divendres, 30 de gener del 2009

Confessió.

Ho confesso, soc un nen de quaranta-cinc anys.

dijous, 29 de gener del 2009

La societat de la informació.

" Dijo Alan Key en su día que “la tecnología es tecnología sólo para quien ha nacido antes que ella”. Yo me atrevo a decir aquí que la información es hoy una incógnita para nosotros, porque somos la generación que la ha inyectado en el motor del mundo. Somos todos “inmigrantes” en este mundo de la información, y se nos notará siempre el acento de los que podían vivir sin ella. Pero para los “nativos” de este mundo informacional, la información es su vida. Ellos entenderán mejor lo que en este libro sólo se anuncia."

Extret de "Cada dia una idea. www.infonomia.com

dimarts, 27 de gener del 2009

Contra el pesimisme.

...dos advertencias..."ha llegado la hora de dejar de un lado las cosas infantiles" y "el periodo del inmovilismo ha terminado", no hay tiempo para la melancolía. Es la hora de la exigencia, después de la apoteosis de la cultura de la inocencia. Y la exigencia quiere decir revisar nuestros propios lugares comunes, nuestras ideas recibidas, (...). Sólo con el ejercicio de someter a la crítica las ideas recibidas ya hay bastante trabajo por delante. Y es con tareas de este tipo cuando se rompe el pesimismo y la melancolía. Ir dando vueltas a la noria seguro que no nos lleva a ninguna parte.
(el remarcat és meu.)

Extret de
El pais, Josep Ramoneda, Contra el pesimismo.

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/pesimismo/cultural/elpepiespcat/20090127elpcat_4/Tes

Exorcisme.

Sempre que m'he desenganyat, ha estat perquè m'havia fet expectatives inadequades. Si aprengués a fer-me expectatives ben fetes - jo no hi crec amb allò de no fer-se expectatives; estaria molt bé, però, qui és el maco que se'n surt ? -, mai em desenganyaria.

Això que acabo d'escriure, queda bé, sembla que hagi dit alguna cosa però al capdavall és buit.

Patir és emprenyador, però no fer-ho és letal. Podem pair els patiments a pessics però evitar-los, és com obrir un compte d'estalvi de patiments al banc de la salut, al capdavall és recupera el capital amb interessos tot de cop, i llavors, tot de cop, ja no ho podem pair.

Allò primer que he escrit és buit, això darrer és ple i val per més d'una cosa.

Aquest text és superficialment pessimista. Profundament és optimista.

Avui, ja ho veieu, estic en contacte amb coses que em fan patir. Per sort, un dia en vaig aprendre l'exorcisme.

"Les paraules vertaderes no son agradables,
Les paraules agradables no son vertaderes."

Tao te king, LXXXI.

dimecres, 21 de gener del 2009

La nissaga Obama.

No per repetida, la història perd interes.
Fa uns cinquanta anys, un home marxava del seu poblet a Kenia, començava la gesta que avui culmina amb la pressa de possessió d'Obama com a president dels Estats Units, simbòlicament, l'home més poderós del planeta. Només simbòlicament, per més poder que tingui un home, només és una petita força dins l'univers humà.
Ens agrada explicar o que ens expliquin històries, i aquesta ho té tot per ser explicada mil i una vegades, mil i una. Té tants valors, tantes ressonàncies que el dia que Barack – com a president - visiti els seus humils i pobres parents a Kenia, només aquella imatge explicarà tantes coses de la condició humana que ressonarà al llarg dels temps i serà, com els mites o com les antigues sagues, mil i una vegades dita, mil i una vegades recreada, mil i una vegades sentida. Ens agraden els extraordinaris i ens agrada parlar-ne; potser, perquè ens omplen d'esperança, confiança i coratge; potser perquè ens mostren un camí; potser perquè ens fan veure que la por, és, només, una opció de les possibles.
No se que farà l'Obama president però els Obama homes ja han creat un símbol que perdurarà molt més enllà de la obra de govern d'aquest president dels Estats Units d'Amèrica.
L'obra que més perdurarà i més ressonarà en l'esperit humà, avui, ja és feta.

dilluns, 19 de gener del 2009

Els uns pels altres.

Aquests dies molts blocks i forums van plens de la qüestió d'orient mitja. Personalment, em declaro superat per a la qüestió. Voluntàriament superat.
Hi ha una cosa que no he llegit enlloc, tot i que, a una banda o altre, segur que hi ha qui l'ha dita. Els debats, les opinions tendeixen a prendre partit – com si fos obligatori -, s'argumenta a favor d'un o d'altre, dels contendents o dels partidaris. La qüestió sembla ser que quedi clar de quina banda estàs.
El que jo vull dir és diferent.
Aquestes gents, els uns i els altres, estan atrapats en un espiral de violència que ve de lluny i del que és perfectament possible , ves a saber però possible, que no en surtin mai. Que al capdavall acabi destruint ambdós. Aquestes gents, es terrible, segons com, sembla que combatin perquè hi estan acostumats, per inèrcia. No son, fins avui, capaços de generar nous comportaments que els permetrien, com a mínim, vist que no s'agraden, viure pacíficament emprenyats.
Comprenc que els bons sentiments portin moltes persones de bona fe, esgarrifats pel que veuen i senten, a debatre, protestar o simplement, posar-se de mal humor. O canviar de canal com jo. Els fets son tan terribles que ho justifiquen, una altre qüestió seria preguntar-se perquè aquesta és la barbaritat preferida dels media.
Reconec la intenció positiva d'aquesta manera de comportar-se però seré contundent : . pobre del que és quedi atrapat mirant en aquesta direcció, pobre del que hi posi massa atenció. Per esfereïdors que siguin aquests fets, el futur pacific que molts voldríem, el construiran aquells que sàpiguen mirar cap a una altre banda, no per despistar, sinó per, ja des de avui, començar a ser el canvi que vols veure en el
món.

divendres, 16 de gener del 2009

Amb aquesta 100.

Gracies a....
... mi mateix que vaig començar.
... a la Chus que em va apadrinar.
... a la Nuria que em va donar la necessitat d'escriure.
...a la Eva que li va agradar.
...a la Montse que va dir que estava ben escrit.
...a la Marta que va dir que era genial.
...a en Jordi que va escriure un comentari.
...a l'altre Jordi que es va fotre un fart de riure.
...a la Sonia que va exclamar " ets molt atrevit"
...a la Gloria que va declarar que hi trovaba moments de "tranqui".
...a l'Allan que em va empenyer molt abans que comences aquest bloc.
...a un anonim que va escriure un comentari.
...a la Isabel que es va emocionar.
...a Gregorio que em va donar una alegria i em va presentar molts amics.
...a Drac que va ser la primera seguidora oficial.
...als lectors anonims que sense jo saber-ho, l'han llegit.

Sou molt amables.

No tenim recursos o l'esperit perdut.

Fa ja temps en una entrevista de radio, el presentador va preguntar al convidat que venia d'Africa que era el que més li havia cridat l'atenció de l'arribada a Europa. La resposta va ser demolidora. Com a mínim, per mi. Va contestar : “ La cara de mala llet de la gent.” A la part rica del món, molta gent fa cara de mala llet, observeu pels carrers.
He recordat aquesta anècdota arran d'una conversa en la que vaig participar en un bloc veí. Parlàvem de mestres, allà al cafè d'Ocata, aquest dies, n'anem plens. Hi ha raons de pes, el pes d'un llibre. Va sortir la queixa recurrent d'alguns mestres “ es que no tenim recursos”. Com és que una escola amb tants i tants recursos com l'escola catalana actual - només cal comparar amb altres llocs i altres temps. Per exemple, l'escola de la república - hi neix un comentari com aquest ?
Crec que una resposta és que som massa idealistes – tinc fòbia a l'idealisme, com a convers hi tinc dret; en el meu bloc, jo sóc el rei i les meves fòbies la llei – pensem més, en com haurien de ser les coses que, en què podem fer amb el que tenim. A Ocata, una persona es queixava d'una escola de nova construcció que no tenia ni gimnàs ni sala polivalent. Home !! si es nova es una badada, tan el gimnàs com la sala son necessaris. Ara, tot i sabent que és demanar molt – massa? - m'agradaria una escola on els mestres fossin capaços de trobar una alternativa a aquestes mancances, una alternativa alegre, no per collons.
Per als nens que avui son a l'escola, aquesta és la seva escola, el que hagin de treure de l'escola, ho trauran d'aquesta o no ho trauran de cap, abans que pugueu canviar-la o perfeccionar-la. Entenc que aquest fet hauria d'estar sempre a la ment dels mestres. Aquesta és la prioritat, pensar amb què podeu donar a les persones que avui teniu d'alumnes amb els mestres d'avui, els hàbits d'avui, els directors d'avui, els mètodes d'avui, les ampas d'avui, etc, etc.
Potser que faltin recursos, però segur, que també falta esperit, sobretot, esperit de servei.
La manera de millorar contínuament, és mirar al futur que volem, començant a caminar amb els recursos d'avui. Qui espera a tenir tots els recursos, no arriba mai perquè no comença mai.

dimarts, 13 de gener del 2009

Teismes.

Malgrat el meu escepticisme sobre els media, confesso que la present polèmica – si és que ho és - sobre Déu m'ha sorprès i em fa gracia, inclús una mica de riure.
Els partidaris de Deu sempre podran dir que Deu omnipotent ha trobat la manera de fer-se present entre els homes en una forma genuïnament del segle XXI, d'una forma que avui entenem molt bé : en forma d'anunci i de polèmica mediatica.
Algú a l'edat mitja – heu vist quina manera més elegant de fer una cita quan no la recordés be - va dir que les coses avancen negant-les. Volen dir que si jo nego alguna cosa, per negar-la la he de dir i per tan la poso en circulació perquè no tots els que l'escolten compartiran amb mi la intenció de negar-la, uns negaran amb mi, altres afirmaran contra mi, altres els despertarà la curiositat i voldran saber més. “Déu no existeix” és un discurs sobre l'existència de Déu, el seu contingut és “Déu no existeix” però si classifiquéssim discursos, aquest el posaríem entre els que parlen de la existència de Déu. En el revers de l'ateisme, hi ha Déu. És un oxímoron, una forma subtil de pensament. Com els arcs de volta de canó en que una columna aguanta l'altre.
També hem crida molt l'atenció el sil·logisme que construeix la campanya de l'equip ateu – qui va començar la polèmica, l'equip teista va a remolc. Probablement, Déu no existeix, aleshores, no et preocupis i frueix de la vida. L'argument és bastant antiquat, fruit de una ment del segle XIX o XX. Jo tinc tres nebots de 25, 16 i 14 anys. Creguin-me, Déu ni els preocupa ni deixa de preocupar-los i si frueixen o no de la vida depèn d'altres coses...com jo mateix que tampoc hem preocupa però que provo d'entendre que fa Déu pels homes i els homes per Déu. Ara bé, si voleu constatar el cristianisme implícit dels ateus, us recomano un lectura molt breu : Mateu 6, 25-34, és aquell tros dels ocells dels cel. L'argument és el mateix, dit, això si, amb altres paraules.
Curiós, així mateix que l'equip ateu no s'atreveixi a dir directament que Déu no existeix, hi digui "probablement.
Menció aquí, també, del budisme que alguns autors han qualificat, amb justícia, de religió atea.
Resumint, res de nou sota el sol.
I jo, de quina banda estic ? A mi m'agrada veure el partit. El que hem rebenta son les banalitzacions.
Per cert, si algú coneix un ateu solvent, que me'l presenti, m'agradarà parlar-hi.

diumenge, 11 de gener del 2009

Giragonses.

A la meva vida he estat un irresponsble, en alguns moments, un irresponsable greu.
Alhora, puc dir que he rebut força educació. Hem va educar la familia, l'escola, l'esglesia - vinc d'una familia catòlica de bona fe. Vaig anar a catecisme de petit. - i també, en el meu cas l'escoltisme, on més vaig aprendre. Em refereixo aquí a la educació que vaig rebre de jove, la meva autentica educació la he rebut de gran, i no em refereixo pas a l'experiencia de vida, sino a processos de comprensió de mi mateix que tan podria anomenar creixement personal com terapia. I si estés enbalat, saviesa.

Malgrat tot, vaig arribar a gran siguent un irresponsable...no pas per falta ni de formació ni de formadors!


Aquest fet m'ha fet pensar, com pot ser ?

Hi ha, es clar, una part de responsabilitat personal meva però a partir d'una certa edad, abans no. Els joves, i encara més, els nens reflexen imperfectament la societat dels adults.

He escrit que he sigut un irresponsable. Si, però he evitat tornar-me cínic, no és poc. Ara sé que hi habia camins molt més constructius - i plaents - per fer el mateix. Jo ho he hagut de fer així, tots som fills de la nostra ignorancia.

A risc de ser injust, un cop assumides les meves responsabilitats, dic que els meus educadors - amb alguna excepció - també ho eren d'irresponsables. Eren uns irresponsables existencials. M'ha costat perdonar-los i reconeixer que ningú pot ensenyar el que no sap. No tenien la obligació de ser extraordinaris, ells com jo seguien la corrent.







dijous, 8 de gener del 2009

Jean Claude.

"Lo que Lévi-Strauss nos ha transmitido es un conocimiento que no es sólo resultado de una honda reflexión sobre el vivir juntos humano, sino de los testimonios que una determinada ciencia social ha podido establecer acerca de hombres y mujeres concretas, cuya vida concreta -en tiempos y lugares no menos concretos- otros hombres y mujeres fueron a conocer de cerca. Seres humanos estudiando seres humanos, conociendo y dándose a conocer, recolectando tecnologías y sabidurías ajenas y lejanas, aprendiendo de gentes que siempre sabían más que quienes les estudiaban. Una disciplina -la antropología- que nació y existió para que pudiéramos instalar nuestra sociedad entre todas las demás sociedades y elaborásemos, con el conjunto producido, algo parecido a una cartografía de la condición humana en toda su amplitud. "

Manuel Delgado.

EXTRET DE : http://www.elpais.com/articulo/opinion/Levi-Strauss/lugar/antropologia/elpepiopi/20090108elpepiopi_11/Tes

dimecres, 7 de gener del 2009

M'hi diverteixo !!!!


A vegades les paraules s'em queden petites, i es quan faig dibuixos sense cap ni peus amb el Paint. Com aquest. Deixo que la meva intuició ajunti formes i colors, es tan divertit !!!!
Winston Churchill que, a més de politic era pintor, en una ocasió, va trobar un home en un camp que pintava amb el seu cavallet. Churcill sabia pintar, va mirar el quadre amb calma i després va exclamar : " Quina enveja, no en teniu ni idea, us ho deveu passar tan bé."
Per cert, que hi veieu al dibuix ?

Ateus...?

Aquest dies he vist als media – ja sabeu el que no surt, no existeix – que algú ha muntat una campanya publicitària afirmant que Deu probablement no existeix, i cridant tot seguit a fruir de la vida. Fins aquí res d'especial, a aquestes alçades hem vist de tot. Ara bé, som una època de paradoxes, mutacions, hibridacions et tuti quanti. La presentadora de la noticia per acabar va afegir : “ ...a alguns llocs s'estan creant plataformes perquè els ateus i lliurepensadors... – Per cert, com és que tanta gent es creu la animalada que creure amb Deu, es incompatible amb pensar amb llibertat ? La llibertat de pensament no és privilegi de ningú, encara que son molt pocs els que emprenen el repte d'atrevir-se a pensar. Deia la presentadora, doncs : “...a alguns llocs s'estan creant plataformes perquè els ateus i lliurepensadors puguin fer sentir la seva veu...” No ho va dir però s'hi va entendre “...fer sentir la seva veu...com les religions. O sigui, els ateus – no pas tots, està entès - volen tenir el rol d'una religió. La religió atea, suposo. Ho he dit, hibridacions i paradoxes.

dilluns, 5 de gener del 2009

(...)

La seva llum és a totes les formes,
el seu amor és a tots els éssers.

dimecres, 31 de desembre del 2008

Expandir la consciencia.

I al capdavall, tot és energia ?
Energia, espai i temps.
Nosaltres també ?
Si és el que som, i també som informació, una magnitud que comença a tenir rellevància en la ciència actual. I sàpiga que és més complicat el nostre cervell que tot el cosmos.
....
En el nostre cervell hi ha uns 100.000 milions de neurones i a l'univers 100.000 mil·lions de galàxies, que interacciones d'una sola manera, en canvi les neurones ho fan de milers de maneres.
David Jou – físic i poeta.
Vanguardia, 3/12/2008.
Salut, amor, prosperitat i alegria pel 2009.

dimarts, 30 de desembre del 2008

replica

Apreciat Sr.
Sovint llegeixo els seus articles a l' Avui. M'atreveixo a suggerir-li que reculi tres pàgines des de el seu article a la pàgina 20, i miri la pàgina 17. I ha un article que crec molt significatiu no tan pel que diu - que fa dies que n'anem plens – sinó pel panorama que s'hi entreveu .
Es titula “L'FMI denuncia la passivitat dels líders mundials” i és a la part superior dreta de la pàgina.
Vaig al gra, aquesta – tal i com jo ho entenc – és un crisi de legitimitat i si bé, això a la curta no tindrà gaire repercussió, a la mitja i la la llarga serà el que quedarà d'aquesta crisi, les institucions socials viuen òptimament del prestigi, i també poden viure del “anar fent” però no poden viure en el desprestigi.
Li diré, per mi Obama és el Gorbatxev del capitalisme, el reformista que ho provarà raonablement però a qui les circumstancies superaran, que arribarà tard. Estic amb vostè que no és temps per aventures, excepte per aventures forçades per les circumstancies. Passats vuit o deu anys – que en temps de persona és molt però en temps d'història poc - quedarem parats de tan ràpid com podem canviar circumstancies i amb elles, les nostres prioritats i idees. Com els ex- comunistes direm : “ com pot ser que ens ho creguéssim ?”
L'article que menciono és un catàleg d'ingenuïtats. Encara no creiem que els nostres polítics siguin tan irresponsables, però ja ho creurem – tinc la sospita que a algun li trencaran la cara !
A l'article, el director de l'FMI és queixa que les mesures acordades pel G-20 han quedat en paraules. Ho diré en català central : quins collons!
Doncs que esperava, que no coneix els seus col·legues ? Que té això de novetat ? Que no sabem que la política tal i com és fa avui és més que cap altre cosa relacions públiques ? I xerrameca, es clar.
Es ..........(no sé ni quina paraula posar, vostè mateix) sentir un polític dient després d'alguna reunió : “volem donar un missatge de tranquil·litat”. O és ximple, o és un malparit. La tranquil·litat ve de saber que algú s'ocupa honestament – dintre les seves limitacions que ja hi comptem – de les dificultats, i no pas de repetir “donem un missatge de tranquil·litat”. Estic preocupat, ho confesso però no pas pels problemes que hi ha sobre la taula, que com qualsevol qüestió si els afrontem amb seriositat s'encaminaran per bé, sinó per la irresponsabilitat i incompetència amb que s'encaren per part de qui li toca fer-ho. Dintre aquesta línia el president espanyol – i el francès - és un primera espasa.
Per cert, que feien els economistes que per professió era qui tocava avisar ? No ho podia pas fer jo que no en tinc ni idea.
El que és jo he entrat en un escepticisme profund, com puc creure als que – per activa o per passiva – han fet aquest bunyol, per mi hi ha moltes veus que estan, ja ara, desacreditades. Algú ha reflexionat sobre la cadena de gent mirant cap a l'altre banda per arribar on som ? Sobre, la cadena de gent dient “A” i fent “B” ? M'equivoco o és aquesta una questió social de primera magnitud ?
O sobre l'idealisme – en el sentit filosòfic – exacerbat amb el que parlem de les coses. Segons l'article de la p.17 a Washington és va acordar – cordeu-vos el cinturó que agafem velocitat !– enfortir la transparència del mercat, reforçar la cooperació internacional i – aquest, pel camí que anem aviat serà un clàssic – reformar la regulació dels mercats financers. Prepareu-vos pels missatges de transparència, cooperació i regulació. Missatges vindran, segur. Una societat com la nostra on abunden els missatges per despistar o amagar més que per expressar o saber les coses, no pot, trobar solucions perquè el primer requisit per fer-ho és parlar-ne amb claredat, assumint la qüestió. Qui amaga un problema no té cap problema fins que li peta a les mans. Voldria subratllar que les propostes de Washington – transparència, cooperació i regulació – son perfectament possibles però...volen temps, son idees que no s'omplen de contingut fàcilment i que necessiten maduracions llargues, suposant – que és força suposar – que aquest ésser orgànic anomenat globalització no vagi més despresa que tot això i suposant el contrari del que diu l'article de la p17, que s'emprengui la tasca de materialitzar aquest acords. El que és jo no crec amb generalitzacions com aquestes, - voleu dir que son res més que paraules ? - ara be, el meu escepticisme no impedirà als responsables fer-ho bé, d'ells depèn, que ho facin.
I per acabar, en relació al mercat m'agradaria dir que el mercat no és un invent capitalista. Quan va néixer el capitalisme al segle XVIII, el mercat ja feia segles o mil·lennis que voltava.
Què diferencia el mercat, del mercat capitalista ? Hi ha algú que pugui contestar...?

dijous, 18 de desembre del 2008

Sis principis, sis.

U : En el nucli de cada persona existeix un punt tendre indestructible.
DOS : La vida flueix a través teu excepte quan no ho fa.
TRES : La vida és genial però a vegades cou com l' infern.
QUATRE : Existeixen dues identitats en tu : la unitat psicologica bàsica és la relació.
CINC : Existeix una intel·ligencia més gran que tu.
SIS : El teu camí és unicament teu : ets un desviat incurable.
(Extrets de "El coratge d'estimar", Stephen Gilligan, Editorial Rigden)

Quina llàstima...

...la sabata no el va tocar !!!

dimecres, 17 de desembre del 2008

De les potencialitats.

Sempre em fa il·lusió que algú comenti el meu bloc. Per això, si com aquest cas, em fan una pregunta la contesto fins on arribo. Les preguntes i comentaris m'ajuden a veure les costures dels arguments que escric, m'ajuden a matissar i a posar en evidencia les febleses del que dic, sigui per inconsistència interna del argument, sigui per què tal com l'he fet és poc comunicable. M'ajuda a explicitar els meus prejudicis – judicis previs. Einstein al·ludia a la capacitat de comunicar quan deia “ no pots dir que entens de debò una cosa si no la pots explicar a la teva avia .” Si no sé compartir el que sé, és que, potser, realment no ho sé. El coneixement pel consum personal no existeix.
El Drac em pregunta “ Quan parlem de potencialitats, parlem d'alguna cosa realment?”
Efectivament parlar de potencialitats sense afegir res més, és un exemple de llenguatge inespecific, i comprenc que a falta de familiaritat amb el farcit, amb allò de què – almenys potencialment - és pot omplir, la sensació és de no tocar vores, volàtil, gasosa. Com un canaló sense carn o un braçet sense nata ni crema ni trufa......que trist !! Vaig a escriure de potencials concrets amb la idea de donar una mostra, un tast.
Quan vaig néixer tenia la potencialitat d'aprendre a parlar xinés, avui la segueixo tenint intacte – no la he utilitzat per res, la tinc tota per estrenar – alhora sé que al punt de la meva vida on soc, és poc probable que desenvolupi aquesta potencialitat.
Totes les persones tenen la potencialitat de ser compassives. Si miro al meu voltant, i observo amb agudesa, m'adono que hi ha persones, ambients i accions que uns, estan més de cara, altres més d'esquena a aquesta potencialitat.
La llibertat és una cosa que tenim el dia que naixem, de la mateixa manera que tenim mans, estomac, mare o pare ? O és un potencial que podem desenvolupar – un aprenentatge a fer- al llarg de la nostra vida ? – malgrat la trista realitat que algunes persones mai arriben a ocupar-se'n ni socialment ens encaminem cap a aquest potencial.
El llenguatge i l'expressió son dos potencials que en un geriàtric veuríem amb tota nitidesa que...son potencials, veuríem el diferent grau de realització en persones diferents que de naixement tenien potencials similars. Qui pot dir que ha espremut tot el potencial lingüístic i expressiu possible per a ell ?
Si no fóssim la llavor d'un potencial latent, podríem evolucionar, avançar o créixer ?
Jo sé que d'aquí trenta anys alguns dels potencials que habiten en mi hauran crescut, altres seran tan latents llavors com ara. Avui soc el potencial del que seré, més el potencial del que no seré – sóc moltes més coses que ara no venen al cas però n'hi ha una que vull mencionar : soc potencial, però encara més sóc presencia. Però el que seré, també, depèn de la percepció que jo tingui dels meus potencials i d'on posi la meva voluntat i atenció. Allà on dic “ habiten en mi”, podria dir “habiten en la societat” i només amb algunes correccions de concordança, l'afirmació seria igualment coherent – que no certa.
Quan l'Eudald Carbonell escriu un llibre amb el títol “ Encara no som humans” - crec entendre el que vol dir però no m'agraden alguns supòsits d'aquesta afirmació. En qualsevol cas parla de potencials sinó quin sentit té aquí dir “encara” ?
Quan moltes vies espirituals parlen de realització, sinó parlen de realitzar un potencial latent, de què parlen ?

Per acabar, cites :

“No hi ha el més petit dubte que la majoria de les persones viuen, sigui físicament, intel·lectual o moral, en un cercle molt restringit de la potencialitat del seu ser. Només és valen de una proporció molt petita de la seva consciència possible (...) com si una persona, de tot l'organisme corporal, només estigués acostumat a fer servir el dit petit de la ma.(...) Tots tenim, per recorre-hi, reserves de vida amb les que ni tan sols somiem”.
Wiliam James. Psicòleg(1842-1910)

“Tant si creus que pots como si creus que no,...tens raó.” Henry Ford

P.E. Qüestions relacionades son : Com triar entre els potencials possibles? Com desenvolupar potencials ?

 
Contatori per sitocontadores web