Real, potser.

.
No sé que és la realitat, no crec que es pugui saber , però ha de tenir forma , segur.
Sigui el que sigui, és alguna cosa que comença en mi , continua en el món que puc tocar amb la mà , més persones que coses, i es projecta fins l'infinit que puguis imaginar. I on acaba ? Vés a saber, el que és jo continuaré investigant.
.
Escric aquestes coses que ni jo sé on van - ni si van o venen - perquè......m'ho paso bomba !!!!

Tenir temps. Tenir?

En el nostre lleguatge comú son usuals les expresions que parlen del temps com una cosa que tenim. Podem preguntar quan de temps tenim per fer una determinada cosa, quan temps queda i altres expressions semblants. Pensem en el temps com una cosa que tenim, com si fos un diposit ple d'aigua o com dos quilos d'arros, per exemple.
M'he adonat aquest dies que això ens confon molt. El temps no és una cosa que jo tingui com les altres, la naturalesa del temps és completament diferent.
El lama Tartang Tulku suggeriex una perspectiva, una idea més inspirada.
Suggereix que és millor pensar que el temps és el que som, estem fets de temps.
El meu cor funcionarà durant un temps indeterminat però acotat dintre uns límits.
El temps no és una cosa externa, més o menys enganxada a la seva naturalesa, més o menys accidental i adicional.
Que seria un cor sense temps ?
Un concepte buit de vida, un objecte que només pot existir com a formulació de l'intel·lecte, i de cap manera un cor real que batega, que s'obre perquè entri sang, s'alimenta ell mateix i es comprimeix per bombar-la. El batec del cor és el batéc mateix del temps.

Tan parlar del temps i ara m'adona que no el tinc però el puc perdre com acabo de fer per no estar al cas.
Ja té raó la mare, qui no té memória ha de tenir cames.

comentaris al comentari.

Algú ha contestat a l'entrada que vaig titular "la ultima" perquè va ser la ultima lliço d'en Raimon, el meu mestre :

" Una sentència sàvia...- Gracies però no és meva, és del mestre - ara bé, la primera pregunta és:com un pot portar a terme aquesta "purificació"? - deixant que el desig de purificar-te t'impregni el cor i et mostri el camí. Al capdavall però caldrà trobar un com concret perquè netejar-se ( que això vol dir catarsi ) com quasi tot comença com a intenció i es realitza com a acció - els grecs parlaven de "catarsi" i la contemplació de la tragèdia els ajudava. Llàstima que ara només tenim reality shows...la segona és:intueixo que aquest procés és inacabable, - Aquest procés no és inacabable té un final perfectament conegut : la mort - ho és realment? és a dir, la impossibilitat de fer net del tot - "cuerpo a tierra" l'idealisme ataca - és a cada cantonada, aleshores és un esforç titànic i encara de resultats no sempre assegurats. - Assegurat i garantits si t'acompanya un guia que sap el camí, altre cosa és que el dolor forma part de la vida i aprendre a passar-lo part de la purificació. - Aleshores també cal saber carregar amb part del dolor que hem heredat. Ras i curt, cal saber conviure amb la pròpia mer... Perdoneu l'expressió! ""
.
Sempre podem eixamplar els límits de la nostre vida. Carregar el dolor del passat és voluntari, deixar els pessos del passat és possible, jo ho fet, encara que en aquesta part de món, això sigui molt atípic i, per tant, extrany i irrealitzable per a una majoria de persones.
Conviure serenament i constructiva amb les própies limitacions i amb les limitacions de les própies circumstancies, és un sintoma de maduresa emocional i espiritual, i la prova palmaria de que, aquell que ho fa és pren seriosament la vida. És pren seriosament que tot plegat és una comedia - tal com em va dir el meu futur la darrera vegada que el vaig anar a veure - i un ball de mascares. Tot plegat, faria plorar si no fes riure !!!!
.

Algu...

...ha confiat en mi...
...estic content i agrait.

Originalitat ? Intel·ligencia ?

En el fons escriure és parafrasejar allò que algú altre ja havia dit, d'una manera o altre. Wittgenstein - em sembla que a les investigacions filosofiques - exposa que no dirà quines son les seves fonts, no cal, ja se sap que tot és copiat, tot surt d'un lloc o altre.
La originalitat té un bon tros de mite. Els grecs tenien més possibilitats de ser originals, dos mil anys després, es fa difícil.
Si de cas, la intel·ligencia està en la tria, i potser, en la forma, no el tema.
No trobareu en el bloc cap idea original, tots és parafrasi, recapitulació, comentari.

La ultima.

.

No hi ha joia - llegeixis alegria de viure - sense purificació.

No hi ha purificació sense dolor.

.

Compte el dolor que hom sent en el procés de purificació, és una dificultat a aceptar, de cap de les maneres l'objectiu. Buscar el dolor no és buscar la purificació, és masoquisme. Ara bé, qui no pugui transitar i acceptar amb determinació el dolor que trobi pel camí, no assolirà la purificació necessaria per a viure amb alegria. La purificació és netejar les impressions emocionals, biografiques, adquirides en el procés de socialització i educació, principalment adquirides, secundariament heredades i socials.

.

Fritz.

M'he comprat un llapis - tecnicament memória USB. Això m´ha obligat a fer neteja de les coses que algun dia, vas a saber perquè, havia guardat. He trobat això :

El hombre moderno aunque por lo general no sufre hondamente, sabe poco acerca de lo que es vivir en forma verdaderamente creativa. Se aproxima a la aventura de vivir sin excitación ni gusto. Pareciera que siente que el tiempo de pasarlo bien, de placer, de crecer y aprender, es la niñez y la juventud y al llegar a la "madurez" abdica la vida misma. Se mueve mucho y hace ademanes de hacer muchas cosas, pero la expresión de su cara indica su falta de interés real en lo que esta haciendo. Pareciera que ha perdido espontaneidad, o capacidad de sentir y expresar en forma directa y creativa. Es muy hábil para hablar de sus males y muy malo para encararlos. Ha reducido la vida a una serie de ejercicios verbales e intelectuales: se ahoga en un mar de palabras.

Fritz Perls.

P.E. : Ho podia haver traduit, però passo.

Avis.

.
Fa quatre mesos que escric el bloc, i encara no m'he ficat amb els liberals.
.

Singular.

.

Si tinc deu coses amb les seves identitats i em fixo en allò que tenen en comú, descarto deu singularitats.

Les singularitats caracteritzen les identitats, les fan ser el que son.

La gracia de totes les identitats és la singualritat que les diferencia de les altres.

La naturaleza d'una identitat és la seva singularitat.

El caracter d'una determinada identitat és la seva singularitat.

El do i la funció d'una identitat és la seva especificitat.

El sentit de la identitat és la seva relacionalitat, és a dir , la comunicació real, concreta, efectiva i present que li donà vida.

La comunicació agermana les singularitats.

Les singularitats acullen la comunicació.

Si no hi hagués singularitats, qui és comunicaria ?

Si no és comuniquessin, qui reconeixeria les especificitats ?

Comunicar és armonitzar especificitats, sintonitzar singularitats.

És la dansa de les diferencies, ballant la musica de la comunicació.

La dansa de les formes

sempre canviants,

sempre constants.

La dansa de les formes

rectes, tortes i ondulants

Precises, consices i obtuses, difuses.

Les formes de la dansa

la música, l'harmonia, la melodia, l'estridencia, l'eloquencia.

La paciencia i ...ai... la ciencia.

Tu forma, Dansa !

simetriques, paraleles i fractals,

asimetriques i lineals,

simultanies i inclusives,

exclusives i espirals.

.

.

En Joan.

Parlo amb en Joan per rao de feina, el visito a casa seva. Em fa passar de seguida, és un home extrovertit, és veu de seguida, veu forta i clara, cap gros, cabells arrissats blancs, ulls grossos una mica sortits. Arribem al menjador que és al capdavall d'un passadis estret, d'uns 7 metres. M'assec i em diu :
- Aquest any, he atrevessat l'atlantic 6 vegades !
me'l miro sorpres, és un senyor ja gran, després sabré que te 76 anys,
- i com és això ? - pregunto.
La resposta em sorpren i m'alegra :
- és que tinc una novia a Bolivia, fa tres anys després de trenta anys casats, és va morir la meva dona, al cap de poc vaig agafar aquesta que vivia aquí baix - diu mentre senyala un punt indeterminat carrer avall.

Per dintre, vaig pensar : " collonut Joan, tu si que ho tens clar".

Bo i noble.

Les persones son persones en tan que lluiten per elevar-se per damunt la natura, i la natura és alhora interna i externa. És bo i noble de conquerir la natura externa, però encara ho és més conquerir la natura interna. És bo i és noble coneixer les lleis que regueixen els planetes i les estrelles però és inifinitament més noble i millor coneixer les lleis que governen les passions, els sentiments, la voluntat humana. .
.
Lalaji.

Qui...

Qui camina per la sendera plana del tao sembla pujar i baixar.

El camí del mig.

El cap separa,

el cor uneix,

el cos aguanta.

.

.

Nagarjuma - filosof indu del segle II desconegut a Europa perquè pertany a una altre ambient cultural però a l'altura de qualsevol dels grans - deia que a cada pas que fem amb l'intel·lecte, de distinció, de discerniment, de separació, es a dir, de violencia, cal compensar-lo amb un pas d'associació emocional amb el cor, cal ser una mica més la cosa analitzada o estudiada. Cal comprendre més la relació que jo tinc amb allò, en l'extrem cal comprendre que és part de mi, o que objecte i subjecte no son distincions en la realitat sino en la tasca de coneixer. La realitat és una, per bé que multiforme.

.

Aquest és el camí del mig.

***

La recompensa és troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa.

Gandhi.

Ni racista, ni metrosexual, ni economista.

L'altre dia, una persona, mentre parlavem, va dir : " Jo no soc racista però l'ajuntament m'en fa ser." Més enllà del context de la frase i de la queixa que hi havia al darrera, una cosa em va cridar poderosament l'atenció. Vaig callar, perque no era el lloc ni el moment de dir res, però per mi, vaig pensar " l'ajuntament et fa ser racista ? " No simpatitzo amb els racistes però no m'escandalitza que algú en sigui. Ara bé, si el que et fa ser racista és l'ajuntament - hi hauria aquí una altre pregunta curiosa : com s'ho fa l'ajuntament per fer-te ser racista ? - és que estàs a la ratlla de la més pura despersonalització. Aquest fenomens de hiper-identificació o hiper-resposta - com aquest cas - expressen un identitat, o debil, o inexistent. A una persona que té clara la identitat ningú el fa ser racista. Ni racista, ni metrosexual, ni economista.

Fa dies que dono voltes - i les que donaré - entorn a la identitat, questió clau en l'epoca que som.

Val la pena establir sólidament la própia identitat perquè sino qualsevol dia d'aquests, ve la unio europea - o l'associació de veins tan és - i et fa ser golafre, democratacristià o cabrejat......ves a saber !!

...

Luc...

*******
La lucidesa és crua,
si la vull amorosir, tinc l'alegria;
si vull descansar, la fantasia.

*******

ABCDE...

Les paraules neixen del silenci.
Les paraules tornen al silenci.
Les paraules son la tanda d'anuncis del silenci.

En una ocasió vaig llegir que no hi ha cap llei de la física que impedixi un univers en que la velocitat de la llum no sigui de 300.000 qm per segon. No podem saber si un lloc així, existeix realment. La física només diu que podria existir, no pas que existeixi. Si existis però no podriem saber res d'ell, seria radicalment incompatible amb el nostre. Qualsevol cosa que pugem imaginar sobre aquest lloc sabem que és falsa pel simple fet que la podem imaginar. És un lloc que no pot existir ni en la nostre imaginació.

Estic cansat de escriure endintre, ara escriuré enfora.

Mestres.

Cal trobar mestres. Trobar un mestre és un regal de la vida. Tots tenim de qui aprendre.

Dia gos.

Abans d’ahir vaig tenir un dia gos, molt gos. Vaig estar de mal humor tot el dia. Emprenyat, principalment amb mi mateix. Queixant-me, clamant al cel. Dominat per les idees negatives, xocant amb el món com una mosca en un vidre. Un cop, un altre, un darrera l’altre. Pensaments circulars, em queixo d’això, després d’aquell o aquella, em cago em la puta mare que va parir no se què, cap aquí, cap allà,...i tornar a començar.
Al vespre quan m’havia avorrit del meu propi discurs, vaig veure que eren les conseqüències del meu escrit “tenir raó”. Soc un insensat. Em vaig creure que podia escriure una cosa com aquella i quedar-me tan ample, santa innocència ! Escriure sobre el que queda a l’ombra – més o menys, al revers – de tenir raó, va desencadenar el procés de portar al conscient les vegades que he usat aquest comportament. Em vaig empassar tot el catàleg de les meves intransigències, pors i dubtes que amago darrera el fotut “tenir raó”. Escriure és, aquí, expressar latència. Allò que està gestant-se en la meva animà. Quan surt, és un nadó, tan tendre i bufó que fa gracia. Després, li surten dents i mossega.

L’altre dia, al diari, no recordo qui, un artista, deia : “ En una altre vida, voldria ser alt, guapo i tonto” Em penso haver-lo entès.

Inclús jo.

Tothom vol ser Cary Grant.
Inclús jo vull ser Cary Grant.
Cary Grant.



La frase em va fer gràcia de seguida. El senyor Grant s’adona que ell, la persona que habita dins el personatge, no és el personatge. Gary Grant, el personatge, devia ser tan collonut, tan seductor, amb tan èxit, que la persona que era el senyor Grant s’adonava de la distància entre ell mateix i el personatge que havia creat, ell i el cinema, – a l’època existia la radio, una televisió tot just naixent i el cinema era el gran espectacle audiovisual, dirigit a un públic innocent que tot li semblava nou - era insalvable i, potser, invivible. La frase sembla voler dir “que més voldria que ser tan de tot com el personatge però jo com a persona no arribo a tan, soc una altre cosa” . Ser, alhora, un personatge tan contundent, segur que no l’ajudava a ser ell mateix. Una mascara pesant, difícil de treure. D’aquí la lúcida ironia de la frase. És un clam : vull ser jo, no el meu personatge.
La paraula persona ve del llatí “per sonare” que vol dir per fer sonar. Per fer sonar què ? Per fer sonar la mascara. La mascara que portaven els actors en el teatre a Grecia i Romà. Era la persona real que feia sonar la mascara, la veu que donava vida a la mascara, al personatge. A la persona no se la veia, només se la sentia. Potser per això, en paral·lel, per analogia, a una persona se la reconeix escoltant.
Elgoslila és la meva mascara, d’alguna manera de fons ressona la persona que soc. Com l’aire, no es veu però sempre hi és.