Mutacio.Més cares.

He escrit poc més de cent cares,

en volia escriure vuit-centes.

Jo no n'escriuré cap més.

Però, si vols, tu que llegeixes en pots escriure una.

Si vols, pots rellegir alguna entrada, per inspirar-te.

Si escrius un bloc, pots fer una cara al teu bloc i posar el link aquí, en un comentari.

Les vuit-centes cares queden aquí.

.
Facin joc, senyores i senyors.

Les vuit-centes cares, al capdavall,

només és un joc de pistes.

Contrapunt.

Tinc la impressió que la tasca que has iniciat amb els post sobre Montaigne son el contrapunt perfecte de la mutacio imminent de "Les vuit-centes cares". Una feliç coincidencia per als qui hi creuen. Les vuit-centes cares té com a lema una frase de Montaigne " El revers de la veritat té mil cares i infinites posibilitats" i el seu primer post fa referencia a Montaigne.

http://escritsefrem.blogspot.com/2009/02/montaigne-essais-llibre-primer.html

Dues Pregaries.

Les pregaries son paraules que apunten al silenci.

- - - - - - -

Pare nostre del cel,
santifica el teu nom,
vingui el teu regne,
que es faci la teva voluntat
aquí a la terra com es fa en el cel.
Dóna'ns avui
el pa nostre de cada dia,
perdona les nostres ofenses,
així com nosaltres
perdonem als qui ens ofenen;
no permetis
que caiguem en la temptació,
i allibera'ns del mal.

- - - - - - -

Oh! Gran esperit,
del que jo percebo la veu en el vent,
i de qui el teu alè donà vida a tota cosa,
dóna'm força i saviesa.
Deixa'm admirar la bellesa de la nostra terra,
i que els meus ulls contemplin
cada dia la vermella i malva posta.
Fes que les meves mans
respectin les coses que tu has creat
i que les meves orelles escoltin la teva veu.
Dóna'm la saviesa perquè pugui comprendre
el que has ensenyat al meu poble.
Deixa'm aprendre les lliçons
que tu has amagat en cada fulla i en cada pedra.
Jo vull ser fort, no per dominar el meu germà,
sinó per vèncer el meu gran enemic, jo mateix.
Fes que jo estigui sempre apunt per presentar-me a tu,
les mans netes i la mirada dreta.
Així quan la vida, com el sol ponent,
s'apaga, el meu esperit podrà venir a tu sense vergonya.

Chef Lakota Yellow Lark

RpG.Miscel·lània,inspirat a trossos.

“Es coneguda l’aspiració a una democràcia real en contraposició a una democràcia formal. El problema està en que la democràcia real, està per estrenar, degut, abans que tot, a un gran equívoc : precisament, el que impedeix la democràcia real, és la imposició d’un model pur. Res que sigui massa pur pot ser democràtic. La democràcia exigeix brutícia, soroll de fons, interferències, antagonismes, atzar.“
“Aproximacion al Origen”, Salvador Paniker
* * * * * * *
El que cal és una inversió radical de l’orientació de la nostra civilització. O bé s’orienta cap a la producció d’objectes (tecnocracia) o bé a la perfecció dels subjectes (humanisme). Ambdues són decisions fonamentals que s’exclouen mútuament en llurs fins.” Raimon Panikkar “Invitació a la saviesa.”
* * * * * * *
“...ara i sempre és impossible obrir-se a la decisió que ens fa adults sense acceptar la possibilitat de provocar una fractura a la nostra vida. (...) podem atenuar els perills, però no existeix ni pot existir seguretat que ens protegeixi dels riscos de la llibertat. Qui busca aquesta mena de seguretat ha perdut el rumb, sense cap mena de dubtes. “ Josep Mª Fericgla
* * * * * * *
“ El misteri de la vida és que el mal existeix, que les tensions no poden ser suprimides i que nosaltres hi estem ficats. Hem de fer el que puguem sense deixar-nos dominar ni pensar que posseïm la veritat absoluta. Cal acceptar la condició humana, saber que el dubte no s’oposa pas a la fe; saber que el sentit de la contingència és necessari a la nostra vida; cal que jo m’adoni que soc una part d’aquesta realitat i que no em tocà pas a mi controlar-la. Descobrir el sentit de la vida en les alegries, en les penes, en les passions; i en lloc de lamentar que la vida no sigui fàcil – diferint per a un dia que no arriba mai el moment de gaudir profundament d’aquesta mateixa vida -, trobar aquest sentit de la vida en cada instant.” “Una espiritualitat per al nostre temps” dins “ La nova innocència” Raimon Panikkar
* * * * * * *
“ M’agradaria tenir la humilitat per acceptar allò que no puc canviar,
el coratge per canviar allò que puc canviar,
i la intel·ligència per saber que és una cosa i què l’altre” Apòcrif.
* * * * * * *
“ Facis el que facis, faràs molt poc; però és molt important que ho facis.”
Mahatma Gandi.
* * * * * * *
“Malfieu-vos de les renovacions del esperit humà quan en parlen les curies i les corts.” Guillem de Baskerville a Adso de Melk.
* * * * * * *
“ I amb tot, voldria insistir en el fet, que en el món modern només sobreviuran els místics. Els altres seran aixafats pel sistema si s’hi rebel·len o s’ofegaran en el sistema si s’hi refugien.” Raimon Panikkar. La nova innoència.
* * * * * * *
“ Qui no sap a quin port s’encamina, cap vent li és favorable “ Sèneca.
* * * * * * *
“El nostre debat públic pateix un dèficit de realitat” Jon Sobrino.
* * * * * * *
“ La única saviesa consisteix amb comprendre com totes les coses estan regides per totes les coses.” Heraclit.
* * * * * * *

RpG.Miscel·lània, collita pròpia.

El racionalisme és la ideologia que col·loca la raó – el raonar, l'intel·lecte –
al centre de la realitat, com rector jeràrquic.
L'experiència és feta tan de pensament com d'emoció i d'acció.
L'experiència, per tant, engloba i supera la raó.
* * * * * * *
No cal que busqueu les paraules amor, harmonia i eternitat en debats :
son paraules proscrites.
* * * * * * *
L'espai és amor, ésser, present, unitat. L'espai uneix.
El temps és llum, forma, fletxa, diferencia. El temps separa.
* * * * * * *
Avui, el futur és alguna cosa que no imaginem.
* * * * * * *
Les accions estan en mans de les persones,
els resultats...
* * * * * * *
Presoner dintre el meu petit mon de certeses.
* * * * * * *
Com a matèria som estables. Objectivitat, no depèn de l'observador.
Com a vida som flexibles. Subjectivitat.
Com a consciencia, aprenem.
Som una estabilitat flexible i una flexibilitat estable que aprèn.
Inspirat per un article de Jorge Wagensberg.
* * * * * * *
Déu no és un ésser, és el símbol d'un misteri i
en aquest misteri tan som creadors com creats.
* * * * * * *
He sentit a dir moltes vegades allò que el que no surt als media, no existeix.
Quina parida !!!
El que no surt als media no és visible.
No ser visible és molt diferent de no existir, veritat ?
* * * * * * *
- Jo crec...
...importa gaire el que jo crec ?
* * * * * * *
La realitat és un collage. Bestial , això si.

RpG.Vocabulari.

Vocabulari : argument-pantalla, “parlar de...”, gola pregona, boca grossa, boca petita, catastrofilia, fraseologia, imaginari, inmaterial, invisible – out media, oficial, oficiós, dèficit de realitat, grans temes, insolència, sentits, fisonomia, psicosomatica, energies fressen, energies essen, idealisme, vida baixa, vida alta, forces de vida, principi d'Elliot Ness, exigències de la vida, impuls quinic, retorn cinic, voluntat de poder, afany de lucre, diner en si, territoris duals : opció/pulsió, idea/experiència, postular idea/ proposar exercici; reducció a l'argument, minúcia argumental, saber és poder, estratègia retòrica, disseny argumental, arguments descollats, funció/intenció, reducció a la intenció, conflictes de realització, formulació ideal : tota doctrina és llur trama argumental i llur ideació – formulació en el terreny de les paraules -, i anàlisi del compliment del programa; realització espai- temporal : tota doctrina és les seves realitzacions; integració psicosomatica / idealisme, holisme/idealisme, actituds, pessimisme antropològic; actitud fonamentalista : el fonamentalisme és molt més una actitud que una ideologia i tota ideologia pot ser fonamentalitzada, estan diagnosticats casos de fonamentalisme democràtic; idea/actitud, lucidesa, saber per poder, saber per ser, saber és poder, ser és saber-se, teoremes de Godel, teoria de sistemes, relacionar-se des de la diferencia : pluralisme. Alegria, autonomia, bellesa, compartir, constel·lació, danses, embaràs, febrer, març, naixement, part, pau, post-part, reconeix-te, relacions, renaixement, respiració, responsabilitat, riure, talent.

:( :) ;) :D :))) :() :o :O :-) (:=) :Q> <:-)> :3

L'única que vull explicar és el principi d'Elliot Ness perquè només jo sé que vull dir.
Anomeno principi d'Elliot Ness (PEN) a una actitud. Que quedà molt ben explicada en un moment de la pel·lícula. Elliot Ness és el policia jove, honrat i amb coses ingenu (Kevin Costner) que amb l'ajuda del policia vell, honrat però ja de tornada( Sean Connery) lluiten contra Al Capone, traïts moltes vegades pels corruptes que a la policia i a l'administració els impedeixen avançar, sempre arriben tard. En un determinat moment de la pel·lícula el vell li diu al jove : Jo et diré el que has de fer. I el porta a fer una redada a un hotel de la ciutat de Chicago.
Quan son davant l'hotel El jove diu :
Aquí anem !– estranyat.
El vell contesta(atenció aquesta és la frase) :
La qüestió no és saber on és l'alcohol que això ho sabem tots,
la qüestió és si et vols enfrontar a Al Capone.
Amb molts afers, tan públics com privats inclús íntims, que aparentment no tenen solució, la qüestió no és saber que cal fer sinó si estem disposats a encarar-nos-hi i assumir el repte de canviar. Sinó estem determinats en el què, cap com és bo. Aquesta actitud sol manifestar-se dient que no és possible, posant peges i actituds similars, intel·lectualment aquesta és la trampa dels (pseudo)nihilistes.
Heus aquí el principi d'Elliot Ness. Si busqueu casos...els trobareu.

RpG.Sloterdijk.

El cinisme és una de les categories en que la moderna consciencia infeliç es mira als ulls. Nosaltres tenim l'esperit d'època cínic i aquest saber especific d'una situació mundial trencada, supercomplicada i desmoralitzant en el membres, en els nervis, en la mirada, en la comissura dels llavis. En tot allò que és realment contemporani es veuen elements quínics i cínics com a part de lo nostra fisonomia corporal-psiquica i intel·lectual. L'esperit de la època s'en ha ficat en la carn, en el cos i qui pugés desxifrar-lo estaria davant de la tasca de treballar amb la psicosomàtica del cinisme. Aquesta és l'exigència a la que es veu confrontada una filosofia integradora. La anomenem integradora perquè no és deixa seduir per l'atracció dels grans problemes sinó que troba els seus problemes fonamentals a baix de tot : en allò quotidià, en allò sense importància, en tot allò que, per altre part, no val la pena parlar-ne, en les petiteses. Qualsevol podrà reconèixer en aquest giro de la mirada l'impuls quínic per qui cap tema baix és massa baix.
Critica a la raó cínica, pag 227 – Peter Sloterdijk.
.................................................................................
......................................
..............
“ Hegel, sobre todo fue ciego para el contenido teórico de una filosofía (quinisme/Diogenes) que descubre el ultimo fin de la sabiduría en el hecho que no se tenga precisamente ninguna teoría para las cosas decisivas de la vida, sino que enseñe el atrevimiento de aceptar la existencia lúcida i alegre”.
Critica a la raó cínica, pag 254 – Peter Sloterdijk.
..............................................................................
.......................................
..............
“ Todavia Schopenhauer manifestaba que este descubrimeinto era, si cabia, el màs importante de toda la historia del espiritu humano, a pesar de que en un primer momento, proponía a la razón más enigmas que los que resolvia.”
Critica a la raó cínica, pag 100

RpG.Mafessoli.

“ Hem entrat en un procés de postmodernitat que es basa en la heterogenització, la construcció a base de retalls, com un mosaic.(...) L'home polític, el periodista, l'universitari pateix la incapacitat de pensar que la cosa pública pot estar formada per parts distintes perquè la nostra concepció segueix sent individual. En aquest sentit, les explosions contemporànies son el desfase que existeix entre la societat oficial i la oficiosa.(...)...cal estar atents al retorn de les tribus, per bé i per mal.(...) Els temps actuals es presten a la segmentació i devem tractar de veure com aconseguir un ideal comunitari com abans hi va haver un ideal democràtic.
(...) Cada cop crec més que, des de un punt de vista epistemològic, el vertader problema és l'individualisme.”
(...)En el fondo negar al indivuduo es un verdadero escandalo porque sobre esto se formo la cultura moderna. El individualismo ha dado cosas buenas pero ya no és pertinente.
(...)...mi proposito és reflexionar sobre la vida, no solo mediante la razon sino por la analogia, por la metàfora. Hasta hace poco teniamos miedo de los elementos intuitivos(...) Cuando observamos lo que dice Kant, lo que dice Bergson, lo que dice Eisntein comprendemos que la intuicion és una clave decisiva para el descubrimiento.
Extrets de Entrevista a Michel Mafessoli, El pais semanal, 8 de gener del 2006.

RpG.Llibres.

Alguns els he llegit, altres llegit i rellegit, altres llegit en part però tots m'han inspirat. La ment maneja una trama d'idees simples. La qüestió no son els arguments sinó allò que els precedeix : les premisses.
L'exemple extrem de això, per mi, ha estat Michel de Montaigne – un home com nosaltres submergit en un temps de transformacions - de qui he llegit només unes poques pàgines però que en canvi m'ha proveït de idees molt fecundes.

* * * * * * *
Tao te King, Lao Tse.
L'esperit de la politica, Raimon Panikkar.
La nova innocència, Raimon Panikkar.
Les icones del misteri, Raimon Panikkar.
Invitació a la saviesa, Raimon Panikkar. Suposant – que no és probable – que un drac volador aparegués per aqui tot buscant una definició d'ésser humà li diria que aquest llibre conté “La quaternitas perfecta”.
Los chamanismos a revision, Josep mª Fericgla.
Epopteia, avanzar sin olvidar; Josep Mª Fericgla.
El papel del maestro en la evolucion del ser humano, Parthasarati Rajagopalachari.
La valentia de amar, Stephen Gilligan.
El poder de la palabra, Robert Dilts.
El nom de la Rosa, Umberto Eco.
Aproximacion al origen, Salvador Paniker.
Filosofia y mistica,Salvador Paniker.
Cuaderno amarillo,Salvador Paniker.
La història del temps, Stephen Hawking.
Vigilar i castigar, Michel Foucault.
L'ordre del discurs, Michel Foucault.
La Biblia. Algú s'ha preguntat perquè el llibre de més pes – per bé i per mal- de la nostre tradició, interessa molt menys que l'espiritualitat d'altres contrades o és menystingut com si no parlés de nosaltres ?
El chamanismo, arte natural de curar; compilació a càrrec de Jose Mª Poveda.
El llibre dels 24 filosofs, Diversos, desconeguts, Ed Siruela.
La mort, una aurora, Elisabeth Kubler-Ross.
Madera de Lider, Mario Alonso Puig.
Estremida memòria, Jesus Moncada.
Camí de sirga, Jesus Moncada.
La Realidad al alba, Ram Chandra.
Tot s'aprofita, Pere Calders.
Crónica de la veritat oculta, Pere Calders.
Les dones i els dies, Gabriel Ferrater.
Cinc històries del mar, Josep Pla.
Contraban i altres narracions, Josep Pla.
Ni me explico, ni me entiendes. Los laberintos de la comunicacion, Xavier Guix.
La psicologia del futuro, Stanislav Grof.
El poema de la Rosa als llavis, Joan Salvat Papasseit.
El cultivo de la consciencia en el trabajo, Tarthang Tulku.
Amarse con los ojos abiertos, Jorge Bucay.
Tipos psicologicos, C.G. Jung.
Si la naturaleza és la respuesta, cual era la pregunta ? ,Jorge Wagensberg.

El poder de la identidad, Manuel Castells.

Requiem pel gos.

Elgoslila mutarà d'aquí vuit o nou dies. L'estimava. M'ha portat del món que mor al mon que neix. Ha estat un pont, ara però ja l'he passat i el pont és mirar enrere. No em vull convertit en una estàtua de sal.
Elgoslila ha estat una mascara impenetrable, elgoslila m'ha canviat, ara jo, la persona que fa sonar la mascara – que això vol dir : per sonare : el que fa sonar la mascara – necessito aquesta energia per altres coses. No soc el que era, ara soc més, molt més, jo mateix. Visc més aprop de la meva llum.
Elgoslila entra en el silenci, per renéixer en altres formes, aquesta vegada sense mascara.
He preferit escriure a raig i cagar-la, arriscar-me a que em diguin ximple i que tinguin raó, a encotillar-me en la correcció. Inclús hi ha coses mal redactades i faltes d'ortografia i prosòdia, no ho sento, he preferit la passió. A través del gos m'he vist i molts cops no m'he agradat. Però, m'he vist i he crescut. Gloria al gos.
La meva recerca té sol propòsit : sostenir la (meva) vida, per conèixer-me en el mon i conèixer el món en mi.
Les vuit-centes cares son un joc de pistes.
He buscat axiomes que siguin útils per viure.
Evidentment, no soc tan estrany, un cop trobats poden servir a altres.
Les animes son com els cossos, tots son diferents però tots s'assemblen.
Tan impossible és la particularitat completa com la universalitat total.
La primera responsabilitat de la persona és convertir-se en una bona influencia pels que la envolten. Perquè les persones, vulguem o no, ens influïm, constantment, uns a altres, d'anada i de tornada. No ho podem canviar, només ens en podem fer càrrec.
Esdevenir una bona influencia exigeix conèixer-se en els altres i conèixer els altres en mi mateix, amb tendresa, determinació, bon humor, paciència, fets i esperit de servei.
* * * * * * *
Soc una bombolla de sabó flotant per l'espai-temps,
contemplant la ment i la matèria sorgint i desapareixent,
impermanencia, impermanencia.
I torno a començar com si fos la primera vegada,
que de fet ho és si m'adono del multivers.

* * *

Som un temps de naixement i mort,
coses neixen, coses moren.
Pels naixents, il·lusió i esperança.
...naixent o morent ?
Tria bé, al temps no li importa...

Doble naixement.

La primera vegada neixo de la meva mare.

La segona de mi mateix, cap a fora de mi mateix,

cap a l'interior del meu futur ser.

Aquest és el doble naixement.

Chariji.

L'hora de les persones.

Tinc una convicció completa que és l'hora de les persones. Al capdavall ni les maquines ni els diners ni les institucions son res sense les persones que les mouen. Inclús les idees sense persones que se les creguin son només tinta en un paper o impulsos elèctrics projectats en una pantalla. Les persones son la dimensió transversal i constant. Les coses no existeixen separades de les persones que els donen vida amb la seva atenció i dedicació. I la naturalesa interna de les persones concretes que donen alè a un projecte, empresa o situació concrets és part constitutiva de la situació, empresa o projecte.
“És precisament aquest interior el que cal canviar per que les tècniques i coneixements serveixin per alguna cosa; de res serveix conèixer totes les receptes sobre eficàcia organitzativa i gestió del temps personal si no sabem on anem. Ningú vol ser dirigit per algú que no sap on va. Per això cal ensenyar als que dirigeixen, abans que res, a gestionar-se a si mateixos.
Allò que no canvia mai, ni a través dels segles ni en les diferents geografies és la nostra configuració interna i el seu funcionament. Coneixent-la ens entendre'm millor i sabrem com liderar la nostra vida i dirigir altres millorant el nostre entorn. Inclús en moments d'incertesa i dificultat com aquests.” (Extret de La Vanguradia, 5/2/2009, N.Chinchilla i M. Moragas, “La conciliacion, ¿Moda pasajera?)
M'ha agradat fer aquest extret perquè diu el mateix focalitzat en l'empresa, la idea però és la mateixa, molt ben explicada.

Sobre l'entrada anterior.

El dia 1 vaig transcriure una cita. Al posar-la al bloc i al rellegir-la, me l'he posat, també al cap.
Ara l'entenc perquè m'agrada : parla de Déu però és radicalment anti-dogmatica. Hi ha poc espai per saber qui té raó i molt per compartir la pròpia experiència, passem del debat d'opinions, arguments i, sobretot, creences a la bellesa i el fonament - o no, es clar – de les expressions. Compareu amb com soleu sentir a parlar del tema. Com deia l'avi d'un amic “hi ha gent que fa el que sap i gent que sap el que fa”.

Que és l'anti-dogmatica, en positiu ? Saber de que s'esta en contra pot servir per alguns moments però per construir cal saber que es vol.

Que és l'anti-dogmatica, doncs ? Nodrir la vida i acceptar l'expériencia.

L'experiència, d'una manera o altre s'ha de dir, de Déu.

...aquest camp relacional és universal, no té una forma fixe. Cada persona arriba a conèixer-lo de la seva manera, i les maneres canvien amb el temps.(...) El seu valor està en la seva vitalitat : en quant es converteix en part d'un dogma, ideologia o sistema, el valor es perd, i és reemplaçat per idees esmorteïdes. ...l'esforç és desenvolupar una sensació sentida del camp, considerant que totes les descripcions son termes poètics i el seu valor està en la seva capacitat de connectar amb la presencia vital.
Una persona pot reconèixer el camp en una experiència infantil, i en aquest cas l'anomenarà innocència. Potser l'ha descobert a través del compromís polític i llavors l'anomenarà justícia. Pot conèixer-lo a través d'una experiència de trance i li dirà inconscient. O conèixer-lo a través del domini magistral del cos i anomenar-lo “la zona”. El pot conèixer a través del matrimoni o l'amistat i dir-li amor. Pot conèixer-lo a través de la practica religiosa i anomenar-lo Déu. O potser el coneix a través de passeigs per la platja o la muntanya i anomenar-lo natura.
Allò que importa és que pràcticament tots els éssers humans tenen l'experiència de un poder o de una presencia majors que la seva persona.

La valentia de amar.
Stephen Gilligan. Pag 58-59.

Ed. Rigden

Confessió.

Ho confesso, soc un nen de quaranta-cinc anys.

La societat de la informació.

" Dijo Alan Key en su día que “la tecnología es tecnología sólo para quien ha nacido antes que ella”. Yo me atrevo a decir aquí que la información es hoy una incógnita para nosotros, porque somos la generación que la ha inyectado en el motor del mundo. Somos todos “inmigrantes” en este mundo de la información, y se nos notará siempre el acento de los que podían vivir sin ella. Pero para los “nativos” de este mundo informacional, la información es su vida. Ellos entenderán mejor lo que en este libro sólo se anuncia."

Extret de "Cada dia una idea. www.infonomia.com

Contra el pesimisme.

...dos advertencias..."ha llegado la hora de dejar de un lado las cosas infantiles" y "el periodo del inmovilismo ha terminado", no hay tiempo para la melancolía. Es la hora de la exigencia, después de la apoteosis de la cultura de la inocencia. Y la exigencia quiere decir revisar nuestros propios lugares comunes, nuestras ideas recibidas, (...). Sólo con el ejercicio de someter a la crítica las ideas recibidas ya hay bastante trabajo por delante. Y es con tareas de este tipo cuando se rompe el pesimismo y la melancolía. Ir dando vueltas a la noria seguro que no nos lleva a ninguna parte.
(el remarcat és meu.)

Extret de
El pais, Josep Ramoneda, Contra el pesimismo.

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/pesimismo/cultural/elpepiespcat/20090127elpcat_4/Tes

Exorcisme.

Sempre que m'he desenganyat, ha estat perquè m'havia fet expectatives inadequades. Si aprengués a fer-me expectatives ben fetes - jo no hi crec amb allò de no fer-se expectatives; estaria molt bé, però, qui és el maco que se'n surt ? -, mai em desenganyaria.

Això que acabo d'escriure, queda bé, sembla que hagi dit alguna cosa però al capdavall és buit.

Patir és emprenyador, però no fer-ho és letal. Podem pair els patiments a pessics però evitar-los, és com obrir un compte d'estalvi de patiments al banc de la salut, al capdavall és recupera el capital amb interessos tot de cop, i llavors, tot de cop, ja no ho podem pair.

Allò primer que he escrit és buit, això darrer és ple i val per més d'una cosa.

Aquest text és superficialment pessimista. Profundament és optimista.

Avui, ja ho veieu, estic en contacte amb coses que em fan patir. Per sort, un dia en vaig aprendre l'exorcisme.

"Les paraules vertaderes no son agradables,
Les paraules agradables no son vertaderes."
Tao te king, LXXXI.

El café de Ocata: Friedrich Heinrich Jacobi

El café de Ocata: Friedrich Heinrich Jacobi

La nissaga Obama.

No per repetida, la història perd interes.
Fa uns cinquanta anys, un home marxava del seu poblet a Kenia, començava la gesta que avui culmina amb la pressa de possessió d'Obama com a president dels Estats Units, simbòlicament, l'home més poderós del planeta. Només simbòlicament, per més poder que tingui un home, només és una petita força dins l'univers humà.
Ens agrada explicar o que ens expliquin històries, i aquesta ho té tot per ser explicada mil i una vegades, mil i una. Té tants valors, tantes ressonàncies que el dia que Barack – com a president - visiti els seus humils i pobres parents a Kenia, només aquella imatge explicarà tantes coses de la condició humana que ressonarà al llarg dels temps i serà, com els mites o com les antigues sagues, mil i una vegades dita, mil i una vegades recreada, mil i una vegades sentida. Ens agraden els extraordinaris i ens agrada parlar-ne; potser, perquè ens omplen d'esperança, confiança i coratge; potser perquè ens mostren un camí; potser perquè ens fan veure que la por, és, només, una opció de les possibles.
No se que farà l'Obama president però els Obama homes ja han creat un símbol que perdurarà molt més enllà de la obra de govern d'aquest president dels Estats Units d'Amèrica.
L'obra que més perdurarà i més ressonarà en l'esperit humà, avui, ja és feta.

Els uns pels altres.

Aquests dies molts blocks i forums van plens de la qüestió d'orient mitja. Personalment, em declaro superat per a la qüestió. Voluntàriament superat.
Hi ha una cosa que no he llegit enlloc, tot i que, a una banda o altre, segur que hi ha qui l'ha dita. Els debats, les opinions tendeixen a prendre partit – com si fos obligatori -, s'argumenta a favor d'un o d'altre, dels contendents o dels partidaris. La qüestió sembla ser que quedi clar de quina banda estàs.
El que jo vull dir és diferent.
Aquestes gents, els uns i els altres, estan atrapats en un espiral de violència que ve de lluny i del que és perfectament possible , ves a saber però possible, que no en surtin mai. Que al capdavall acabi destruint ambdós. Aquestes gents, es terrible, segons com, sembla que combatin perquè hi estan acostumats, per inèrcia. No son, fins avui, capaços de generar nous comportaments que els permetrien, com a mínim, vist que no s'agraden, viure pacíficament emprenyats.
Comprenc que els bons sentiments portin moltes persones de bona fe, esgarrifats pel que veuen i senten, a debatre, protestar o simplement, posar-se de mal humor. O canviar de canal com jo. Els fets son tan terribles que ho justifiquen, una altre qüestió seria preguntar-se perquè aquesta és la barbaritat preferida dels media.
Reconec la intenció positiva d'aquesta manera de comportar-se però seré contundent : . pobre del que és quedi atrapat mirant en aquesta direcció, pobre del que hi posi massa atenció. Per esfereïdors que siguin aquests fets, el futur pacific que molts voldríem, el construiran aquells que sàpiguen mirar cap a una altre banda, no per despistar, sinó per, ja des de avui, començar a ser el canvi que vols veure en el món.

Amb aquesta 100.

Gracies a....
... mi mateix que vaig començar.
... a la Chus que em va apadrinar.
... a la Nuria que em va donar la necessitat d'escriure.
...a la Eva que li va agradar.
...a la Montse que va dir que estava ben escrit.
...a la Marta que va dir que era genial.
...a en Jordi que va escriure un comentari.
...a l'altre Jordi que es va fotre un fart de riure.
...a la Sonia que va exclamar " ets molt atrevit"
...a la Gloria que va declarar que hi trovaba moments de "tranqui".
...a l'Allan que em va empenyer molt abans que comences aquest bloc.
...a un anonim que va escriure un comentari.
...a la Isabel que es va emocionar.
...a Gregorio que em va donar una alegria i em va presentar molts amics.
...a Drac que va ser la primera seguidora oficial.
...als lectors anonims que sense jo saber-ho, l'han llegit.

Sou molt amables.

No tenim recursos o l'esperit perdut.

Fa ja temps en una entrevista de radio, el presentador va preguntar al convidat que venia d'Africa que era el que més li havia cridat l'atenció de l'arribada a Europa. La resposta va ser demolidora. Com a mínim, per mi. Va contestar : “ La cara de mala llet de la gent.” A la part rica del món, molta gent fa cara de mala llet, observeu pels carrers.
He recordat aquesta anècdota arran d'una conversa en la que vaig participar en un bloc veí. Parlàvem de mestres, allà al cafè d'Ocata, aquest dies, n'anem plens. Hi ha raons de pes, el pes d'un llibre. Va sortir la queixa recurrent d'alguns mestres “ es que no tenim recursos”. Com és que una escola amb tants i tants recursos com l'escola catalana actual - només cal comparar amb altres llocs i altres temps. Per exemple, l'escola de la república - hi neix un comentari com aquest ?
Crec que una resposta és que som massa idealistes – tinc fòbia a l'idealisme, com a convers hi tinc dret; en el meu bloc, jo sóc el rei i les meves fòbies la llei – pensem més, en com haurien de ser les coses que, en què podem fer amb el que tenim. A Ocata, una persona es queixava d'una escola de nova construcció que no tenia ni gimnàs ni sala polivalent. Home !! si es nova es una badada, tan el gimnàs com la sala son necessaris. Ara, tot i sabent que és demanar molt – massa? - m'agradaria una escola on els mestres fossin capaços de trobar una alternativa a aquestes mancances, una alternativa alegre, no per collons.
Per als nens que avui son a l'escola, aquesta és la seva escola, el que hagin de treure de l'escola, ho trauran d'aquesta o no ho trauran de cap, abans que pugueu canviar-la o perfeccionar-la. Entenc que aquest fet hauria d'estar sempre a la ment dels mestres. Aquesta és la prioritat, pensar amb què podeu donar a les persones que avui teniu d'alumnes amb els mestres d'avui, els hàbits d'avui, els directors d'avui, els mètodes d'avui, les ampas d'avui, etc, etc.
Potser que faltin recursos, però segur, que també falta esperit, sobretot, esperit de servei.
La manera de millorar contínuament, és mirar al futur que volem, començant a caminar amb els recursos d'avui. Qui espera a tenir tots els recursos, no arriba mai perquè no comença mai.

Teismes.

Malgrat el meu escepticisme sobre els media, confesso que la present polèmica – si és que ho és - sobre Déu m'ha sorprès i em fa gracia, inclús una mica de riure.

Els partidaris de Deu sempre podran dir que Deu omnipotent ha trobat la manera de fer-se present entre els homes en una forma genuïnament del segle XXI, d'una forma que avui entenem molt bé : en forma d'anunci i de polèmica mediatica.

Algú a l'edat mitja – heu vist quina manera més elegant de fer una cita quan no la recordés be - va dir que les coses avancen negant-les. Volen dir que si jo nego alguna cosa, per negar-la la he de dir i per tan la poso en circulació perquè no tots els que l'escolten compartiran amb mi la intenció de negar-la, uns negaran amb mi, altres afirmaran contra mi, altres els despertarà la curiositat i voldran saber més. “Déu no existeix” és un discurs sobre l'existència de Déu, el seu contingut és “Déu no existeix” però si classifiquéssim discursos, aquest el posaríem entre els que parlen de la existència de Déu. En el revers de l'ateisme, hi ha Déu. És un oxímoron, una forma subtil de pensament. Com els arcs de volta de canó en que una columna aguanta l'altre.
També hem crida molt l'atenció el sil·logisme que construeix la campanya de l'equip ateu – qui va començar la polèmica, l'equip teista va a remolc. Probablement, Déu no existeix, aleshores, no et preocupis i frueix de la vida. L'argument és bastant antiquat, fruit de una ment del segle XIX o XX. Jo tinc tres nebots de 25, 16 i 14 anys. Creguin-me, Déu ni els preocupa ni deixa de preocupar-los i si frueixen o no de la vida depèn d'altres coses...com jo mateix que tampoc hem preocupa però que provo d'entendre que fa Déu pels homes i els homes per Déu. Ara bé, si voleu constatar el cristianisme implícit dels ateus, us recomano un lectura molt breu : Mateu 6, 25-34, és aquell tros dels ocells dels cel. L'argument és el mateix, dit, això si, amb altres paraules.

Curiós, així mateix que l'equip ateu no s'atreveixi a dir directament que Déu no existeix, hi digui "probablement.
Menció aquí, també, del budisme que alguns autors han qualificat, amb justícia, de religió atea.
Resumint, res de nou sota el sol.
I jo, de quina banda estic ? A mi m'agrada veure el partit. El que hem rebenta son les banalitzacions.
Per cert, si algú coneix un ateu solvent, que me'l presenti, m'agradarà parlar-hi.

Giragonses.

A la meva vida he estat un irresponsble, en alguns moments, un irresponsable greu.
Alhora, puc dir que he rebut força educació. Hem va educar la familia, l'escola, l'esglesia - vinc d'una familia catòlica de bona fe. Vaig anar a catecisme de petit. - i també, en el meu cas l'escoltisme, on més vaig aprendre. Em refereixo aquí a la educació que vaig rebre de jove, la meva autentica educació la he rebut de gran, i no em refereixo pas a l'experiencia de vida, sino a processos de comprensió de mi mateix que tan podria anomenar creixement personal com terapia. I si estés enbalat, saviesa.

Malgrat tot, vaig arribar a gran siguent un irresponsable...no pas per falta ni de formació ni de formadors!

Aquest fet m'ha fet pensar, com pot ser ?

Hi ha, es clar, una part de responsabilitat personal meva però a partir d'una certa edad, abans no. Els joves, i encara més, els nens reflexen imperfectament la societat dels adults.

He escrit que he sigut un irresponsable. Si, però he evitat tornar-me cínic, no és poc. Ara sé que hi habia camins molt més constructius - i plaents - per fer el mateix. Jo ho he hagut de fer així, tots som fills de la nostra ignorancia.

A risc de ser injust, un cop assumides les meves responsabilitats, dic que els meus educadors - amb alguna excepció - també ho eren d'irresponsables. Eren uns irresponsables existencials. M'ha costat perdonar-los i reconeixer que ningú pot ensenyar el que no sap. No tenien la obligació de ser extraordinaris, ells com jo seguien la corrent.

Jean Claude.

"Lo que Lévi-Strauss nos ha transmitido es un conocimiento que no es sólo resultado de una honda reflexión sobre el vivir juntos humano, sino de los testimonios que una determinada ciencia social ha podido establecer acerca de hombres y mujeres concretas, cuya vida concreta -en tiempos y lugares no menos concretos- otros hombres y mujeres fueron a conocer de cerca. Seres humanos estudiando seres humanos, conociendo y dándose a conocer, recolectando tecnologías y sabidurías ajenas y lejanas, aprendiendo de gentes que siempre sabían más que quienes les estudiaban. Una disciplina -la antropología- que nació y existió para que pudiéramos instalar nuestra sociedad entre todas las demás sociedades y elaborásemos, con el conjunto producido, algo parecido a una cartografía de la condición humana en toda su amplitud. "

Manuel Delgado.

EXTRET DE : http://www.elpais.com/articulo/opinion/Levi-Strauss/lugar/antropologia/elpepiopi/20090108elpepiopi_11/Tes

M'hi diverteixo !!!!

A vegades les paraules s'em queden petites, i es quan faig dibuixos sense cap ni peus amb el Paint. Com aquest. Deixo que la meva intuició ajunti formes i colors, es tan divertit !!!!

Winston Churchill que, a més de politic era pintor, en una ocasió, va trobar un home en un camp que pintava amb el seu cavallet. Churcill sabia pintar, va mirar el quadre amb calma i després va exclamar : " Quina enveja, no en teniu ni idea, us ho deveu passar tan bé."

Per cert, que hi veieu al dibuix ?

Ateus...?

Aquest dies he vist als media – ja sabeu el que no surt, no existeix – que algú ha muntat una campanya publicitària afirmant que Deu probablement no existeix, i cridant tot seguit a fruir de la vida. Fins aquí res d'especial, a aquestes alçades hem vist de tot. Ara bé, som una època de paradoxes, mutacions, hibridacions et tuti quanti. La presentadora de la noticia per acabar va afegir : “ ...a alguns llocs s'estan creant plataformes perquè els ateus i lliurepensadors... – Per cert, com és que tanta gent es creu la animalada que creure amb Deu, es incompatible amb pensar amb llibertat ? La llibertat de pensament no és privilegi de ningú, encara que son molt pocs els que emprenen el repte d'atrevir-se a pensar. Deia la presentadora, doncs : “...a alguns llocs s'estan creant plataformes perquè els ateus i lliurepensadors puguin fer sentir la seva veu...” No ho va dir però s'hi va entendre “...fer sentir la seva veu...com les religions. O sigui, els ateus – no pas tots, està entès - volen tenir el rol d'una religió. La religió atea, suposo. Ho he dit, hibridacions i paradoxes.

(...)

La seva llum és a totes les formes,
el seu amor és a tots els éssers.

Expandir la consciencia.

I al capdavall, tot és energia ?
Energia, espai i temps.
Nosaltres també ?
Si és el que som, i també som informació, una magnitud que comença a tenir rellevància en la ciència actual. I sàpiga que és més complicat el nostre cervell que tot el cosmos.
....
En el nostre cervell hi ha uns 100.000 milions de neurones i a l'univers 100.000 mil·lions de galàxies, que interacciones d'una sola manera, en canvi les neurones ho fan de milers de maneres.
David Jou – físic i poeta.
Vanguardia, 3/12/2008.

Salut, amor, prosperitat i alegria pel 2009.

replica

Apreciat Sr.
Sovint llegeixo els seus articles a l' Avui. M'atreveixo a suggerir-li que reculi tres pàgines des de el seu article a la pàgina 20, i miri la pàgina 17. I ha un article que crec molt significatiu no tan pel que diu - que fa dies que n'anem plens – sinó pel panorama que s'hi entreveu .
Es titula “L'FMI denuncia la passivitat dels líders mundials” i és a la part superior dreta de la pàgina.
Vaig al gra, aquesta – tal i com jo ho entenc – és un crisi de legitimitat i si bé, això a la curta no tindrà gaire repercussió, a la mitja i la la llarga serà el que quedarà d'aquesta crisi, les institucions socials viuen òptimament del prestigi, i també poden viure del “anar fent” però no poden viure en el desprestigi.
Li diré, per mi Obama és el Gorbatxev del capitalisme, el reformista que ho provarà raonablement però a qui les circumstancies superaran, que arribarà tard. Estic amb vostè que no és temps per aventures, excepte per aventures forçades per les circumstancies. Passats vuit o deu anys – que en temps de persona és molt però en temps d'història poc - quedarem parats de tan ràpid com podem canviar circumstancies i amb elles, les nostres prioritats i idees. Com els ex- comunistes direm : “ com pot ser que ens ho creguéssim ?”
L'article que menciono és un catàleg d'ingenuïtats. Encara no creiem que els nostres polítics siguin tan irresponsables, però ja ho creurem – tinc la sospita que a algun li trencaran la cara !
A l'article, el director de l'FMI és queixa que les mesures acordades pel G-20 han quedat en paraules. Ho diré en català central : quins collons!
Doncs que esperava, que no coneix els seus col·legues ? Que té això de novetat ? Que no sabem que la política tal i com és fa avui és més que cap altre cosa relacions públiques ? I xerrameca, es clar.
Es ..........(no sé ni quina paraula posar, vostè mateix) sentir un polític dient després d'alguna reunió : “volem donar un missatge de tranquil·litat”. O és ximple, o és un malparit. La tranquil·litat ve de saber que algú s'ocupa honestament – dintre les seves limitacions que ja hi comptem – de les dificultats, i no pas de repetir “donem un missatge de tranquil·litat”. Estic preocupat, ho confesso però no pas pels problemes que hi ha sobre la taula, que com qualsevol qüestió si els afrontem amb seriositat s'encaminaran per bé, sinó per la irresponsabilitat i incompetència amb que s'encaren per part de qui li toca fer-ho. Dintre aquesta línia el president espanyol – i el francès - és un primera espasa.
Per cert, que feien els economistes que per professió era qui tocava avisar ? No ho podia pas fer jo que no en tinc ni idea.
El que és jo he entrat en un escepticisme profund, com puc creure als que – per activa o per passiva – han fet aquest bunyol, per mi hi ha moltes veus que estan, ja ara, desacreditades. Algú ha reflexionat sobre la cadena de gent mirant cap a l'altre banda per arribar on som ? Sobre, la cadena de gent dient “A” i fent “B” ? M'equivoco o és aquesta una questió social de primera magnitud ?
O sobre l'idealisme – en el sentit filosòfic – exacerbat amb el que parlem de les coses. Segons l'article de la p.17 a Washington és va acordar – cordeu-vos el cinturó que agafem velocitat !– enfortir la transparència del mercat, reforçar la cooperació internacional i – aquest, pel camí que anem aviat serà un clàssic – reformar la regulació dels mercats financers. Prepareu-vos pels missatges de transparència, cooperació i regulació. Missatges vindran, segur. Una societat com la nostra on abunden els missatges per despistar o amagar més que per expressar o saber les coses, no pot, trobar solucions perquè el primer requisit per fer-ho és parlar-ne amb claredat, assumint la qüestió. Qui amaga un problema no té cap problema fins que li peta a les mans. Voldria subratllar que les propostes de Washington – transparència, cooperació i regulació – son perfectament possibles però...volen temps, son idees que no s'omplen de contingut fàcilment i que necessiten maduracions llargues, suposant – que és força suposar – que aquest ésser orgànic anomenat globalització no vagi més despresa que tot això i suposant el contrari del que diu l'article de la p17, que s'emprengui la tasca de materialitzar aquest acords. El que és jo no crec amb generalitzacions com aquestes, - voleu dir que son res més que paraules ? - ara be, el meu escepticisme no impedirà als responsables fer-ho bé, d'ells depèn, que ho facin.
I per acabar, en relació al mercat m'agradaria dir que el mercat no és un invent capitalista. Quan va néixer el capitalisme al segle XVIII, el mercat ja feia segles o mil·lennis que voltava.
Què diferencia el mercat, del mercat capitalista ? Hi ha algú que pugui contestar...?

Sis principis, sis.

U : En el nucli de cada persona existeix un punt tendre indestructible.

DOS : La vida flueix a través teu excepte quan no ho fa.

TRES : La vida és genial però a vegades cou com l' infern.

QUATRE : Existeixen dues identitats en tu : la unitat psicologica bàsica és la relació.

CINC : Existeix una intel·ligencia més gran que tu.

SIS : El teu camí és unicament teu : ets un desviat incurable.

(Extrets de "El coratge d'estimar", Stephen Gilligan, Editorial Rigden)

Quina llàstima...

...la sabata no el va tocar !!!

De les potencialitats.

Sempre em fa il·lusió que algú comenti el meu bloc. Per això, si com aquest cas, em fan una pregunta la contesto fins on arribo. Les preguntes i comentaris m'ajuden a veure les costures dels arguments que escric, m'ajuden a matissar i a posar en evidencia les febleses del que dic, sigui per inconsistència interna del argument, sigui per què tal com l'he fet és poc comunicable. M'ajuda a explicitar els meus prejudicis – judicis previs. Einstein al·ludia a la capacitat de comunicar quan deia “ no pots dir que entens de debò una cosa si no la pots explicar a la teva avia .” Si no sé compartir el que sé, és que, potser, realment no ho sé. El coneixement pel consum personal no existeix.
El Drac em pregunta “ Quan parlem de potencialitats, parlem d'alguna cosa realment?”
Efectivament parlar de potencialitats sense afegir res més, és un exemple de llenguatge inespecific, i comprenc que a falta de familiaritat amb el farcit, amb allò de què – almenys potencialment - és pot omplir, la sensació és de no tocar vores, volàtil, gasosa. Com un canaló sense carn o un braçet sense nata ni crema ni trufa......que trist !! Vaig a escriure de potencials concrets amb la idea de donar una mostra, un tast.
Quan vaig néixer tenia la potencialitat d'aprendre a parlar xinés, avui la segueixo tenint intacte – no la he utilitzat per res, la tinc tota per estrenar – alhora sé que al punt de la meva vida on soc, és poc probable que desenvolupi aquesta potencialitat.
Totes les persones tenen la potencialitat de ser compassives. Si miro al meu voltant, i observo amb agudesa, m'adono que hi ha persones, ambients i accions que uns, estan més de cara, altres més d'esquena a aquesta potencialitat.
La llibertat és una cosa que tenim el dia que naixem, de la mateixa manera que tenim mans, estomac, mare o pare ? O és un potencial que podem desenvolupar – un aprenentatge a fer- al llarg de la nostra vida ? – malgrat la trista realitat que algunes persones mai arriben a ocupar-se'n ni socialment ens encaminem cap a aquest potencial.
El llenguatge i l'expressió son dos potencials que en un geriàtric veuríem amb tota nitidesa que...son potencials, veuríem el diferent grau de realització en persones diferents que de naixement tenien potencials similars. Qui pot dir que ha espremut tot el potencial lingüístic i expressiu possible per a ell ?
Si no fóssim la llavor d'un potencial latent, podríem evolucionar, avançar o créixer ?
Jo sé que d'aquí trenta anys alguns dels potencials que habiten en mi hauran crescut, altres seran tan latents llavors com ara. Avui soc el potencial del que seré, més el potencial del que no seré – sóc moltes més coses que ara no venen al cas però n'hi ha una que vull mencionar : soc potencial, però encara més sóc presencia. Però el que seré, també, depèn de la percepció que jo tingui dels meus potencials i d'on posi la meva voluntat i atenció. Allà on dic “ habiten en mi”, podria dir “habiten en la societat” i només amb algunes correccions de concordança, l'afirmació seria igualment coherent – que no certa.
Quan l'Eudald Carbonell escriu un llibre amb el títol “ Encara no som humans” - crec entendre el que vol dir però no m'agraden alguns supòsits d'aquesta afirmació. En qualsevol cas parla de potencials sinó quin sentit té aquí dir “encara” ?
Quan moltes vies espirituals parlen de realització, sinó parlen de realitzar un potencial latent, de què parlen ?

Per acabar, cites :

“No hi ha el més petit dubte que la majoria de les persones viuen, sigui físicament, intel·lectual o moral, en un cercle molt restringit de la potencialitat del seu ser. Només és valen de una proporció molt petita de la seva consciència possible (...) com si una persona, de tot l'organisme corporal, només estigués acostumat a fer servir el dit petit de la ma.(...) Tots tenim, per recorre-hi, reserves de vida amb les que ni tan sols somiem”.
Wiliam James. Psicòleg(1842-1910)

“Tant si creus que pots como si creus que no,...tens raó.” Henry Ford

P.E. Qüestions relacionades son : Com triar entre els potencials possibles? Com desenvolupar potencials ?

Ja m'agradaria !!!

“En el filòsof, l'home de l'amor a la veritat i a la vida conscient, vida i doctrina tenen que estar d'acord. El centre de tota doctrina és allò d'ella que els seus seguidors materialitzen.(...) Amb tot, si el filosof està cridat a viure allò que diu, aleshores la seva tasca és, en un sentit crític, encara, major : la de dir el que viu.(...) Encarnar una doctrina significa convertir-se en el seu mitjà. Això és el contrari d'el que s'exigeix en el “plaidoyer” moralista de un obrar estrictament dirigit per allò ideal. Al atendre allò que és encarnable, estem protegits de la demagògia moral i del terror de les abstraccions radicals no vivibles”.
Critica a la raó cínica, pag 176 – Peter Sloterdijk.

Estimar saber, conscients que el màxim risc és generar un pensament a l'altura de les pròpies neurosis, necessitats i interessos, un pensament que sigui, en la seva major part, projecció de la pròpia subjectivitat egotica sense purificar. Recordem Jung : tot el que no és consciencia, és projecció. Sinó aprofitar que el procés d'estimar saber, que l'amor a la veritat, posa en evidencia les pròpies limitacions, per distanciar-se'n i amb l'objectiu final, si és possible, de superar-les i dissoldre-les. És a dir, aprofitar la voluntat de comprendre la realitat i adaptar-se als temps que toca viure per desenvolupar vida conscient. Filosofar per construir un art de viure, estar en el món fruint en el present de la vida que m'ha estat donada i al mateix temps projectant cap al futur les potencialitats que tinc per desenvolupar-les i realitzar-les – es a dir, fer-les reals. Les potencialitats que, de fet, no son meves sinó de la nissaga d'homes a la que pertanyo, els meus ancestres concrets. Potencialitats que es manifesten a través de la meva vida. I així universalitzar-se, realitzant en l'espai de la pròpia existència, en el temps del propi poder personal, alguna de les potencialitats humanes.

Coses que crèiem.

Crèiem...
... que els gestors dels bancs defensaven els seus interessos i beneficis amb ungles i dents amb la determinació que la lloba defensa els llobatons. Però la seva incompetència era més gran que no podíem capir. Com demostren detalls sucosos que hem sabut aquests dies per la premsa – amb la boca petita, es a dir, fora de titulars i programes de gran audiència. Ho crèiem però els gestors, no gestionaven.
...que els organismes reguladors estaven al cas : supervisaven i arbitraven la jugada. Ho crèiem però els reguladors, no regulaven.
...que les agencies de rating valoraven ( es a dir : establien el valor ) dels diferents actius i així tots els operadors dels mercats estaven correctament informats dels riscos que corrien. Ho crèiem però els valoradors, no valoraven.
...que els governs estaven al cas del que feien gestors, reguladors i valoradors,disposats a intervenir si calia. Crèiem que estaven al cas, però estaven a la lluna.
...que les oposicions fiscalitzaven els governs i on els governs no arribaven o no volien arribar, les oposicions amatents senyalaven error i mancança. Menció especial per les oposicions d'esquerres : on eren les esquerres ?
Que feien ? A ells que els agrada tan la crítica, a qui criticaven ? Ara, si hi hagués una esquerra solida, ben organitzada, amb una anàlisi coherent del present i una visió creïble del futur, era l'ocasió per hegemonitzar la política – i el que en penja - durant vint, trenta o quaranta anys. Crèiem que les oposicions vigilaven però potser, només opositaven.
...que els mitjans – ara que n'hi ha tants – informaven, i si bé no ho explicaven tot – que ja sabem que no potser – existia un nivell mínim crític, un límit de seguretat, per sota del qual els interessos deixaven de comptar i prevalia el principi de realitat. Ho creiem però els informadors, no informaven.
...que hi ha experts, estudiosos i doctors que amb el seu coneixement i força moral podien avisar. I encara que ja hi va haver qui ho va avisar, però ni van ser gaires ni es va saber més enllà dels ambients acadèmics. Menció especial a Paul Krugman que ha tingut la decència de reconèixer que no tenia consciencia que a través de la banca d'inversió, s'havia creat un sistema bancari paral·lel que corria riscos desmesurats. Ho creiem però els pocs que varem avisar ni tenien la veu prou forta ni teníem ganes de sentir-los. I menys, encara, de fer-los cas. Era tan rendible !!

Massa creure, i poc veure.
Crèiem, si, però no veiem que el motor de tot plegat era un exagerat afany de lucre.
El que creiem era l'embolcall; el no veiem, el producte.
La crisi no és la qüestió, només el símptoma.
La qüestió és...quines circumstancies fan possibles aquests fets?

Contrapunt :

El Tao les engendra,
la virtut les nodreix,
la matèria els dóna forma,
les circumstàncies les completen.
Per això, totes les coses de l'univers veneren el Tao
i honoren la virtut.
Veneren el Tao i honoren la virtut
sense que ningú els ho ordeni, per voluntat pròpia.
Perquè el tao les engendra,
la virtut les nodreix,
les fa créixer, les desenvolupa,
els dóna un recer i un lloc on viure en pau,
les alimenta i les protegeix.

Les engendra i no les posseeix,
les ajuda i no se les apropia,
és el seu superior però no les controla.
Aquesta és la virtut superior.

Tao te king, LI,(51).

Consumir.

Fa poc dies que el president Montilla ha fet una crida publica a consumir. Ho escric perquè quedi, només per això. D’aquí un temps quan el puto capitalisme ja sigui història podré dir que jo ja ho deia.
Cridar a consumir és un despropòsit.
No hi ha valors humans en el consumir. Cridar a consumir té molt a veure amb l’adoctrinament, que ho faci un home considerat d’esquerres - per si mateix i per la convenció vigent - és pel capbaix irònic, per no dir res més gruixut.
Una cosa és poder tenir el que pots usar, treure’n un profit, fruir-ne, l’altre és consumir perquè hi som ficats i no veiem alternativa. Un altre cop pa per avui, fam per demà. Els romans que en això la sabien molt llarga distingien entre l'otium i el neg-otium. Entre l’oci i el negoci que literalment vol dir la negació de l’oci donant a entendre que la vida és oci i el negoci una obligació emprenyadora. Pels romans un personatge com Bill Gates seria considerat un estúpid que perd el seu temps d’oci - de vida - per acomplir l'afany d’acumular diners. Un autèntic ximple. Els romans apreciaven la propietat però no per acumular-la i poder ser el més ric del cementiri sinó per fruir-ne. La riquesa per ser autentica riquesa ha de ser a mida de qui la té, a mida de la seva vitalitat.
Podria afegir un seguit de consideracions sobre tota la questió del medi ambient que, tanbé, vindrien al cas però ara em fa mandra.

Em considero un bitxo "raro" que és molt millor que ser normal.

Mantra.

Si vols sentir el mantra de la compassió
cantat per Dechen Shak Dacsay,
el trobaràs a :
http://www.vilaweb.tv/?video=5206

Gregorio Luri

" Quan vaig fer quaranta anys, vaig decidir fer-me un regal a mi mateix, no el recomano a ningu. a vegades m'ha anat bé, a vegades malament , el deixar de pensar en formules. Portar la reflexió més enllà del refugi de la formula i el criteri d'autoritat."

Luri toca, ni que sigui de pasada un tema clau, no el diu però el deixa entreveure, per transformar el propi pensament, inevitablement s'hi pateix. M'ha impresionat per la seva inusual sinceritat en l'ambit de la opinio pública. El podeu sentir i veure a http://www.vilaweb.tv/?video=5475 ; duració 8 minuts.

ja veus!

Avui, lo revolucionari és parar-se a pensar.

Si no em trobes darrera l'autobus.

Si no em trobes darrera l'autobús

i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh.Vine cap al davant de l'autobús

Tu em trobaràs allà.
Tu em trobaràs allà. (2)

Vine cap al davant de l'autobús

Tu em trobaràs allà.
Si no em trobes a la concentració

i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh.vine cap a la presó de la ciutat

tu em trobaràs allà.
Si no em trobes al riu Missisipi

i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh,Vine cap a la piscina amb mi.

Jo estaré banyant-me allà.

Ahir com per casualitat - la casualitat és només la causa que no sabem - vaig recordar aquesta canço que vaig aprendre ara fa trenta anys llargs quan era Escolta. Per als que som afeccionats a la política i a la història, aquests dies son emocionants, pasen coses. Dit en termes esportius, hi ha partit. Ara, encara, no ho acabem de veure, però alguna cosa és mou. En pocs dies hem vist un president dels EEUU negre i la nacionalizacio - ni que sigui parcial - de la banca. Malgrat tot, és mou.

Cinquanta anys en temps de vida d'una persona és molt, a segons quina edat és tot. En temps històric és poc, molt poc. Per això, és tan destacable que en tan poc temps històric, hagim pogut veure un canvi diametral : l'u de desembre farà 53 anys Rosa Parks es va negar a seguir les instruccions del conductor de l'autobús i ocupar el lloc reservat per als negres a la part del darrera - l'autobús del que parla la canço. 53 anys de Rosa Parks a Barak Obama.

He recordat la canço, inclús quan ho explicava a un amic, l'he cantada. Era llavors, fa més de trenta anys, un tema d'actualitat. Perquè ens van ensenyar aquesta cançó ? Perquè com aquell que diu acabava de passar, la épica del gest de la senyora Rosa - i la cua que va portar - encara ressonaven en l'ambient. Que jo - que tampoc soc tan gran ! - tingui un record personal com aquest, demostra tan la proximitat d'aquells fets com el valor del canvi. Les mentalitats canvien molt lentament, molt. Alegrem-nos de veure-ho, la majoria de generacions no veuren res semblant.

La imatge que sempre recordaré d'aquest dia, la que m'ha tocat el cor és la de Jesse Jackson plorant. He sentit la seva emoció com a meva. Quan Rosa Parks va dir prou, Jesse tenia 14 anys. En les seves llàgrimes hi ha tot l'amor, tota la ràbia, tota l'esperança, tota la por, tot el desanim, tota l'alegria, tota l'empenta de quaranta anys de lluita pels drets civils i la igualtat. Hi ha gent que lluiten cada dia i aquests - ho va dir B.Brecht - son els imprescindibles. La elecció d'Obama no és l'esperança del que pot canviar sino el simbol del que ja ha canviat. Llàgrimes d'alegria, una realitat i una lliço d'esperança, visió i molt més. Felicitats Jesse per haver cregut en avui quan encara era un futur incert i inimaginat.

Cridar

De jove, algun cop, vaig cridar "Catalunya Lliure",
avui, m'estimaria més cridar......"Bufet Liure".

Discernir.

Discernir és un indicador de consciencia.
No saber-ne un indicador de grolleria.

Una cosa es usar i l'altre consumir.
Una cosa es prosperar i l'altre l'afany de lucre.
Saps distinguir-les ?

Missatge de Montse M.

La vida és curta.
Trenca les regles.
Perdona ràpid.
Fes petons lentament.
Estima de manera veritable.
Riu incontrolablememnt.
I mai t'arrepenteixis de res que t'hagi fet somriure.
La vida pot no ser la festa que esperem, però mentre estem aquí... hauríem de ballar.

Desig

Que siguis tan feliç com vaig somiar que ho erem junts.

Aforismes de temporada.

Si no hi haguès tants historiadors, la memòria històrica no interessaria a quasi ningú.

* * *

* * * *

El futur és alguna cosa que no imaginem.

Podriem però no en sabem.

* * *

* * * *

He tingut la temtació d'escriure

"podrieu però no en sabeu".

Si les temtacions fossin de franc,

No en deixaria passar cap sens caure-hi

de quatre grapes amb gust i ganes.

Madurar es aprendre que no hi ha res de franc.

* * *

* * * *

Hi ha quatre classes de capacitats :

les que tens,

les que no tens,

les que aprens,

i les que perfecciones.

* * *

* * * *

Jo se moltes coses,

puc fer raonaments fins i complexes,

puc agafar un aire sofisticat,

puc escriure paraules belles i sonants

amb aires de trascendencia i importancia.

Però, tu tens alegria de viure a cor que vols,

com t'envego !!

Ho vaig saber l'altre dia,

quan discretament, sense que t'en adonessis,

et mirava els pits .

* * *

* * * *

Coses que arriben.

Sovint amics o coneguts m'envien coses que troben per internet. Si m'ne envien masses em canso, de tan en tan però arriben coses amb gracia. Com avui :


'En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura del Alzheimer. De aquí en algunos años tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para que sirven'.

Dr. Drauzio Varella

Jo també jugo : Sis anotacions sobre la crisi.

1 És una crisi ètica. Quan l'objectiu principal és fer diners, se'n fan. Em permeto subratllar que “fer diners” és un objectiu, “fer diners de forma solvent” es un altre. Els fets demostren que l'objectiu real era “fer diners”.

2 Oblideu tota comparació amb la crisi del 29. És lògic buscar referents al passat però les circumstancies actuals son diferents. El 1929 no hi havia potencies emergents – el famós Brasil-Rusia-India-China -, no hi havia ordinadors, ni Internet, ni televisió no hi havia ni la pressió de les qüestions mediambientals, ni la pressió demogràfica actual. Estats units era una potencia emergent avui és el país més endeutat del planeta. Mirem al passat perquè és el que tenim i d'una manera o altre cal canalitzar la ansietat però la història no és repeteix. El moment històric es molt diferent.

3 No és possible entendre aquesta crisi sense entendre – ni que sigui vagament – el mercat de derivats financers. El 99 % de les persones no l'entenem ni vagament. És per tan també una crisi de comprensió. Unes minories molt influents han posat en marxa un mecanisme nou que no respon a la lògica del passat. Si només haguessin fet fallida unes quantes hipoteques, rai !! Lectura recomanada : “La era de la informacion vol 1 : la sociedad red, Manel Castells” Hi ha un capítol sencer dedicat als derivats financers. A la Vanguardia escriu una periodista nord-americana que es diu Naomi Prims, és la que sap i s'atreveix. Que saben segur que ni ha d'altres.

4 Els governs fan el que poden. Els capitals circulen lliurement pel planeta forà de l'esfera governamental, i això seguira així per més que es reguli. Els governs no estan al marge de la influencia dels moviments dels capitals sinó molt influïts per ells. Ara, els polítics d'alt nivell acaben la seva vida professional al servei d'alguna multinacional o fons d'inversió. Dit això, ara ve una onada reguladora, tan si és bo com dolent que això el temps ho dirà.

5 A mig i llarg termini, la influencia més important d'aquesta crisi serà la pèrdua de prestigi del actual ordre de coses : el capitalisme consumista – que no el mercat . La visió del món basada en l'economitis com si la vida humana fos una qüestió exclusivament material. Fa dos-cents anys l'economia era capitalista però no pas consumista. Molta atenció a les frases que contenen el nom consum o el verb consumir, acostumen a tenir un to doctrinari, fa riure perquè sinó faria plorar, veure com els creadors d'opinió – inclosos els progressistes – ens conviden a consumir – consumir és molt diferent d'usar – sota l'amenaça de tota mena de desastres sinó ho fem. Altre cop la pèrdua de sentit. Com més llarga i profunda sigui aquesta crisi més gran serà la neteja. La mare terra en dirà bé. Visca la crisi !

6 Un pronostic. Aquesta crisi en la seva dimensió humana – en la seva dimensió econòmica, no ho sé - durarà vint o trenta anys, quan acabi, el món haurà canviat. Això que veiem avui, és el principi de la fi. Ara tindrem l'ocasió de comprovar que és realment una crisi, més enllà de la retòrica. Poseu en marxa la vostra capacitat de sorpresa – per bé i per mal - la necessitareu. El futur serà com encara no imaginem. La realitat és no-lineal, les prediccions acostumen a fallar. Si fa tres anys algú ens hagués dit que un govern republicà als Estats units nacionalitzaria parcialment la banca, ni l'hauríem escoltat de tan llunyana que era la idea, i mireu on som.

P.E : M'està passant pel cap la idea de crear un club d'amants de la crisi. La seva finalitat serà riure's de la crisi i la histèria col·lectiva tan com aprendre a fruir-ne. El que és jo ja m'he apuntat a un taller de teràpia del riure. Em pregunto : com es fa per fruir d'una crisi com aquesta ? Penseu que si tornéssim al nivell de renda de fa trenta o quaranta anys – quan jo era petit – tampoc seria tan greu. Vivíem d'una manera més saludablement austera però no ens faltava res del que necessitàvem per viure i tinc la impressió que teníem més oportunitats de ser feliços que ara, no teníem tantes coses que ens podessin distreure. La insinuació que si tornéssim als nivells dels anys setanta no passaria res greu, us serà molt útil per esfereir liberals i progressistes de diferents menes. Si pateixen del cor, més val que calleu, podeu tenir un disgust.

Tots tenim una esquerda.

La meva atenció és feble,
la responsabilitat prima,
la disciplina tova,
l’amor poruc,
l’alegria impensada,
la tristesa dolça,
la ràbia, present
i la por...
i el plaer...
ara sol i vent,
ara boira i lluna.

I fora, els altres, tan estranys,
just una escletxa;
emoció, pas, flama i aigua.
Ara boira i lluna,
ara sol i vent.

Amor ignorant, vida crua,
si jo sabés patir,
quan aprendria !
Unides pel revés ferida i estima.
Es trist, ermosa,
no en varem saber,
lligats pel dit, mal dit, res dit.
Amor desdit, temps que rodola.

M’afino, ara sens dubte,
cap a l’esfera de la llum,
i més enllà,
on no hi ha ni ombra ni clar...
ni cal cap paraula.

Com...

...un àcar a la pell de l'univers.

Intent - reexit tot s'ha de dir - d'aforisme.

Si al coneixement no l'acompanya la compasió, l'acompanya el cinisme,o la deseperació i el pesimisme, o bé, el pasotisme.

Quines coses.

De bon matí, tinc el mal costum de llegir el diari, m'agrada però sovint penso que em poso al cap coses que més aviat fan nosa. Un vici és un vici, que hi farem !!
A vegades llegeixo coses lucides que em fan trempar - intelectualment, es clar, soc un pervertit però no d'aquesta mena -
Un senyor que és diu Puigvert - Antoni Puigvert - menciona una anecdota biografica explicada per George Steiner , filosof viu i home lúcid per sempre. El seu mini llibret - d'Steiner - Nostalgia de lo absoluto, és una delicia. Steiner explica que va neixer amb una deficiencia congenita, la ma esquerra estava quasi paralitzada. El seu pare li lligava la ma dreta perquè no la pugues fe servir i obligar-lo a fer les coses amb l'esquerra. Steiner explica i reconeix que gracies això fa forjar el seu caracter, a més, de recuperar la mobilitat en la ma tonta. Expressa també agraiment a la determinació del seu pare. Diu que és l'experiencia que més positivament ha marcat la seva vida perque el va ensenyar a lluitar.
Avui - que sempre estem de collons - el pare d'Steiner seria considerat a més d'un mal pare, un deliquent, i probablement tindria molts problemes amb la llei i l'associació de pares; aquesta practica una vexació i inclús, potser, una tortura.
Com deia aquell : reflexionem-hi.
Perquè ens creiem tan que la manera d'ajudar a les persones és posar-los les coses fàcils ?

Futurologia...

No és bona idea fer futurologia, en realitat quan parlem del futur - no em refereixo ara a visionar el propi futur que és una cosa sana i recomanable, si, com tot, es fa bé - sino a quan parelm de quins fets poden condicionar la nostre vida, més a una escala social o política, o a escriure la Historia que vindrà . En realitat, estem projectant sobre el futur, les nostres pors o desitjos. Recomanat : qui vulgui parlar de les seves pors o desitjos - una altre cosa sana i recomanable, si com... - que en parli directament, camuflar-los en altres coses és fàcil que porti a la confusió.
Malgrat tot, una cosa és que jo sigui prudent quan parlo del futur, l'altre és que estigui disposat a combregar rodes de molí.
Ara mateix, vivim la vaga de transportistes deguda a l'alça del preu dels carburants. Crec que en el rerafons hi ha un fet de gran magnitud.
Avui, el moviment de mercaderies no és puntual sino estructural. A qualsevol supermercat o distribuidor podem trobar articles i productes de mig món. Fa molt de temps que, ja, no vivim de les coses que tenim aprop. En canvi, sabem del cert que aquest és un model comdemnat a encarir-se, i en alguna de les seves parts a desapareixer. El temps dirà quines.
Venen canvis, no sé quins, ni de quina magnitud però venen canvis. Cada dia que passa anem veient més que honradament no podem creure que ens quedem igual per molt de temps. Personalment penso que la propera decada serà moguda. Ja no parlem de les generacions futures , les generacions futures, com deiem fa anys, som nosaltres.

Qué ens guiarà en aquest panorama ?
Demà, en parlo. ( demà en realitat vol dir aviat).

Serà...

Si la atenció és feble, l'esperit no hi veu.

Serà...
... si deu, el pare, el mestre, l´univers, la realitat, la vida, l'atzar, el camp, o la mare que ho va parint tot plegat, ho vol. Darrera aquestes paraules hi ha històries hermoses.
...si la intenció és recta, si està plena de vida.
...si...
...menjar i beure; ficar i treure;
..sentir i patir, ballar i esborrar, pensar i enfocar.

la pluja fina

La pluja fina cau
amara les formes
minerals, vegetals, animals.

Ocupat d'estar viu,
descobreix allò que et dona vida,
no tindràs la més petita preocupació per cambiar
perquè la naturalesa de les coses vives és
transformar-se.

Transsacccions.

L'altre dia, en una xerrada sobre els drets culturals, una persona expressaba la seva perplexitat per l'expressió "diversitat cultural", El seu argument era de molt pes : la cultura sempre ho és de diversa , venia a dir que l'expressió és redundant . I efectivament ho és. És com intel·ligencia emocional - em que quedem intel·ligencia o emocional-. Son expressions que manifesten una transacció : ni la cultura era - ni és, de fet per a la majoria - diversa ,ni la intel·ligencia considerava - ni considera, sovint, encara - l'emoció com a resposta perfectament adaptada - o si més no potencialment.
Son codis de transsaccció que delaten moviments en els conceptes, noves realitats emergeixen. Ni poden ser pura i simplement ignorades , ni la cosa està prou madura per ser plenament i oberta acceptades, cal un pacte en el llenguatge que és alhora un estat de la questió.
De fet el llenguatge sempre és un pacte entre la realitat externa i la realitat interna. Agosaradament m'atreveixo a dir que el lleguatge expressa la transsaccció actual - viva ara mateix -entre el parlant , es dir, la consciencia i la realitat externa en la que posa l'atenció.

Fins aquí, tot dit, tot per dir.

De la llibertat, encara ( i l'aigua que baixa)

A l'institut quan era jove debatiem sobre la llibertat, és un tema que no s'acaba.
És un tema sempre calent, que provoca respostes . Sino mireu : "
No havia reflexionat que la llibertat s'exerceix i s'apren. Estic d'acord, i tambè hem pregunto ... però d'on surgeix la necessitat de cercar la llibertat? és només d'uns pocs que no neixem lliures?... no estariem tots determinats a priori per la nostra eduacació i cultura, com a mínim? no tendriem tots la necessitat d'anar més enllà del nostres programes mentals, socials i culturals? d'exercir la nostra pròpia identitat com éssers únics i irrepetibles? ... no estaria la diferència entre uns i altres en la elecció d'esforçar-se per aprendre la llibertat o acomodar-se en un mediocre conegut?
"

Preguntes fundacionals, respondre és viure , és exercir la pròpia llibertat. Massa perquè surti bé , inevitable provar-ho.

D'on surgeix la necessitat de cercar la llibertat ? - em pregunten
De la nostra constitució mateixa - contesto
M'explico : A diferencia dels altres animals la vida humana és pot guanyar i és pot perdre. El marge per les altres especies és molt més estret : si és donen unes determinades condicions la especie pot prosperar - a copia de lluitar, es clar - , sino a correr, l'especie desapareix.
És pot adaptar - em direu.
No pas en una generació , l'evolució genetica és molt lenta , a ritme de mil·lenis. - contesto.
L'homo sapiens és un essser obert en un grau molt superior a altres especies, excepte els virus i els microbis.
El camí no està fet, s'ha de triar. Això és la font de les possibilitats i dels conflictes.
Les possibilitats les demostren la genialitat de les creacions i les adaptacions humanes en el temps, en l'espai, i en les circumstancies mes variades. Un exemple extrem d'això, és que alguns presoners dels camps de concentració nazis, van sortir enfortits de l'experiencia.És un fet, que no justifica les barabaritats.
Els conflictes...les vides d'una manera o altre perdudes, la manifestació de la ignorancia. Einstein va dir que no estava segur de la infinitat de l'univers - després s'ha sapigut que no ho és d'infint sino...només brutalment gros ! - en canvi si que ho estava de la infinitud de la estupidesa humana.
La recerca de la llibertat és la necesitat humana d'aprendre a triar el camí, una gran necessitat : hi ha la vida en joc. I creu-me , apreciada C., tan de bó, fos el problema d'una minoria que no neixem lliures, es una questió de la nostra condició, es pot afrontar o amagar el cap sota l'ala però ningú s'en escapa.

Ho torno a dir : no neixem lliures, neixem amb la potencialitat d'esdevenir-ho.

Parafrasis.

Ja els grecs deien que les idees son poques, les formes moltes. En el fons saber i pensar és una continua i renovada parafrasi, una recapitulació peramnent. Recapitular és comprendre, comprendre és relacionar, comprendre és inventar par a mi mateix, fer-ho meu.
La reina de cors m'envia una parafrasi d'una entrada : collonut !
I si faras molt bé de nodrir-te del llibre d'en Panikar.
La parafrasi diu així :
"El malentès Caos com a desordre i no com a un ordre diferent al esperat, on les bifurcacions i les possibilitats estan servides, en la direcció de quelcom més integrador i abarcador, emergència d'alguna cosa nova, diferències que engendren diferències (definició de Caos segons E.Lorenz, el teòric i meteoròleg que va plantejar el famòs "efecte papallona":-)

Gogogol.

Ho acabo d'aprendre : un gogogol és un numero tan gran que no cabria escrit a l'univers, m'ho ha explicat en Jordi. Tenim unes converses tan interessants, jo i ell !!!
Qui és que es dedica a imaginar coses de d'aquestes ?
Quina enveja !!!
Vindrà un dia que miraré al meu voltant i descobriré que em paguen per imaginar coses utils i coses inutils. Amb les utils farè diners, amb les inutils m'hi divertiré.
Imaginar és imaginar, l'utilitat o no, és una valoració posterior .

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell i cul verd i va dir : "kdafñlsdfkj " perquè anava tou i parlavà enfarfegat. No l'entenia ni deu, ni la seva dona, ni el seu home - era bi- - ni la noia de la panaderia, ni els seus subdits, ni els seus consellers. Els seus enemics tampoc l'entenien però no era per això.En fi que ningú l'entenia. De fet ell no ho sabia però no s'entenia ni a ell mateix, i com que no s'entenia ni a ell mateix quan volia veure aigua demanava un cubata; quan volia coca-cola, un vas de vi; quan volia un suc, cervesa per això era el rei del nas vermell. I el cul verd ? perquè li deien el rei del cul verd ? perquè era un immadur !!!

Node.

“Allò que anomenem desordre és, abans que res, un ordre diferent al que esperàvem. Cal assumir la pluralitat d’ordres. Amb el nostre hàbit de privilegiar un determinat ordre reprimim el corresponent desordre, es a dir, reprimim la infinitat de les alternatives, en suma, reprimim el pluralisme.”

“Aproximacion al Origen”, Salvador Paniker

Hi ha molt a comentar, sobre la frase mateixa, sobre l'autor, sobre el llibre, sobre les implicaions del que diu, massa per avui, però podria ser que fos un leiv-motif ocult de les vuitcentes cares. He titulat l'entrada "node" perquè aquesta frase és una creença-node, una creença generadora de creences.

LLibertat...o no.

La declaració universal dels drets de l'home diu : " Els homes neixem lliures...." Ja l'hem cagada.
M'explico.
Ja sé, però val la pena redir-ho, que quan aquesta declaració fou formulada, la societat era, encara, pseudo- feudal i valia molt la pena subratllar el fet que la dignitat de cada persona - la declaració diu homes, el feminisme encara no habia arribat - és sustentava en el fet mateix d'existir, d'haber nascut. Era una proclama per la dignitat i reconeixement de tota persona abans de llur condició o situació. Imprescindible dir-ho, chapeau !! pels que ho van moure.
Però el temps passa, les circumstancies canvien i els sentits subtilment, una mica cada dia, pas a pas sense fressa, sense pressa però sense pausa, els sentits, deia, muten. Arrelats en un altre temps transformen el sentit, es a dir, es mouen en una altre direcció. Sentit tan vol dir significat com direcció.
Aviu aquesta frase de tanta importancia històrica per les lluites per la dignitat, ha esdevingut un malentes de consequencies catastrofiques.
Si algú pensa que ja és lliure - com ens fa saber la declaració - lluitarà per construir la seva llibertat ?
Evidentment no, ningu lluita per allò que ja té.
Les persones no neixem lliures, neixem amb el potencial d'esdevenir-ho. La llibertat no és res que es tingui com qui té un abric o una llibreta, la llibertat s'exerceix i s'apren. La llibertat no és regala, es una tasca a fer.

perillosa.

L'altre dia vaig anar a la oficina d'hisenda. Aviat existiré fiscalment, estic content que salto. L'oficina té un detector de metalls a l'entrada com si fos un aeroport. Es ben veritat que hi ha una suelta una colla de carcamals que poden fer una atzagaida a qualsevol lloc, també ho és que a vegades és dificl saber on acaba la seguretat i comença la paranoia. En fi coses que passen. No en faig fer cabal, un moment després sonava l'alarma, alarmat jo, em vaig quedar mirant el de seguretat aquell i li vaig dir compungit : " el mobil..." Ell molt profesional va contestar : " has de deixar les coses de metall a la gaveta".
Al cap d'una estona jo estava esperant que el funcionari que m'atenia, un home alt amb cabells grisos i cara de sentir-se culpable, acabés de bussejar en la normativa fiscal per esbrinar un detallet que m'afecta...o no, que per això ho habia de buscar.
Jo estava esperant quan vaig veure entra un conegut que com jo va entrar despistat i fa fer sonar l'alarma. Mentre retirava la seva bossa del detector li vaig dir amb to de broma i veu alta, quasi cridant perquè em sentís - estava a una distancia d'uns deu metres a l'altre banda de l'oficina : "No se pas que hi deus portar ? - referint-me a la bossa.
Ell va aixecar el cap i molt serios contestà : " ui,una llibreta molt perillosa".
Encara ric.

Dreta i esquerra, ara que hi ha eleccions.

La politica m'atreu.
Parlar de política i no dir el que ja està dit dos o tres mil vegades, costa.
El mal de l'esquerra és l'autocomplaença, el de la dreta , l'egoisme i l'afany de lucre...
Les persones creixem, florim i fructifiquem amb una barreja de reconeixement, exigencia i bon humor. El mestre en diu ferocitat, tendresa i trapelleria .
A les mentalitats d'esquerres els falta exigencia, a les de dretes tendresa ...
Per sort, del bon humor ningú se'n ocupa, només ens faltaria tenir que aguantar que ens volguessin fer riure ...
Hi ha una cosa més contradictoria que un humorista municipal ?
Que hi hagi polítics que fan riure és una altre cosa.

Real, potser.

.
No sé que és la realitat, no crec que es pugui saber , però ha de tenir forma , segur.
Sigui el que sigui, és alguna cosa que comença en mi , continua en el món que puc tocar amb la mà , més persones que coses, i es projecta fins l'infinit que puguis imaginar. I on acaba ? Vés a saber, el que és jo continuaré investigant.
.
Escric aquestes coses que ni jo sé on van - ni si van o venen - perquè......m'ho paso bomba !!!!

Tenir temps. Tenir?

En el nostre lleguatge comú son usuals les expresions que parlen del temps com una cosa que tenim. Podem preguntar quan de temps tenim per fer una determinada cosa, quan temps queda i altres expressions semblants. Pensem en el temps com una cosa que tenim, com si fos un diposit ple d'aigua o com dos quilos d'arros, per exemple.
M'he adonat aquest dies que això ens confon molt. El temps no és una cosa que jo tingui com les altres, la naturalesa del temps és completament diferent.
El lama Tartang Tulku suggeriex una perspectiva, una idea més inspirada.
Suggereix que és millor pensar que el temps és el que som, estem fets de temps.
El meu cor funcionarà durant un temps indeterminat però acotat dintre uns límits.
El temps no és una cosa externa, més o menys enganxada a la seva naturalesa, més o menys accidental i adicional.
Que seria un cor sense temps ?
Un concepte buit de vida, un objecte que només pot existir com a formulació de l'intel·lecte, i de cap manera un cor real que batega, que s'obre perquè entri sang, s'alimenta ell mateix i es comprimeix per bombar-la. El batec del cor és el batéc mateix del temps.

Tan parlar del temps i ara m'adona que no el tinc però el puc perdre com acabo de fer per no estar al cas.
Ja té raó la mare, qui no té memória ha de tenir cames.

comentaris al comentari.

Algú ha contestat a l'entrada que vaig titular "la ultima" perquè va ser la ultima lliço d'en Raimon, el meu mestre :

" Una sentència sàvia...- Gracies però no és meva, és del mestre - ara bé, la primera pregunta és:com un pot portar a terme aquesta "purificació"? - deixant que el desig de purificar-te t'impregni el cor i et mostri el camí. Al capdavall però caldrà trobar un com concret perquè netejar-se ( que això vol dir catarsi ) com quasi tot comença com a intenció i es realitza com a acció - els grecs parlaven de "catarsi" i la contemplació de la tragèdia els ajudava. Llàstima que ara només tenim reality shows...la segona és:intueixo que aquest procés és inacabable, - Aquest procés no és inacabable té un final perfectament conegut : la mort - ho és realment? és a dir, la impossibilitat de fer net del tot - "cuerpo a tierra" l'idealisme ataca - és a cada cantonada, aleshores és un esforç titànic i encara de resultats no sempre assegurats. - Assegurat i garantits si t'acompanya un guia que sap el camí, altre cosa és que el dolor forma part de la vida i aprendre a passar-lo part de la purificació. - Aleshores també cal saber carregar amb part del dolor que hem heredat. Ras i curt, cal saber conviure amb la pròpia mer... Perdoneu l'expressió! ""
.
Sempre podem eixamplar els límits de la nostre vida. Carregar el dolor del passat és voluntari, deixar els pessos del passat és possible, jo ho fet, encara que en aquesta part de món, això sigui molt atípic i, per tant, extrany i irrealitzable per a una majoria de persones.
Conviure serenament i constructiva amb les própies limitacions i amb les limitacions de les própies circumstancies, és un sintoma de maduresa emocional i espiritual, i la prova palmaria de que, aquell que ho fa és pren seriosament la vida. És pren seriosament que tot plegat és una comedia - tal com em va dir el meu futur la darrera vegada que el vaig anar a veure - i un ball de mascares. Tot plegat, faria plorar si no fes riure !!!!
.

Algu...

...ha confiat en mi...
...estic content i agrait.

Originalitat ? Intel·ligencia ?

En el fons escriure és parafrasejar allò que algú altre ja havia dit, d'una manera o altre. Wittgenstein - em sembla que a les investigacions filosofiques - exposa que no dirà quines son les seves fonts, no cal, ja se sap que tot és copiat, tot surt d'un lloc o altre.
La originalitat té un bon tros de mite. Els grecs tenien més possibilitats de ser originals, dos mil anys després, es fa difícil.
Si de cas, la intel·ligencia està en la tria, i potser, en la forma, no el tema.
No trobareu en el bloc cap idea original, tots és parafrasi, recapitulació, comentari.

La ultima.

.

No hi ha joia - llegeixis alegria de viure - sense purificació.

No hi ha purificació sense dolor.

.

Compte el dolor que hom sent en el procés de purificació, és una dificultat a aceptar, de cap de les maneres l'objectiu. Buscar el dolor no és buscar la purificació, és masoquisme. Ara bé, qui no pugui transitar i acceptar amb determinació el dolor que trobi pel camí, no assolirà la purificació necessaria per a viure amb alegria. La purificació és netejar les impressions emocionals, biografiques, adquirides en el procés de socialització i educació, principalment adquirides, secundariament heredades i socials.

.

Fritz.

M'he comprat un llapis - tecnicament memória USB. Això m´ha obligat a fer neteja de les coses que algun dia, vas a saber perquè, havia guardat. He trobat això :

El hombre moderno aunque por lo general no sufre hondamente, sabe poco acerca de lo que es vivir en forma verdaderamente creativa. Se aproxima a la aventura de vivir sin excitación ni gusto. Pareciera que siente que el tiempo de pasarlo bien, de placer, de crecer y aprender, es la niñez y la juventud y al llegar a la "madurez" abdica la vida misma. Se mueve mucho y hace ademanes de hacer muchas cosas, pero la expresión de su cara indica su falta de interés real en lo que esta haciendo. Pareciera que ha perdido espontaneidad, o capacidad de sentir y expresar en forma directa y creativa. Es muy hábil para hablar de sus males y muy malo para encararlos. Ha reducido la vida a una serie de ejercicios verbales e intelectuales: se ahoga en un mar de palabras.

Fritz Perls.

P.E. : Ho podia haver traduit, però passo.

Avis.

.
Fa quatre mesos que escric el bloc, i encara no m'he ficat amb els liberals.
.

Singular.

.

Si tinc deu coses amb les seves identitats i em fixo en allò que tenen en comú, descarto deu singularitats.

Les singularitats caracteritzen les identitats, les fan ser el que son.

La gracia de totes les identitats és la singualritat que les diferencia de les altres.

La naturaleza d'una identitat és la seva singularitat.

El caracter d'una determinada identitat és la seva singularitat.

El do i la funció d'una identitat és la seva especificitat.

El sentit de la identitat és la seva relacionalitat, és a dir , la comunicació real, concreta, efectiva i present que li donà vida.

La comunicació agermana les singularitats.

Les singularitats acullen la comunicació.

Si no hi hagués singularitats, qui és comunicaria ?

Si no és comuniquessin, qui reconeixeria les especificitats ?

Comunicar és armonitzar especificitats, sintonitzar singularitats.

És la dansa de les diferencies, ballant la musica de la comunicació.

La dansa de les formes

sempre canviants,

sempre constants.

La dansa de les formes

rectes, tortes i ondulants

Precises, consices i obtuses, difuses.

Les formes de la dansa

la música, l'harmonia, la melodia, l'estridencia, l'eloquencia.

La paciencia i ...ai... la ciencia.

Tu forma, Dansa !

simetriques, paraleles i fractals,

asimetriques i lineals,

simultanies i inclusives,

exclusives i espirals.

.

.

En Joan.

Parlo amb en Joan per rao de feina, el visito a casa seva. Em fa passar de seguida, és un home extrovertit, és veu de seguida, veu forta i clara, cap gros, cabells arrissats blancs, ulls grossos una mica sortits. Arribem al menjador que és al capdavall d'un passadis estret, d'uns 7 metres. M'assec i em diu :
- Aquest any, he atrevessat l'atlantic 6 vegades !
me'l miro sorpres, és un senyor ja gran, després sabré que te 76 anys,
- i com és això ? - pregunto.
La resposta em sorpren i m'alegra :
- és que tinc una novia a Bolivia, fa tres anys després de trenta anys casats, és va morir la meva dona, al cap de poc vaig agafar aquesta que vivia aquí baix - diu mentre senyala un punt indeterminat carrer avall.

Per dintre, vaig pensar : " collonut Joan, tu si que ho tens clar".

Bo i noble.

Les persones son persones en tan que lluiten per elevar-se per damunt la natura, i la natura és alhora interna i externa. És bo i noble de conquerir la natura externa, però encara ho és més conquerir la natura interna. És bo i és noble coneixer les lleis que regueixen els planetes i les estrelles però és inifinitament més noble i millor coneixer les lleis que governen les passions, els sentiments, la voluntat humana. .
.
Lalaji.

Qui...

Qui camina per la sendera plana del tao sembla pujar i baixar.

El camí del mig.

El cap separa,

el cor uneix,

el cos aguanta.

.

.

Nagarjuma - filosof indu del segle II desconegut a Europa perquè pertany a una altre ambient cultural però a l'altura de qualsevol dels grans - deia que a cada pas que fem amb l'intel·lecte, de distinció, de discerniment, de separació, es a dir, de violencia, cal compensar-lo amb un pas d'associació emocional amb el cor, cal ser una mica més la cosa analitzada o estudiada. Cal comprendre més la relació que jo tinc amb allò, en l'extrem cal comprendre que és part de mi, o que objecte i subjecte no son distincions en la realitat sino en la tasca de coneixer. La realitat és una, per bé que multiforme.

.

Aquest és el camí del mig.

***

La recompensa és troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa.

Gandhi.

Ni racista, ni metrosexual, ni economista.

L'altre dia, una persona, mentre parlavem, va dir : " Jo no soc racista però l'ajuntament m'en fa ser." Més enllà del context de la frase i de la queixa que hi havia al darrera, una cosa em va cridar poderosament l'atenció. Vaig callar, perque no era el lloc ni el moment de dir res, però per mi, vaig pensar " l'ajuntament et fa ser racista ? " No simpatitzo amb els racistes però no m'escandalitza que algú en sigui. Ara bé, si el que et fa ser racista és l'ajuntament - hi hauria aquí una altre pregunta curiosa : com s'ho fa l'ajuntament per fer-te ser racista ? - és que estàs a la ratlla de la més pura despersonalització. Aquest fenomens de hiper-identificació o hiper-resposta - com aquest cas - expressen un identitat, o debil, o inexistent. A una persona que té clara la identitat ningú el fa ser racista. Ni racista, ni metrosexual, ni economista.

Fa dies que dono voltes - i les que donaré - entorn a la identitat, questió clau en l'epoca que som.

Val la pena establir sólidament la própia identitat perquè sino qualsevol dia d'aquests, ve la unio europea - o l'associació de veins tan és - i et fa ser golafre, democratacristià o cabrejat......ves a saber !!

...

Luc...

*******
La lucidesa és crua,
si la vull amorosir, tinc l'alegria;
si vull descansar, la fantasia.

*******

ABCDE...

Les paraules neixen del silenci.
Les paraules tornen al silenci.
Les paraules son la tanda d'anuncis del silenci.

En una ocasió vaig llegir que no hi ha cap llei de la física que impedixi un univers en que la velocitat de la llum no sigui de 300.000 qm per segon. No podem saber si un lloc així, existeix realment. La física només diu que podria existir, no pas que existeixi. Si existis però no podriem saber res d'ell, seria radicalment incompatible amb el nostre. Qualsevol cosa que pugem imaginar sobre aquest lloc sabem que és falsa pel simple fet que la podem imaginar. És un lloc que no pot existir ni en la nostre imaginació.

Estic cansat de escriure endintre, ara escriuré enfora.

Mestres.

Cal trobar mestres. Trobar un mestre és un regal de la vida. Tots tenim de qui aprendre.

Dia gos.

Abans d’ahir vaig tenir un dia gos, molt gos. Vaig estar de mal humor tot el dia. Emprenyat, principalment amb mi mateix. Queixant-me, clamant al cel. Dominat per les idees negatives, xocant amb el món com una mosca en un vidre. Un cop, un altre, un darrera l’altre. Pensaments circulars, em queixo d’això, després d’aquell o aquella, em cago em la puta mare que va parir no se què, cap aquí, cap allà,...i tornar a començar.
Al vespre quan m’havia avorrit del meu propi discurs, vaig veure que eren les conseqüències del meu escrit “tenir raó”. Soc un insensat. Em vaig creure que podia escriure una cosa com aquella i quedar-me tan ample, santa innocència ! Escriure sobre el que queda a l’ombra – més o menys, al revers – de tenir raó, va desencadenar el procés de portar al conscient les vegades que he usat aquest comportament. Em vaig empassar tot el catàleg de les meves intransigències, pors i dubtes que amago darrera el fotut “tenir raó”. Escriure és, aquí, expressar latència. Allò que està gestant-se en la meva animà. Quan surt, és un nadó, tan tendre i bufó que fa gracia. Després, li surten dents i mossega.

L’altre dia, al diari, no recordo qui, un artista, deia : “ En una altre vida, voldria ser alt, guapo i tonto” Em penso haver-lo entès.

Inclús jo.

Tothom vol ser Cary Grant.
Inclús jo vull ser Cary Grant.
Cary Grant.



La frase em va fer gràcia de seguida. El senyor Grant s’adona que ell, la persona que habita dins el personatge, no és el personatge. Gary Grant, el personatge, devia ser tan collonut, tan seductor, amb tan èxit, que la persona que era el senyor Grant s’adonava de la distància entre ell mateix i el personatge que havia creat, ell i el cinema, – a l’època existia la radio, una televisió tot just naixent i el cinema era el gran espectacle audiovisual, dirigit a un públic innocent que tot li semblava nou - era insalvable i, potser, invivible. La frase sembla voler dir “que més voldria que ser tan de tot com el personatge però jo com a persona no arribo a tan, soc una altre cosa” . Ser, alhora, un personatge tan contundent, segur que no l’ajudava a ser ell mateix. Una mascara pesant, difícil de treure. D’aquí la lúcida ironia de la frase. És un clam : vull ser jo, no el meu personatge.
La paraula persona ve del llatí “per sonare” que vol dir per fer sonar. Per fer sonar què ? Per fer sonar la mascara. La mascara que portaven els actors en el teatre a Grecia i Romà. Era la persona real que feia sonar la mascara, la veu que donava vida a la mascara, al personatge. A la persona no se la veia, només se la sentia. Potser per això, en paral·lel, per analogia, a una persona se la reconeix escoltant.
Elgoslila és la meva mascara, d’alguna manera de fons ressona la persona que soc. Com l’aire, no es veu però sempre hi és.

Anonim.

L’altre dia, entro al bloc i com sempre miro els comentaris nous. Hi ha un comentari anonim. Quina il·lusió ! Fa dies que sommio que algú a qui no conec trobi per casualitat el meu bloc i deixi un comentari.
Un anonim és un regal, un espai per a fabular, per a la fantasia.
Qui deu ser ?
Potser…
…es un funcionari de la Genetralitat que em llegeix en hores de feina a costa de l’erari públic...
…és una madonna pagesa amb un parell de cantimplores…
…és un exmafiós Kosovar, ara integrat a Sta Coloma de Farners on regenta una fleca..
…és un travestí del port de Valencia…
…és l’ermità post-modern del santuari d’una verge muntanyenca salvatge i fertil…
…una xiqueta de disset anys, dolça i perduda…
…és un conegut que no vol ser reconegut…
…és un pres de Quatre Camins que llegeix com qui mira per la finestra...
…és agent de canvi i borsa que comença a entreveure borrossament que els diners no conten tan com ell pensava…
Qui deu ser ?
Potser…
…és una dona de trenta anys flexible com un jonc…
…és una empleada de banca que em llegeix a la tarda perquè s’avorreix…
…és el president Montilla en persona o el seu correlat comic, en Sergi Mas…
…un adolescent que no sap que hi troba però torna…
…és una avia que em va descobrir quan al casal van fer un curset d’això tan modern de l’internet que n’hi ha un que és fa dir el gos lila, ja veus quines coses tan extranyes, Herminia…
…és un punjabí que és diu Harpreet i que va aprendre català quan treballa a una fàbrica d’embotits…
…una ánima dolguda…
Qui deu ser ?
Potser…
…és diu Huga i li agrada fer la primitiva…
…és el que no seré mai capaç d’imaginar…

Un anomin és un espai en blanc, un feix de possibilitats, una porta que s’obre, l’escletxa d’on neix un espai infinit.
Gracies, ánonim.

Tenir raó.

Tenir raó es una mala cosa que li pot passar a una persona. Jo quan tinc raó, quan ho sé, quan m’ho penso, quan ho crec de veres, quan em sento soportat per la justicia dels meus arguments, em converteixo en un intransigent. Tots coneixemem la sensació de tenir raó, perquè tenir raó és una sensació subjectiva que té poc a veure amb el valor objectiu dels arguments. Qualsevol circumstancia o persona que ens trenqui l’aire, o s’equivoca, o em vol fer la punyeta – no m’enganyo, quan penso que tinc raó ni ho dic ni ho penso d’una manera tan suau, l’expressió és molt més contundent, pesant – o no vol entendre, o és idiota, estupid, curt, ximple o tot plegat, tan és.
Quan més penso que tinc raó – a mi em passa, per això escric em primera persona però si tots als que els passa llegissin aquest bloc…, em sembla que no estic sol – més hem costa comprendre el punt de vista de les altres persones, no de creure’m-el i fer-lo meu sino d’aceptar que per altres tenen tan sentit les seves raons com per mi les meves. No és tracta de renunciar a la própia percepció de les coses sino de ser conscient que hi ha parts que no veig i valorar l’intenció de l’altre persona. Considerar-ho de fets, es clar, les paraules son massa fàcils. Un aforisme xinés diu “ No jutguis a ningú sense haver caminat tres dies amb les seves sabates”
Desitjo no tornar tenir raó, creure que tinc raó em porta a un estat, a una actitud que no em serveix per relacionar-me, per considerar els altres, per reconixer-los radicalment.
Només és un desig gairebé imcomplible, sé que, ai, algun dia tornaré a tenir raó.Ja serà prou si me’n adono.
Pensa, com et comportes quan penses que tens raó ? t’agrades ?

Coneixements.

Qui estima i no sap, es ingenu;
Qui sap i no estima, es cruel;
Qui sap i estima és lúcid i tendre.
El gos lila.



Això de citar-se a un mateix, vanitat apart, es collonut. La Frase trempa, tot s’ha de dir. Parafrasejo una cosa que sovint he sentit dir a en Raimon, el coneixement sense amor porta a l’odi i l’amor sense coneixement és sentimentalisme. En l’ambient de la India, la idea comú a Europa que és pot ser un bon metge – es a dir un metge capaç i preparat – i alhora un autèntic fill de puta (puta no surt al corrector de català, s’entén, només cal anar per aquestes carreteres de deu per adonar-nos que no la faríem servir per res ), és una idea absurda, incomprensible. Per ells, un bon metge és una persona que sap de medicina i alhora és una bona persona. I si no és bona persona, no és bon metge. En tot cas, és un malparit que sap molta medicina. No fan aquesta distinció. He dit un metge però podria ser un forner, una informàtica o un xofer, això es secundari per l’argument. Els coneixement no fan automàticament les persones millors, poden ajudar sens dubte. O donar males idees, admetem-ho. Herman Goering era molt entès en art i Goebels interpretava Mozart quan al vespre tornava a casa, després de la seva feina al ministeri de propaganda. Avui, a Catalunya – i a molts altres llocs - hi viu la generació més formada i viatjada de la història, la que més fàcilment, ha tingut i té accés a la cultura en les diferents branques : escrita, filmada, interpretada, ensenyada, esculpida, pintada, etc. Qui no sap qui és i que vol, es a dir qui no està vitalment orientat, com més informació més desorientació. Mireu sinó el temps que vivim, coneixements n’hi ha com mai. Els coneixements son necessaris però no garanteixen el sentit, només son eines. El sentit és una infusió de cor, cap i cos. Som, ho deia l’altre dia d’una manera diferent, una colla de coixos.

Saber estar.

Tinc un amic que quan li va tocar fer el servei militar servia en un submarí. Jo només de pensar amb passar-me setmanes senceres dins un submarí, on segons em va explicar tot és petit i estret i l’aire artificial, ja em venen tots els mals. El meu amic però no és podia escapar. Al capdavall, quan ja no podia més, se l’hi van creuar els cables i el van ingressar a l’hospital, a terra, es clar. Era durant la guerra del golf, estava cagat i no era l’únic. Els nervis estaven a flor de pell.
Un dia que ell estava de guàrdia, el capità li va dir que anava a descansar i que l’avisés al cap d’una estona. Passat el temps, el meu amic va anar a avisar-lo. Quan era a tocar de la llitera del capità, va sentir un soroll suau, rítmic, acompanyat de gemecs somorts. El capità se la pelava. El meu amic veient que encara hi havia temps, va decidir tornar al cap de deu minuts.

Lletres grosses.

A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V X Y Z.

POTS SER, ET SENTIS DECEBUT AMB AQUESTA

ENTRADA. POTSER ET SEMBLA QUE NO TÉ SENTIT O NO

L'ENTENS. O QUE NO CÀPTES LA MEVA INTENCIÓ.

SI HAGUESSIS FET CAS AL TÍTOL NO T'HAURIA PASSAT.

Més perdonar.

L’altre dia vaig escriure sobre el perdó. http://vuitcentescares.blogspot.com/2007/11/personar-si-pot-ser.html
Avui, estic atrapat per les meves paraules.
Voldria perdonar-te, i sé que amb el temps et perdonaré, passaran dies, setmanes, o potser mesos, però al capdavall, sé que et perdonaré. Però avui, si miro el meu cor, estic dolgut. Soc una persona que s’ha equivocat – i dons què ! – i no he trobat ni una mica de la teva comprensió. I em fa mal. Estic enrabiat. Sento impotència. I la sento perquè sé que tot plegat és un malentès que ha crescut en espiral perquè l’hem alimentat amb la nostres ignoràncies. Les paraules poden fer tan de mal i alhora ser tan falses, tan poc autentiques, expressar tan poc el nostre ser. Una conversa serena faria de bàlsam. Jo he fet tan com he sabut per rectificar però no he arribat al teu cor. Tu saps comprendre, t’he vist fer-ho; jo se comprendre, m’he vist fer-ho. Però, tu i jo, no sabem comprendre’ns. Allò que donem a altres no sabem donar-nos-ho entre nosaltres. Les ferides que ens hem fet han pesat més que qui som i el que tenim a compartir. M’entristeix. Quanta vida perduda ! L’altre dia, exalçava el valor del perdó; avui, topo amb la dificultat de perdonar. No crec pas haver dit que sigui fàcil.

Puntuacions.

Darrerament, estic preocupat per la puntuació del meu, bloc. Tinc la impressió que cada, vegada puntuo. Pitjor : Temo que els, : meus escrits – esdevin-guin il·legibles-.,-. C,a:d;a vega´`,-.,-.,d´`’’¡ da pit -..,-ç´`+`’¡9890851 jor.

Esclavitud.

Ara mateix, faig d’esclau per al govern. La sort és que l’esclavitud ha canviat molt des del temps dels romans. La meva escalvitud : ( ser esclau de la calvície.) La meva esclavitud consisteix en preguntar coses a persones en els seus domicilis, armat d’un ordinador portàtil i una acreditació. Es increïble el que imposa una acreditació de merda que es podria falsificar amb qualsevol impressora de qualitat mitjana. Amagat darrera la meva acreditació soc l’autoritat, la generalitat és transmuta i s’encarna en mi. Soc l’autoritat censal, no puc detenir ningú però el puc censar. L’altre quasi aconsegueixo censar un etarra.

Coixos

L’aforisme més conegut de la fisica quantica és aquell que diu que l’observador crea el fenomen. Crea el fenomen per a l’observador mateix. No vol dir que el fenomen no existeixi sense l’observador sino que sense la creació del observador és invisible. Allò que no té paraules no existeix per als humans. A l’edad mitjana la màteria estava composta d’atoms – com ara – però a tots els efectes es vivia en un mon sense atoms. L’atom – el fenomen – no habia estat descrit per ningu – observador. Bé, no del tot, un grec anomenat Democrit els habia descrit en allò essencial basant-se en la pura observació. Que les coses estan formades per altres de més peties ho sabem perquè ho veiem continuament, la pedra esdeve pedretes, i les pedretes sorra, i la sorra pols. Tot i això, el mon medieval era un mon sense atoms.
Una altre manera d’explicar-ho.
Els estams i els pistils son els orgues sexuals de les plantes. I que consti si parlo d’orgues sexuals no és només per estimular la imaginació dels lectors, que jo parlo d’orgues de plantes…i tu, que penses ?, sino perquè l’exemple es escaient. Ara veuras. No se des de quan les plantes que és reprodueixen mitjançant estams i pistils, habiten al planeta. Ara, si tinc en compte que els primers hominids son de fa quatre mil·lions d’anys, les plantes han de ser molt més antigues, a cop d’ull, vint o vint-i-cinc mil·lions d’anys. Quan l’homo sapiens va apareixer, ara fa entre cent i cent cinquanta mil anys, les plantes amb estams i pistils, ja campaven per a tot arreu. I encara ningú, s’habia mirat la flor de cap planta i havia exclamat “ això, és un estam i allò un pistil” Els estams i els pistils ja habien demostrat la seva eficiencia i les plantes, ja, colonitzaven tot el planeta. No tenien nom però no paraven, a les plantes no el fa cap falta, per inclús colonitzar tot un planeta, que ningú els possi noms a les parts.
Fa dos cents cinquanta anys, a aquell, el sapiens li va agafar el bei de clasificar moltes coses, i va batejar determinades parts de les plantes amb el nom de estam i pistil.
Que és essencial i que superflu, el nom o el fet ? En qualsevol cas el nom és molt posterior al fet i només és una etiqueta penjada per algú. Per algú que per la rao que sigui necessitava identificar el fet. L’observador – l’homo sapiens – va crear el fenomen – anomenar estams i pistils a determinades parts de les plantes amb flors. El nom no és el fet, només l’etiqueta. L’etiqueta expressa la necessitat de l’observador molt més que la realitat del fenomen, encara que el fenomen existeixi per si mateix fora de l’area il·luminada per la consciencia.

A la llum d’això, l’autentic coneixement és aquell que aporta informació sobre el fenomen i sobre les necessitats i impulsos de l’observador, alhora.
Tot coneixement que no considera a l’observador – el participant, l’aprenent - com a part del propi coneixement, és un coneixement coix. Li falta una cama.
Qui apren sobre el mon i no apren sobre si mateix, només coneix la mitad. O menys, perquè el tot és més que la suma de les parts.
Les escoles, en general, son fàbriques de coixos.

La dona del llum.

A prop de on visc, viu una dona en una casa de pagès, ella sola. És una senyora gran, té al voltant de vuitanta anys. La casa és una mica lluny del poble però molt visible, està situada al caire de una muntanya amunt d’un collet, un lloc obert a tres vents. És una casa pairal amb unes arcades magnifiques que omplen tota la façana. Viu allà però no està sola, cada nit si no hi ha cap novetat, si tot va bé, penja un fanal de la finestra més visible des del poble. Qui la veu ?
El seu marit que viu en una casa del poble, cada dia quan es fa fosc l’home mira amunt des de la finestra de casa seva, si veu el llum, tot va bé, vida normal. Sinó hi ha llum és que ella el necessita, i ell fa per manera d’arribar-hi i veure que passa.

Aquesta història m’agrada, és una història de comunicació i complicitat. I de respecte per la vida de cadascú. Com diu un amic meu, aquest dos estan més units que alguns que cada dia dormen al mateix llit.

Perdonar, si pot ser.

Dona’ns avui, el nostre pa de cada dia,
Perdona les nostres ofenses
aixi com nosaltres perdonem al qui ens ofenen.
Mt 5,11-12.

Jo t’ofendre,
tu m’ofendràs.
Saber això és visió.
Dalai lama.


Tenia ganes d’escriure sobre el perdò, estava motivat. Un cop acabat l’escrit no m’agradava, les idees no estaven malament però el to no era el que jo buscaba. El llenguatge és viu, quan escric m’en adono, a vegades aconsegueixo el que volia i guanyo jo, altres guanya ell com ahir. Això si, cap al final vaig aconseguir sintetitzar el que volia explicar amb poques frases que m’agraden. Son aquestes :

Perdonar es proclamar que la vida m’importa més que la meva ignorancia.
Perdonar és dir si a la vida.
Ignorar és la meva condició, per bé i per mal.
Aprendre és la meva tasca, mes enllà de mi i de la meva vida.
Perdonar es la meva sort.
Perdonar és força per seguir vivint, ignorant i aprenent.
Perdonar és com dir que la teva presencia, sentir la teva veu, veure els teus ulls m’importa més que el dolor que he sentit.

Volia, sobretot, expressar la necessitat que tenim les persones de seguir endavant malgrat els nostres errors. Tots arriba el dia que necessitem ser perdonats, tots algun cop ferim algú sense mala intenció però ferim i les ferides fan mal.
Si el nostre mal és la ignorancia, aprendre és el nostre remei. Ara bé, aprendre vol temps i mentrestant tenim una vida que val la pena per viure : podem riure, podem estimar, podem il·lusionar-nos amb una mirada clara i transparent com un cel net d’hivern, podem menjar arrós a la cassola, veure una criatura i sentir tendresa, emocionar-nos amb un paisatge, escriure un bloc i saltar d’alegria quan em surt una frase ben girada o l’expressió simple d’una idea complexa.
No podem esperar a aprendre perquè la vida s’ens escapa. Perdonar és la manera de seguir vivint mentre continuem aprenent.
Qualsevol persona és més valuosa que els seus errors i ignorancies.

Si puc perdonar sempre, assaboriré la vida, seré lliure i feliç.

Continuarà...

" L'anima mai pensa sense imatges."

Aristòtil.

La filosofia és provar de distingir, discernir la realitat.
La realitat, sigui que sigui, no és llenguatge.
El llenguatge és a la realitat allò que la bossa és a les patates fregides.
Primer son les patates, després la bossa, i be que sabem per a que volem la bossa i per a que les patates.
Qui és l’idiota que s’ha menjat la bossa ?
Sense bossa només hi ha patates al moment, acabades de fer, calentes i olioses, que és com dir, experiència, instant sense reflexió possible, efímer i inabastable, només l’entreveus, quan el veus ja no hi és.
El llenguatge fixa l’experiència i la fa transportable, es a dir, objecte d’aprenentatge i comprensió.
L’aprenentatge és genètic o cultural.
El llenguatge son els cromosomes de la cultura i
els cromosomes son les lletres i les paraules de la matèria viva.

Una patata de bosses fa riure però no té sentit.

A més llenguatge, més comprensió ?
Depèn. De què ?
Realitat o experiència ? és com preguntar : la llum és onda o corpuscle ?
Depèn de que mesuris. Que vols saber ?
La realitat és anterior al llenguatge.
Realitat i llenguatge son incommensurables.
El llenguatge sospesa l’experiència.
No s’acaba mai de distingir la realitat, és impossible distingir-la del tot.
La realitat és infinita, in-finita, no-finita.
A més llenguatge, mes eines per distingir la realitat.
A més llenguatge, mes possibilitats de confondre’l amb la realitat.
El fiador de la balança és la virtut i la identitat.

La identitat no és llenguatge.
L’anima és el llenguatge de la identitat.
La identitat és l’ull del huracà, el buit que organitza al seu voltant.

XI

Trenta radis s’ajunten en el botó d’una roda
del buit (del boto) sorgeix la utilitat de la roda.
Forma un recipient d’argila
del buit (del recipient) en sorgeix la utilitat
Obre portes i finestres en la paret d’una casa;
del buit de les obertures sorgeix la utilitat de la casa
del buit( de les obertures) sorgeix la utilitat de la casa
Així, doncs de la existència de les coses ens beneficiem
i la no-existència de les coses ens és útil.

Lao-Tzi.


Les imatges son el llenguatge de l’anima.

La realitat és un ball de formes inerts, vives i conscients.
Les formes son les lletres de les imatges.
Les imatges son les paraules de la realitat i les paraules, les imatges de la realitat.

Escriure és expressar latència, el contingut de la latència és fa visible un cop escrit.
Escriure és forjar formes i imatges fetes de paraules per distingir una mica més la realitat.

Les coses son procés i temps tan com instant i presencia.

En la llum dels teus ulls, treu el nas la teva anima.
La claror de la teva mirada m’ensenya qui ets i que veus.

El llum del cos és l’ull. Per tant si el teu ull és bo tot el teu cos quedarà il·luminat, però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Per què si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà de gran la foscor.
Mt 6, 22-23.

Continuara...

La noia del tren.

Pujo i pregunto “ És el tren de sant Celoni ?” Al vago hi ha dues noies; una porta una caspsa de cartro i una carpeta, l’altre llegeix. Em contesten entre les dues, un moment després la de la carpeta, ja asseguts del biaix al mateix grup de seients, m’explica que, potser sortirà abans, el tren del altre banda de l’andana. Un surt a “i 28”, l’altre a “i 25“ però no sabem quin és quin. Tot d’una s’aixeca, recull la capsa i la carpeta, “diria que sortirà abans” exclama amb to optimista mentre és dirigueix a la porta i surt, travessa l’andana i puja a l’altre tren saltant lleugera. M’entretetinc fent una mirada circular per el meu vago, res em crida l’atenció fins que la veig; ella, capsa i carpeta, emmarcada per la porta del meu vago que em crida desde la porta del seu. Amb la má hem crida. Com que m’ha convençut m’aixeco i travesso l’andana de rajols clars i lluents. És una noia jove, té els llavis molsuts i el cabells arrissats i negres, ja estem asseguts cara a cara quan constatem que el nostre tren és el de “ i 28”. Ens aixequem de cop i amb questió de segons tornem a ser al tren de “ i 25”. Hi ha sintonia, ens posem a xerrar del tren, dels horaris, del dia. M’assebento que estudia arquitectura, el temà m’estimula i em poso a parlar-li d’una reclamació que té un arquitecte d’aquells famosos, ens engegem més, i aprofitem l’embrazida per despotricar – si despotricar – del projecte del camp del barça. Li diem de tot : ensucrat, fat, banal, pur marketing, reclam per japonesos, monument de foto aèria i més. Ara, el vagó és mig ple i el tren en marxa. Com nosaltres. Pregunto : “ estàs d’acord amb allò que diuen, que l’arquitectura actual mira molt per la forma exterior dels edificis i poc per l’interior i la funcionalitat per les persones ?
“I tan que si” diu quasi botant del seu seient. Efectivament, hi ha sintonia. M’explica que és molt corrent dedicar una bona part del temps de projecte a l’estructura i l’interior és fa amb el que queda. I si és poc que hi farem…
Seguim xerrant, canviem de tema, li parlo d’un llibre que llegeixo, tornem a canviar de tema, xerrem, xerrem…
Ha arribat la seva parada, li dono la mà i li dic :
- encantat de parlar amb tu.
- igualment - diu mentre ens donem la ma.
Baixa del tren i ja no la veig, ha dit que anava a treballar.

No se qui ets, ni et vaig preguntar el nom, se dues cosetes de tu però em va encantar parlar amb tu de Barcelona a Granollers, i quan penso que varem canviar de tren dues vegades, em fa riure. Varem compartir tres quarts d’hora de vida, va ser agradable, tu ja no hi eres però aquell vago s’habia tornat amable com si el perfum de la nostra conversa animada ho impregnés tot. Vas ser la flor d’aquell dia, d’aquell vago i d’aquell viatge, i en la meva memoria, la flor d’un record càlid, mentre em duri.
I aquest escrit, la llavor del que vull ser.

Viatge d'agraiment.

“Els elogis no es demanen, no es refusen, no es porten a sobre. S’agraeixen.”


Trobar un comentari nou al bloc és gratificant, trobar-hi paraules amables és deliciós. Jo en tindria prou amb un comentari que digués “ l’he llegit”. El primer que faig quan em connecto al bloc, és mirar si hi ha comentaris nous...es tan emocionant !Diuen que els agrada, fabulós, si només ho fessin perquè m’aprecien, també, estaria molt bé.

La Dama de Cors deixa de dansar i em pregunta, en relació al meu escrit titulat “Forjar-se” :

- ...es tracta d’anar o d’arribar ?

La resposta fàcil i certa és que es tracta d’anar i fruir del paisatge i de les vivències del viatge. Ara, això es d’aquelles coses que son massa fàcils de dir – o d’escriure – i no tan fàcils de fer...

Anar és del present, arribar és del futur.
Anar és visionar, arribar és realitzar.
Anar és idea, arribar és matèria.
Anar és esperança, arribar és alegria.
Anar és esforç, arribar és repòs.
Anar és llavor, arribar és fruit.
Anar és temps, arribar és infinit.
Anar és voler superar-se, arribar és haver-se superat.
Anar és mirar endavant, arribar és tenir.
Anar és obrir , arribar es tancar.
Anar és fer, arribar és sentir.
Anar és projecte, arribar es obrir possibilitats.
Anar és dormir al ras, arribar és canviar de casa.
Anar és verd, arribar és vermell.
Qui va i no arriba, es perd.
Qui arriba sense anar, compra.
Qui va i arriba, creix i riu.

Anar és....,
arribar és...

Quasi tot, ha estat dit alguna vegada, ser original és una pretensió del ego, i sinó, mireu que he recordat, un cop arribat aquí :

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixença.
Els Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó,
no te n'esfereixis: són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt,
si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó,
mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu que,
amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, ambres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques. (Trad. Carles Riba)


Dedicat a la Xus per el seu recolzament i
pel que he pogut sentir amb els seus comentaris.

Amb animals ( 2 ).

L'altre dia va entrar a casa una sargantana. Aquest temps noten que a fora comença a fer fred i, així que poden és fiquen a dintre. No mi vaig pensar gaire, no la volia voltant per dintre. La vaig agafar i vaig obrir la finestra, quan la tenia a les mans em vaig sentir com Deu-pare expulsant Adam o Eva del paradis - en aquest cas, paradis amb calefacció. Vaig mirar la sargantana als ulls i li vaig dir : " Guanyaràs el pa amb la suor del teu front i pariras amb dolor" La vaig deixar a la repisa i vaig tancar la finestra.

Amb animals(1).

Sovint visito un amic. L'altre dia només entrar al menjador, la Fura la seva gata amb va saludar amb lladruc alegre i joganer. La Fura és una gata molt trempada, dimarts i dijous de sis a vuit, apren gos.

Es aquari.

Passa una noia per forà del bar, S. la saluda, va acompanyada d’un home i un nen. Entra i S. s’aixeca de la taula i em diu : “ vaig a saludar”. Faig un cop de cap afirmatiu. Parlen uns minuts a cinc metres de on sóc, discretament, mirant cap un altre lloc, escolto. Parlen d’això i allò, fa dies que no és veuen. La conversa acaba, S. es dirigeix al nen que ara éstà – mira quina cosa ! Una paraula amb dos accents – recolzat a la paret amb mala cara, està enfadat, per ell, la conversa a durat massa, s’ha cansat.
- Ara no em vols dir res – li diu S. El nen contestà remugant amb mal humor, sense paraules.
- Deixa’l, es aquari !. – diu la mare amb una cantarella musical.

Ho sé, no m’ho diu a mi, però la frase m’entra fins al fons, em sento al·ludit, i tant !, i no només perquè soc aquari sinó perquè veient el nen amb cara d’emprenyat que no vol saber res, em veig retratat. ¿ Perquè la gent no pot entendre que quan estem emprenyats – jo, el nen i potser, els aquaris – no tenim ganes de parlar amb ningú ?
Estic en un estat anímic sublim. En aquell estat en que em puc enfotre de tot. Per un moment, fugaçment, sóc el nen, em fa riure. La frase de la mare, encara, em ressona : quantes vegades he merescut que m’ho diguessin ?
S. torna a la taula. Li pregunto – S. em coneix força, hem sortit junts - ¿ Jo faig això ?
S., amb veu amable i melòdica, contesta - Oh i tant !!

Anonimat.

Escric coses molt personals, surten persones que conec, amb qui tracto però no voldria que ningú – ni per casualitat – pogués identificar-los. Ara no poso noms, poso una lletra i un punt. Per exemple, A., M., X., però trobo que queda força lleig. Busco alternatives.

Alternativa servei secret.
Podria posar noms com d’agents secrets : M09, KP-55, M3K, ZLK, 77L, etc
Per exemple : “ Veig KP-55 i M09 agafats de la ma passejant per el carrer Major.”
Que romàntic !

Alternativa Xina.
Podria posar noms xinesos : Huang, Li, Luan, Xeng, Xu, Deng, Uoc, etc
Ja ho sé, Uoc no és un nom xines...però ho havia de ser. Quan el ser suprem acabava de planificar la creació, quan revisava les ultimes previsions van adonar-se, ell i el querubí que l’ajudava, que arribats al final del segle XX és fundaria una universitat a Catalunya i els encantats dels catalans li posarien Uoc. I és així com van treure Uoc de la llista de noms xinesos. Per aquella època, ja hi haurà molts xinesos a Catalunya – van pensar el suprem i el querubí - i a ningú li agrada tenir nom d’universitat. Per això, ni hi ha nois que és diguin Central ni noies que és diguin Autònoma o Politècnica.

Alternativa noms de països.
Podria posar noms de països, regions, comarques i accidents geogràfics, en contés de noms de persones. Això, donaria peu a frases dels tipus : “He quedat amb Rússia i Indonèsia per anar a fer un vol. Al carrer del Mercadal, trobem Andorra i Polinèsia que ens expliquen que van al Boira on han quedat amb Txad, Uruguai i Pallars Jussà per anar a sentir musica. A quarts de dotze tots plegats : Rússia, Txad, Uruguai, Andorra, Polinèsia, Pallars Jussà, jo i Indonèsia sortim del Bar per anar a ballar”.

Forjar-se.

"La santedat és essencialment una fidelitat a si mateix. A si mateix, es a dir, a la vida que ens ha estat donada. Cal que la forgi de la millor manera possible amb el talent que m’ha estat donat".

Raimon Panikkar.


Per nosaltres la paraula santedat sona molt forta. Jo mateix només sentir-la, ja veig el Papa de Romà saludant – urbi et orbi – des de el balcó del Vaticà. Se’m en acuden un parell de paraules que la podrien substituir força bé, em sembla. Però no tinc ganes de rectificar en Raimon, el respecto molt.

Cada paraula té sentit en el context que li donà vida. Si no vull que els altres parlin amb les meves paraules – i jo no vull – només em queda provar d’entendre’ls. Es un exercici molt sa provar d’entendre els que diuen coses, que a mi, em sonen fortes. Al capdavall, si soc prou flexible i dúctil, sempre podré tornar allà de on he sortit, ric d’allò que hauré trobat. Fer-ho, anar i tornar, és un exercici que forja.

La frase diu, per passiva, una cosa significativa : amb la vida se’ns donà, també, el talent adequat i suficient, per forjar-la.

Forja, ara me’n adono, és una paraula molt bonica. Vol dir, alhora, donar forma i trempar. Una fulla és trempada quan és prou durà per tallar i prou flexible per absorbir les pressions i no trencar-se. Forjar-se és, seguint aquest fil, donar-se una forma creativa, única i consistent per encarar les exigències de la vida i prou flexible i tova per adaptar-me a allò que no puc canviar perquè no depèn de mi, depassa les meves forces o, simplement, no val la pena.

He tancat el cercle, la santedat és trempar-se.

Suau.

Quedo amb O. per dinar. Anem a una pizzeria de la plaça Independència. Xerrem i m’explica que L. ha partit peres amb el novio. La frase se’m clava, la noticia m’excita : L. és una dona de bandera. Elegant, guapa, intel·ligent – més viva que la gana – i fa la impressió de saber que vol. Super atractiva !
- He quedat amb ella per fer un cafè – diu O. I afegeix : - Vols venir ? Per dintre ja he acceptat, per forà em faig l’interessant. Al final, dic – Vale vindré.
L. no pot aparcar – som en una d’aquelles zones on el pàrking més que cap altre cosa, és una utopia.
Parlo amb ella des de forà al cotxe, està trista, amb la cara paga. Quan li pregunto com està, em contesta un bé que és un malament. Ho veig i se’n adona però ni jo ni ella diem res. Sento tendresa, m’agradaria abraçar-la. Lànguida i trista és dolça i sensual. M’acomiado – ells, L. i O. entren a treballar a dos quarts de cinc – i a l’últim moment, l’acaricio, li toco suament la galta amb un dit. M’ha sortit sense pensar, m’agrado.

Fotos

“ La generositat amb els homes, tant amb els morts com amb els vius, consisteix en tractar-hi, a guanyar-ne l’experiència, i tota experiència és feta de mobilitat i clarobscur”

Gabriel Ferrater.


Escriure aquest bloc és molt interessant. Escric alguna cosa que m’apassiona, em commou, m’emprenya o m’encanta. Quan ho escric allò es el mon, després quan ho torno torno a llegir; a vegades, quan faig la darrera repassada; em dic “ dons, mira, no n’hi habia per tant !”
El text és la foto d’un moment de la meva anima, un lloc per el que he passat, una cara de mi mateix, una possibilitat entre mil, que dic entre mil, entre milions. Sigui el que sigui, un minut després ja és una mica mentida, l’anima que és aigua, ja s’ha mogut. L’aigua absorbeix tots els moviments, qualsevol cosa –inclus les petites – provoca ones, bombolles, corrents, onades, maregassa, marejol, turbonada, tempesta o huracà. Si ho escrit és perquè en aquell moment m’importa i si m’importa no em deixa igual. És el propi moviment que genera l’escriure-ho…que ho falseja. Escriure una cara de les vuit-centes, es per mi, alhora, el que tinc i el que busco, el que ha passat i el que passarà, el que sé i el que voldria saber, una cruilla.
Escriure-ho és veure a distancia, és parar a respirar. Després quan m’ho miro jo mateix veig tots els matissos de la meva anima. L’anima estatica de la foto però encara plena de vida i de l’anima que mira la foto. Em veig genial i estupid, conscient i ignorant, exagerat i sobri, passional i …despassat per la passió, serios i embogit, trist i rialler, lluminos i criptic, amb el cor a la mà i mentint com un contrabandista d’emocions i pensaments. Content, em repeteixo, tot això no soc jo i guanyo espai per viure. Demà, potser, si vull, si s’escau, si plou o si neva, dire tot el contrari. I què ? Tampoc seré allò.

Descobriment.

Avui, he descobert una nova llaminadura.
S’agafen gerds, es posen en un vas mentre s’gafa una cullereta, tot seguit, es xafen els gerds dins el vas. Els pots xafar molt que quedi com una pasta o poc, que quedin trossos, d’aquesta operacío en depen la textura. Despres barreges amb els gerds sucre al gust – jo me’n hi poso dues cullerades – i llet, també al gust.
El resultat és esquisit, el gust aspre dels gerds amorositat per la llet i endocit, em queda a la boca, i aixì, durant set o vuit minuts, em llepo el paladar que sela fet de pasta de gerds amb llet i sucre, hummm !!
M’inspiro i em comencen a venir al cap variants per perfeccionar o simplement variar l’invent. Es podria canviar la llet per crema de llet – només de pensar-hi el paladar s’emociona - o, molt pitjor ! , es podria fer una pasta canviant la llet per…mato,- la carn és feble – i amb la pasta – verge Santíssima -,…UNTAR UN BRIOIX !!!

Adeu, nineta

La nostra relació he estat un llarga corrua de malentesos i ignoràncies, les meves i les teves. Jo soc responsable d’haver tirat la primera pedra, el vaig fer va crear el malentès, és el meu pecat i la meva penitencia. Tantes vegades m’he estirat els cabells, m’he sentit tan burro, tan poca solta. He vist tan clar perquè m’havia equivocat. M’ha sabut tan de greu.
I n’he pagat el preu, m’ha fet mal però no hi ha cap injustícia, encara que siguin fetes de bona fe, les accions tenen conseqüències i quan arriba la factura no val a dir “ jo no volia”. Més ben dit, si que val però no serveix de res...

Tu no ho saps però jo t’he estimat. I no em sap greu, cap. És una del les coses més boniques que tinc, és una joia.
Tu has despertat l’amor que tenia i no sabia. M’ha renovat, m’ha trasbalsat, l’he vist brollar del meu cor com mai. I m’he sentit capaç d’estimar, en algun moment, tot jo, del cabell que se’m aixeca a l’ungla del dit petit del peu. Per mi, per sempre seràs la que ha despertat l’amor, la meva Afrodita particular, i
en el meu cor sempre hi haurà un lloc petit per tu. Et recordaré amb tendresa, pensar amb tu serà pensar amb algú a qui estimo. No seràs l’amor concret que volia però seràs el millor dels meus records, el més dolç, el més tendre, el que farà sortir el somriure, la font d’inspiració quan pugui estimar. Has set la meva mestra, amb tu, per tu, gracies a tu he aprés a tenir paciència, a tractar amb tendresa...que sigui la meva lliçó definitiva.
Tot el meu agraïment, tota la meva tendresa…

Aixì la vida seguirà, per tu i per mi...
Avui ets hermosa, demà quan et fecundi l’amor, floriràs i seràs bellíssima.
Però, jo no ho veure : que tinguis sort, que la vida et porti salut, amor i prosperitat. Adéu, Nineta.

Rujan.

Les parides sense solta ni volta m'agraden, a casa tota la vida n'han dit astracanades. A vegades no fan ni gràcia, per exemple : ara mateix, he posat com a idioma per defecte del meu bloc el croat, ja em diràs a que treu cap. En qualsevol cas, això m'ha permés descobrir que el més de setembre en croat és diu "rujan". I rujan en català vol dir vomitant. Quin gràcia !!!

Mascares.

Fa poc ningú coneixia Tania Head, la dona que s’ha fet passar per sobrevivent de l’atemptat de les Torres bessones. Ens ha recordat el cas d’Enric Marco, aquell senyor que es feia passar per sobrevivent del camp d’extermini de Mathausen. El que més em crida l’atenció dels dos casos – apart que els dos son catalans – és que els dos no només es van fer passar per el que no eren, sinó que van ocupar llocs destacats en les agrupacions de supervivents. Tania era la vicepresidenta i Enric el president, em sembla. El senyor Marco va visitar per fer una conferencia, l’escola de la filla d’una coneguda meva. La meva coneguda m’explicava amb delit, l’emoció que va transmetre a la seva filla i companys. Les conferencies del Sr. Marco eren detallades i viscudes, emocionaven els oients. Tania va inventar una història preciosa – que és més important que sigui preciosa o que sigui vera ? -
sobre un senyor que abans de morir, segons Tania, li havia donat l’anell de casat per què el portés a la seva dona. Una de les millors històries que van circular sobre l’onze essa.

A mi no m’escandalitza, jo mateix per escriure aquest bloc m’he inventat una personalitat telemàtica : el-gos-lila. Està de més que digui que ni soc un gos ni soc lila. Soc un impostor ? En un cert sentit si, si els gossos parlessin, que dirien ? En un cert sentit no.
Els avantatges d’una personalitat creada – com el gos, com els supervivents – és que hi pots posar el que vulguis, està lliure de la cotilla de la realitat. Si una cosa fa nosa, es treu, si falta, es posa. Només cal pensar amb el senyor de l’anell de casat : quina narració tan rodona, tan escaient, tan significativa; massa rodona, escaient i significativa, sembla un guió i ho és. Qui la va crear es responsable, i qui se la va creure...també?

El-gos-lila és la meva blog-mascara, Xavier és la mascara que hem van posar quan vaig néixer. El gos me l’he inventat. Bé no, més aviat l’he vomitat. Puc deixar de ser el gos així que vulgui, si volgués deixar de ser en Xavier – que no els menciono però té cognoms, família, poc o molt feina i història personal – no podria. Conec un transsexual que va tenir molts problemes per deixar de dir-se Montserrat i dir-se d’una altre manera. Considero que el gos és més proper a la meva essència, que en Xavier. El gos diu molt de la persona que soc. La mascara el-gos-lila m’ha fet veure la mascara en Xavier. M’adono que, fàcilment, em faria passar per transsexual, només hauria de reproduir les histories explicades per l’antiga Monserrat. La èpica ens agrada, només cal amanir-la amb una mica de llàstima. Declara’t víctima, digues que has patit, siguis l’exemple de la injustícia del mon i la vida...tots et creuran. No descarto fer-me passar per transsexual, a un lloc on no em coneguin.

No m’estranya que Tania i Enric tinguessin èxit amb les seves mascares, en quan que inventades eren més acolorides, dissenyades i amb més per explicar que no la realitat que sempre és concreta. El cas de l’Enric és ben clar. Un supervivent autèntic només pot explicar la seva història, l’Enric podia manllevar vivències de tots als qui havia sentit. Era l’home idoni – diria la mascara idònia – per ser la veu dels supervivents.
Perquè supervivent de... , també és una mascara !!

Escriure amb l'estomac.

Parafrasejant la frase de Michel de Montaigne que encapçala aquest bloc, que l'inspira, que el justifica i que, indirectament, li donà nom. Parafrasejant, doncs, tota veritat és una nominalització, es a dir, posar un nom a alguna cosa - de la naturalesa que sigui. Al reves de la veritat, del nom hi bull, respira la trama viva, mòbil, multiforme de l’experiència.

Per justificar-me dic que faig temptejos. Gran cosa ! Es clar que temptejo, quin remei ! Montaigne diria assajo. Montaigne s’inventa l’assaig, el fer proves i treure’n informacions, perquè és un home d’un segle de canvis. Davant seu, sobretot, veu incertesa. Les certeses de l’edat mitjana ja no se les creu però el humanisme renaixentista encara està en calces. Assajar és sinònim d’estar, poc o molt, a les fosques. Estem a un temps d’incertesa – de gran incertesa. Tantes vegades he tingut la decepció que les coses no eren com m’havien explica’t, les certeses dels meus pares i mestres ja no serveixen per ser feliç, encara que ells ho fossin. Al davant, incertesa, inquietud. Assajar, assajar-me, assajar-se, quin remei ! Quin goig, quanta vida ! Fer de la vida, art i ofici, quina sort, quin repte.

El que he escrit no m’agrada, algun tros arriba afer fàstic. Però, tot assajant he trobat la mostra. La qüestió és escriure amb l’estomac i la punta del nap, escriure a cor que vols, la intel·ligència ? La meva no para mai, tan bo em deixés descansar!!. Escriure a sac, sense contemplacions. Deslligar el sarcasme, vessar l’emoció, exposar la tendresa, atiar l’humor. Puc escriure sobre mi i sobre el mon alhora, puc estar a dintre i a forà, puc parlar dels personatges públics i de la meva tieta Tresa..., puc escriure allò que em cou i allò que se’m enfot, puc explorar el reves de la veritat i transitar cares i possibilitats... Puc agafar el testimoni on el va deixar Montigne i reprendre la cursa des de la cota de lucidesa que m’ofereix el meu temps ?

Podria...?
...parlar de tot, es a dir, de TOT !! amb aquest to, amb aquesta textura ?

Ho imagino...
Assajo...
Temptejo...