dijous, 6 de novembre de 2008

Si no em trobes darrera l'autobus.

Si no em trobes darrera l'autobús
i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh.Vine cap al davant de l'autobús
Tu em trobaràs allà.
Tu em trobaràs allà. (2)
Vine cap al davant de l'autobús
Tu em trobaràs allà.
Si no em trobes a la concentració
i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh.vine cap a la presó de la ciutat
tu em trobaràs allà.
Si no em trobes al riu Missisipi
i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh,Vine cap a la piscina amb mi.
Jo estaré banyant-me allà.




Ahir com per casualitat - la casualitat és només la causa que no sabem - vaig recordar aquesta canço que vaig aprendre ara fa trenta anys llargs quan era Escolta. Per als que som afeccionats a la política i a la història, aquests dies son emocionants, pasen coses. Dit en termes esportius, hi ha partit. Ara, encara, no ho acabem de veure, però alguna cosa és mou. En pocs dies hem vist un president dels EEUU negre i la nacionalizacio - ni que sigui parcial - de la banca. Malgrat tot, és mou.

Cinquanta anys en temps de vida d'una persona és molt, a segons quina edat és tot. En temps històric és poc, molt poc. Per això, és tan destacable que en tan poc temps històric, hagim pogut veure un canvi diametral : l'u de desembre farà 53 anys Rosa Parks es va negar a seguir les instruccions del conductor de l'autobús i ocupar el lloc reservat per als negres a la part del darrera - l'autobús del que parla la canço. 53 anys de Rosa Parks a Barak Obama.

He recordat la canço, inclús quan ho explicava a un amic, l'he cantada. Era llavors, fa més de trenta anys, un tema d'actualitat. Perquè ens van ensenyar aquesta cançó ? Perquè com aquell que diu acabava de passar, la épica del gest de la senyora Rosa - i la cua que va portar - encara ressonaven en l'ambient. Que jo - que tampoc soc tan gran ! - tingui un record personal com aquest, demostra tan la proximitat d'aquells fets com el valor del canvi. Les mentalitats canvien molt lentament, molt. Alegrem-nos de veure-ho, la majoria de generacions no veuren res semblant.

La imatge que sempre recordaré d'aquest dia, la que m'ha tocat el cor és la de Jesse Jackson plorant. He sentit la seva emoció com a meva. Quan Rosa Parks va dir prou, Jesse tenia 14 anys. En les seves llàgrimes hi ha tot l'amor, tota la ràbia, tota l'esperança, tota la por, tot el desanim, tota l'alegria, tota l'empenta de quaranta anys de lluita pels drets civils i la igualtat. Hi ha gent que lluiten cada dia i aquests - ho va dir B.Brecht - son els imprescindibles. La elecció d'Obama no és l'esperança del que pot canviar sino el simbol del que ja ha canviat. Llàgrimes d'alegria, una realitat i una lliço d'esperança, visió i molt més. Felicitats Jesse per haver cregut en avui quan encara era un futur incert i inimaginat.

1 comentari:

  1. A la primera estrofa d´aquesta cançó es fa esment al fet de que els negres, als autobusos, estaven "condemnats" a asseure´s als seïents del darrera mentre qui els conduïen també ho eren, de tal forma que quan es va declarar el boicot per part del afroamericans de no pujar-hi a ells, els únics negres que es veien als autobusos eren els conductors. Per tant,en principi,aquesta era una cançó de lluita en favor dels drets civils dels negres.

    ResponElimina

 
Contatori per sitocontadores web