La crisi i la por, o viceversa.

La crisi i la por, o viceversa.

Por mucho que se niegue, la crisis europea ya no es sólo económica, es

profundamente moral, cultural y política. Josep Ramoneda, El País, 27/02/2012.

He decidit començar aquests escrit amb aquests extret de l'article de Josep Ramoneda per subratllar que aquells que vulguin comprendre que passa ara mateix, han de sortir del raonament exclusivament econòmic i economicista per explorar altres àrees i disciplines. En Ramoneda no ha pas fet curt, diu “profundament moral, cultural i política”.

Es clar que hi ha una crisi econòmica que és ben real. Però, ja comencem a intuir que la cosa no acaba pas aquí, falten peces, amb l'economia sol no arribem a comprendre ben be que passa. És pertinent parlar de desconcert.

Des de fa dies que sento a explicar al crisi o bé en termes psicològics o be en termes lingüístics. Es a dir, sentint algunes persones – i parlo de persones del carrer però també de polítics i mediatics – hom pot arribar a tenir la sensació que la crisi és una qüestió de si en parlem poc o en parlem massa. De si som optimistes o pessimistes. Per alguns, semblaria, que la crisi és qüestió de que en parlem massa – que jo crec que ja és veritat que en parlem massa, però encara més, s'en parla massa...malament, a deshora i enfocant aspectes laterals. Semblaria, si els fem cas, que la qüestió és no parlar-ne gaire que ens fa venir mal rotllo i ens deprimeix les ganes de gastar. Pura tàctica de l'estruç, cap sota l'ala i esperar que passi. No se vosaltres però a mi ja m'he trobat diverses vegades que algú em diu “ si et plau no parlem d'això” . Una reacció de por : negar. Per altres, és una qüestió de ser optimistes. O de ser positius. No cal dir que ser positiu és un bon consell per afrontar aquesta crisi...i qualsevol altre cosa, per exemple, fer un ou ferrat. Si heu de fer un ou ferrat, us ho recomano vivament, feu-lo amb optimisme que us sortira millor. En un bloc, fa dies es va publicar un escrit en el que el seu autor declarava que havia decidit afrontar la crisi treballant més i millor. Home, felicitats ! El treball sempre donà resultats però – i aquí volia arribar – adonem-nos que encara no hem començat a parlar de la crisi en si, de la seva forma, de les seves característiques, del seu moviment, de la seva gènesi i devenir. De les múltiples preguntes punyents que l'envolten i que avui – d'aquí el títol de l'escrit – ens fa por parlar.

Tot això es molt legitim, es clar, però lateral. Perquè a copia de preguntar-nos si en parlem massa o en parlem poc, de si som optimistes o pessimistes, ens arrisquem a acabar creient que tot això és la substancia d'aquesta crisi. I no, no ho és. Aquells que vulguin desenvolupar una comprensió substantiva d'aquesta crisi, hauran d'incorporar a les seves equacions una variable que no és pas econòmica, és de l'anima humana : la por, que alguns diuen, que és el major repte dels humans.

Avui, hi ha por a saber la veritat que intuïm punyent. Aquesta, si em permeteu la brometa, és una crisi de por. La por en si no és pas dolenta, com tot allò que forma l'ésser que som, si hi és per alguna cosa hi és. Ja és més perillós deixar-se dominar per la por. La por no acceptada i projectada cap a fora. En el món professional en el que jo em moc, ho sabem : la por negada et domina, la por sabuda, fins es pot convertir amb força i determinació. La por és un avisador, la por és un toc d'atenció. Com dir : desperta que això va de debò.

Es per la por que hem de veure les actituds de les que he començat parlant com a estratègies d'evitació, més que cap altre cosa. Es clar que l'optimisme pot ser genuí i que tenir una persona sincerament optimista al costat, a més d'agradable, és una bona ajuda. Però, no us deixeu enganyar, no és or tot el que llu. Hi ha molt d'optimisme que només es una vestidura presentable per la por. Us ho dic jo, que en aquest cas, se de que parlo : guardeu-vos dels falsos optimistes que us arrisqueu a que us facin creure que no passa res. I si que passa, fins comença a sortir als media, tan mediatitzats pels seus propietaris.

Capítol a part, mereixerien aquells a qui s'ha anomenat “els indignats” que segur que tenen molts defectes però no pas aquest. Els indignats han anat més enllà de la por. I s'han atrevit a mirar i a dir. Malgrat la parcialitat dels seus plantejaments i les seves mancances és un bon punt de sortida : qui esta indignat és que té dignitat. Després de la indignació, la lluita per la dignitat.

Així, doncs, per travessar la por, és imprescindible que deixem d'amagar l'ou - l'ou d'abans, si l'amaguem com el podem ferrar amb optimisme ?

Ens hem de fer les preguntes adequades i assajar respostes. Una d'important per mi, és com hem arribat fins aquí, a un deute no ja impagable sinó unes quantes vegades impagable? - com ens va explicar el catedràtic Niño Becerra en un Torín ple fins a la bandera, vaig trobar remarcable que hi hagués tanta gent – i tan variada ! - un divendres al vespre disposats a sentir una xapa sobre estructura econòmica i males notícies.

Ens faria entendre moltes coses. Les preguntes possibles i necessàries però son moltes més. L'ou més amagat, però, son les relacions de poder. Qüestió ara mateix tan crucial com quasi tabú i desapareguda de quasi tots els debats de més impacte públic. Qui exerceix, realment, i es beneficia ara mateix del poder, ara que veiem que als polítics algú els marca el pas ? Aquesta crisi és un simbol que ens explica com hem viscut. I ni que sigui per passiva, ens pregunta com hem de viure i a que ens podem agafar que sigui de fiar. Aquesta crisi, la que es refereix en Ramoneda, es plena de lliçons per aquells – ni tots, ni la majoria, només els més intrèpids - que les vulguin escoltar. Hem viscut llargament en l'immobilisme – sobretot en l'ambient polític – i això per compensació de forces – allò que s'en diu la llei del pendol – anuncia una transformació, potser , gran i dràstica. Aquesta crisi canviarà la faç del món, molt més enllà del que la caterva materialista s'atreveix a imaginar.

L'optimisme, si només és optimisme sense fonament en la comprensió del present, sense tenir els peus ben posats a terra, és molt banal i potencialment perillós. L'optimisme de veritat només és pot sustentar sobre una visió que encara que sigui dura i faci por, ens puguem fiar de la seva veracitat i així prendre decisions correctes. Si no sabem, com podem prendre decisions i assajar solucions ?

Només hi ha una classe de problemes que no tenen solució : els que no acceptem que tenim. Tot té solució si ens hi encarem, es a dir, si ho mirem de cara. Es l'hora dels atrevits, dels que s'atreveixen a mirar la cara de la por. Que més enllà de la por, hi ha premi : nosaltres mateixos, la nostre condició humana lliure i hermosa, la meravellosa aventura de caminar les nostres veritats sobre aquesta terra i sota aquest sol.