclús en moments d'incertesa i dificultat com aquests.” (Extret de La Vanguradia, 5/2/2009, N.Chinchilla i M. Moragas, “La conciliacion, ¿Moda pasajera?)
M'ha agradat fer aquest extret perquè diu el mateix focalitzat en l'empresa, la idea però és la mateixa, molt ben explicada.

Sobre l'entrada anterior.

El dia 1 vaig transcriure una cita. Al posar-la al bloc i al rellegir-la, me l'he posat, també al cap.
Ara l'entenc perquè m'agrada : parla de Déu però és radicalment anti-dogmatica. Hi ha poc espai per saber qui té raó i molt per compartir la pròpia experiència, passem del debat d'opinions, arguments i, sobretot, creences a la bellesa i el fonament - o no, es clar – de les expressions. Compareu amb com soleu sentir a parlar del tema. Com deia l'avi d'un amic “hi ha gent que fa el que sap i gent que sap el que fa”.

Que és l'anti-dogmatica, en positiu ? Saber de que s'esta en contra pot servir per alguns moments però per construir cal saber que es vol.

Que és l'anti-dogmatica, doncs ? Nodrir la vida i acceptar l'expériencia.

L'experiència, d'una manera o altre s'ha de dir, de Déu.

...aquest camp relacional és universal, no té una forma fixe. Cada persona arriba a conèixer-lo de la seva manera, i les maneres canvien amb el temps.(...) El seu valor està en la seva vitalitat : en quant es converteix en part d'un dogma, ideologia o sistema, el valor es perd, i és reemplaçat per idees esmorteïdes. ...l'esforç és desenvolupar una sensació sentida del camp, considerant que totes les descripcions son termes poètics i el seu valor està en la seva capacitat de connectar amb la presencia vital.
Una persona pot reconèixer el camp en una experiència infantil, i en aquest cas l'anomenarà innocència. Potser l'ha descobert a través del compromís polític i llavors l'anomenarà justícia. Pot conèixer-lo a través d'una experiència de trance i li dirà inconscient. O conèixer-lo a través del domini magistral del cos i anomenar-lo “la zona”. El pot conèixer a través del matrimoni o l'amistat i dir-li amor. Pot conèixer-lo a través de la practica religiosa i anomenar-lo Déu. O potser el coneix a través de passeigs per la platja o la muntanya i anomenar-lo natura.
Allò que importa és que pràcticament tots els éssers humans tenen l'experiència de un poder o de una presencia majors que la seva persona.

La valentia de amar.
Stephen Gilligan. Pag 58-59.

Ed. Rigden

Confessió.

Ho confesso, soc un nen de quaranta-cinc anys.

La societat de la informació.

" Dijo Alan Key en su día que “la tecnología es tecnología sólo para quien ha nacido antes que ella”. Yo me atrevo a decir aquí que la información es hoy una incógnita para nosotros, porque somos la generación que la ha inyectado en el motor del mundo. Somos todos “inmigrantes” en este mundo de la información, y se nos notará siempre el acento de los que podían vivir sin ella. Pero para los “nativos” de este mundo informacional, la información es su vida. Ellos entenderán mejor lo que en este libro sólo se anuncia."

Extret de "Cada dia una idea. www.infonomia.com

Contra el pesimisme.

...dos advertencias..."ha llegado la hora de dejar de un lado las cosas infantiles" y "el periodo del inmovilismo ha terminado", no hay tiempo para la melancolía. Es la hora de la exigencia, después de la apoteosis de la cultura de la inocencia. Y la exigencia quiere decir revisar nuestros propios lugares comunes, nuestras ideas recibidas, (...). Sólo con el ejercicio de someter a la crítica las ideas recibidas ya hay bastante trabajo por delante. Y es con tareas de este tipo cuando se rompe el pesimismo y la melancolía. Ir dando vueltas a la noria seguro que no nos lleva a ninguna parte.
(el remarcat és meu.)

Extret de
El pais, Josep Ramoneda, Contra el pesimismo.

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/pesimismo/cultural/elpepiespcat/20090127elpcat_4/Tes

Exorcisme.

Sempre que m'he desenganyat, ha estat perquè m'havia fet expectatives inadequades. Si aprengués a fer-me expectatives ben fetes - jo no hi crec amb allò de no fer-se expectatives; estaria molt bé, però, qui és el maco que se'n surt ? -, mai em desenganyaria.

Això que acabo d'escriure, queda bé, sembla que hagi dit alguna cosa però al capdavall és buit.

Patir és emprenyador, però no fer-ho és letal. Podem pair els patiments a pessics però evitar-los, és com obrir un compte d'estalvi de patiments al banc de la salut, al capdavall és recupera el capital amb interessos tot de cop, i llavors, tot de cop, ja no ho podem pair.

Allò primer que he escrit és buit, això darrer és ple i val per més d'una cosa.

Aquest text és superficialment pessimista. Profundament és optimista.

Avui, ja ho veieu, estic en contacte amb coses que em fan patir. Per sort, un dia en vaig aprendre l'exorcisme.

"Les paraules vertaderes no son agradables,
Les paraules agradables no son vertaderes."
Tao te king, LXXXI.

El café de Ocata: Friedrich Heinrich Jacobi

El café de Ocata: Friedrich Heinrich Jacobi

La nissaga Obama.

No per repetida, la història perd interes.
Fa uns cinquanta anys, un home marxava del seu poblet a Kenia, començava la gesta que avui culmina amb la pressa de possessió d'Obama com a president dels Estats Units, simbòlicament, l'home més poderós del planeta. Només simbòlicament, per més poder que tingui un home, només és una petita força dins l'univers humà.
Ens agrada explicar o que ens expliquin històries, i aquesta ho té tot per ser explicada mil i una vegades, mil i una. Té tants valors, tantes ressonàncies que el dia que Barack – com a president - visiti els seus humils i pobres parents a Kenia, només aquella imatge explicarà tantes coses de la condició humana que ressonarà al llarg dels temps i serà, com els mites o com les antigues sagues, mil i una vegades dita, mil i una vegades recreada, mil i una vegades sentida. Ens agraden els extraordinaris i ens agrada parlar-ne; potser, perquè ens omplen d'esperança, confiança i coratge; potser perquè ens mostren un camí; potser perquè ens fan veure que la por, és, només, una opció de les possibles.
No se que farà l'Obama president però els Obama homes ja han creat un símbol que perdurarà molt més enllà de la obra de govern d'aquest president dels Estats Units d'Amèrica.
L'obra que més perdurarà i més ressonarà en l'esperit humà, avui, ja és feta.

Els uns pels altres.

Aquests dies molts blocks i forums van plens de la qüestió d'orient mitja. Personalment, em declaro superat per a la qüestió. Voluntàriament superat.
Hi ha una cosa que no he llegit enlloc, tot i que, a una banda o altre, segur que hi ha qui l'ha dita. Els debats, les opinions tendeixen a prendre partit – com si fos obligatori -, s'argumenta a favor d'un o d'altre, dels contendents o dels partidaris. La qüestió sembla ser que quedi clar de quina banda estàs.
El que jo vull dir és diferent.
Aquestes gents, els uns i els altres, estan atrapats en un espiral de violència que ve de lluny i del que és perfectament possible , ves a saber però possible, que no en surtin mai. Que al capdavall acabi destruint ambdós. Aquestes gents, es terrible, segons com, sembla que combatin perquè hi estan acostumats, per inèrcia. No son, fins avui, capaços de generar nous comportaments que els permetrien, com a mínim, vist que no s'agraden, viure pacíficament emprenyats.
Comprenc que els bons sentiments portin moltes persones de bona fe, esgarrifats pel que veuen i senten, a debatre, protestar o simplement, posar-se de mal humor. O canviar de canal com jo. Els fets son tan terribles que ho justifiquen, una altre qüestió seria preguntar-se perquè aquesta és la barbaritat preferida dels media.
Reconec la intenció positiva d'aquesta manera de comportar-se però seré contundent : . pobre del que és quedi atrapat mirant en aquesta direcció, pobre del que hi posi massa atenció. Per esfereïdors que siguin aquests fets, el futur pacific que molts voldríem, el construiran aquells que sàpiguen mirar cap a una altre banda, no per despistar, sinó per, ja des de avui, començar a ser el canvi que vols veure en el món.

Amb aquesta 100.

Gracies a....
... mi mateix que vaig començar.
... a la Chus que em va apadrinar.
... a la Nuria que em va donar la necessitat d'escriure.
...a la Eva que li va agradar.
...a la Montse que va dir que estava ben escrit.
...a la Marta que va dir que era genial.
...a en Jordi que va escriure un comentari.
...a l'altre Jordi que es va fotre un fart de riure.
...a la Sonia que va exclamar " ets molt atrevit"
...a la Gloria que va declarar que hi trovaba moments de "tranqui".
...a l'Allan que em va empenyer molt abans que comences aquest bloc.
...a un anonim que va escriure un comentari.
...a la Isabel que es va emocionar.
...a Gregorio que em va donar una alegria i em va presentar molts amics.
...a Drac que va ser la primera seguidora oficial.
...als lectors anonims que sense jo saber-ho, l'han llegit.

Sou molt amables.

No tenim recursos o l'esperit perdut.

Fa ja temps en una entrevista de radio, el presentador va preguntar al convidat que venia d'Africa que era el que més li havia cridat l'atenció de l'arribada a Europa. La resposta va ser demolidora. Com a mínim, per mi. Va contestar : “ La cara de mala llet de la gent.” A la part rica del món, molta gent fa cara de mala llet, observeu pels carrers.
He recordat aquesta anècdota arran d'una conversa en la que vaig participar en un bloc veí. Parlàvem de mestres, allà al cafè d'Ocata, aquest dies, n'anem plens. Hi ha raons de pes, el pes d'un llibre. Va sortir la queixa recurrent d'alguns mestres “ es que no tenim recursos”. Com és que una escola amb tants i tants recursos com l'escola catalana actual - només cal comparar amb altres llocs i altres temps. Per exemple, l'escola de la república - hi neix un comentari com aquest ?
Crec que una resposta és que som massa idealistes – tinc fòbia a l'idealisme, com a convers hi tinc dret; en el meu bloc, jo sóc el rei i les meves fòbies la llei – pensem més, en com haurien de ser les coses que, en què podem fer amb el que tenim. A Ocata, una persona es queixava d'una escola de nova construcció que no tenia ni gimnàs ni sala polivalent. Home !! si es nova es una badada, tan el gimnàs com la sala son necessaris. Ara, tot i sabent que és demanar molt – massa? - m'agradaria una escola on els mestres fossin capaços de trobar una alternativa a aquestes mancances, una alternativa alegre, no per collons.
Per als nens que avui son a l'escola, aquesta és la seva escola, el que hagin de treure de l'escola, ho trauran d'aquesta o no ho trauran de cap, abans que pugueu canviar-la o perfeccionar-la. Entenc que aquest fet hauria d'estar sempre a la ment dels mestres. Aquesta és la prioritat, pensar amb què podeu donar a les persones que avui teniu d'alumnes amb els mestres d'avui, els hàbits d'avui, els directors d'avui, els mètodes d'avui, les ampas d'avui, etc, etc.
Potser que faltin recursos, però segur, que també falta esperit, sobretot, esperit de servei.
La manera de millorar contínuament, és mirar al futur que volem, començant a caminar amb els recursos d'avui. Qui espera a tenir tots els recursos, no arriba mai perquè no comença mai.

Teismes.

Malgrat el meu escepticisme sobre els media, confesso que la present polèmica – si és que ho és - sobre Déu m'ha sorprès i em fa gracia, inclús una mica de riure.

Els partidaris de Deu sempre podran dir que Deu omnipotent ha trobat la manera de fer-se present entre els homes en una forma genuïnament del segle XXI, d'una forma que avui entenem molt bé : en forma d'anunci i de polèmica mediatica.

Algú a l'edat mitja – heu vist quina manera més elegant de fer una cita quan no la recordés be - va dir que les coses avancen negant-les. Volen dir que si jo nego alguna cosa, per negar-la la he de dir i per tan la poso en circulació perquè no tots els que l'escolten compartiran amb mi la intenció de negar-la, uns negaran amb mi, altres afirmaran contra mi, altres els despertarà la curiositat i voldran saber més. “Déu no existeix” és un discurs sobre l'existència de Déu, el seu contingut és “Déu no existeix” però si classifiquéssim discursos, aquest el posaríem entre els que parlen de la existència de Déu. En el revers de l'ateisme, hi ha Déu. És un oxímoron, una forma subtil de pensament. Com els arcs de volta de canó en que una columna aguanta l'altre.
També hem crida molt l'atenció el sil·logisme que construeix la campanya de l'equip ateu – qui va començar la polèmica, l'equip teista va a remolc. Probablement, Déu no existeix, aleshores, no et preocupis i frueix de la vida. L'argument és bastant antiquat, fruit de una ment del segle XIX o XX. Jo tinc tres nebots de 25, 16 i 14 anys. Creguin-me, Déu ni els preocupa ni deixa de preocupar-los i si frueixen o no de la vida depèn d'altres coses...com jo mateix que tampoc hem preocupa però que provo d'entendre que fa Déu pels homes i els homes per Déu. Ara bé, si voleu constatar el cristianisme implícit dels ateus, us recomano un lectura molt breu : Mateu 6, 25-34, és aquell tros dels ocells dels cel. L'argument és el mateix, dit, això si, amb altres paraules.

Curiós, així mateix que l'equip ateu no s'atreveixi a dir directament que Déu no existeix, hi digui "probablement.
Menció aquí, també, del budisme que alguns autors han qualificat, amb justícia, de religió atea.
Resumint, res de nou sota el sol.
I jo, de quina banda estic ? A mi m'agrada veure el partit. El que hem rebenta son les banalitzacions.
Per cert, si algú coneix un ateu solvent, que me'l presenti, m'agradarà parlar-hi.

Giragonses.

A la meva vida he estat un irresponsble, en alguns moments, un irresponsable greu.
Alhora, puc dir que he rebut força educació. Hem va educar la familia, l'escola, l'esglesia - vinc d'una familia catòlica de bona fe. Vaig anar a catecisme de petit. - i també, en el meu cas l'escoltisme, on més vaig aprendre. Em refereixo aquí a la educació que vaig rebre de jove, la meva autentica educació la he rebut de gran, i no em refereixo pas a l'experiencia de vida, sino a processos de comprensió de mi mateix que tan podria anomenar creixement personal com terapia. I si estés enbalat, saviesa.

Malgrat tot, vaig arribar a gran siguent un irresponsable...no pas per falta ni de formació ni de formadors!

Aquest fet m'ha fet pensar, com pot ser ?

Hi ha, es clar, una part de responsabilitat personal meva però a partir d'una certa edad, abans no. Els joves, i encara més, els nens reflexen imperfectament la societat dels adults.

He escrit que he sigut un irresponsable. Si, però he evitat tornar-me cínic, no és poc. Ara sé que hi habia camins molt més constructius - i plaents - per fer el mateix. Jo ho he hagut de fer així, tots som fills de la nostra ignorancia.

A risc de ser injust, un cop assumides les meves responsabilitats, dic que els meus educadors - amb alguna excepció - també ho eren d'irresponsables. Eren uns irresponsables existencials. M'ha costat perdonar-los i reconeixer que ningú pot ensenyar el que no sap. No tenien la obligació de ser extraordinaris, ells com jo seguien la corrent.

Jean Claude.

"Lo que Lévi-Strauss nos ha transmitido es un conocimiento que no es sólo resultado de una honda reflexión sobre el vivir juntos humano, sino de los testimonios que una determinada ciencia social ha podido establecer acerca de hombres y mujeres concretas, cuya vida concreta -en tiempos y lugares no menos concretos- otros hombres y mujeres fueron a conocer de cerca. Seres humanos estudiando seres humanos, conociendo y dándose a conocer, recolectando tecnologías y sabidurías ajenas y lejanas, aprendiendo de gentes que siempre sabían más que quienes les estudiaban. Una disciplina -la antropología- que nació y existió para que pudiéramos instalar nuestra sociedad entre todas las demás sociedades y elaborásemos, con el conjunto producido, algo parecido a una cartografía de la condición humana en toda su amplitud. "

Manuel Delgado.

EXTRET DE : http://www.elpais.com/articulo/opinion/Levi-Strauss/lugar/antropologia/elpepiopi/20090108elpepiopi_11/Tes

M'hi diverteixo !!!!

A vegades les paraules s'em queden petites, i es quan faig dibuixos sense cap ni peus amb el Paint. Com aquest. Deixo que la meva intuició ajunti formes i colors, es tan divertit !!!!

Winston Churchill que, a més de politic era pintor, en una ocasió, va trobar un home en un camp que pintava amb el seu cavallet. Churcill sabia pintar, va mirar el quadre amb calma i després va exclamar : " Quina enveja, no en teniu ni idea, us ho deveu passar tan bé."

Per cert, que hi veieu al dibuix ?

Ateus...?

Aquest dies he vist als media – ja sabeu el que no surt, no existeix – que algú ha muntat una campanya publicitària afirmant que Deu probablement no existeix, i cridant tot seguit a fruir de la vida. Fins aquí res d'especial, a aquestes alçades hem vist de tot. Ara bé, som una època de paradoxes, mutacions, hibridacions et tuti quanti. La presentadora de la noticia per acabar va afegir : “ ...a alguns llocs s'estan creant plataformes perquè els ateus i lliurepensadors... – Per cert, com és que tanta gent es creu la animalada que creure amb Deu, es incompatible amb pensar amb llibertat ? La llibertat de pensament no és privilegi de ningú, encara que son molt pocs els que emprenen el repte d'atrevir-se a pensar. Deia la presentadora, doncs : “...a alguns llocs s'estan creant plataformes perquè els ateus i lliurepensadors puguin fer sentir la seva veu...” No ho va dir però s'hi va entendre “...fer sentir la seva veu...com les religions. O sigui, els ateus – no pas tots, està entès - volen tenir el rol d'una religió. La religió atea, suposo. Ho he dit, hibridacions i paradoxes.

(...)

La seva llum és a totes les formes,
el seu amor és a tots els éssers.