Jo també jugo : Sis anotacions sobre la crisi.

1 És una crisi ètica. Quan l'objectiu principal és fer diners, se'n fan. Em permeto subratllar que “fer diners” és un objectiu, “fer diners de forma solvent” es un altre. Els fets demostren que l'objectiu real era “fer diners”.

2 Oblideu tota comparació amb la crisi del 29. És lògic buscar referents al passat però les circumstancies actuals son diferents. El 1929 no hi havia potencies emergents – el famós Brasil-Rusia-India-China -, no hi havia ordinadors, ni Internet, ni televisió no hi havia ni la pressió de les qüestions mediambientals, ni la pressió demogràfica actual. Estats units era una potencia emergent avui és el país més endeutat del planeta. Mirem al passat perquè és el que tenim i d'una manera o altre cal canalitzar la ansietat però la història no és repeteix. El moment històric es molt diferent.

3 No és possible entendre aquesta crisi sense entendre – ni que sigui vagament – el mercat de derivats financers. El 99 % de les persones no l'entenem ni vagament. És per tan també una crisi de comprensió. Unes minories molt influents han posat en marxa un mecanisme nou que no respon a la lògica del passat. Si només haguessin fet fallida unes quantes hipoteques, rai !! Lectura recomanada : “La era de la informacion vol 1 : la sociedad red, Manel Castells” Hi ha un capítol sencer dedicat als derivats financers. A la Vanguardia escriu una periodista nord-americana que es diu Naomi Prims, és la que sap i s'atreveix. Que saben segur que ni ha d'altres.

4 Els governs fan el que poden. Els capitals circulen lliurement pel planeta forà de l'esfera governamental, i això seguira així per més que es reguli. Els governs no estan al marge de la influencia dels moviments dels capitals sinó molt influïts per ells. Ara, els polítics d'alt nivell acaben la seva vida professional al servei d'alguna multinacional o fons d'inversió. Dit això, ara ve una onada reguladora, tan si és bo com dolent que això el temps ho dirà.

5 A mig i llarg termini, la influencia més important d'aquesta crisi serà la pèrdua de prestigi del actual ordre de coses : el capitalisme consumista – que no el mercat . La visió del món basada en l'economitis com si la vida humana fos una qüestió exclusivament material. Fa dos-cents anys l'economia era capitalista però no pas consumista. Molta atenció a les frases que contenen el nom consum o el verb consumir, acostumen a tenir un to doctrinari, fa riure perquè sinó faria plorar, veure com els creadors d'opinió – inclosos els progressistes – ens conviden a consumir – consumir és molt diferent d'usar – sota l'amenaça de tota mena de desastres sinó ho fem. Altre cop la pèrdua de sentit. Com més llarga i profunda sigui aquesta crisi més gran serà la neteja. La mare terra en dirà bé. Visca la crisi !

6 Un pronostic. Aquesta crisi en la seva dimensió humana – en la seva dimensió econòmica, no ho sé - durarà vint o trenta anys, quan acabi, el món haurà canviat. Això que veiem avui, és el principi de la fi. Ara tindrem l'ocasió de comprovar que és realment una crisi, més enllà de la retòrica. Poseu en marxa la vostra capacitat de sorpresa – per bé i per mal - la necessitareu. El futur serà com encara no imaginem. La realitat és no-lineal, les prediccions acostumen a fallar. Si fa tres anys algú ens hagués dit que un govern republicà als Estats units nacionalitzaria parcialment la banca, ni l'hauríem escoltat de tan llunyana que era la idea, i mireu on som.

P.E : M'està passant pel cap la idea de crear un club d'amants de la crisi. La seva finalitat serà riure's de la crisi i la histèria col·lectiva tan com aprendre a fruir-ne. El que és jo ja m'he apuntat a un taller de teràpia del riure. Em pregunto : com es fa per fruir d'una crisi com aquesta ? Penseu que si tornéssim al nivell de renda de fa trenta o quaranta anys – quan jo era petit – tampoc seria tan greu. Vivíem d'una manera més saludablement austera però no ens faltava res del que necessitàvem per viure i tinc la impressió que teníem més oportunitats de ser feliços que ara, no teníem tantes coses que ens podessin distreure. La insinuació que si tornéssim als nivells dels anys setanta no passaria res greu, us serà molt útil per esfereir liberals i progressistes de diferents menes. Si pateixen del cor, més val que calleu, podeu tenir un disgust.