la pluja fina

La pluja fina cau
amara les formes
minerals, vegetals, animals.

Ocupat d'estar viu,
descobreix allò que et dona vida,
no tindràs la més petita preocupació per cambiar
perquè la naturalesa de les coses vives és
transformar-se.

Transsacccions.

L'altre dia, en una xerrada sobre els drets culturals, una persona expressaba la seva perplexitat per l'expressió "diversitat cultural", El seu argument era de molt pes : la cultura sempre ho és de diversa , venia a dir que l'expressió és redundant . I efectivament ho és. És com intel·ligencia emocional - em que quedem intel·ligencia o emocional-. Son expressions que manifesten una transacció : ni la cultura era - ni és, de fet per a la majoria - diversa ,ni la intel·ligencia considerava - ni considera, sovint, encara - l'emoció com a resposta perfectament adaptada - o si més no potencialment.
Son codis de transsaccció que delaten moviments en els conceptes, noves realitats emergeixen. Ni poden ser pura i simplement ignorades , ni la cosa està prou madura per ser plenament i oberta acceptades, cal un pacte en el llenguatge que és alhora un estat de la questió.
De fet el llenguatge sempre és un pacte entre la realitat externa i la realitat interna. Agosaradament m'atreveixo a dir que el lleguatge expressa la transsaccció actual - viva ara mateix -entre el parlant , es dir, la consciencia i la realitat externa en la que posa l'atenció.

Fins aquí, tot dit, tot per dir.

De la llibertat, encara ( i l'aigua que baixa)

A l'institut quan era jove debatiem sobre la llibertat, és un tema que no s'acaba.
És un tema sempre calent, que provoca respostes . Sino mireu : "
No havia reflexionat que la llibertat s'exerceix i s'apren. Estic d'acord, i tambè hem pregunto ... però d'on surgeix la necessitat de cercar la llibertat? és només d'uns pocs que no neixem lliures?... no estariem tots determinats a priori per la nostra eduacació i cultura, com a mínim? no tendriem tots la necessitat d'anar més enllà del nostres programes mentals, socials i culturals? d'exercir la nostra pròpia identitat com éssers únics i irrepetibles? ... no estaria la diferència entre uns i altres en la elecció d'esforçar-se per aprendre la llibertat o acomodar-se en un mediocre conegut?
"

Preguntes fundacionals, respondre és viure , és exercir la pròpia llibertat. Massa perquè surti bé , inevitable provar-ho.

D'on surgeix la necessitat de cercar la llibertat ? - em pregunten
De la nostra constitució mateixa - contesto
M'explico : A diferencia dels altres animals la vida humana és pot guanyar i és pot perdre. El marge per les altres especies és molt més estret : si és donen unes determinades condicions la especie pot prosperar - a copia de lluitar, es clar - , sino a correr, l'especie desapareix.
És pot adaptar - em direu.
No pas en una generació , l'evolució genetica és molt lenta , a ritme de mil·lenis. - contesto.
L'homo sapiens és un essser obert en un grau molt superior a altres especies, excepte els virus i els microbis.
El camí no està fet, s'ha de triar. Això és la font de les possibilitats i dels conflictes.
Les possibilitats les demostren la genialitat de les creacions i les adaptacions humanes en el temps, en l'espai, i en les circumstancies mes variades. Un exemple extrem d'això, és que alguns presoners dels camps de concentració nazis, van sortir enfortits de l'experiencia.És un fet, que no justifica les barabaritats.
Els conflictes...les vides d'una manera o altre perdudes, la manifestació de la ignorancia. Einstein va dir que no estava segur de la infinitat de l'univers - després s'ha sapigut que no ho és d'infint sino...només brutalment gros ! - en canvi si que ho estava de la infinitud de la estupidesa humana.
La recerca de la llibertat és la necesitat humana d'aprendre a triar el camí, una gran necessitat : hi ha la vida en joc. I creu-me , apreciada C., tan de bó, fos el problema d'una minoria que no neixem lliures, es una questió de la nostra condició, es pot afrontar o amagar el cap sota l'ala però ningú s'en escapa.

Ho torno a dir : no neixem lliures, neixem amb la potencialitat d'esdevenir-ho.

Parafrasis.

Ja els grecs deien que les idees son poques, les formes moltes. En el fons saber i pensar és una continua i renovada parafrasi, una recapitulació peramnent. Recapitular és comprendre, comprendre és relacionar, comprendre és inventar par a mi mateix, fer-ho meu.
La reina de cors m'envia una parafrasi d'una entrada : collonut !
I si faras molt bé de nodrir-te del llibre d'en Panikar.
La parafrasi diu així :
"El malentès Caos com a desordre i no com a un ordre diferent al esperat, on les bifurcacions i les possibilitats estan servides, en la direcció de quelcom més integrador i abarcador, emergència d'alguna cosa nova, diferències que engendren diferències (definició de Caos segons E.Lorenz, el teòric i meteoròleg que va plantejar el famòs "efecte papallona":-)

Gogogol.

Ho acabo d'aprendre : un gogogol és un numero tan gran que no cabria escrit a l'univers, m'ho ha explicat en Jordi. Tenim unes converses tan interessants, jo i ell !!!
Qui és que es dedica a imaginar coses de d'aquestes ?
Quina enveja !!!
Vindrà un dia que miraré al meu voltant i descobriré que em paguen per imaginar coses utils i coses inutils. Amb les utils farè diners, amb les inutils m'hi divertiré.
Imaginar és imaginar, l'utilitat o no, és una valoració posterior .

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell i cul verd i va dir : "kdafñlsdfkj " perquè anava tou i parlavà enfarfegat. No l'entenia ni deu, ni la seva dona, ni el seu home - era bi- - ni la noia de la panaderia, ni els seus subdits, ni els seus consellers. Els seus enemics tampoc l'entenien però no era per això.En fi que ningú l'entenia. De fet ell no ho sabia però no s'entenia ni a ell mateix, i com que no s'entenia ni a ell mateix quan volia veure aigua demanava un cubata; quan volia coca-cola, un vas de vi; quan volia un suc, cervesa per això era el rei del nas vermell. I el cul verd ? perquè li deien el rei del cul verd ? perquè era un immadur !!!

Node.

“Allò que anomenem desordre és, abans que res, un ordre diferent al que esperàvem. Cal assumir la pluralitat d’ordres. Amb el nostre hàbit de privilegiar un determinat ordre reprimim el corresponent desordre, es a dir, reprimim la infinitat de les alternatives, en suma, reprimim el pluralisme.”

“Aproximacion al Origen”, Salvador Paniker

Hi ha molt a comentar, sobre la frase mateixa, sobre l'autor, sobre el llibre, sobre les implicaions del que diu, massa per avui, però podria ser que fos un leiv-motif ocult de les vuitcentes cares. He titulat l'entrada "node" perquè aquesta frase és una creença-node, una creença generadora de creences.

LLibertat...o no.

La declaració universal dels drets de l'home diu : " Els homes neixem lliures...." Ja l'hem cagada.
M'explico.
Ja sé, però val la pena redir-ho, que quan aquesta declaració fou formulada, la societat era, encara, pseudo- feudal i valia molt la pena subratllar el fet que la dignitat de cada persona - la declaració diu homes, el feminisme encara no habia arribat - és sustentava en el fet mateix d'existir, d'haber nascut. Era una proclama per la dignitat i reconeixement de tota persona abans de llur condició o situació. Imprescindible dir-ho, chapeau !! pels que ho van moure.
Però el temps passa, les circumstancies canvien i els sentits subtilment, una mica cada dia, pas a pas sense fressa, sense pressa però sense pausa, els sentits, deia, muten. Arrelats en un altre temps transformen el sentit, es a dir, es mouen en una altre direcció. Sentit tan vol dir significat com direcció.
Aviu aquesta frase de tanta importancia històrica per les lluites per la dignitat, ha esdevingut un malentes de consequencies catastrofiques.
Si algú pensa que ja és lliure - com ens fa saber la declaració - lluitarà per construir la seva llibertat ?
Evidentment no, ningu lluita per allò que ja té.
Les persones no neixem lliures, neixem amb el potencial d'esdevenir-ho. La llibertat no és res que es tingui com qui té un abric o una llibreta, la llibertat s'exerceix i s'apren. La llibertat no és regala, es una tasca a fer.

perillosa.

L'altre dia vaig anar a la oficina d'hisenda. Aviat existiré fiscalment, estic content que salto. L'oficina té un detector de metalls a l'entrada com si fos un aeroport. Es ben veritat que hi ha una suelta una colla de carcamals que poden fer una atzagaida a qualsevol lloc, també ho és que a vegades és dificl saber on acaba la seguretat i comença la paranoia. En fi coses que passen. No en faig fer cabal, un moment després sonava l'alarma, alarmat jo, em vaig quedar mirant el de seguretat aquell i li vaig dir compungit : " el mobil..." Ell molt profesional va contestar : " has de deixar les coses de metall a la gaveta".
Al cap d'una estona jo estava esperant que el funcionari que m'atenia, un home alt amb cabells grisos i cara de sentir-se culpable, acabés de bussejar en la normativa fiscal per esbrinar un detallet que m'afecta...o no, que per això ho habia de buscar.
Jo estava esperant quan vaig veure entra un conegut que com jo va entrar despistat i fa fer sonar l'alarma. Mentre retirava la seva bossa del detector li vaig dir amb to de broma i veu alta, quasi cridant perquè em sentís - estava a una distancia d'uns deu metres a l'altre banda de l'oficina : "No se pas que hi deus portar ? - referint-me a la bossa.
Ell va aixecar el cap i molt serios contestà : " ui,una llibreta molt perillosa".
Encara ric.

Dreta i esquerra, ara que hi ha eleccions.

La politica m'atreu.
Parlar de política i no dir el que ja està dit dos o tres mil vegades, costa.
El mal de l'esquerra és l'autocomplaença, el de la dreta , l'egoisme i l'afany de lucre...
Les persones creixem, florim i fructifiquem amb una barreja de reconeixement, exigencia i bon humor. El mestre en diu ferocitat, tendresa i trapelleria .
A les mentalitats d'esquerres els falta exigencia, a les de dretes tendresa ...
Per sort, del bon humor ningú se'n ocupa, només ens faltaria tenir que aguantar que ens volguessin fer riure ...
Hi ha una cosa més contradictoria que un humorista municipal ?
Que hi hagi polítics que fan riure és una altre cosa.

Real, potser.

.
No sé que és la realitat, no crec que es pugui saber , però ha de tenir forma , segur.
Sigui el que sigui, és alguna cosa que comença en mi , continua en el món que puc tocar amb la mà , més persones que coses, i es projecta fins l'infinit que puguis imaginar. I on acaba ? Vés a saber, el que és jo continuaré investigant.
.
Escric aquestes coses que ni jo sé on van - ni si van o venen - perquè......m'ho paso bomba !!!!

Tenir temps. Tenir?

En el nostre lleguatge comú son usuals les expresions que parlen del temps com una cosa que tenim. Podem preguntar quan de temps tenim per fer una determinada cosa, quan temps queda i altres expressions semblants. Pensem en el temps com una cosa que tenim, com si fos un diposit ple d'aigua o com dos quilos d'arros, per exemple.
M'he adonat aquest dies que això ens confon molt. El temps no és una cosa que jo tingui com les altres, la naturalesa del temps és completament diferent.
El lama Tartang Tulku suggeriex una perspectiva, una idea més inspirada.
Suggereix que és millor pensar que el temps és el que som, estem fets de temps.
El meu cor funcionarà durant un temps indeterminat però acotat dintre uns límits.
El temps no és una cosa externa, més o menys enganxada a la seva naturalesa, més o menys accidental i adicional.
Que seria un cor sense temps ?
Un concepte buit de vida, un objecte que només pot existir com a formulació de l'intel·lecte, i de cap manera un cor real que batega, que s'obre perquè entri sang, s'alimenta ell mateix i es comprimeix per bombar-la. El batec del cor és el batéc mateix del temps.

Tan parlar del temps i ara m'adona que no el tinc però el puc perdre com acabo de fer per no estar al cas.
Ja té raó la mare, qui no té memória ha de tenir cames.

comentaris al comentari.

Algú ha contestat a l'entrada que vaig titular "la ultima" perquè va ser la ultima lliço d'en Raimon, el meu mestre :

" Una sentència sàvia...- Gracies però no és meva, és del mestre - ara bé, la primera pregunta és:com un pot portar a terme aquesta "purificació"? - deixant que el desig de purificar-te t'impregni el cor i et mostri el camí. Al capdavall però caldrà trobar un com concret perquè netejar-se ( que això vol dir catarsi ) com quasi tot comença com a intenció i es realitza com a acció - els grecs parlaven de "catarsi" i la contemplació de la tragèdia els ajudava. Llàstima que ara només tenim reality shows...la segona és:intueixo que aquest procés és inacabable, - Aquest procés no és inacabable té un final perfectament conegut : la mort - ho és realment? és a dir, la impossibilitat de fer net del tot - "cuerpo a tierra" l'idealisme ataca - és a cada cantonada, aleshores és un esforç titànic i encara de resultats no sempre assegurats. - Assegurat i garantits si t'acompanya un guia que sap el camí, altre cosa és que el dolor forma part de la vida i aprendre a passar-lo part de la purificació. - Aleshores també cal saber carregar amb part del dolor que hem heredat. Ras i curt, cal saber conviure amb la pròpia mer... Perdoneu l'expressió! ""
.
Sempre podem eixamplar els límits de la nostre vida. Carregar el dolor del passat és voluntari, deixar els pessos del passat és possible, jo ho fet, encara que en aquesta part de món, això sigui molt atípic i, per tant, extrany i irrealitzable per a una majoria de persones.
Conviure serenament i constructiva amb les própies limitacions i amb les limitacions de les própies circumstancies, és un sintoma de maduresa emocional i espiritual, i la prova palmaria de que, aquell que ho fa és pren seriosament la vida. És pren seriosament que tot plegat és una comedia - tal com em va dir el meu futur la darrera vegada que el vaig anar a veure - i un ball de mascares. Tot plegat, faria plorar si no fes riure !!!!
.

Algu...

...ha confiat en mi...
...estic content i agrait.

Originalitat ? Intel·ligencia ?

En el fons escriure és parafrasejar allò que algú altre ja havia dit, d'una manera o altre. Wittgenstein - em sembla que a les investigacions filosofiques - exposa que no dirà quines son les seves fonts, no cal, ja se sap que tot és copiat, tot surt d'un lloc o altre.
La originalitat té un bon tros de mite. Els grecs tenien més possibilitats de ser originals, dos mil anys després, es fa difícil.
Si de cas, la intel·ligencia està en la tria, i potser, en la forma, no el tema.
No trobareu en el bloc cap idea original, tots és parafrasi, recapitulació, comentari.

La ultima.

.

No hi ha joia - llegeixis alegria de viure - sense purificació.

No hi ha purificació sense dolor.

.

Compte el dolor que hom sent en el procés de purificació, és una dificultat a aceptar, de cap de les maneres l'objectiu. Buscar el dolor no és buscar la purificació, és masoquisme. Ara bé, qui no pugui transitar i acceptar amb determinació el dolor que trobi pel camí, no assolirà la purificació necessaria per a viure amb alegria. La purificació és netejar les impressions emocionals, biografiques, adquirides en el procés de socialització i educació, principalment adquirides, secundariament heredades i socials.

.

Fritz.

M'he comprat un llapis - tecnicament memória USB. Això m´ha obligat a fer neteja de les coses que algun dia, vas a saber perquè, havia guardat. He trobat això :

El hombre moderno aunque por lo general no sufre hondamente, sabe poco acerca de lo que es vivir en forma verdaderamente creativa. Se aproxima a la aventura de vivir sin excitación ni gusto. Pareciera que siente que el tiempo de pasarlo bien, de placer, de crecer y aprender, es la niñez y la juventud y al llegar a la "madurez" abdica la vida misma. Se mueve mucho y hace ademanes de hacer muchas cosas, pero la expresión de su cara indica su falta de interés real en lo que esta haciendo. Pareciera que ha perdido espontaneidad, o capacidad de sentir y expresar en forma directa y creativa. Es muy hábil para hablar de sus males y muy malo para encararlos. Ha reducido la vida a una serie de ejercicios verbales e intelectuales: se ahoga en un mar de palabras.

Fritz Perls.

P.E. : Ho podia haver traduit, però passo.

Avis.

.
Fa quatre mesos que escric el bloc, i encara no m'he ficat amb els liberals.
.

Singular.

.

Si tinc deu coses amb les seves identitats i em fixo en allò que tenen en comú, descarto deu singularitats.

Les singularitats caracteritzen les identitats, les fan ser el que son.

La gracia de totes les identitats és la singualritat que les diferencia de les altres.

La naturaleza d'una identitat és la seva singularitat.

El caracter d'una determinada identitat és la seva singularitat.

El do i la funció d'una identitat és la seva especificitat.

El sentit de la identitat és la seva relacionalitat, és a dir , la comunicació real, concreta, efectiva i present que li donà vida.

La comunicació agermana les singularitats.

Les singularitats acullen la comunicació.

Si no hi hagués singularitats, qui és comunicaria ?

Si no és comuniquessin, qui reconeixeria les especificitats ?

Comunicar és armonitzar especificitats, sintonitzar singularitats.

És la dansa de les diferencies, ballant la musica de la comunicació.

La dansa de les formes

sempre canviants,

sempre constants.

La dansa de les formes

rectes, tortes i ondulants

Precises, consices i obtuses, difuses.

Les formes de la dansa

la música, l'harmonia, la melodia, l'estridencia, l'eloquencia.

La paciencia i ...ai... la ciencia.

Tu forma, Dansa !

simetriques, paraleles i fractals,

asimetriques i lineals,

simultanies i inclusives,

exclusives i espirals.

.

.

En Joan.

Parlo amb en Joan per rao de feina, el visito a casa seva. Em fa passar de seguida, és un home extrovertit, és veu de seguida, veu forta i clara, cap gros, cabells arrissats blancs, ulls grossos una mica sortits. Arribem al menjador que és al capdavall d'un passadis estret, d'uns 7 metres. M'assec i em diu :
- Aquest any, he atrevessat l'atlantic 6 vegades !
me'l miro sorpres, és un senyor ja gran, després sabré que te 76 anys,
- i com és això ? - pregunto.
La resposta em sorpren i m'alegra :
- és que tinc una novia a Bolivia, fa tres anys després de trenta anys casats, és va morir la meva dona, al cap de poc vaig agafar aquesta que vivia aquí baix - diu mentre senyala un punt indeterminat carrer avall.

Per dintre, vaig pensar : " collonut Joan, tu si que ho tens clar".