Un dialeg al face, curt i contundent, com cal.

En Vicens va penjar això al seu mur :
- Esa misma transgresión, conceptual y artística del ser humano, se me antoja como un paradigma de su propia locura. La negación y el disfraz para evitar el reencuentro consigo mismo, inventar cualquier cosa con tal de no reconocerse.
Jo que allà al Fbook, em faig dir l'espai-temps, vaig exclamar :
- Bona !
Ell :
- La tenia de feia temps, ara justament em sento forÇa indetificat..
Jo, que m'embalo i entro a canasta :
- Jung deia "el que no es consciencia, es projeccio ( cap en fora )...D'alguna manera dius una cosa semblant, es coneguda la nostre habilitat per inventar maneres de fugir de nosaltres mateixos. A més, un artista que fa un obra conceptual, artisitica i transgresora te una cosa molt perillosa : una manera de fugir de si mateix que el pot fer sentir sensible, especial i revolucionari. Potser els artistes haurieu de reflexar la nostre dignitat humana i la nostre voluntad de viure com a persones dignes i conscients sobre aquesta terra i sota aquests sol. Això seria un art conceptual i trangresor en aquesta epoca i alhora permetria a l'artista reconeixer-se, sanar-se i conectar amb si mateix en profunditat. Agrair aquesta reflexio tan inspiradora que has penjat, Vicens, m'agradara dialogar amb tu sobre això

...Mostra'n més... - va dir Facebook.

Ell :
- Estic sempre disponoble, ja ho saps. Gràcies
Més Ell :
-A mi pla m'agrada el teu post... :
Jo :
- T'espero divendres a la xerrada que just es diu " les Quatre direccions de la condició humana" ...comencem és l'hora...

Si, si, començant per aqui es pot alguna cosa collonuda...

Ara farà un mes.

Trobar un començament escaient per un escrit sobre els fets que ens conmocionaren, ara farà un més, no és fàcil. I encara que en aquestes circumstancies les paraules solen quedar curtes, val igualment, un instant de memòria pels morts i pels que els estimaven.

No cal que us expliqui la commoció que hem sentit, tots en una comunitat petita estem, per un camí o altre lligats a les víctimes. Jo mateix coneixia dos dels morts. L'un havia estat company meu de primària i tot i que li havia perdut la pista i ara no teníem cap relació, no és pas un desconegut per mi, segur que a l'escola varem jugar i aprendre junts. L'altre, era la filla de la pastisseria del meu barri. Una persona que jo he vist tota la vida sense ni recordar el primer cop, és possible que la primera vegada que em veies, jo anés en cotxet o als braços de la meva mare, ella era una mica més gran que jo. De prop o de lluny, tots podríem explicar una història semblant.

He dit commoció i aquesta és una de les raons d'aquest escrit, parlar després de les legitimes emocions que ens trasbalsaren i que encara ens fan impressió, per mi ja és hora de començar a reflexionar i voler veure més enllà, a traves d'aquest fet punyent.

Una cosa és dir que no té justificació i l'altre, ben diferent, dir que no té explicació. És ben fàcil entendre que el rebuig intens que ens creen, fets com aquests, ens portin a dir coses com ara que no té explicació ni sentit. Però, igualment fàcil és entendre que tot i que la justícia farà el seu curs, aquestes morts es faran estèrils sinó n'aprenem res. Potser, afinaríem més dient que no en sabem l'explicació ni en comprenem el sentit.

Qui ho ha fet s'ha de fer responsable de les seves accions, així és establert. Hi haurà un judici i una sentencia, però alhora sabem que no ens farà pas a gaire contents i ens deixarà amb un aire de “ hi ara que ?“, com allò de l'assegurança d'accidents que hi ha sort tenir-la però el que debò interessa és no passar per l'accident. Cap sentencia ens tornarà els traspassats ni ens deixarà satisfets, només resignats. Més val això, però ens agradaria sentir esperança, i no pas aquesta resignació conformada.

Que tots siguem responsables dels nostres actes – es a dir que n'hem de respondre davant els altres, la consciencia, de Deu i de la llei-; és perfectament compatible amb que els fets tenen causes i circumstancies que els expliquen i que d'alguna manera fan que passin. Comprendre-les és imprescindible per aprendre'n. Les coses no passen per que sí, de qualsevol manera, de forma gratuïta i aleatòria sinó que arrelen en una situació concreta que els dona vida. Com saben els boletaires que no busquen pas un rovelló en un alzinar. Tot esdeveniment te un paisatge, un ambient, una circumstancia de la que és fill. Aquests cop el paisatge som nosaltres mateixos, per això, costa d'acceptar i fa por mirar.

Un cop aquí, afanyar-me a dir que una cosa és que ha passat a Olot i una altre molt diferent és que tingui causes olotines. Mireu, per un dia hem estat el signe dels temps, el mon ens ha entrat a casa de cop. Ara be, ha passat tan a prop nostre - físicament i emocional - que es fa difícil dir que no te res a veure amb nosaltres, veritat ? Te a veure amb nosaltres com a persones, no com a olotins. Aquests cop, l'atzar per uns i la sincronitzat per altres, ens ha fet espectadors de primera fila i d'alguna manera, representants dels humans, i al mateix temps, fa que tots els humans que ens han mirat, puguin ser amb nosaltres, espectadors de primera fila.

Deia Sant Agustí que als llibres hi poden llegir els doctes, en canvi; el llibre de la vida, el poden llegir tots. Aquesta és una pagina del llibre de la vida que s'ens demana que llegim, que comprenem i que a sobre tot aquest dolor que tan ens humanitza, construïm una manera de viure on aquesta mena de coses no puguin passar de cap manera. Una manera viure on no s'empenyi a l es persones cap a la desesperació.

Aquests és el repte i la dificultat : acceptar que, al capdavall, parla de nosaltres mateixos, que en aquests fet hi ha un missatge que podem llegir – si ens atrevim a incomodar-nos - Ens parla de com vivim...Dels nostres valors col·lectius – els reals, no els retòrics ! – del ambient que ha produït el fet. Val la pena preguntar-se sinó és un avis massa clar per deixar-lo passar. Si és un fet aïllat com se sol dir en aquests casos, no cal preocupar-se però...i sinó ?

Que hàgim de respondre cadascú dels seus actes no significa pas que totes les causes siguin exclusivament individuals. Els humans som molt influenciables pel nostre entorn. Les persones som com les plantes, el capdavall, el fruit depèn tan de la llavor com de les altres circumstancies : la terra, el temps i l'hortolà que s'en cuida. La societat, la comunitat, és per a les persones com la terra i el temps per les plantes. La societat on vivim, la trama humana on és desenvolupa la nostre vida ens nodreix, influeix tan per un costat com per l'altre. La nostre vida -com hem descobert de la manera més punyent – està lligada per be i per mal, a la dels que ens envolten. Per poder créixer en consciencia - que no en coneixement, el que ens cal és consciencia, no pas coneixement - cal ens atrevim a mirar les conseqüències de la nostra manera de viure i on ens ha portat. Que ens adonem dels estralls del individualisme : en una societat sense horitzó social, tots els problemes esdevenen individuals i això, es més pes del que podem portar. Sense cap mena de dubte, hem tingut un gran èxit en la producció de bens materials però, tot just comencem a veure la penúria espiritual amb la que paguem. Aquesta societat ha fracassat en generar persones conscients. Hem dedicat els nostres esforços i atenció als bens materials, a la producció d'objectes i ens hem oblidat de les persones reals i concretes i del que les fa créixer. ¿ Que en sabem,- veritablement, amb fonament – de la condició humana i de la consciencia ?

I no pensàvem en les conseqüències – Quan és que hi pensem ? - Aquesta societat no fa persones conscients i això te conseqüències. Les conseqüències que hem vist a Olot només son un episodi. Reconèixer les nostres debilitats ens enforteix, amagar-les és un corc que molt lentament ens debilita, i per això sembla que no passi res. Si que passa, i tant ! molt poc a poc, però passa.

Ni la nostre vida humana és redueix a la seva dimensió material per important que sigui, ni vivim sols sinó lligats a la trama social, natural i còsmica que ens nodreix. Cuidar d'aquesta trama humana i natural que ens dona la vida, és directament cuidar de nosaltres mateixos. Cuidar-ne és cuidar-me.

I sobretot, per poder créixer en consciencia cal que coneguem la consciencia, que sapiguem respectar-la i estimar-la; que ens dediquem a conèixer-la i fer créixer la llavor que som i desplegar els potencials del nostre ésser, avui potinejats per l'humanisme superficial a l'us. Que comprenguem que elevar l'esperit no és un joc per entretenir ociosos sinó una necessitat humana de primer ordre, a fi d'harmonitzar-nos amb el nostre destí genètic i desplegar el potencial que tenim amagat dins nostre : éssers creadors de vida, bellesa i consciencia. Un fet com aquests ens empeny a la consciencia que tot i així, ha de sortir del cor. Rera aquests fets batega ignorancia i deixadesa per les raons del cor. D'alguna manera, tots som u.

Dir que “ No hi ha solucions ni fàcils ni ràpides que es molt diferent de dir que no hi ha solucions”. El camí sempre apareix sota els peus dels que el volen fer. Els propòsits que sembrem ara, donaran fruits per a nosaltres mateixos i, molt més, pels que vindran darrera nostre, que d'una manera o altre, ens demanen que ho fem be. D'una manera o d'una altre, avui vivim del que algú va plantar fa temps. Així funcionem com a especie, recollim on altres varen sembrar; tots plegats avancem per aquesta generositat dels que varen venir abans que nosaltres. Que potser, la varem sembrar nosaltres la democràcia ? Quanta generositat veuran en nosaltres, els que venen i vindran ?

El millor homenatge a les víctimes és, que aquesta vegada si, aprenguem. Això si que és d'aquelles coses que depenen de nosaltres.

Les paraules, però, son res sense la presencia d'un esperit humà que els doni vida.