Forjar-se.

"La santedat és essencialment una fidelitat a si mateix. A si mateix, es a dir, a la vida que ens ha estat donada. Cal que la forgi de la millor manera possible amb el talent que m’ha estat donat".

Raimon Panikkar.


Per nosaltres la paraula santedat sona molt forta. Jo mateix només sentir-la, ja veig el Papa de Romà saludant – urbi et orbi – des de el balcó del Vaticà. Se’m en acuden un parell de paraules que la podrien substituir força bé, em sembla. Però no tinc ganes de rectificar en Raimon, el respecto molt.

Cada paraula té sentit en el context que li donà vida. Si no vull que els altres parlin amb les meves paraules – i jo no vull – només em queda provar d’entendre’ls. Es un exercici molt sa provar d’entendre els que diuen coses, que a mi, em sonen fortes. Al capdavall, si soc prou flexible i dúctil, sempre podré tornar allà de on he sortit, ric d’allò que hauré trobat. Fer-ho, anar i tornar, és un exercici que forja.

La frase diu, per passiva, una cosa significativa : amb la vida se’ns donà, també, el talent adequat i suficient, per forjar-la.

Forja, ara me’n adono, és una paraula molt bonica. Vol dir, alhora, donar forma i trempar. Una fulla és trempada quan és prou durà per tallar i prou flexible per absorbir les pressions i no trencar-se. Forjar-se és, seguint aquest fil, donar-se una forma creativa, única i consistent per encarar les exigències de la vida i prou flexible i tova per adaptar-me a allò que no puc canviar perquè no depèn de mi, depassa les meves forces o, simplement, no val la pena.

He tancat el cercle, la santedat és trempar-se.