Viatge d'agraiment.

“Els elogis no es demanen, no es refusen, no es porten a sobre. S’agraeixen.”


Trobar un comentari nou al bloc és gratificant, trobar-hi paraules amables és deliciós. Jo en tindria prou amb un comentari que digués “ l’he llegit”. El primer que faig quan em connecto al bloc, és mirar si hi ha comentaris nous...es tan emocionant !Diuen que els agrada, fabulós, si només ho fessin perquè m’aprecien, també, estaria molt bé.

La Dama de Cors deixa de dansar i em pregunta, en relació al meu escrit titulat “Forjar-se” :

- ...es tracta d’anar o d’arribar ?

La resposta fàcil i certa és que es tracta d’anar i fruir del paisatge i de les vivències del viatge. Ara, això es d’aquelles coses que son massa fàcils de dir – o d’escriure – i no tan fàcils de fer...

Anar és del present, arribar és del futur.
Anar és visionar, arribar és realitzar.
Anar és idea, arribar és matèria.
Anar és esperança, arribar és alegria.
Anar és esforç, arribar és repòs.
Anar és llavor, arribar és fruit.
Anar és temps, arribar és infinit.
Anar és voler superar-se, arribar és haver-se superat.
Anar és mirar endavant, arribar és tenir.
Anar és obrir , arribar es tancar.
Anar és fer, arribar és sentir.
Anar és projecte, arribar es obrir possibilitats.
Anar és dormir al ras, arribar és canviar de casa.
Anar és verd, arribar és vermell.
Qui va i no arriba, es perd.
Qui arriba sense anar, compra.
Qui va i arriba, creix i riu.

Anar és....,
arribar és...

Quasi tot, ha estat dit alguna vegada, ser original és una pretensió del ego, i sinó, mireu que he recordat, un cop arribat aquí :

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixença.
Els Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó,
no te n'esfereixis: són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt,
si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó,
mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu que,
amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, ambres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques. (Trad. Carles Riba)


Dedicat a la Xus per el seu recolzament i
pel que he pogut sentir amb els seus comentaris.

Amb animals ( 2 ).

L'altre dia va entrar a casa una sargantana. Aquest temps noten que a fora comença a fer fred i, així que poden és fiquen a dintre. No mi vaig pensar gaire, no la volia voltant per dintre. La vaig agafar i vaig obrir la finestra, quan la tenia a les mans em vaig sentir com Deu-pare expulsant Adam o Eva del paradis - en aquest cas, paradis amb calefacció. Vaig mirar la sargantana als ulls i li vaig dir : " Guanyaràs el pa amb la suor del teu front i pariras amb dolor" La vaig deixar a la repisa i vaig tancar la finestra.

Amb animals(1).

Sovint visito un amic. L'altre dia només entrar al menjador, la Fura la seva gata amb va saludar amb lladruc alegre i joganer. La Fura és una gata molt trempada, dimarts i dijous de sis a vuit, apren gos.

Es aquari.

Passa una noia per forà del bar, S. la saluda, va acompanyada d’un home i un nen. Entra i S. s’aixeca de la taula i em diu : “ vaig a saludar”. Faig un cop de cap afirmatiu. Parlen uns minuts a cinc metres de on sóc, discretament, mirant cap un altre lloc, escolto. Parlen d’això i allò, fa dies que no és veuen. La conversa acaba, S. es dirigeix al nen que ara éstà – mira quina cosa ! Una paraula amb dos accents – recolzat a la paret amb mala cara, està enfadat, per ell, la conversa a durat massa, s’ha cansat.
- Ara no em vols dir res – li diu S. El nen contestà remugant amb mal humor, sense paraules.
- Deixa’l, es aquari !. – diu la mare amb una cantarella musical.

Ho sé, no m’ho diu a mi, però la frase m’entra fins al fons, em sento al·ludit, i tant !, i no només perquè soc aquari sinó perquè veient el nen amb cara d’emprenyat que no vol saber res, em veig retratat. ¿ Perquè la gent no pot entendre que quan estem emprenyats – jo, el nen i potser, els aquaris – no tenim ganes de parlar amb ningú ?
Estic en un estat anímic sublim. En aquell estat en que em puc enfotre de tot. Per un moment, fugaçment, sóc el nen, em fa riure. La frase de la mare, encara, em ressona : quantes vegades he merescut que m’ho diguessin ?
S. torna a la taula. Li pregunto – S. em coneix força, hem sortit junts - ¿ Jo faig això ?
S., amb veu amable i melòdica, contesta - Oh i tant !!

Anonimat.

Escric coses molt personals, surten persones que conec, amb qui tracto però no voldria que ningú – ni per casualitat – pogués identificar-los. Ara no poso noms, poso una lletra i un punt. Per exemple, A., M., X., però trobo que queda força lleig. Busco alternatives.

Alternativa servei secret.
Podria posar noms com d’agents secrets : M09, KP-55, M3K, ZLK, 77L, etc
Per exemple : “ Veig KP-55 i M09 agafats de la ma passejant per el carrer Major.”
Que romàntic !

Alternativa Xina.
Podria posar noms xinesos : Huang, Li, Luan, Xeng, Xu, Deng, Uoc, etc
Ja ho sé, Uoc no és un nom xines...però ho havia de ser. Quan el ser suprem acabava de planificar la creació, quan revisava les ultimes previsions van adonar-se, ell i el querubí que l’ajudava, que arribats al final del segle XX és fundaria una universitat a Catalunya i els encantats dels catalans li posarien Uoc. I és així com van treure Uoc de la llista de noms xinesos. Per aquella època, ja hi haurà molts xinesos a Catalunya – van pensar el suprem i el querubí - i a ningú li agrada tenir nom d’universitat. Per això, ni hi ha nois que és diguin Central ni noies que és diguin Autònoma o Politècnica.

Alternativa noms de països.
Podria posar noms de països, regions, comarques i accidents geogràfics, en contés de noms de persones. Això, donaria peu a frases dels tipus : “He quedat amb Rússia i Indonèsia per anar a fer un vol. Al carrer del Mercadal, trobem Andorra i Polinèsia que ens expliquen que van al Boira on han quedat amb Txad, Uruguai i Pallars Jussà per anar a sentir musica. A quarts de dotze tots plegats : Rússia, Txad, Uruguai, Andorra, Polinèsia, Pallars Jussà, jo i Indonèsia sortim del Bar per anar a ballar”.

Forjar-se.

"La santedat és essencialment una fidelitat a si mateix. A si mateix, es a dir, a la vida que ens ha estat donada. Cal que la forgi de la millor manera possible amb el talent que m’ha estat donat".

Raimon Panikkar.


Per nosaltres la paraula santedat sona molt forta. Jo mateix només sentir-la, ja veig el Papa de Romà saludant – urbi et orbi – des de el balcó del Vaticà. Se’m en acuden un parell de paraules que la podrien substituir força bé, em sembla. Però no tinc ganes de rectificar en Raimon, el respecto molt.

Cada paraula té sentit en el context que li donà vida. Si no vull que els altres parlin amb les meves paraules – i jo no vull – només em queda provar d’entendre’ls. Es un exercici molt sa provar d’entendre els que diuen coses, que a mi, em sonen fortes. Al capdavall, si soc prou flexible i dúctil, sempre podré tornar allà de on he sortit, ric d’allò que hauré trobat. Fer-ho, anar i tornar, és un exercici que forja.

La frase diu, per passiva, una cosa significativa : amb la vida se’ns donà, també, el talent adequat i suficient, per forjar-la.

Forja, ara me’n adono, és una paraula molt bonica. Vol dir, alhora, donar forma i trempar. Una fulla és trempada quan és prou durà per tallar i prou flexible per absorbir les pressions i no trencar-se. Forjar-se és, seguint aquest fil, donar-se una forma creativa, única i consistent per encarar les exigències de la vida i prou flexible i tova per adaptar-me a allò que no puc canviar perquè no depèn de mi, depassa les meves forces o, simplement, no val la pena.

He tancat el cercle, la santedat és trempar-se.

Suau.

Quedo amb O. per dinar. Anem a una pizzeria de la plaça Independència. Xerrem i m’explica que L. ha partit peres amb el novio. La frase se’m clava, la noticia m’excita : L. és una dona de bandera. Elegant, guapa, intel·ligent – més viva que la gana – i fa la impressió de saber que vol. Super atractiva !
- He quedat amb ella per fer un cafè – diu O. I afegeix : - Vols venir ? Per dintre ja he acceptat, per forà em faig l’interessant. Al final, dic – Vale vindré.
L. no pot aparcar – som en una d’aquelles zones on el pàrking més que cap altre cosa, és una utopia.
Parlo amb ella des de forà al cotxe, està trista, amb la cara paga. Quan li pregunto com està, em contesta un bé que és un malament. Ho veig i se’n adona però ni jo ni ella diem res. Sento tendresa, m’agradaria abraçar-la. Lànguida i trista és dolça i sensual. M’acomiado – ells, L. i O. entren a treballar a dos quarts de cinc – i a l’últim moment, l’acaricio, li toco suament la galta amb un dit. M’ha sortit sense pensar, m’agrado.

Fotos

“ La generositat amb els homes, tant amb els morts com amb els vius, consisteix en tractar-hi, a guanyar-ne l’experiència, i tota experiència és feta de mobilitat i clarobscur”

Gabriel Ferrater.


Escriure aquest bloc és molt interessant. Escric alguna cosa que m’apassiona, em commou, m’emprenya o m’encanta. Quan ho escric allò es el mon, després quan ho torno torno a llegir; a vegades, quan faig la darrera repassada; em dic “ dons, mira, no n’hi habia per tant !”
El text és la foto d’un moment de la meva anima, un lloc per el que he passat, una cara de mi mateix, una possibilitat entre mil, que dic entre mil, entre milions. Sigui el que sigui, un minut després ja és una mica mentida, l’anima que és aigua, ja s’ha mogut. L’aigua absorbeix tots els moviments, qualsevol cosa –inclus les petites – provoca ones, bombolles, corrents, onades, maregassa, marejol, turbonada, tempesta o huracà. Si ho escrit és perquè en aquell moment m’importa i si m’importa no em deixa igual. És el propi moviment que genera l’escriure-ho…que ho falseja. Escriure una cara de les vuit-centes, es per mi, alhora, el que tinc i el que busco, el que ha passat i el que passarà, el que sé i el que voldria saber, una cruilla.
Escriure-ho és veure a distancia, és parar a respirar. Després quan m’ho miro jo mateix veig tots els matissos de la meva anima. L’anima estatica de la foto però encara plena de vida i de l’anima que mira la foto. Em veig genial i estupid, conscient i ignorant, exagerat i sobri, passional i …despassat per la passió, serios i embogit, trist i rialler, lluminos i criptic, amb el cor a la mà i mentint com un contrabandista d’emocions i pensaments. Content, em repeteixo, tot això no soc jo i guanyo espai per viure. Demà, potser, si vull, si s’escau, si plou o si neva, dire tot el contrari. I què ? Tampoc seré allò.

Descobriment.

Avui, he descobert una nova llaminadura.
S’agafen gerds, es posen en un vas mentre s’gafa una cullereta, tot seguit, es xafen els gerds dins el vas. Els pots xafar molt que quedi com una pasta o poc, que quedin trossos, d’aquesta operacío en depen la textura. Despres barreges amb els gerds sucre al gust – jo me’n hi poso dues cullerades – i llet, també al gust.
El resultat és esquisit, el gust aspre dels gerds amorositat per la llet i endocit, em queda a la boca, i aixì, durant set o vuit minuts, em llepo el paladar que sela fet de pasta de gerds amb llet i sucre, hummm !!
M’inspiro i em comencen a venir al cap variants per perfeccionar o simplement variar l’invent. Es podria canviar la llet per crema de llet – només de pensar-hi el paladar s’emociona - o, molt pitjor ! , es podria fer una pasta canviant la llet per…mato,- la carn és feble – i amb la pasta – verge Santíssima -,…UNTAR UN BRIOIX !!!

Adeu, nineta

La nostra relació he estat un llarga corrua de malentesos i ignoràncies, les meves i les teves. Jo soc responsable d’haver tirat la primera pedra, el vaig fer va crear el malentès, és el meu pecat i la meva penitencia. Tantes vegades m’he estirat els cabells, m’he sentit tan burro, tan poca solta. He vist tan clar perquè m’havia equivocat. M’ha sabut tan de greu.
I n’he pagat el preu, m’ha fet mal però no hi ha cap injustícia, encara que siguin fetes de bona fe, les accions tenen conseqüències i quan arriba la factura no val a dir “ jo no volia”. Més ben dit, si que val però no serveix de res...

Tu no ho saps però jo t’he estimat. I no em sap greu, cap. És una del les coses més boniques que tinc, és una joia.
Tu has despertat l’amor que tenia i no sabia. M’ha renovat, m’ha trasbalsat, l’he vist brollar del meu cor com mai. I m’he sentit capaç d’estimar, en algun moment, tot jo, del cabell que se’m aixeca a l’ungla del dit petit del peu. Per mi, per sempre seràs la que ha despertat l’amor, la meva Afrodita particular, i
en el meu cor sempre hi haurà un lloc petit per tu. Et recordaré amb tendresa, pensar amb tu serà pensar amb algú a qui estimo. No seràs l’amor concret que volia però seràs el millor dels meus records, el més dolç, el més tendre, el que farà sortir el somriure, la font d’inspiració quan pugui estimar. Has set la meva mestra, amb tu, per tu, gracies a tu he aprés a tenir paciència, a tractar amb tendresa...que sigui la meva lliçó definitiva.
Tot el meu agraïment, tota la meva tendresa…

Aixì la vida seguirà, per tu i per mi...
Avui ets hermosa, demà quan et fecundi l’amor, floriràs i seràs bellíssima.
Però, jo no ho veure : que tinguis sort, que la vida et porti salut, amor i prosperitat. Adéu, Nineta.

Rujan.

Les parides sense solta ni volta m'agraden, a casa tota la vida n'han dit astracanades. A vegades no fan ni gràcia, per exemple : ara mateix, he posat com a idioma per defecte del meu bloc el croat, ja em diràs a que treu cap. En qualsevol cas, això m'ha permés descobrir que el més de setembre en croat és diu "rujan". I rujan en català vol dir vomitant. Quin gràcia !!!

Mascares.

Fa poc ningú coneixia Tania Head, la dona que s’ha fet passar per sobrevivent de l’atemptat de les Torres bessones. Ens ha recordat el cas d’Enric Marco, aquell senyor que es feia passar per sobrevivent del camp d’extermini de Mathausen. El que més em crida l’atenció dels dos casos – apart que els dos son catalans – és que els dos no només es van fer passar per el que no eren, sinó que van ocupar llocs destacats en les agrupacions de supervivents. Tania era la vicepresidenta i Enric el president, em sembla. El senyor Marco va visitar per fer una conferencia, l’escola de la filla d’una coneguda meva. La meva coneguda m’explicava amb delit, l’emoció que va transmetre a la seva filla i companys. Les conferencies del Sr. Marco eren detallades i viscudes, emocionaven els oients. Tania va inventar una història preciosa – que és més important que sigui preciosa o que sigui vera ? -
sobre un senyor que abans de morir, segons Tania, li havia donat l’anell de casat per què el portés a la seva dona. Una de les millors històries que van circular sobre l’onze essa.

A mi no m’escandalitza, jo mateix per escriure aquest bloc m’he inventat una personalitat telemàtica : el-gos-lila. Està de més que digui que ni soc un gos ni soc lila. Soc un impostor ? En un cert sentit si, si els gossos parlessin, que dirien ? En un cert sentit no.
Els avantatges d’una personalitat creada – com el gos, com els supervivents – és que hi pots posar el que vulguis, està lliure de la cotilla de la realitat. Si una cosa fa nosa, es treu, si falta, es posa. Només cal pensar amb el senyor de l’anell de casat : quina narració tan rodona, tan escaient, tan significativa; massa rodona, escaient i significativa, sembla un guió i ho és. Qui la va crear es responsable, i qui se la va creure...també?

El-gos-lila és la meva blog-mascara, Xavier és la mascara que hem van posar quan vaig néixer. El gos me l’he inventat. Bé no, més aviat l’he vomitat. Puc deixar de ser el gos així que vulgui, si volgués deixar de ser en Xavier – que no els menciono però té cognoms, família, poc o molt feina i història personal – no podria. Conec un transsexual que va tenir molts problemes per deixar de dir-se Montserrat i dir-se d’una altre manera. Considero que el gos és més proper a la meva essència, que en Xavier. El gos diu molt de la persona que soc. La mascara el-gos-lila m’ha fet veure la mascara en Xavier. M’adono que, fàcilment, em faria passar per transsexual, només hauria de reproduir les histories explicades per l’antiga Monserrat. La èpica ens agrada, només cal amanir-la amb una mica de llàstima. Declara’t víctima, digues que has patit, siguis l’exemple de la injustícia del mon i la vida...tots et creuran. No descarto fer-me passar per transsexual, a un lloc on no em coneguin.

No m’estranya que Tania i Enric tinguessin èxit amb les seves mascares, en quan que inventades eren més acolorides, dissenyades i amb més per explicar que no la realitat que sempre és concreta. El cas de l’Enric és ben clar. Un supervivent autèntic només pot explicar la seva història, l’Enric podia manllevar vivències de tots als qui havia sentit. Era l’home idoni – diria la mascara idònia – per ser la veu dels supervivents.
Perquè supervivent de... , també és una mascara !!

Escriure amb l'estomac.

Parafrasejant la frase de Michel de Montaigne que encapçala aquest bloc, que l'inspira, que el justifica i que, indirectament, li donà nom. Parafrasejant, doncs, tota veritat és una nominalització, es a dir, posar un nom a alguna cosa - de la naturalesa que sigui. Al reves de la veritat, del nom hi bull, respira la trama viva, mòbil, multiforme de l’experiència.

Per justificar-me dic que faig temptejos. Gran cosa ! Es clar que temptejo, quin remei ! Montaigne diria assajo. Montaigne s’inventa l’assaig, el fer proves i treure’n informacions, perquè és un home d’un segle de canvis. Davant seu, sobretot, veu incertesa. Les certeses de l’edat mitjana ja no se les creu però el humanisme renaixentista encara està en calces. Assajar és sinònim d’estar, poc o molt, a les fosques. Estem a un temps d’incertesa – de gran incertesa. Tantes vegades he tingut la decepció que les coses no eren com m’havien explica’t, les certeses dels meus pares i mestres ja no serveixen per ser feliç, encara que ells ho fossin. Al davant, incertesa, inquietud. Assajar, assajar-me, assajar-se, quin remei ! Quin goig, quanta vida ! Fer de la vida, art i ofici, quina sort, quin repte.

El que he escrit no m’agrada, algun tros arriba afer fàstic. Però, tot assajant he trobat la mostra. La qüestió és escriure amb l’estomac i la punta del nap, escriure a cor que vols, la intel·ligència ? La meva no para mai, tan bo em deixés descansar!!. Escriure a sac, sense contemplacions. Deslligar el sarcasme, vessar l’emoció, exposar la tendresa, atiar l’humor. Puc escriure sobre mi i sobre el mon alhora, puc estar a dintre i a forà, puc parlar dels personatges públics i de la meva tieta Tresa..., puc escriure allò que em cou i allò que se’m enfot, puc explorar el reves de la veritat i transitar cares i possibilitats... Puc agafar el testimoni on el va deixar Montigne i reprendre la cursa des de la cota de lucidesa que m’ofereix el meu temps ?

Podria...?
...parlar de tot, es a dir, de TOT !! amb aquest to, amb aquesta textura ?

Ho imagino...
Assajo...
Temptejo...