D'omple a ales.

Omple el salvatge
d'oxigen pur
moment a moment
i quan l'aire et voli,
perque vols ales ?

L'ull de l'huracà.

   Submergit en l'huracà les coses passen, volen. Volen imatges, passen paraules, es mouen colors, surten sensacions, emergeixen emocions. L'huracà és un ball, una festa, una orgia de sensacions, un homenatge als sentits. Submergit no sé on sóc, més ben dit sí que ho sé però no ho recordo, no vull, estic massa viu, tinc tant per sentir, per escoltar, per veure...

   L'huracà no és una història, és una màquina. Una màquina creadora d'esdeveniments per a l'ànima que no s'adorm, un temps sense temps per viure l'obertura dels esdeveniments, en la llibertat dels esdeveniments, en la transgressió dels missatges llançats al vent i collits al vol pels espectadors. Sobte'l que corre, oportunitat única. Espectadors submergits en el corrent d'imatges i sons, en l'onada de colors i de llum, en el moviment de la música i dels cossos, en un remolí de paraules, de significats i ressonàncies. Un riu de sentiments i records, un ram de pulsions, un camí de coses sabudes i formoses, un caminar de coses peludes i inquietants. Concepcions que ja naixeran, el que sap el cos i encara no té paraules. L'huracà em revela, em revolta, m'envola...

   Dins l'huracà, a l'ull, els espectadors ens submergim, ens submergeixen, a dins, amb les imatges i les sensacions. Les connexions es creen soles, mòbils i insòlites davant dels ulls atonits, sorpresos, aclaparats per la velocitat enllà del temps, dins la maquina. Dins l'huracà, on és l'ull? Dins l'huracà cap espectador veu el mateix espectacle: quin lloc ocupes a la sala?

   Huracà és un bany de sensacions. Les imatges, els sons, les paraules, els sentiments, les sensacions corporals, venen i van sense pausa. Creant-se i recreant-se, mai acabades, vives, fragmentades, atropellades, sense ordre i amb sentit. Un mar esvalotat de sensacions físiques i sensorials, un moviment constant, a fora i a dintre, dansen juntes, s'acompanyem, es proposen, es provoquen i es retornen. Les paraules ressonen i creen...records i connexions, creen amor i ansia; marcs i percepcions...

   Com en mi mateix, dins l'huracà, hi ha dues mirades que s'ajunten: la mirada pels objectes, per a les formes, per al que hi ha, per les coses com són i l'altra mirada, la meva mirada que no veu, que veu el que vol veure, només em veig a mi mateix projectat sobre els objectes, la mirada que filtra. Com tots nosaltres que no veiem el món sinó el nostre món sobre els objectes, abans de les formes. L'huracà és una metàfora de com mirem el món, un joc sense fi, la gènesi d'un record, la història de com les coses m'arriben al cor, una mà que palpa la pell tèbia com l'escorça d'un arbre.

Huracà 2.
Les ventiladores van ser, aquell dia de març a Girona:
Esther, la reina;
Gisela, la caçadora;
Bahar, l'alquimista;
i aquell noi que feia música.

Teclejat.

Contextos, contextos, i més contextos 
floten a les sopes de lletres, 
frases nues i trencades, 
a mig construir, 
verbs escapçats amb les síl·labes esquarterades. 

Els bits no moren
viuen eternament en els impulsos 
de les tempestes elèctriques, 
no moren però tampoc viuen, 
orfes de formes, 
orfes de novel·les d'espies, 
de novel·les negres. 

Teclejat, l'informe comença en negreta. 
No per subratllar res sinó per orgull.  
Deformes. 
Egoistes, dins la sopa,
molls, vençuts. 

Paraules llatines en cursiva
i paraules catòliques 
en lletra gòtica. 
No tenen manies 
ni idees pròpies 
les lletres, 
elles només conserven la forma
per passar-la de temps, 
passar-la amb temps, 
..a temps, 
mals temps, temporals i tramuntanades.

Passeig senzill.

Ploro amarg, 
una tristesa fonda. 
Et vaig dir, 
insensat ! 
que no et volia veure, 
i tu, tonta, 
em vas creure. 
Avars i porucs, nosaltres, 
rabia ! odi ! dolor ! 
i més, enllà un amor 
espès com la mel, 
ara vol, 
ara dol. 

He plorat fons, 
una tristesa amarga. 
Et volia creure 
i no ens varem veure. 
Volia veure la veu fonda,
la mirada blava, 
la rialla blanca, 
l'espurna a l'ull, 
la conversa savia, 
el passeig senzill.  

La crisi i la por, o viceversa.

La crisi i la por, o viceversa.

Por mucho que se niegue, la crisis europea ya no es sólo económica, es

profundamente moral, cultural y política. Josep Ramoneda, El País, 27/02/2012.

He decidit començar aquests escrit amb aquests extret de l'article de Josep Ramoneda per subratllar que aquells que vulguin comprendre que passa ara mateix, han de sortir del raonament exclusivament econòmic i economicista per explorar altres àrees i disciplines. En Ramoneda no ha pas fet curt, diu “profundament moral, cultural i política”.

Es clar que hi ha una crisi econòmica que és ben real. Però, ja comencem a intuir que la cosa no acaba pas aquí, falten peces, amb l'economia sol no arribem a comprendre ben be que passa. És pertinent parlar de desconcert.

Des de fa dies que sento a explicar al crisi o bé en termes psicològics o be en termes lingüístics. Es a dir, sentint algunes persones – i parlo de persones del carrer però també de polítics i mediatics – hom pot arribar a tenir la sensació que la crisi és una qüestió de si en parlem poc o en parlem massa. De si som optimistes o pessimistes. Per alguns, semblaria, que la crisi és qüestió de que en parlem massa – que jo crec que ja és veritat que en parlem massa, però encara més, s'en parla massa...malament, a deshora i enfocant aspectes laterals. Semblaria, si els fem cas, que la qüestió és no parlar-ne gaire que ens fa venir mal rotllo i ens deprimeix les ganes de gastar. Pura tàctica de l'estruç, cap sota l'ala i esperar que passi. No se vosaltres però a mi ja m'he trobat diverses vegades que algú em diu “ si et plau no parlem d'això” . Una reacció de por : negar. Per altres, és una qüestió de ser optimistes. O de ser positius. No cal dir que ser positiu és un bon consell per afrontar aquesta crisi...i qualsevol altre cosa, per exemple, fer un ou ferrat. Si heu de fer un ou ferrat, us ho recomano vivament, feu-lo amb optimisme que us sortira millor. En un bloc, fa dies es va publicar un escrit en el que el seu autor declarava que havia decidit afrontar la crisi treballant més i millor. Home, felicitats ! El treball sempre donà resultats però – i aquí volia arribar – adonem-nos que encara no hem començat a parlar de la crisi en si, de la seva forma, de les seves característiques, del seu moviment, de la seva gènesi i devenir. De les múltiples preguntes punyents que l'envolten i que avui – d'aquí el títol de l'escrit – ens fa por parlar.

Tot això es molt legitim, es clar, però lateral. Perquè a copia de preguntar-nos si en parlem massa o en parlem poc, de si som optimistes o pessimistes, ens arrisquem a acabar creient que tot això és la substancia d'aquesta crisi. I no, no ho és. Aquells que vulguin desenvolupar una comprensió substantiva d'aquesta crisi, hauran d'incorporar a les seves equacions una variable que no és pas econòmica, és de l'anima humana : la por, que alguns diuen, que és el major repte dels humans.

Avui, hi ha por a saber la veritat que intuïm punyent. Aquesta, si em permeteu la brometa, és una crisi de por. La por en si no és pas dolenta, com tot allò que forma l'ésser que som, si hi és per alguna cosa hi és. Ja és més perillós deixar-se dominar per la por. La por no acceptada i projectada cap a fora. En el món professional en el que jo em moc, ho sabem : la por negada et domina, la por sabuda, fins es pot convertir amb força i determinació. La por és un avisador, la por és un toc d'atenció. Com dir : desperta que això va de debò.

Es per la por que hem de veure les actituds de les que he començat parlant com a estratègies d'evitació, més que cap altre cosa. Es clar que l'optimisme pot ser genuí i que tenir una persona sincerament optimista al costat, a més d'agradable, és una bona ajuda. Però, no us deixeu enganyar, no és or tot el que llu. Hi ha molt d'optimisme que només es una vestidura presentable per la por. Us ho dic jo, que en aquest cas, se de que parlo : guardeu-vos dels falsos optimistes que us arrisqueu a que us facin creure que no passa res. I si que passa, fins comença a sortir als media, tan mediatitzats pels seus propietaris.

Capítol a part, mereixerien aquells a qui s'ha anomenat “els indignats” que segur que tenen molts defectes però no pas aquest. Els indignats han anat més enllà de la por. I s'han atrevit a mirar i a dir. Malgrat la parcialitat dels seus plantejaments i les seves mancances és un bon punt de sortida : qui esta indignat és que té dignitat. Després de la indignació, la lluita per la dignitat.

Així, doncs, per travessar la por, és imprescindible que deixem d'amagar l'ou - l'ou d'abans, si l'amaguem com el podem ferrar amb optimisme ?

Ens hem de fer les preguntes adequades i assajar respostes. Una d'important per mi, és com hem arribat fins aquí, a un deute no ja impagable sinó unes quantes vegades impagable? - com ens va explicar el catedràtic Niño Becerra en un Torín ple fins a la bandera, vaig trobar remarcable que hi hagués tanta gent – i tan variada ! - un divendres al vespre disposats a sentir una xapa sobre estructura econòmica i males notícies.

Ens faria entendre moltes coses. Les preguntes possibles i necessàries però son moltes més. L'ou més amagat, però, son les relacions de poder. Qüestió ara mateix tan crucial com quasi tabú i desapareguda de quasi tots els debats de més impacte públic. Qui exerceix, realment, i es beneficia ara mateix del poder, ara que veiem que als polítics algú els marca el pas ? Aquesta crisi és un simbol que ens explica com hem viscut. I ni que sigui per passiva, ens pregunta com hem de viure i a que ens podem agafar que sigui de fiar. Aquesta crisi, la que es refereix en Ramoneda, es plena de lliçons per aquells – ni tots, ni la majoria, només els més intrèpids - que les vulguin escoltar. Hem viscut llargament en l'immobilisme – sobretot en l'ambient polític – i això per compensació de forces – allò que s'en diu la llei del pendol – anuncia una transformació, potser , gran i dràstica. Aquesta crisi canviarà la faç del món, molt més enllà del que la caterva materialista s'atreveix a imaginar.

L'optimisme, si només és optimisme sense fonament en la comprensió del present, sense tenir els peus ben posats a terra, és molt banal i potencialment perillós. L'optimisme de veritat només és pot sustentar sobre una visió que encara que sigui dura i faci por, ens puguem fiar de la seva veracitat i així prendre decisions correctes. Si no sabem, com podem prendre decisions i assajar solucions ?

Només hi ha una classe de problemes que no tenen solució : els que no acceptem que tenim. Tot té solució si ens hi encarem, es a dir, si ho mirem de cara. Es l'hora dels atrevits, dels que s'atreveixen a mirar la cara de la por. Que més enllà de la por, hi ha premi : nosaltres mateixos, la nostre condició humana lliure i hermosa, la meravellosa aventura de caminar les nostres veritats sobre aquesta terra i sota aquest sol.

Un dialeg al face, curt i contundent, com cal.

En Vicens va penjar això al seu mur :
- Esa misma transgresión, conceptual y artística del ser humano, se me antoja como un paradigma de su propia locura. La negación y el disfraz para evitar el reencuentro consigo mismo, inventar cualquier cosa con tal de no reconocerse.
Jo que allà al Fbook, em faig dir l'espai-temps, vaig exclamar :
- Bona !
Ell :
- La tenia de feia temps, ara justament em sento forÇa indetificat..
Jo, que m'embalo i entro a canasta :
- Jung deia "el que no es consciencia, es projeccio ( cap en fora )...D'alguna manera dius una cosa semblant, es coneguda la nostre habilitat per inventar maneres de fugir de nosaltres mateixos. A més, un artista que fa un obra conceptual, artisitica i transgresora te una cosa molt perillosa : una manera de fugir de si mateix que el pot fer sentir sensible, especial i revolucionari. Potser els artistes haurieu de reflexar la nostre dignitat humana i la nostre voluntad de viure com a persones dignes i conscients sobre aquesta terra i sota aquests sol. Això seria un art conceptual i trangresor en aquesta epoca i alhora permetria a l'artista reconeixer-se, sanar-se i conectar amb si mateix en profunditat. Agrair aquesta reflexio tan inspiradora que has penjat, Vicens, m'agradara dialogar amb tu sobre això

...Mostra'n més... - va dir Facebook.

Ell :
- Estic sempre disponoble, ja ho saps. Gràcies
Més Ell :
-A mi pla m'agrada el teu post... :
Jo :
- T'espero divendres a la xerrada que just es diu " les Quatre direccions de la condició humana" ...comencem és l'hora...

Si, si, començant per aqui es pot alguna cosa collonuda...

Ara farà un mes.

Trobar un començament escaient per un escrit sobre els fets que ens conmocionaren, ara farà un més, no és fàcil. I encara que en aquestes circumstancies les paraules solen quedar curtes, val igualment, un instant de memòria pels morts i pels que els estimaven.

No cal que us expliqui la commoció que hem sentit, tots en una comunitat petita estem, per un camí o altre lligats a les víctimes. Jo mateix coneixia dos dels morts. L'un havia estat company meu de primària i tot i que li havia perdut la pista i ara no teníem cap relació, no és pas un desconegut per mi, segur que a l'escola varem jugar i aprendre junts. L'altre, era la filla de la pastisseria del meu barri. Una persona que jo he vist tota la vida sense ni recordar el primer cop, és possible que la primera vegada que em veies, jo anés en cotxet o als braços de la meva mare, ella era una mica més gran que jo. De prop o de lluny, tots podríem explicar una història semblant.

He dit commoció i aquesta és una de les raons d'aquest escrit, parlar després de les legitimes emocions que ens trasbalsaren i que encara ens fan impressió, per mi ja és hora de començar a reflexionar i voler veure més enllà, a traves d'aquest fet punyent.

Una cosa és dir que no té justificació i l'altre, ben diferent, dir que no té explicació. És ben fàcil entendre que el rebuig intens que ens creen, fets com aquests, ens portin a dir coses com ara que no té explicació ni sentit. Però, igualment fàcil és entendre que tot i que la justícia farà el seu curs, aquestes morts es faran estèrils sinó n'aprenem res. Potser, afinaríem més dient que no en sabem l'explicació ni en comprenem el sentit.

Qui ho ha fet s'ha de fer responsable de les seves accions, així és establert. Hi haurà un judici i una sentencia, però alhora sabem que no ens farà pas a gaire contents i ens deixarà amb un aire de “ hi ara que ?“, com allò de l'assegurança d'accidents que hi ha sort tenir-la però el que debò interessa és no passar per l'accident. Cap sentencia ens tornarà els traspassats ni ens deixarà satisfets, només resignats. Més val això, però ens agradaria sentir esperança, i no pas aquesta resignació conformada.

Que tots siguem responsables dels nostres actes – es a dir que n'hem de respondre davant els altres, la consciencia, de Deu i de la llei-; és perfectament compatible amb que els fets tenen causes i circumstancies que els expliquen i que d'alguna manera fan que passin. Comprendre-les és imprescindible per aprendre'n. Les coses no passen per que sí, de qualsevol manera, de forma gratuïta i aleatòria sinó que arrelen en una situació concreta que els dona vida. Com saben els boletaires que no busquen pas un rovelló en un alzinar. Tot esdeveniment te un paisatge, un ambient, una circumstancia de la que és fill. Aquests cop el paisatge som nosaltres mateixos, per això, costa d'acceptar i fa por mirar.

Un cop aquí, afanyar-me a dir que una cosa és que ha passat a Olot i una altre molt diferent és que tingui causes olotines. Mireu, per un dia hem estat el signe dels temps, el mon ens ha entrat a casa de cop. Ara be, ha passat tan a prop nostre - físicament i emocional - que es fa difícil dir que no te res a veure amb nosaltres, veritat ? Te a veure amb nosaltres com a persones, no com a olotins. Aquests cop, l'atzar per uns i la sincronitzat per altres, ens ha fet espectadors de primera fila i d'alguna manera, representants dels humans, i al mateix temps, fa que tots els humans que ens han mirat, puguin ser amb nosaltres, espectadors de primera fila.

Deia Sant Agustí que als llibres hi poden llegir els doctes, en canvi; el llibre de la vida, el poden llegir tots. Aquesta és una pagina del llibre de la vida que s'ens demana que llegim, que comprenem i que a sobre tot aquest dolor que tan ens humanitza, construïm una manera de viure on aquesta mena de coses no puguin passar de cap manera. Una manera viure on no s'empenyi a l es persones cap a la desesperació.

Aquests és el repte i la dificultat : acceptar que, al capdavall, parla de nosaltres mateixos, que en aquests fet hi ha un missatge que podem llegir – si ens atrevim a incomodar-nos - Ens parla de com vivim...Dels nostres valors col·lectius – els reals, no els retòrics ! – del ambient que ha produït el fet. Val la pena preguntar-se sinó és un avis massa clar per deixar-lo passar. Si és un fet aïllat com se sol dir en aquests casos, no cal preocupar-se però...i sinó ?

Que hàgim de respondre cadascú dels seus actes no significa pas que totes les causes siguin exclusivament individuals. Els humans som molt influenciables pel nostre entorn. Les persones som com les plantes, el capdavall, el fruit depèn tan de la llavor com de les altres circumstancies : la terra, el temps i l'hortolà que s'en cuida. La societat, la comunitat, és per a les persones com la terra i el temps per les plantes. La societat on vivim, la trama humana on és desenvolupa la nostre vida ens nodreix, influeix tan per un costat com per l'altre. La nostre vida -com hem descobert de la manera més punyent – està lligada per be i per mal, a la dels que ens envolten. Per poder créixer en consciencia - que no en coneixement, el que ens cal és consciencia, no pas coneixement - cal ens atrevim a mirar les conseqüències de la nostra manera de viure i on ens ha portat. Que ens adonem dels estralls del individualisme : en una societat sense horitzó social, tots els problemes esdevenen individuals i això, es més pes del que podem portar. Sense cap mena de dubte, hem tingut un gran èxit en la producció de bens materials però, tot just comencem a veure la penúria espiritual amb la que paguem. Aquesta societat ha fracassat en generar persones conscients. Hem dedicat els nostres esforços i atenció als bens materials, a la producció d'objectes i ens hem oblidat de les persones reals i concretes i del que les fa créixer. ¿ Que en sabem,- veritablement, amb fonament – de la condició humana i de la consciencia ?

I no pensàvem en les conseqüències – Quan és que hi pensem ? - Aquesta societat no fa persones conscients i això te conseqüències. Les conseqüències que hem vist a Olot només son un episodi. Reconèixer les nostres debilitats ens enforteix, amagar-les és un corc que molt lentament ens debilita, i per això sembla que no passi res. Si que passa, i tant ! molt poc a poc, però passa.

Ni la nostre vida humana és redueix a la seva dimensió material per important que sigui, ni vivim sols sinó lligats a la trama social, natural i còsmica que ens nodreix. Cuidar d'aquesta trama humana i natural que ens dona la vida, és directament cuidar de nosaltres mateixos. Cuidar-ne és cuidar-me.

I sobretot, per poder créixer en consciencia cal que coneguem la consciencia, que sapiguem respectar-la i estimar-la; que ens dediquem a conèixer-la i fer créixer la llavor que som i desplegar els potencials del nostre ésser, avui potinejats per l'humanisme superficial a l'us. Que comprenguem que elevar l'esperit no és un joc per entretenir ociosos sinó una necessitat humana de primer ordre, a fi d'harmonitzar-nos amb el nostre destí genètic i desplegar el potencial que tenim amagat dins nostre : éssers creadors de vida, bellesa i consciencia. Un fet com aquests ens empeny a la consciencia que tot i així, ha de sortir del cor. Rera aquests fets batega ignorancia i deixadesa per les raons del cor. D'alguna manera, tots som u.

Dir que “ No hi ha solucions ni fàcils ni ràpides que es molt diferent de dir que no hi ha solucions”. El camí sempre apareix sota els peus dels que el volen fer. Els propòsits que sembrem ara, donaran fruits per a nosaltres mateixos i, molt més, pels que vindran darrera nostre, que d'una manera o altre, ens demanen que ho fem be. D'una manera o d'una altre, avui vivim del que algú va plantar fa temps. Així funcionem com a especie, recollim on altres varen sembrar; tots plegats avancem per aquesta generositat dels que varen venir abans que nosaltres. Que potser, la varem sembrar nosaltres la democràcia ? Quanta generositat veuran en nosaltres, els que venen i vindran ?

El millor homenatge a les víctimes és, que aquesta vegada si, aprenguem. Això si que és d'aquelles coses que depenen de nosaltres.

Les paraules, però, son res sense la presencia d'un esperit humà que els doni vida.

Mutacio.Més cares.

He escrit poc més de cent cares,

en volia escriure vuit-centes.

Jo no n'escriuré cap més.

Però, si vols, tu que llegeixes en pots escriure una.

Si vols, pots rellegir alguna entrada, per inspirar-te.

Si escrius un bloc, pots fer una cara al teu bloc i posar el link aquí, en un comentari.

Les vuit-centes cares queden aquí.

.
Facin joc, senyores i senyors.

Les vuit-centes cares, al capdavall,

només és un joc de pistes.

Contrapunt.

Tinc la impressió que la tasca que has iniciat amb els post sobre Montaigne son el contrapunt perfecte de la mutacio imminent de "Les vuit-centes cares". Una feliç coincidencia per als qui hi creuen. Les vuit-centes cares té com a lema una frase de Montaigne " El revers de la veritat té mil cares i infinites posibilitats" i el seu primer post fa referencia a Montaigne.

http://escritsefrem.blogspot.com/2009/02/montaigne-essais-llibre-primer.html

Dues Pregaries.

Les pregaries son paraules que apunten al silenci.

- - - - - - -

Pare nostre del cel,
santifica el teu nom,
vingui el teu regne,
que es faci la teva voluntat
aquí a la terra com es fa en el cel.
Dóna'ns avui
el pa nostre de cada dia,
perdona les nostres ofenses,
així com nosaltres
perdonem als qui ens ofenen;
no permetis
que caiguem en la temptació,
i allibera'ns del mal.

- - - - - - -

Oh! Gran esperit,
del que jo percebo la veu en el vent,
i de qui el teu alè donà vida a tota cosa,
dóna'm força i saviesa.
Deixa'm admirar la bellesa de la nostra terra,
i que els meus ulls contemplin
cada dia la vermella i malva posta.
Fes que les meves mans
respectin les coses que tu has creat
i que les meves orelles escoltin la teva veu.
Dóna'm la saviesa perquè pugui comprendre
el que has ensenyat al meu poble.
Deixa'm aprendre les lliçons
que tu has amagat en cada fulla i en cada pedra.
Jo vull ser fort, no per dominar el meu germà,
sinó per vèncer el meu gran enemic, jo mateix.
Fes que jo estigui sempre apunt per presentar-me a tu,
les mans netes i la mirada dreta.
Així quan la vida, com el sol ponent,
s'apaga, el meu esperit podrà venir a tu sense vergonya.

Chef Lakota Yellow Lark

RpG.Miscel·lània,inspirat a trossos.

“Es coneguda l’aspiració a una democràcia real en contraposició a una democràcia formal. El problema està en que la democràcia real, està per estrenar, degut, abans que tot, a un gran equívoc : precisament, el que impedeix la democràcia real, és la imposició d’un model pur. Res que sigui massa pur pot ser democràtic. La democràcia exigeix brutícia, soroll de fons, interferències, antagonismes, atzar.“
“Aproximacion al Origen”, Salvador Paniker
* * * * * * *
El que cal és una inversió radical de l’orientació de la nostra civilització. O bé s’orienta cap a la producció d’objectes (tecnocracia) o bé a la perfecció dels subjectes (humanisme). Ambdues són decisions fonamentals que s’exclouen mútuament en llurs fins.” Raimon Panikkar “Invitació a la saviesa.”
* * * * * * *
“...ara i sempre és impossible obrir-se a la decisió que ens fa adults sense acceptar la possibilitat de provocar una fractura a la nostra vida. (...) podem atenuar els perills, però no existeix ni pot existir seguretat que ens protegeixi dels riscos de la llibertat. Qui busca aquesta mena de seguretat ha perdut el rumb, sense cap mena de dubtes. “ Josep Mª Fericgla
* * * * * * *
“ El misteri de la vida és que el mal existeix, que les tensions no poden ser suprimides i que nosaltres hi estem ficats. Hem de fer el que puguem sense deixar-nos dominar ni pensar que posseïm la veritat absoluta. Cal acceptar la condició humana, saber que el dubte no s’oposa pas a la fe; saber que el sentit de la contingència és necessari a la nostra vida; cal que jo m’adoni que soc una part d’aquesta realitat i que no em tocà pas a mi controlar-la. Descobrir el sentit de la vida en les alegries, en les penes, en les passions; i en lloc de lamentar que la vida no sigui fàcil – diferint per a un dia que no arriba mai el moment de gaudir profundament d’aquesta mateixa vida -, trobar aquest sentit de la vida en cada instant.” “Una espiritualitat per al nostre temps” dins “ La nova innocència” Raimon Panikkar
* * * * * * *
“ M’agradaria tenir la humilitat per acceptar allò que no puc canviar,
el coratge per canviar allò que puc canviar,
i la intel·ligència per saber que és una cosa i què l’altre” Apòcrif.
* * * * * * *
“ Facis el que facis, faràs molt poc; però és molt important que ho facis.”
Mahatma Gandi.
* * * * * * *
“Malfieu-vos de les renovacions del esperit humà quan en parlen les curies i les corts.” Guillem de Baskerville a Adso de Melk.
* * * * * * *
“ I amb tot, voldria insistir en el fet, que en el món modern només sobreviuran els místics. Els altres seran aixafats pel sistema si s’hi rebel·len o s’ofegaran en el sistema si s’hi refugien.” Raimon Panikkar. La nova innoència.
* * * * * * *
“ Qui no sap a quin port s’encamina, cap vent li és favorable “ Sèneca.
* * * * * * *
“El nostre debat públic pateix un dèficit de realitat” Jon Sobrino.
* * * * * * *
“ La única saviesa consisteix amb comprendre com totes les coses estan regides per totes les coses.” Heraclit.
* * * * * * *

RpG.Miscel·lània, collita pròpia.

El racionalisme és la ideologia que col·loca la raó – el raonar, l'intel·lecte –
al centre de la realitat, com rector jeràrquic.
L'experiència és feta tan de pensament com d'emoció i d'acció.
L'experiència, per tant, engloba i supera la raó.
* * * * * * *
No cal que busqueu les paraules amor, harmonia i eternitat en debats :
son paraules proscrites.
* * * * * * *
L'espai és amor, ésser, present, unitat. L'espai uneix.
El temps és llum, forma, fletxa, diferencia. El temps separa.
* * * * * * *
Avui, el futur és alguna cosa que no imaginem.
* * * * * * *
Les accions estan en mans de les persones,
els resultats...
* * * * * * *
Presoner dintre el meu petit mon de certeses.
* * * * * * *
Com a matèria som estables. Objectivitat, no depèn de l'observador.
Com a vida som flexibles. Subjectivitat.
Com a consciencia, aprenem.
Som una estabilitat flexible i una flexibilitat estable que aprèn.
Inspirat per un article de Jorge Wagensberg.
* * * * * * *
Déu no és un ésser, és el símbol d'un misteri i
en aquest misteri tan som creadors com creats.
* * * * * * *
He sentit a dir moltes vegades allò que el que no surt als media, no existeix.
Quina parida !!!
El que no surt als media no és visible.
No ser visible és molt diferent de no existir, veritat ?
* * * * * * *
- Jo crec...
...importa gaire el que jo crec ?
* * * * * * *
La realitat és un collage. Bestial , això si.

RpG.Vocabulari.

Vocabulari : argument-pantalla, “parlar de...”, gola pregona, boca grossa, boca petita, catastrofilia, fraseologia, imaginari, inmaterial, invisible – out media, oficial, oficiós, dèficit de realitat, grans temes, insolència, sentits, fisonomia, psicosomatica, energies fressen, energies essen, idealisme, vida baixa, vida alta, forces de vida, principi d'Elliot Ness, exigències de la vida, impuls quinic, retorn cinic, voluntat de poder, afany de lucre, diner en si, territoris duals : opció/pulsió, idea/experiència, postular idea/ proposar exercici; reducció a l'argument, minúcia argumental, saber és poder, estratègia retòrica, disseny argumental, arguments descollats, funció/intenció, reducció a la intenció, conflictes de realització, formulació ideal : tota doctrina és llur trama argumental i llur ideació – formulació en el terreny de les paraules -, i anàlisi del compliment del programa; realització espai- temporal : tota doctrina és les seves realitzacions; integració psicosomatica / idealisme, holisme/idealisme, actituds, pessimisme antropològic; actitud fonamentalista : el fonamentalisme és molt més una actitud que una ideologia i tota ideologia pot ser fonamentalitzada, estan diagnosticats casos de fonamentalisme democràtic; idea/actitud, lucidesa, saber per poder, saber per ser, saber és poder, ser és saber-se, teoremes de Godel, teoria de sistemes, relacionar-se des de la diferencia : pluralisme. Alegria, autonomia, bellesa, compartir, constel·lació, danses, embaràs, febrer, març, naixement, part, pau, post-part, reconeix-te, relacions, renaixement, respiració, responsabilitat, riure, talent.

:( :) ;) :D :))) :() :o :O :-) (:=) :Q> <:-)> :3

L'única que vull explicar és el principi d'Elliot Ness perquè només jo sé que vull dir.
Anomeno principi d'Elliot Ness (PEN) a una actitud. Que quedà molt ben explicada en un moment de la pel·lícula. Elliot Ness és el policia jove, honrat i amb coses ingenu (Kevin Costner) que amb l'ajuda del policia vell, honrat però ja de tornada( Sean Connery) lluiten contra Al Capone, traïts moltes vegades pels corruptes que a la policia i a l'administració els impedeixen avançar, sempre arriben tard. En un determinat moment de la pel·lícula el vell li diu al jove : Jo et diré el que has de fer. I el porta a fer una redada a un hotel de la ciutat de Chicago.
Quan son davant l'hotel El jove diu :
Aquí anem !– estranyat.
El vell contesta(atenció aquesta és la frase) :
La qüestió no és saber on és l'alcohol que això ho sabem tots,
la qüestió és si et vols enfrontar a Al Capone.
Amb molts afers, tan públics com privats inclús íntims, que aparentment no tenen solució, la qüestió no és saber que cal fer sinó si estem disposats a encarar-nos-hi i assumir el repte de canviar. Sinó estem determinats en el què, cap com és bo. Aquesta actitud sol manifestar-se dient que no és possible, posant peges i actituds similars, intel·lectualment aquesta és la trampa dels (pseudo)nihilistes.
Heus aquí el principi d'Elliot Ness. Si busqueu casos...els trobareu.

RpG.Sloterdijk.

El cinisme és una de les categories en que la moderna consciencia infeliç es mira als ulls. Nosaltres tenim l'esperit d'època cínic i aquest saber especific d'una situació mundial trencada, supercomplicada i desmoralitzant en el membres, en els nervis, en la mirada, en la comissura dels llavis. En tot allò que és realment contemporani es veuen elements quínics i cínics com a part de lo nostra fisonomia corporal-psiquica i intel·lectual. L'esperit de la època s'en ha ficat en la carn, en el cos i qui pugés desxifrar-lo estaria davant de la tasca de treballar amb la psicosomàtica del cinisme. Aquesta és l'exigència a la que es veu confrontada una filosofia integradora. La anomenem integradora perquè no és deixa seduir per l'atracció dels grans problemes sinó que troba els seus problemes fonamentals a baix de tot : en allò quotidià, en allò sense importància, en tot allò que, per altre part, no val la pena parlar-ne, en les petiteses. Qualsevol podrà reconèixer en aquest giro de la mirada l'impuls quínic per qui cap tema baix és massa baix.
Critica a la raó cínica, pag 227 – Peter Sloterdijk.
.................................................................................
......................................
..............
“ Hegel, sobre todo fue ciego para el contenido teórico de una filosofía (quinisme/Diogenes) que descubre el ultimo fin de la sabiduría en el hecho que no se tenga precisamente ninguna teoría para las cosas decisivas de la vida, sino que enseñe el atrevimiento de aceptar la existencia lúcida i alegre”.
Critica a la raó cínica, pag 254 – Peter Sloterdijk.
..............................................................................
.......................................
..............
“ Todavia Schopenhauer manifestaba que este descubrimeinto era, si cabia, el màs importante de toda la historia del espiritu humano, a pesar de que en un primer momento, proponía a la razón más enigmas que los que resolvia.”
Critica a la raó cínica, pag 100

RpG.Mafessoli.

“ Hem entrat en un procés de postmodernitat que es basa en la heterogenització, la construcció a base de retalls, com un mosaic.(...) L'home polític, el periodista, l'universitari pateix la incapacitat de pensar que la cosa pública pot estar formada per parts distintes perquè la nostra concepció segueix sent individual. En aquest sentit, les explosions contemporànies son el desfase que existeix entre la societat oficial i la oficiosa.(...)...cal estar atents al retorn de les tribus, per bé i per mal.(...) Els temps actuals es presten a la segmentació i devem tractar de veure com aconseguir un ideal comunitari com abans hi va haver un ideal democràtic.
(...) Cada cop crec més que, des de un punt de vista epistemològic, el vertader problema és l'individualisme.”
(...)En el fondo negar al indivuduo es un verdadero escandalo porque sobre esto se formo la cultura moderna. El individualismo ha dado cosas buenas pero ya no és pertinente.
(...)...mi proposito és reflexionar sobre la vida, no solo mediante la razon sino por la analogia, por la metàfora. Hasta hace poco teniamos miedo de los elementos intuitivos(...) Cuando observamos lo que dice Kant, lo que dice Bergson, lo que dice Eisntein comprendemos que la intuicion és una clave decisiva para el descubrimiento.
Extrets de Entrevista a Michel Mafessoli, El pais semanal, 8 de gener del 2006.

RpG.Llibres.

Alguns els he llegit, altres llegit i rellegit, altres llegit en part però tots m'han inspirat. La ment maneja una trama d'idees simples. La qüestió no son els arguments sinó allò que els precedeix : les premisses.
L'exemple extrem de això, per mi, ha estat Michel de Montaigne – un home com nosaltres submergit en un temps de transformacions - de qui he llegit només unes poques pàgines però que en canvi m'ha proveït de idees molt fecundes.

* * * * * * *
Tao te King, Lao Tse.
L'esperit de la politica, Raimon Panikkar.
La nova innocència, Raimon Panikkar.
Les icones del misteri, Raimon Panikkar.
Invitació a la saviesa, Raimon Panikkar. Suposant – que no és probable – que un drac volador aparegués per aqui tot buscant una definició d'ésser humà li diria que aquest llibre conté “La quaternitas perfecta”.
Los chamanismos a revision, Josep mª Fericgla.
Epopteia, avanzar sin olvidar; Josep Mª Fericgla.
El papel del maestro en la evolucion del ser humano, Parthasarati Rajagopalachari.
La valentia de amar, Stephen Gilligan.
El poder de la palabra, Robert Dilts.
El nom de la Rosa, Umberto Eco.
Aproximacion al origen, Salvador Paniker.
Filosofia y mistica,Salvador Paniker.
Cuaderno amarillo,Salvador Paniker.
La història del temps, Stephen Hawking.
Vigilar i castigar, Michel Foucault.
L'ordre del discurs, Michel Foucault.
La Biblia. Algú s'ha preguntat perquè el llibre de més pes – per bé i per mal- de la nostre tradició, interessa molt menys que l'espiritualitat d'altres contrades o és menystingut com si no parlés de nosaltres ?
El chamanismo, arte natural de curar; compilació a càrrec de Jose Mª Poveda.
El llibre dels 24 filosofs, Diversos, desconeguts, Ed Siruela.
La mort, una aurora, Elisabeth Kubler-Ross.
Madera de Lider, Mario Alonso Puig.
Estremida memòria, Jesus Moncada.
Camí de sirga, Jesus Moncada.
La Realidad al alba, Ram Chandra.
Tot s'aprofita, Pere Calders.
Crónica de la veritat oculta, Pere Calders.
Les dones i els dies, Gabriel Ferrater.
Cinc històries del mar, Josep Pla.
Contraban i altres narracions, Josep Pla.
Ni me explico, ni me entiendes. Los laberintos de la comunicacion, Xavier Guix.
La psicologia del futuro, Stanislav Grof.
El poema de la Rosa als llavis, Joan Salvat Papasseit.
El cultivo de la consciencia en el trabajo, Tarthang Tulku.
Amarse con los ojos abiertos, Jorge Bucay.
Tipos psicologicos, C.G. Jung.
Si la naturaleza és la respuesta, cual era la pregunta ? ,Jorge Wagensberg.

El poder de la identidad, Manuel Castells.

Requiem pel gos.

Elgoslila mutarà d'aquí vuit o nou dies. L'estimava. M'ha portat del món que mor al mon que neix. Ha estat un pont, ara però ja l'he passat i el pont és mirar enrere. No em vull convertit en una estàtua de sal.
Elgoslila ha estat una mascara impenetrable, elgoslila m'ha canviat, ara jo, la persona que fa sonar la mascara – que això vol dir : per sonare : el que fa sonar la mascara – necessito aquesta energia per altres coses. No soc el que era, ara soc més, molt més, jo mateix. Visc més aprop de la meva llum.
Elgoslila entra en el silenci, per renéixer en altres formes, aquesta vegada sense mascara.
He preferit escriure a raig i cagar-la, arriscar-me a que em diguin ximple i que tinguin raó, a encotillar-me en la correcció. Inclús hi ha coses mal redactades i faltes d'ortografia i prosòdia, no ho sento, he preferit la passió. A través del gos m'he vist i molts cops no m'he agradat. Però, m'he vist i he crescut. Gloria al gos.
La meva recerca té sol propòsit : sostenir la (meva) vida, per conèixer-me en el mon i conèixer el món en mi.
Les vuit-centes cares son un joc de pistes.
He buscat axiomes que siguin útils per viure.
Evidentment, no soc tan estrany, un cop trobats poden servir a altres.
Les animes son com els cossos, tots son diferents però tots s'assemblen.
Tan impossible és la particularitat completa com la universalitat total.
La primera responsabilitat de la persona és convertir-se en una bona influencia pels que la envolten. Perquè les persones, vulguem o no, ens influïm, constantment, uns a altres, d'anada i de tornada. No ho podem canviar, només ens en podem fer càrrec.
Esdevenir una bona influencia exigeix conèixer-se en els altres i conèixer els altres en mi mateix, amb tendresa, determinació, bon humor, paciència, fets i esperit de servei.
* * * * * * *
Soc una bombolla de sabó flotant per l'espai-temps,
contemplant la ment i la matèria sorgint i desapareixent,
impermanencia, impermanencia.
I torno a començar com si fos la primera vegada,
que de fet ho és si m'adono del multivers.

* * *

Som un temps de naixement i mort,
coses neixen, coses moren.
Pels naixents, il·lusió i esperança.
...naixent o morent ?
Tria bé, al temps no li importa...

Doble naixement.

La primera vegada neixo de la meva mare.

La segona de mi mateix, cap a fora de mi mateix,

cap a l'interior del meu futur ser.

Aquest és el doble naixement.

Chariji.

L'hora de les persones.

Tinc una convicció completa que és l'hora de les persones. Al capdavall ni les maquines ni els diners ni les institucions son res sense les persones que les mouen. Inclús les idees sense persones que se les creguin son només tinta en un paper o impulsos elèctrics projectats en una pantalla. Les persones son la dimensió transversal i constant. Les coses no existeixen separades de les persones que els donen vida amb la seva atenció i dedicació. I la naturalesa interna de les persones concretes que donen alè a un projecte, empresa o situació concrets és part constitutiva de la situació, empresa o projecte.
“És precisament aquest interior el que cal canviar per que les tècniques i coneixements serveixin per alguna cosa; de res serveix conèixer totes les receptes sobre eficàcia organitzativa i gestió del temps personal si no sabem on anem. Ningú vol ser dirigit per algú que no sap on va. Per això cal ensenyar als que dirigeixen, abans que res, a gestionar-se a si mateixos.
Allò que no canvia mai, ni a través dels segles ni en les diferents geografies és la nostra configuració interna i el seu funcionament. Coneixent-la ens entendre'm millor i sabrem com liderar la nostra vida i dirigir altres millorant el nostre entorn. Inclús en moments d'incertesa i dificultat com aquests.” (Extret de La Vanguradia, 5/2/2009, N.Chinchilla i M. Moragas, “La conciliacion, ¿Moda pasajera?)
M'ha agradat fer aquest extret perquè diu el mateix focalitzat en l'empresa, la idea però és la mateixa, molt ben explicada.

Sobre l'entrada anterior.

El dia 1 vaig transcriure una cita. Al posar-la al bloc i al rellegir-la, me l'he posat, també al cap.
Ara l'entenc perquè m'agrada : parla de Déu però és radicalment anti-dogmatica. Hi ha poc espai per saber qui té raó i molt per compartir la pròpia experiència, passem del debat d'opinions, arguments i, sobretot, creences a la bellesa i el fonament - o no, es clar – de les expressions. Compareu amb com soleu sentir a parlar del tema. Com deia l'avi d'un amic “hi ha gent que fa el que sap i gent que sap el que fa”.

Que és l'anti-dogmatica, en positiu ? Saber de que s'esta en contra pot servir per alguns moments però per construir cal saber que es vol.

Que és l'anti-dogmatica, doncs ? Nodrir la vida i acceptar l'expériencia.

L'experiència, d'una manera o altre s'ha de dir, de Déu.

...aquest camp relacional és universal, no té una forma fixe. Cada persona arriba a conèixer-lo de la seva manera, i les maneres canvien amb el temps.(...) El seu valor està en la seva vitalitat : en quant es converteix en part d'un dogma, ideologia o sistema, el valor es perd, i és reemplaçat per idees esmorteïdes. ...l'esforç és desenvolupar una sensació sentida del camp, considerant que totes les descripcions son termes poètics i el seu valor està en la seva capacitat de connectar amb la presencia vital.
Una persona pot reconèixer el camp en una experiència infantil, i en aquest cas l'anomenarà innocència. Potser l'ha descobert a través del compromís polític i llavors l'anomenarà justícia. Pot conèixer-lo a través d'una experiència de trance i li dirà inconscient. O conèixer-lo a través del domini magistral del cos i anomenar-lo “la zona”. El pot conèixer a través del matrimoni o l'amistat i dir-li amor. Pot conèixer-lo a través de la practica religiosa i anomenar-lo Déu. O potser el coneix a través de passeigs per la platja o la muntanya i anomenar-lo natura.
Allò que importa és que pràcticament tots els éssers humans tenen l'experiència de un poder o de una presencia majors que la seva persona.

La valentia de amar.
Stephen Gilligan. Pag 58-59.

Ed. Rigden

Confessió.

Ho confesso, soc un nen de quaranta-cinc anys.

La societat de la informació.

" Dijo Alan Key en su día que “la tecnología es tecnología sólo para quien ha nacido antes que ella”. Yo me atrevo a decir aquí que la información es hoy una incógnita para nosotros, porque somos la generación que la ha inyectado en el motor del mundo. Somos todos “inmigrantes” en este mundo de la información, y se nos notará siempre el acento de los que podían vivir sin ella. Pero para los “nativos” de este mundo informacional, la información es su vida. Ellos entenderán mejor lo que en este libro sólo se anuncia."

Extret de "Cada dia una idea. www.infonomia.com

Contra el pesimisme.

...dos advertencias..."ha llegado la hora de dejar de un lado las cosas infantiles" y "el periodo del inmovilismo ha terminado", no hay tiempo para la melancolía. Es la hora de la exigencia, después de la apoteosis de la cultura de la inocencia. Y la exigencia quiere decir revisar nuestros propios lugares comunes, nuestras ideas recibidas, (...). Sólo con el ejercicio de someter a la crítica las ideas recibidas ya hay bastante trabajo por delante. Y es con tareas de este tipo cuando se rompe el pesimismo y la melancolía. Ir dando vueltas a la noria seguro que no nos lleva a ninguna parte.
(el remarcat és meu.)

Extret de
El pais, Josep Ramoneda, Contra el pesimismo.

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/pesimismo/cultural/elpepiespcat/20090127elpcat_4/Tes

Exorcisme.

Sempre que m'he desenganyat, ha estat perquè m'havia fet expectatives inadequades. Si aprengués a fer-me expectatives ben fetes - jo no hi crec amb allò de no fer-se expectatives; estaria molt bé, però, qui és el maco que se'n surt ? -, mai em desenganyaria.

Això que acabo d'escriure, queda bé, sembla que hagi dit alguna cosa però al capdavall és buit.

Patir és emprenyador, però no fer-ho és letal. Podem pair els patiments a pessics però evitar-los, és com obrir un compte d'estalvi de patiments al banc de la salut, al capdavall és recupera el capital amb interessos tot de cop, i llavors, tot de cop, ja no ho podem pair.

Allò primer que he escrit és buit, això darrer és ple i val per més d'una cosa.

Aquest text és superficialment pessimista. Profundament és optimista.

Avui, ja ho veieu, estic en contacte amb coses que em fan patir. Per sort, un dia en vaig aprendre l'exorcisme.

"Les paraules vertaderes no son agradables,
Les paraules agradables no son vertaderes."
Tao te king, LXXXI.

El café de Ocata: Friedrich Heinrich Jacobi

El café de Ocata: Friedrich Heinrich Jacobi

La nissaga Obama.

No per repetida, la història perd interes.
Fa uns cinquanta anys, un home marxava del seu poblet a Kenia, començava la gesta que avui culmina amb la pressa de possessió d'Obama com a president dels Estats Units, simbòlicament, l'home més poderós del planeta. Només simbòlicament, per més poder que tingui un home, només és una petita força dins l'univers humà.
Ens agrada explicar o que ens expliquin històries, i aquesta ho té tot per ser explicada mil i una vegades, mil i una. Té tants valors, tantes ressonàncies que el dia que Barack – com a president - visiti els seus humils i pobres parents a Kenia, només aquella imatge explicarà tantes coses de la condició humana que ressonarà al llarg dels temps i serà, com els mites o com les antigues sagues, mil i una vegades dita, mil i una vegades recreada, mil i una vegades sentida. Ens agraden els extraordinaris i ens agrada parlar-ne; potser, perquè ens omplen d'esperança, confiança i coratge; potser perquè ens mostren un camí; potser perquè ens fan veure que la por, és, només, una opció de les possibles.
No se que farà l'Obama president però els Obama homes ja han creat un símbol que perdurarà molt més enllà de la obra de govern d'aquest president dels Estats Units d'Amèrica.
L'obra que més perdurarà i més ressonarà en l'esperit humà, avui, ja és feta.

Els uns pels altres.

Aquests dies molts blocks i forums van plens de la qüestió d'orient mitja. Personalment, em declaro superat per a la qüestió. Voluntàriament superat.
Hi ha una cosa que no he llegit enlloc, tot i que, a una banda o altre, segur que hi ha qui l'ha dita. Els debats, les opinions tendeixen a prendre partit – com si fos obligatori -, s'argumenta a favor d'un o d'altre, dels contendents o dels partidaris. La qüestió sembla ser que quedi clar de quina banda estàs.
El que jo vull dir és diferent.
Aquestes gents, els uns i els altres, estan atrapats en un espiral de violència que ve de lluny i del que és perfectament possible , ves a saber però possible, que no en surtin mai. Que al capdavall acabi destruint ambdós. Aquestes gents, es terrible, segons com, sembla que combatin perquè hi estan acostumats, per inèrcia. No son, fins avui, capaços de generar nous comportaments que els permetrien, com a mínim, vist que no s'agraden, viure pacíficament emprenyats.
Comprenc que els bons sentiments portin moltes persones de bona fe, esgarrifats pel que veuen i senten, a debatre, protestar o simplement, posar-se de mal humor. O canviar de canal com jo. Els fets son tan terribles que ho justifiquen, una altre qüestió seria preguntar-se perquè aquesta és la barbaritat preferida dels media.
Reconec la intenció positiva d'aquesta manera de comportar-se però seré contundent : . pobre del que és quedi atrapat mirant en aquesta direcció, pobre del que hi posi massa atenció. Per esfereïdors que siguin aquests fets, el futur pacific que molts voldríem, el construiran aquells que sàpiguen mirar cap a una altre banda, no per despistar, sinó per, ja des de avui, començar a ser el canvi que vols veure en el món.

Amb aquesta 100.

Gracies a....
... mi mateix que vaig començar.
... a la Chus que em va apadrinar.
... a la Nuria que em va donar la necessitat d'escriure.
...a la Eva que li va agradar.
...a la Montse que va dir que estava ben escrit.
...a la Marta que va dir que era genial.
...a en Jordi que va escriure un comentari.
...a l'altre Jordi que es va fotre un fart de riure.
...a la Sonia que va exclamar " ets molt atrevit"
...a la Gloria que va declarar que hi trovaba moments de "tranqui".
...a l'Allan que em va empenyer molt abans que comences aquest bloc.
...a un anonim que va escriure un comentari.
...a la Isabel que es va emocionar.
...a Gregorio que em va donar una alegria i em va presentar molts amics.
...a Drac que va ser la primera seguidora oficial.
...als lectors anonims que sense jo saber-ho, l'han llegit.

Sou molt amables.

No tenim recursos o l'esperit perdut.

Fa ja temps en una entrevista de radio, el presentador va preguntar al convidat que venia d'Africa que era el que més li havia cridat l'atenció de l'arribada a Europa. La resposta va ser demolidora. Com a mínim, per mi. Va contestar : “ La cara de mala llet de la gent.” A la part rica del món, molta gent fa cara de mala llet, observeu pels carrers.
He recordat aquesta anècdota arran d'una conversa en la que vaig participar en un bloc veí. Parlàvem de mestres, allà al cafè d'Ocata, aquest dies, n'anem plens. Hi ha raons de pes, el pes d'un llibre. Va sortir la queixa recurrent d'alguns mestres “ es que no tenim recursos”. Com és que una escola amb tants i tants recursos com l'escola catalana actual - només cal comparar amb altres llocs i altres temps. Per exemple, l'escola de la república - hi neix un comentari com aquest ?
Crec que una resposta és que som massa idealistes – tinc fòbia a l'idealisme, com a convers hi tinc dret; en el meu bloc, jo sóc el rei i les meves fòbies la llei – pensem més, en com haurien de ser les coses que, en què podem fer amb el que tenim. A Ocata, una persona es queixava d'una escola de nova construcció que no tenia ni gimnàs ni sala polivalent. Home !! si es nova es una badada, tan el gimnàs com la sala son necessaris. Ara, tot i sabent que és demanar molt – massa? - m'agradaria una escola on els mestres fossin capaços de trobar una alternativa a aquestes mancances, una alternativa alegre, no per collons.
Per als nens que avui son a l'escola, aquesta és la seva escola, el que hagin de treure de l'escola, ho trauran d'aquesta o no ho trauran de cap, abans que pugueu canviar-la o perfeccionar-la. Entenc que aquest fet hauria d'estar sempre a la ment dels mestres. Aquesta és la prioritat, pensar amb què podeu donar a les persones que avui teniu d'alumnes amb els mestres d'avui, els hàbits d'avui, els directors d'avui, els mètodes d'avui, les ampas d'avui, etc, etc.
Potser que faltin recursos, però segur, que també falta esperit, sobretot, esperit de servei.
La manera de millorar contínuament, és mirar al futur que volem, començant a caminar amb els recursos d'avui. Qui espera a tenir tots els recursos, no arriba mai perquè no comença mai.

Teismes.

Malgrat el meu escepticisme sobre els media, confesso que la present polèmica – si és que ho és - sobre Déu m'ha sorprès i em fa gracia, inclús una mica de riure.

Els partidaris de Deu sempre podran dir que Deu omnipotent ha trobat la manera de fer-se present entre els homes en una forma genuïnament del segle XXI, d'una forma que avui entenem molt bé : en forma d'anunci i de polèmica mediatica.

Algú a l'edat mitja – heu vist quina manera més elegant de fer una cita quan no la recordés be - va dir que les coses avancen negant-les. Volen dir que si jo nego alguna cosa, per negar-la la he de dir i per tan la poso en circulació perquè no tots els que l'escolten compartiran amb mi la intenció de negar-la, uns negaran amb mi, altres afirmaran contra mi, altres els despertarà la curiositat i voldran saber més. “Déu no existeix” és un discurs sobre l'existència de Déu, el seu contingut és “Déu no existeix” però si classifiquéssim discursos, aquest el posaríem entre els que parlen de la existència de Déu. En el revers de l'ateisme, hi ha Déu. És un oxímoron, una forma subtil de pensament. Com els arcs de volta de canó en que una columna aguanta l'altre.
També hem crida molt l'atenció el sil·logisme que construeix la campanya de l'equip ateu – qui va començar la polèmica, l'equip teista va a remolc. Probablement, Déu no existeix, aleshores, no et preocupis i frueix de la vida. L'argument és bastant antiquat, fruit de una ment del segle XIX o XX. Jo tinc tres nebots de 25, 16 i 14 anys. Creguin-me, Déu ni els preocupa ni deixa de preocupar-los i si frueixen o no de la vida depèn d'altres coses...com jo mateix que tampoc hem preocupa però que provo d'entendre que fa Déu pels homes i els homes per Déu. Ara bé, si voleu constatar el cristianisme implícit dels ateus, us recomano un lectura molt breu : Mateu 6, 25-34, és aquell tros dels ocells dels cel. L'argument és el mateix, dit, això si, amb altres paraules.

Curiós, així mateix que l'equip ateu no s'atreveixi a dir directament que Déu no existeix, hi digui "probablement.
Menció aquí, també, del budisme que alguns autors han qualificat, amb justícia, de religió atea.
Resumint, res de nou sota el sol.
I jo, de quina banda estic ? A mi m'agrada veure el partit. El que hem rebenta son les banalitzacions.
Per cert, si algú coneix un ateu solvent, que me'l presenti, m'agradarà parlar-hi.

Giragonses.

A la meva vida he estat un irresponsble, en alguns moments, un irresponsable greu.
Alhora, puc dir que he rebut força educació. Hem va educar la familia, l'escola, l'esglesia - vinc d'una familia catòlica de bona fe. Vaig anar a catecisme de petit. - i també, en el meu cas l'escoltisme, on més vaig aprendre. Em refereixo aquí a la educació que vaig rebre de jove, la meva autentica educació la he rebut de gran, i no em refereixo pas a l'experiencia de vida, sino a processos de comprensió de mi mateix que tan podria anomenar creixement personal com terapia. I si estés enbalat, saviesa.

Malgrat tot, vaig arribar a gran siguent un irresponsable...no pas per falta ni de formació ni de formadors!

Aquest fet m'ha fet pensar, com pot ser ?

Hi ha, es clar, una part de responsabilitat personal meva però a partir d'una certa edad, abans no. Els joves, i encara més, els nens reflexen imperfectament la societat dels adults.

He escrit que he sigut un irresponsable. Si, però he evitat tornar-me cínic, no és poc. Ara sé que hi habia camins molt més constructius - i plaents - per fer el mateix. Jo ho he hagut de fer així, tots som fills de la nostra ignorancia.

A risc de ser injust, un cop assumides les meves responsabilitats, dic que els meus educadors - amb alguna excepció - també ho eren d'irresponsables. Eren uns irresponsables existencials. M'ha costat perdonar-los i reconeixer que ningú pot ensenyar el que no sap. No tenien la obligació de ser extraordinaris, ells com jo seguien la corrent.

Jean Claude.

"Lo que Lévi-Strauss nos ha transmitido es un conocimiento que no es sólo resultado de una honda reflexión sobre el vivir juntos humano, sino de los testimonios que una determinada ciencia social ha podido establecer acerca de hombres y mujeres concretas, cuya vida concreta -en tiempos y lugares no menos concretos- otros hombres y mujeres fueron a conocer de cerca. Seres humanos estudiando seres humanos, conociendo y dándose a conocer, recolectando tecnologías y sabidurías ajenas y lejanas, aprendiendo de gentes que siempre sabían más que quienes les estudiaban. Una disciplina -la antropología- que nació y existió para que pudiéramos instalar nuestra sociedad entre todas las demás sociedades y elaborásemos, con el conjunto producido, algo parecido a una cartografía de la condición humana en toda su amplitud. "

Manuel Delgado.

EXTRET DE : http://www.elpais.com/articulo/opinion/Levi-Strauss/lugar/antropologia/elpepiopi/20090108elpepiopi_11/Tes

M'hi diverteixo !!!!

A vegades les paraules s'em queden petites, i es quan faig dibuixos sense cap ni peus amb el Paint. Com aquest. Deixo que la meva intuició ajunti formes i colors, es tan divertit !!!!

Winston Churchill que, a més de politic era pintor, en una ocasió, va trobar un home en un camp que pintava amb el seu cavallet. Churcill sabia pintar, va mirar el quadre amb calma i després va exclamar : " Quina enveja, no en teniu ni idea, us ho deveu passar tan bé."

Per cert, que hi veieu al dibuix ?

Ateus...?

Aquest dies he vist als media – ja sabeu el que no surt, no existeix – que algú ha muntat una campanya publicitària afirmant que Deu probablement no existeix, i cridant tot seguit a fruir de la vida. Fins aquí res d'especial, a aquestes alçades hem vist de tot. Ara bé, som una època de paradoxes, mutacions, hibridacions et tuti quanti. La presentadora de la noticia per acabar va afegir : “ ...a alguns llocs s'estan creant plataformes perquè els ateus i lliurepensadors... – Per cert, com és que tanta gent es creu la animalada que creure amb Deu, es incompatible amb pensar amb llibertat ? La llibertat de pensament no és privilegi de ningú, encara que son molt pocs els que emprenen el repte d'atrevir-se a pensar. Deia la presentadora, doncs : “...a alguns llocs s'estan creant plataformes perquè els ateus i lliurepensadors puguin fer sentir la seva veu...” No ho va dir però s'hi va entendre “...fer sentir la seva veu...com les religions. O sigui, els ateus – no pas tots, està entès - volen tenir el rol d'una religió. La religió atea, suposo. Ho he dit, hibridacions i paradoxes.

(...)

La seva llum és a totes les formes,
el seu amor és a tots els éssers.

Expandir la consciencia.

I al capdavall, tot és energia ?
Energia, espai i temps.
Nosaltres també ?
Si és el que som, i també som informació, una magnitud que comença a tenir rellevància en la ciència actual. I sàpiga que és més complicat el nostre cervell que tot el cosmos.
....
En el nostre cervell hi ha uns 100.000 milions de neurones i a l'univers 100.000 mil·lions de galàxies, que interacciones d'una sola manera, en canvi les neurones ho fan de milers de maneres.
David Jou – físic i poeta.
Vanguardia, 3/12/2008.

Salut, amor, prosperitat i alegria pel 2009.

replica

Apreciat Sr.
Sovint llegeixo els seus articles a l' Avui. M'atreveixo a suggerir-li que reculi tres pàgines des de el seu article a la pàgina 20, i miri la pàgina 17. I ha un article que crec molt significatiu no tan pel que diu - que fa dies que n'anem plens – sinó pel panorama que s'hi entreveu .
Es titula “L'FMI denuncia la passivitat dels líders mundials” i és a la part superior dreta de la pàgina.
Vaig al gra, aquesta – tal i com jo ho entenc – és un crisi de legitimitat i si bé, això a la curta no tindrà gaire repercussió, a la mitja i la la llarga serà el que quedarà d'aquesta crisi, les institucions socials viuen òptimament del prestigi, i també poden viure del “anar fent” però no poden viure en el desprestigi.
Li diré, per mi Obama és el Gorbatxev del capitalisme, el reformista que ho provarà raonablement però a qui les circumstancies superaran, que arribarà tard. Estic amb vostè que no és temps per aventures, excepte per aventures forçades per les circumstancies. Passats vuit o deu anys – que en temps de persona és molt però en temps d'història poc - quedarem parats de tan ràpid com podem canviar circumstancies i amb elles, les nostres prioritats i idees. Com els ex- comunistes direm : “ com pot ser que ens ho creguéssim ?”
L'article que menciono és un catàleg d'ingenuïtats. Encara no creiem que els nostres polítics siguin tan irresponsables, però ja ho creurem – tinc la sospita que a algun li trencaran la cara !
A l'article, el director de l'FMI és queixa que les mesures acordades pel G-20 han quedat en paraules. Ho diré en català central : quins collons!
Doncs que esperava, que no coneix els seus col·legues ? Que té això de novetat ? Que no sabem que la política tal i com és fa avui és més que cap altre cosa relacions públiques ? I xerrameca, es clar.
Es ..........(no sé ni quina paraula posar, vostè mateix) sentir un polític dient després d'alguna reunió : “volem donar un missatge de tranquil·litat”. O és ximple, o és un malparit. La tranquil·litat ve de saber que algú s'ocupa honestament – dintre les seves limitacions que ja hi comptem – de les dificultats, i no pas de repetir “donem un missatge de tranquil·litat”. Estic preocupat, ho confesso però no pas pels problemes que hi ha sobre la taula, que com qualsevol qüestió si els afrontem amb seriositat s'encaminaran per bé, sinó per la irresponsabilitat i incompetència amb que s'encaren per part de qui li toca fer-ho. Dintre aquesta línia el president espanyol – i el francès - és un primera espasa.
Per cert, que feien els economistes que per professió era qui tocava avisar ? No ho podia pas fer jo que no en tinc ni idea.
El que és jo he entrat en un escepticisme profund, com puc creure als que – per activa o per passiva – han fet aquest bunyol, per mi hi ha moltes veus que estan, ja ara, desacreditades. Algú ha reflexionat sobre la cadena de gent mirant cap a l'altre banda per arribar on som ? Sobre, la cadena de gent dient “A” i fent “B” ? M'equivoco o és aquesta una questió social de primera magnitud ?
O sobre l'idealisme – en el sentit filosòfic – exacerbat amb el que parlem de les coses. Segons l'article de la p.17 a Washington és va acordar – cordeu-vos el cinturó que agafem velocitat !– enfortir la transparència del mercat, reforçar la cooperació internacional i – aquest, pel camí que anem aviat serà un clàssic – reformar la regulació dels mercats financers. Prepareu-vos pels missatges de transparència, cooperació i regulació. Missatges vindran, segur. Una societat com la nostra on abunden els missatges per despistar o amagar més que per expressar o saber les coses, no pot, trobar solucions perquè el primer requisit per fer-ho és parlar-ne amb claredat, assumint la qüestió. Qui amaga un problema no té cap problema fins que li peta a les mans. Voldria subratllar que les propostes de Washington – transparència, cooperació i regulació – son perfectament possibles però...volen temps, son idees que no s'omplen de contingut fàcilment i que necessiten maduracions llargues, suposant – que és força suposar – que aquest ésser orgànic anomenat globalització no vagi més despresa que tot això i suposant el contrari del que diu l'article de la p17, que s'emprengui la tasca de materialitzar aquest acords. El que és jo no crec amb generalitzacions com aquestes, - voleu dir que son res més que paraules ? - ara be, el meu escepticisme no impedirà als responsables fer-ho bé, d'ells depèn, que ho facin.
I per acabar, en relació al mercat m'agradaria dir que el mercat no és un invent capitalista. Quan va néixer el capitalisme al segle XVIII, el mercat ja feia segles o mil·lennis que voltava.
Què diferencia el mercat, del mercat capitalista ? Hi ha algú que pugui contestar...?

Sis principis, sis.

U : En el nucli de cada persona existeix un punt tendre indestructible.

DOS : La vida flueix a través teu excepte quan no ho fa.

TRES : La vida és genial però a vegades cou com l' infern.

QUATRE : Existeixen dues identitats en tu : la unitat psicologica bàsica és la relació.

CINC : Existeix una intel·ligencia més gran que tu.

SIS : El teu camí és unicament teu : ets un desviat incurable.

(Extrets de "El coratge d'estimar", Stephen Gilligan, Editorial Rigden)

Quina llàstima...

...la sabata no el va tocar !!!

De les potencialitats.

Sempre em fa il·lusió que algú comenti el meu bloc. Per això, si com aquest cas, em fan una pregunta la contesto fins on arribo. Les preguntes i comentaris m'ajuden a veure les costures dels arguments que escric, m'ajuden a matissar i a posar en evidencia les febleses del que dic, sigui per inconsistència interna del argument, sigui per què tal com l'he fet és poc comunicable. M'ajuda a explicitar els meus prejudicis – judicis previs. Einstein al·ludia a la capacitat de comunicar quan deia “ no pots dir que entens de debò una cosa si no la pots explicar a la teva avia .” Si no sé compartir el que sé, és que, potser, realment no ho sé. El coneixement pel consum personal no existeix.
El Drac em pregunta “ Quan parlem de potencialitats, parlem d'alguna cosa realment?”
Efectivament parlar de potencialitats sense afegir res més, és un exemple de llenguatge inespecific, i comprenc que a falta de familiaritat amb el farcit, amb allò de què – almenys potencialment - és pot omplir, la sensació és de no tocar vores, volàtil, gasosa. Com un canaló sense carn o un braçet sense nata ni crema ni trufa......que trist !! Vaig a escriure de potencials concrets amb la idea de donar una mostra, un tast.
Quan vaig néixer tenia la potencialitat d'aprendre a parlar xinés, avui la segueixo tenint intacte – no la he utilitzat per res, la tinc tota per estrenar – alhora sé que al punt de la meva vida on soc, és poc probable que desenvolupi aquesta potencialitat.
Totes les persones tenen la potencialitat de ser compassives. Si miro al meu voltant, i observo amb agudesa, m'adono que hi ha persones, ambients i accions que uns, estan més de cara, altres més d'esquena a aquesta potencialitat.
La llibertat és una cosa que tenim el dia que naixem, de la mateixa manera que tenim mans, estomac, mare o pare ? O és un potencial que podem desenvolupar – un aprenentatge a fer- al llarg de la nostra vida ? – malgrat la trista realitat que algunes persones mai arriben a ocupar-se'n ni socialment ens encaminem cap a aquest potencial.
El llenguatge i l'expressió son dos potencials que en un geriàtric veuríem amb tota nitidesa que...son potencials, veuríem el diferent grau de realització en persones diferents que de naixement tenien potencials similars. Qui pot dir que ha espremut tot el potencial lingüístic i expressiu possible per a ell ?
Si no fóssim la llavor d'un potencial latent, podríem evolucionar, avançar o créixer ?
Jo sé que d'aquí trenta anys alguns dels potencials que habiten en mi hauran crescut, altres seran tan latents llavors com ara. Avui soc el potencial del que seré, més el potencial del que no seré – sóc moltes més coses que ara no venen al cas però n'hi ha una que vull mencionar : soc potencial, però encara més sóc presencia. Però el que seré, també, depèn de la percepció que jo tingui dels meus potencials i d'on posi la meva voluntat i atenció. Allà on dic “ habiten en mi”, podria dir “habiten en la societat” i només amb algunes correccions de concordança, l'afirmació seria igualment coherent – que no certa.
Quan l'Eudald Carbonell escriu un llibre amb el títol “ Encara no som humans” - crec entendre el que vol dir però no m'agraden alguns supòsits d'aquesta afirmació. En qualsevol cas parla de potencials sinó quin sentit té aquí dir “encara” ?
Quan moltes vies espirituals parlen de realització, sinó parlen de realitzar un potencial latent, de què parlen ?

Per acabar, cites :

“No hi ha el més petit dubte que la majoria de les persones viuen, sigui físicament, intel·lectual o moral, en un cercle molt restringit de la potencialitat del seu ser. Només és valen de una proporció molt petita de la seva consciència possible (...) com si una persona, de tot l'organisme corporal, només estigués acostumat a fer servir el dit petit de la ma.(...) Tots tenim, per recorre-hi, reserves de vida amb les que ni tan sols somiem”.
Wiliam James. Psicòleg(1842-1910)

“Tant si creus que pots como si creus que no,...tens raó.” Henry Ford

P.E. Qüestions relacionades son : Com triar entre els potencials possibles? Com desenvolupar potencials ?

Ja m'agradaria !!!

“En el filòsof, l'home de l'amor a la veritat i a la vida conscient, vida i doctrina tenen que estar d'acord. El centre de tota doctrina és allò d'ella que els seus seguidors materialitzen.(...) Amb tot, si el filosof està cridat a viure allò que diu, aleshores la seva tasca és, en un sentit crític, encara, major : la de dir el que viu.(...) Encarnar una doctrina significa convertir-se en el seu mitjà. Això és el contrari d'el que s'exigeix en el “plaidoyer” moralista de un obrar estrictament dirigit per allò ideal. Al atendre allò que és encarnable, estem protegits de la demagògia moral i del terror de les abstraccions radicals no vivibles”.
Critica a la raó cínica, pag 176 – Peter Sloterdijk.

Estimar saber, conscients que el màxim risc és generar un pensament a l'altura de les pròpies neurosis, necessitats i interessos, un pensament que sigui, en la seva major part, projecció de la pròpia subjectivitat egotica sense purificar. Recordem Jung : tot el que no és consciencia, és projecció. Sinó aprofitar que el procés d'estimar saber, que l'amor a la veritat, posa en evidencia les pròpies limitacions, per distanciar-se'n i amb l'objectiu final, si és possible, de superar-les i dissoldre-les. És a dir, aprofitar la voluntat de comprendre la realitat i adaptar-se als temps que toca viure per desenvolupar vida conscient. Filosofar per construir un art de viure, estar en el món fruint en el present de la vida que m'ha estat donada i al mateix temps projectant cap al futur les potencialitats que tinc per desenvolupar-les i realitzar-les – es a dir, fer-les reals. Les potencialitats que, de fet, no son meves sinó de la nissaga d'homes a la que pertanyo, els meus ancestres concrets. Potencialitats que es manifesten a través de la meva vida. I així universalitzar-se, realitzant en l'espai de la pròpia existència, en el temps del propi poder personal, alguna de les potencialitats humanes.

Coses que crèiem.

Crèiem...
... que els gestors dels bancs defensaven els seus interessos i beneficis amb ungles i dents amb la determinació que la lloba defensa els llobatons. Però la seva incompetència era més gran que no podíem capir. Com demostren detalls sucosos que hem sabut aquests dies per la premsa – amb la boca petita, es a dir, fora de titulars i programes de gran audiència. Ho crèiem però els gestors, no gestionaven.
...que els organismes reguladors estaven al cas : supervisaven i arbitraven la jugada. Ho crèiem però els reguladors, no regulaven.
...que les agencies de rating valoraven ( es a dir : establien el valor ) dels diferents actius i així tots els operadors dels mercats estaven correctament informats dels riscos que corrien. Ho crèiem però els valoradors, no valoraven.
...que els governs estaven al cas del que feien gestors, reguladors i valoradors,disposats a intervenir si calia. Crèiem que estaven al cas, però estaven a la lluna.
...que les oposicions fiscalitzaven els governs i on els governs no arribaven o no volien arribar, les oposicions amatents senyalaven error i mancança. Menció especial per les oposicions d'esquerres : on eren les esquerres ?
Que feien ? A ells que els agrada tan la crítica, a qui criticaven ? Ara, si hi hagués una esquerra solida, ben organitzada, amb una anàlisi coherent del present i una visió creïble del futur, era l'ocasió per hegemonitzar la política – i el que en penja - durant vint, trenta o quaranta anys. Crèiem que les oposicions vigilaven però potser, només opositaven.
...que els mitjans – ara que n'hi ha tants – informaven, i si bé no ho explicaven tot – que ja sabem que no potser – existia un nivell mínim crític, un límit de seguretat, per sota del qual els interessos deixaven de comptar i prevalia el principi de realitat. Ho creiem però els informadors, no informaven.
...que hi ha experts, estudiosos i doctors que amb el seu coneixement i força moral podien avisar. I encara que ja hi va haver qui ho va avisar, però ni van ser gaires ni es va saber més enllà dels ambients acadèmics. Menció especial a Paul Krugman que ha tingut la decència de reconèixer que no tenia consciencia que a través de la banca d'inversió, s'havia creat un sistema bancari paral·lel que corria riscos desmesurats. Ho creiem però els pocs que varem avisar ni tenien la veu prou forta ni teníem ganes de sentir-los. I menys, encara, de fer-los cas. Era tan rendible !!

Massa creure, i poc veure.
Crèiem, si, però no veiem que el motor de tot plegat era un exagerat afany de lucre.
El que creiem era l'embolcall; el no veiem, el producte.
La crisi no és la qüestió, només el símptoma.
La qüestió és...quines circumstancies fan possibles aquests fets?

Contrapunt :

El Tao les engendra,
la virtut les nodreix,
la matèria els dóna forma,
les circumstàncies les completen.
Per això, totes les coses de l'univers veneren el Tao
i honoren la virtut.
Veneren el Tao i honoren la virtut
sense que ningú els ho ordeni, per voluntat pròpia.
Perquè el tao les engendra,
la virtut les nodreix,
les fa créixer, les desenvolupa,
els dóna un recer i un lloc on viure en pau,
les alimenta i les protegeix.

Les engendra i no les posseeix,
les ajuda i no se les apropia,
és el seu superior però no les controla.
Aquesta és la virtut superior.

Tao te king, LI,(51).

Consumir.

Fa poc dies que el president Montilla ha fet una crida publica a consumir. Ho escric perquè quedi, només per això. D’aquí un temps quan el puto capitalisme ja sigui història podré dir que jo ja ho deia.
Cridar a consumir és un despropòsit.
No hi ha valors humans en el consumir. Cridar a consumir té molt a veure amb l’adoctrinament, que ho faci un home considerat d’esquerres - per si mateix i per la convenció vigent - és pel capbaix irònic, per no dir res més gruixut.
Una cosa és poder tenir el que pots usar, treure’n un profit, fruir-ne, l’altre és consumir perquè hi som ficats i no veiem alternativa. Un altre cop pa per avui, fam per demà. Els romans que en això la sabien molt llarga distingien entre l'otium i el neg-otium. Entre l’oci i el negoci que literalment vol dir la negació de l’oci donant a entendre que la vida és oci i el negoci una obligació emprenyadora. Pels romans un personatge com Bill Gates seria considerat un estúpid que perd el seu temps d’oci - de vida - per acomplir l'afany d’acumular diners. Un autèntic ximple. Els romans apreciaven la propietat però no per acumular-la i poder ser el més ric del cementiri sinó per fruir-ne. La riquesa per ser autentica riquesa ha de ser a mida de qui la té, a mida de la seva vitalitat.
Podria afegir un seguit de consideracions sobre tota la questió del medi ambient que, tanbé, vindrien al cas però ara em fa mandra.