dimarts, 18 de desembre de 2007

Mestres.

Cal trobar mestres. Trobar un mestre és un regal de la vida. Tots tenim de qui aprendre.

dimecres, 12 de desembre de 2007

Dia gos.

Abans d’ahir vaig tenir un dia gos, molt gos. Vaig estar de mal humor tot el dia. Emprenyat, principalment amb mi mateix. Queixant-me, clamant al cel. Dominat per les idees negatives, xocant amb el món com una mosca en un vidre. Un cop, un altre, un darrera l’altre. Pensaments circulars, em queixo d’això, després d’aquell o aquella, em cago em la puta mare que va parir no se què, cap aquí, cap allà,...i tornar a començar.
Al vespre quan m’havia avorrit del meu propi discurs, vaig veure que eren les conseqüències del meu escrit “tenir raó”. Soc un insensat. Em vaig creure que podia escriure una cosa com aquella i quedar-me tan ample, santa innocència ! Escriure sobre el que queda a l’ombra – més o menys, al revers – de tenir raó, va desencadenar el procés de portar al conscient les vegades que he usat aquest comportament. Em vaig empassar tot el catàleg de les meves intransigències, pors i dubtes que amago darrera el fotut “tenir raó”. Escriure és, aquí, expressar latència. Allò que està gestant-se en la meva animà. Quan surt, és un nadó, tan tendre i bufó que fa gracia. Després, li surten dents i mossega.

L’altre dia, al diari, no recordo qui, un artista, deia : “ En una altre vida, voldria ser alt, guapo i tonto” Em penso haver-lo entès.

dimarts, 11 de desembre de 2007

Inclús jo.



Tothom vol ser Cary Grant.
Inclús jo vull ser Cary Grant.
Cary Grant.



La frase em va fer gràcia de seguida. El senyor Grant s’adona que ell, la persona que habita dins el personatge, no és el personatge. Gary Grant, el personatge, devia ser tan collonut, tan seductor, amb tan èxit, que la persona que era el senyor Grant s’adonava de la distància entre ell mateix i el personatge que havia creat, ell i el cinema, – a l’època existia la radio, una televisió tot just naixent i el cinema era el gran espectacle audiovisual, dirigit a un públic innocent que tot li semblava nou - era insalvable i, potser, invivible. La frase sembla voler dir “que més voldria que ser tan de tot com el personatge però jo com a persona no arribo a tan, soc una altre cosa” . Ser, alhora, un personatge tan contundent, segur que no l’ajudava a ser ell mateix. Una mascara pesant, difícil de treure. D’aquí la lúcida ironia de la frase. És un clam : vull ser jo, no el meu personatge.
La paraula persona ve del llatí “per sonare” que vol dir per fer sonar. Per fer sonar què ? Per fer sonar la mascara. La mascara que portaven els actors en el teatre a Grecia i Romà. Era la persona real que feia sonar la mascara, la veu que donava vida a la mascara, al personatge. A la persona no se la veia, només se la sentia. Potser per això, en paral·lel, per analogia, a una persona se la reconeix escoltant.
Elgoslila és la meva mascara, d’alguna manera de fons ressona la persona que soc. Com l’aire, no es veu però sempre hi és.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Anonim.

L’altre dia, entro al bloc i com sempre miro els comentaris nous. Hi ha un comentari anonim. Quina il·lusió ! Fa dies que sommio que algú a qui no conec trobi per casualitat el meu bloc i deixi un comentari.
Un anonim és un regal, un espai per a fabular, per a la fantasia.
Qui deu ser ?
Potser…
…es un funcionari de la Genetralitat que em llegeix en hores de feina a costa de l’erari públic...
…és una madonna pagesa amb un parell de cantimplores…
…és un exmafiós Kosovar, ara integrat a Sta Coloma de Farners on regenta una fleca..
…és un travestí del port de Valencia…
…és l’ermità post-modern del santuari d’una verge muntanyenca salvatge i fertil…
…una xiqueta de disset anys, dolça i perduda…
…és un conegut que no vol ser reconegut…
…és un pres de Quatre Camins que llegeix com qui mira per la finestra...
…és agent de canvi i borsa que comença a entreveure borrossament que els diners no conten tan com ell pensava…
Qui deu ser ?
Potser…
…és una dona de trenta anys flexible com un jonc…
…és una empleada de banca que em llegeix a la tarda perquè s’avorreix…
…és el president Montilla en persona o el seu correlat comic, en Sergi Mas…
…un adolescent que no sap que hi troba però torna…
…és una avia que em va descobrir quan al casal van fer un curset d’això tan modern de l’internet que n’hi ha un que és fa dir el gos lila, ja veus quines coses tan extranyes, Herminia…
…és un punjabí que és diu Harpreet i que va aprendre català quan treballa a una fàbrica d’embotits…
…una ánima dolguda…
Qui deu ser ?
Potser…
…és diu Huga i li agrada fer la primitiva…
…és el que no seré mai capaç d’imaginar…

Un anomin és un espai en blanc, un feix de possibilitats, una porta que s’obre, l’escletxa d’on neix un espai infinit.
Gracies, ánonim.

Tenir raó.

Tenir raó es una mala cosa que li pot passar a una persona. Jo quan tinc raó, quan ho sé, quan m’ho penso, quan ho crec de veres, quan em sento soportat per la justicia dels meus arguments, em converteixo en un intransigent. Tots coneixemem la sensació de tenir raó, perquè tenir raó és una sensació subjectiva que té poc a veure amb el valor objectiu dels arguments. Qualsevol circumstancia o persona que ens trenqui l’aire, o s’equivoca, o em vol fer la punyeta – no m’enganyo, quan penso que tinc raó ni ho dic ni ho penso d’una manera tan suau, l’expressió és molt més contundent, pesant – o no vol entendre, o és idiota, estupid, curt, ximple o tot plegat, tan és.
Quan més penso que tinc raó – a mi em passa, per això escric em primera persona però si tots als que els passa llegissin aquest bloc…, em sembla que no estic sol – més hem costa comprendre el punt de vista de les altres persones, no de creure’m-el i fer-lo meu sino d’aceptar que per altres tenen tan sentit les seves raons com per mi les meves. No és tracta de renunciar a la própia percepció de les coses sino de ser conscient que hi ha parts que no veig i valorar l’intenció de l’altre persona. Considerar-ho de fets, es clar, les paraules son massa fàcils. Un aforisme xinés diu “ No jutguis a ningú sense haver caminat tres dies amb les seves sabates”
Desitjo no tornar tenir raó, creure que tinc raó em porta a un estat, a una actitud que no em serveix per relacionar-me, per considerar els altres, per reconixer-los radicalment.
Només és un desig gairebé imcomplible, sé que, ai, algun dia tornaré a tenir raó.Ja serà prou si me’n adono.
Pensa, com et comportes quan penses que tens raó ? t’agrades ?

dimecres, 5 de desembre de 2007

Coneixements.


Qui estima i no sap, es ingenu;
Qui sap i no estima, es cruel;
Qui sap i estima és lúcid i tendre.
El gos lila.




Això de citar-se a un mateix, vanitat apart, es collonut. La Frase trempa, tot s’ha de dir. Parafrasejo una cosa que sovint he sentit dir a en Raimon, el coneixement sense amor porta a l’odi i l’amor sense coneixement és sentimentalisme. En l’ambient de la India, la idea comú a Europa que és pot ser un bon metge – es a dir un metge capaç i preparat – i alhora un autèntic fill de puta (puta no surt al corrector de català, s’entén, només cal anar per aquestes carreteres de deu per adonar-nos que no la faríem servir per res ), és una idea absurda, incomprensible. Per ells, un bon metge és una persona que sap de medicina i alhora és una bona persona. I si no és bona persona, no és bon metge. En tot cas, és un malparit que sap molta medicina. No fan aquesta distinció. He dit un metge però podria ser un forner, una informàtica o un xofer, això es secundari per l’argument. Els coneixement no fan automàticament les persones millors, poden ajudar sens dubte. O donar males idees, admetem-ho. Herman Goering era molt entès en art i Goebels interpretava Mozart quan al vespre tornava a casa, després de la seva feina al ministeri de propaganda. Avui, a Catalunya – i a molts altres llocs - hi viu la generació més formada i viatjada de la història, la que més fàcilment, ha tingut i té accés a la cultura en les diferents branques : escrita, filmada, interpretada, ensenyada, esculpida, pintada, etc. Qui no sap qui és i que vol, es a dir qui no està vitalment orientat, com més informació més desorientació. Mireu sinó el temps que vivim, coneixements n’hi ha com mai. Els coneixements son necessaris però no garanteixen el sentit, només son eines. El sentit és una infusió de cor, cap i cos. Som, ho deia l’altre dia d’una manera diferent, una colla de coixos.

Saber estar.

Tinc un amic que quan li va tocar fer el servei militar servia en un submarí. Jo només de pensar amb passar-me setmanes senceres dins un submarí, on segons em va explicar tot és petit i estret i l’aire artificial, ja em venen tots els mals. El meu amic però no és podia escapar. Al capdavall, quan ja no podia més, se l’hi van creuar els cables i el van ingressar a l’hospital, a terra, es clar. Era durant la guerra del golf, estava cagat i no era l’únic. Els nervis estaven a flor de pell.
Un dia que ell estava de guàrdia, el capità li va dir que anava a descansar i que l’avisés al cap d’una estona. Passat el temps, el meu amic va anar a avisar-lo. Quan era a tocar de la llitera del capità, va sentir un soroll suau, rítmic, acompanyat de gemecs somorts. El capità se la pelava. El meu amic veient que encara hi havia temps, va decidir tornar al cap de deu minuts.

divendres, 30 de novembre de 2007

Lletres grosses.


A B C D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V X Y Z.

POTS SER, ET SENTIS DECEBUT AMB AQUESTA
ENTRADA. POTSER ET SEMBLA QUE NO TÉ SENTIT O NO
L'ENTENS. O QUE NO CÀPTES LA MEVA INTENCIÓ.
SI HAGUESSIS FET CAS AL TÍTOL NO T'HAURIA PASSAT.

dimecres, 28 de novembre de 2007

Més perdonar.

L’altre dia vaig escriure sobre el perdó. http://vuitcentescares.blogspot.com/2007/11/personar-si-pot-ser.html
Avui, estic atrapat per les meves paraules.
Voldria perdonar-te, i sé que amb el temps et perdonaré, passaran dies, setmanes, o potser mesos, però al capdavall, sé que et perdonaré. Però avui, si miro el meu cor, estic dolgut. Soc una persona que s’ha equivocat – i dons què ! – i no he trobat ni una mica de la teva comprensió. I em fa mal. Estic enrabiat. Sento impotència. I la sento perquè sé que tot plegat és un malentès que ha crescut en espiral perquè l’hem alimentat amb la nostres ignoràncies. Les paraules poden fer tan de mal i alhora ser tan falses, tan poc autentiques, expressar tan poc el nostre ser. Una conversa serena faria de bàlsam. Jo he fet tan com he sabut per rectificar però no he arribat al teu cor. Tu saps comprendre, t’he vist fer-ho; jo se comprendre, m’he vist fer-ho. Però, tu i jo, no sabem comprendre’ns. Allò que donem a altres no sabem donar-nos-ho entre nosaltres. Les ferides que ens hem fet han pesat més que qui som i el que tenim a compartir. M’entristeix. Quanta vida perduda ! L’altre dia, exalçava el valor del perdó; avui, topo amb la dificultat de perdonar. No crec pas haver dit que sigui fàcil.

Puntuacions.

Darrerament, estic preocupat per la puntuació del meu, bloc. Tinc la impressió que cada, vegada puntuo. Pitjor : Temo que els, : meus escrits – esdevin-guin il·legibles-.,-. C,a:d;a vega´`,-.,-.,d´`’’¡ da pit -..,-ç´`+`’¡9890851 jor.

Esclavitud.

Ara mateix, faig d’esclau per al govern. La sort és que l’esclavitud ha canviat molt des del temps dels romans. La meva escalvitud : ( ser esclau de la calvície.) La meva esclavitud consisteix en preguntar coses a persones en els seus domicilis, armat d’un ordinador portàtil i una acreditació. Es increïble el que imposa una acreditació de merda que es podria falsificar amb qualsevol impressora de qualitat mitjana. Amagat darrera la meva acreditació soc l’autoritat, la generalitat és transmuta i s’encarna en mi. Soc l’autoritat censal, no puc detenir ningú però el puc censar. L’altre quasi aconsegueixo censar un etarra.

Coixos

L’aforisme més conegut de la fisica quantica és aquell que diu que l’observador crea el fenomen. Crea el fenomen per a l’observador mateix. No vol dir que el fenomen no existeixi sense l’observador sino que sense la creació del observador és invisible. Allò que no té paraules no existeix per als humans. A l’edad mitjana la màteria estava composta d’atoms – com ara – però a tots els efectes es vivia en un mon sense atoms. L’atom – el fenomen – no habia estat descrit per ningu – observador. Bé, no del tot, un grec anomenat Democrit els habia descrit en allò essencial basant-se en la pura observació. Que les coses estan formades per altres de més peties ho sabem perquè ho veiem continuament, la pedra esdeve pedretes, i les pedretes sorra, i la sorra pols. Tot i això, el mon medieval era un mon sense atoms.
Una altre manera d’explicar-ho.
Els estams i els pistils son els orgues sexuals de les plantes. I que consti si parlo d’orgues sexuals no és només per estimular la imaginació dels lectors, que jo parlo d’orgues de plantes…i tu, que penses ?, sino perquè l’exemple es escaient. Ara veuras. No se des de quan les plantes que és reprodueixen mitjançant estams i pistils, habiten al planeta. Ara, si tinc en compte que els primers hominids son de fa quatre mil·lions d’anys, les plantes han de ser molt més antigues, a cop d’ull, vint o vint-i-cinc mil·lions d’anys. Quan l’homo sapiens va apareixer, ara fa entre cent i cent cinquanta mil anys, les plantes amb estams i pistils, ja campaven per a tot arreu. I encara ningú, s’habia mirat la flor de cap planta i havia exclamat “ això, és un estam i allò un pistil” Els estams i els pistils ja habien demostrat la seva eficiencia i les plantes, ja, colonitzaven tot el planeta. No tenien nom però no paraven, a les plantes no el fa cap falta, per inclús colonitzar tot un planeta, que ningú els possi noms a les parts.
Fa dos cents cinquanta anys, a aquell, el sapiens li va agafar el bei de clasificar moltes coses, i va batejar determinades parts de les plantes amb el nom de estam i pistil.
Que és essencial i que superflu, el nom o el fet ? En qualsevol cas el nom és molt posterior al fet i només és una etiqueta penjada per algú. Per algú que per la rao que sigui necessitava identificar el fet. L’observador – l’homo sapiens – va crear el fenomen – anomenar estams i pistils a determinades parts de les plantes amb flors. El nom no és el fet, només l’etiqueta. L’etiqueta expressa la necessitat de l’observador molt més que la realitat del fenomen, encara que el fenomen existeixi per si mateix fora de l’area il·luminada per la consciencia.

A la llum d’això, l’autentic coneixement és aquell que aporta informació sobre el fenomen i sobre les necessitats i impulsos de l’observador, alhora.
Tot coneixement que no considera a l’observador – el participant, l’aprenent - com a part del propi coneixement, és un coneixement coix. Li falta una cama.
Qui apren sobre el mon i no apren sobre si mateix, només coneix la mitad. O menys, perquè el tot és més que la suma de les parts.
Les escoles, en general, son fàbriques de coixos.

dimarts, 20 de novembre de 2007

La dona del llum.

A prop de on visc, viu una dona en una casa de pagès, ella sola. És una senyora gran, té al voltant de vuitanta anys. La casa és una mica lluny del poble però molt visible, està situada al caire de una muntanya amunt d’un collet, un lloc obert a tres vents. És una casa pairal amb unes arcades magnifiques que omplen tota la façana. Viu allà però no està sola, cada nit si no hi ha cap novetat, si tot va bé, penja un fanal de la finestra més visible des del poble. Qui la veu ?
El seu marit que viu en una casa del poble, cada dia quan es fa fosc l’home mira amunt des de la finestra de casa seva, si veu el llum, tot va bé, vida normal. Sinó hi ha llum és que ella el necessita, i ell fa per manera d’arribar-hi i veure que passa.
Aquesta història m’agrada, és una història de comunicació i complicitat. I de respecte per la vida de cadascú. Com diu un amic meu, aquest dos estan més units que alguns que cada dia dormen al mateix llit.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Perdonar, si pot ser.


Dona’ns avui, el nostre pa de cada dia,
Perdona les nostres ofenses
aixi com nosaltres perdonem al qui ens ofenen.
Mt 5,11-12.

Jo t’ofendre,
tu m’ofendràs.
Saber això és visió.
Dalai lama.


Tenia ganes d’escriure sobre el perdò, estava motivat. Un cop acabat l’escrit no m’agradava, les idees no estaven malament però el to no era el que jo buscaba. El llenguatge és viu, quan escric m’en adono, a vegades aconsegueixo el que volia i guanyo jo, altres guanya ell com ahir. Això si, cap al final vaig aconseguir sintetitzar el que volia explicar amb poques frases que m’agraden. Son aquestes :

Perdonar es proclamar que la vida m’importa més que la meva ignorancia.
Perdonar és dir si a la vida.
Ignorar és la meva condició, per bé i per mal.
Aprendre és la meva tasca, mes enllà de mi i de la meva vida.
Perdonar es la meva sort.
Perdonar és força per seguir vivint, ignorant i aprenent.
Perdonar és com dir que la teva presencia, sentir la teva veu, veure els teus ulls m’importa més que el dolor que he sentit.

Volia, sobretot, expressar la necessitat que tenim les persones de seguir endavant malgrat els nostres errors. Tots arriba el dia que necessitem ser perdonats, tots algun cop ferim algú sense mala intenció però ferim i les ferides fan mal.
Si el nostre mal és la ignorancia, aprendre és el nostre remei. Ara bé, aprendre vol temps i mentrestant tenim una vida que val la pena per viure : podem riure, podem estimar, podem il·lusionar-nos amb una mirada clara i transparent com un cel net d’hivern, podem menjar arrós a la cassola, veure una criatura i sentir tendresa, emocionar-nos amb un paisatge, escriure un bloc i saltar d’alegria quan em surt una frase ben girada o l’expressió simple d’una idea complexa.
No podem esperar a aprendre perquè la vida s’ens escapa. Perdonar és la manera de seguir vivint mentre continuem aprenent.
Qualsevol persona és més valuosa que els seus errors i ignorancies.
Si puc perdonar sempre, assaboriré la vida, seré lliure i feliç.

divendres, 16 de novembre de 2007

Continuarà...

" L'anima mai pensa sense imatges."
Aristòtil.

La filosofia és provar de distingir, discernir la realitat.
La realitat, sigui que sigui, no és llenguatge.
El llenguatge és a la realitat allò que la bossa és a les patates fregides.
Primer son les patates, després la bossa, i be que sabem per a que volem la bossa i per a que les patates.
Qui és l’idiota que s’ha menjat la bossa ?
Sense bossa només hi ha patates al moment, acabades de fer, calentes i olioses, que és com dir, experiència, instant sense reflexió possible, efímer i inabastable, només l’entreveus, quan el veus ja no hi és.
El llenguatge fixa l’experiència i la fa transportable, es a dir, objecte d’aprenentatge i comprensió.
L’aprenentatge és genètic o cultural.
El llenguatge son els cromosomes de la cultura i
els cromosomes son les lletres i les paraules de la matèria viva.

Una patata de bosses fa riure però no té sentit.

A més llenguatge, més comprensió ?
Depèn. De què ?
Realitat o experiència ? és com preguntar : la llum és onda o corpuscle ?
Depèn de que mesuris. Que vols saber ?
La realitat és anterior al llenguatge.
Realitat i llenguatge son incommensurables.
El llenguatge sospesa l’experiència.
No s’acaba mai de distingir la realitat, és impossible distingir-la del tot.
La realitat és infinita, in-finita, no-finita.
A més llenguatge, mes eines per distingir la realitat.
A més llenguatge, mes possibilitats de confondre’l amb la realitat.
El fiador de la balança és la virtut i la identitat.

La identitat no és llenguatge.
L’anima és el llenguatge de la identitat.
La identitat és l’ull del huracà, el buit que organitza al seu voltant.

XI

Trenta radis s’ajunten en el botó d’una roda
del buit (del boto) sorgeix la utilitat de la roda.
Forma un recipient d’argila
del buit (del recipient) en sorgeix la utilitat
Obre portes i finestres en la paret d’una casa;
del buit de les obertures sorgeix la utilitat de la casa
del buit( de les obertures) sorgeix la utilitat de la casa
Així, doncs de la existència de les coses ens beneficiem
i la no-existència de les coses ens és útil.

Lao-Tzi.


Les imatges son el llenguatge de l’anima.

La realitat és un ball de formes inerts, vives i conscients.
Les formes son les lletres de les imatges.
Les imatges son les paraules de la realitat i les paraules, les imatges de la realitat.

Escriure és expressar latència, el contingut de la latència és fa visible un cop escrit.
Escriure és forjar formes i imatges fetes de paraules per distingir una mica més la realitat.

Les coses son procés i temps tan com instant i presencia.

En la llum dels teus ulls, treu el nas la teva anima.
La claror de la teva mirada m’ensenya qui ets i que veus.

El llum del cos és l’ull. Per tant si el teu ull és bo tot el teu cos quedarà il·luminat, però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Per què si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà de gran la foscor.
Mt 6, 22-23.
Continuara...

dijous, 15 de novembre de 2007

La noia del tren.

Pujo i pregunto “ És el tren de sant Celoni ?” Al vago hi ha dues noies; una porta una caspsa de cartro i una carpeta, l’altre llegeix. Em contesten entre les dues, un moment després la de la carpeta, ja asseguts del biaix al mateix grup de seients, m’explica que, potser sortirà abans, el tren del altre banda de l’andana. Un surt a “i 28”, l’altre a “i 25“ però no sabem quin és quin. Tot d’una s’aixeca, recull la capsa i la carpeta, “diria que sortirà abans” exclama amb to optimista mentre és dirigueix a la porta i surt, travessa l’andana i puja a l’altre tren saltant lleugera. M’entretetinc fent una mirada circular per el meu vago, res em crida l’atenció fins que la veig; ella, capsa i carpeta, emmarcada per la porta del meu vago que em crida desde la porta del seu. Amb la má hem crida. Com que m’ha convençut m’aixeco i travesso l’andana de rajols clars i lluents. És una noia jove, té els llavis molsuts i el cabells arrissats i negres, ja estem asseguts cara a cara quan constatem que el nostre tren és el de “ i 28”. Ens aixequem de cop i amb questió de segons tornem a ser al tren de “ i 25”. Hi ha sintonia, ens posem a xerrar del tren, dels horaris, del dia. M’assebento que estudia arquitectura, el temà m’estimula i em poso a parlar-li d’una reclamació que té un arquitecte d’aquells famosos, ens engegem més, i aprofitem l’embrazida per despotricar – si despotricar – del projecte del camp del barça. Li diem de tot : ensucrat, fat, banal, pur marketing, reclam per japonesos, monument de foto aèria i més. Ara, el vagó és mig ple i el tren en marxa. Com nosaltres. Pregunto : “ estàs d’acord amb allò que diuen, que l’arquitectura actual mira molt per la forma exterior dels edificis i poc per l’interior i la funcionalitat per les persones ?
“I tan que si” diu quasi botant del seu seient. Efectivament, hi ha sintonia. M’explica que és molt corrent dedicar una bona part del temps de projecte a l’estructura i l’interior és fa amb el que queda. I si és poc que hi farem…
Seguim xerrant, canviem de tema, li parlo d’un llibre que llegeixo, tornem a canviar de tema, xerrem, xerrem…
Ha arribat la seva parada, li dono la mà i li dic :
- encantat de parlar amb tu.
- igualment - diu mentre ens donem la ma.
Baixa del tren i ja no la veig, ha dit que anava a treballar.


No se qui ets, ni et vaig preguntar el nom, se dues cosetes de tu però em va encantar parlar amb tu de Barcelona a Granollers, i quan penso que varem canviar de tren dues vegades, em fa riure. Varem compartir tres quarts d’hora de vida, va ser agradable, tu ja no hi eres però aquell vago s’habia tornat amable com si el perfum de la nostra conversa animada ho impregnés tot. Vas ser la flor d’aquell dia, d’aquell vago i d’aquell viatge, i en la meva memoria, la flor d’un record càlid, mentre em duri.
I aquest escrit, la llavor del que vull ser.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Viatge d'agraiment.


“Els elogis no es demanen, no es refusen, no es porten a sobre. S’agraeixen.”


Trobar un comentari nou al bloc és gratificant, trobar-hi paraules amables és deliciós. Jo en tindria prou amb un comentari que digués “ l’he llegit”. El primer que faig quan em connecto al bloc, és mirar si hi ha comentaris nous...es tan emocionant !Diuen que els agrada, fabulós, si només ho fessin perquè m’aprecien, també, estaria molt bé.

La Dama de Cors deixa de dansar i em pregunta, en relació al meu escrit titulat “Forjar-se” :


- ...es tracta d’anar o d’arribar ?

La resposta fàcil i certa és que es tracta d’anar i fruir del paisatge i de les vivències del viatge. Ara, això es d’aquelles coses que son massa fàcils de dir – o d’escriure – i no tan fàcils de fer...

Anar és del present, arribar és del futur.
Anar és visionar, arribar és realitzar.
Anar és idea, arribar és matèria.
Anar és esperança, arribar és alegria.
Anar és esforç, arribar és repòs.
Anar és llavor, arribar és fruit.
Anar és temps, arribar és infinit.
Anar és voler superar-se, arribar és haver-se superat.
Anar és mirar endavant, arribar és tenir.
Anar és obrir , arribar es tancar.
Anar és fer, arribar és sentir.
Anar és projecte, arribar es obrir possibilitats.
Anar és dormir al ras, arribar és canviar de casa.
Anar és verd, arribar és vermell.
Qui va i no arriba, es perd.
Qui arriba sense anar, compra.
Qui va i arriba, creix i riu.

Anar és....,
arribar és...

Quasi tot, ha estat dit alguna vegada, ser original és una pretensió del ego, i sinó, mireu que he recordat, un cop arribat aquí :

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixença.
Els Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó,
no te n'esfereixis: són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt,
si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó,
mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu que,
amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, ambres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques. (Trad. Carles Riba)


Dedicat a la Xus per el seu recolzament i
pel que he pogut sentir amb els seus comentaris.

Amb animals ( 2 ).

L'altre dia va entrar a casa una sargantana. Aquest temps noten que a fora comença a fer fred i, així que poden és fiquen a dintre. No mi vaig pensar gaire, no la volia voltant per dintre. La vaig agafar i vaig obrir la finestra, quan la tenia a les mans em vaig sentir com Deu-pare expulsant Adam o Eva del paradis - en aquest cas, paradis amb calefacció. Vaig mirar la sargantana als ulls i li vaig dir : " Guanyaràs el pa amb la suor del teu front i pariras amb dolor" La vaig deixar a la repisa i vaig tancar la finestra.

Amb animals(1).

Sovint visito un amic. L'altre dia només entrar al menjador, la Fura la seva gata amb va saludar amb lladruc alegre i joganer. La Fura és una gata molt trempada, dimarts i dijous de sis a vuit, apren gos.



dijous, 25 d’octubre de 2007

Es aquari.


Passa una noia per forà del bar, S. la saluda, va acompanyada d’un home i un nen. Entra i S. s’aixeca de la taula i em diu : “ vaig a saludar”. Faig un cop de cap afirmatiu. Parlen uns minuts a cinc metres de on sóc, discretament, mirant cap un altre lloc, escolto. Parlen d’això i allò, fa dies que no és veuen. La conversa acaba, S. es dirigeix al nen que ara éstà – mira quina cosa ! Una paraula amb dos accents – recolzat a la paret amb mala cara, està enfadat, per ell, la conversa a durat massa, s’ha cansat.
- Ara no em vols dir res – li diu S. El nen contestà remugant amb mal humor, sense paraules.
- Deixa’l, es aquari !. – diu la mare amb una cantarella musical.

Ho sé, no m’ho diu a mi, però la frase m’entra fins al fons, em sento al·ludit, i tant !, i no només perquè soc aquari sinó perquè veient el nen amb cara d’emprenyat que no vol saber res, em veig retratat. ¿ Perquè la gent no pot entendre que quan estem emprenyats – jo, el nen i potser, els aquaris – no tenim ganes de parlar amb ningú ?
Estic en un estat anímic sublim. En aquell estat en que em puc enfotre de tot. Per un moment, fugaçment, sóc el nen, em fa riure. La frase de la mare, encara, em ressona : quantes vegades he merescut que m’ho diguessin ?
S. torna a la taula. Li pregunto – S. em coneix força, hem sortit junts - ¿ Jo faig això ?
S., amb veu amable i melòdica, contesta - Oh i tant !!

divendres, 19 d’octubre de 2007

Anonimat.

Escric coses molt personals, surten persones que conec, amb qui tracto però no voldria que ningú – ni per casualitat – pogués identificar-los. Ara no poso noms, poso una lletra i un punt. Per exemple, A., M., X., però trobo que queda força lleig. Busco alternatives.

Alternativa servei secret.
Podria posar noms com d’agents secrets : M09, KP-55, M3K, ZLK, 77L, etc
Per exemple : “ Veig KP-55 i M09 agafats de la ma passejant per el carrer Major.”
Que romàntic !

Alternativa Xina.
Podria posar noms xinesos : Huang, Li, Luan, Xeng, Xu, Deng, Uoc, etc
Ja ho sé, Uoc no és un nom xines...però ho havia de ser. Quan el ser suprem acabava de planificar la creació, quan revisava les ultimes previsions van adonar-se, ell i el querubí que l’ajudava, que arribats al final del segle XX és fundaria una universitat a Catalunya i els encantats dels catalans li posarien Uoc. I és així com van treure Uoc de la llista de noms xinesos. Per aquella època, ja hi haurà molts xinesos a Catalunya – van pensar el suprem i el querubí - i a ningú li agrada tenir nom d’universitat. Per això, ni hi ha nois que és diguin Central ni noies que és diguin Autònoma o Politècnica.

Alternativa noms de països.
Podria posar noms de països, regions, comarques i accidents geogràfics, en contés de noms de persones. Això, donaria peu a frases dels tipus : “He quedat amb Rússia i Indonèsia per anar a fer un vol. Al carrer del Mercadal, trobem Andorra i Polinèsia que ens expliquen que van al Boira on han quedat amb Txad, Uruguai i Pallars Jussà per anar a sentir musica. A quarts de dotze tots plegats : Rússia, Txad, Uruguai, Andorra, Polinèsia, Pallars Jussà, jo i Indonèsia sortim del Bar per anar a ballar”.

Forjar-se.

"La santedat és essencialment una fidelitat a si mateix. A si mateix, es a dir, a la vida que ens ha estat donada. Cal que la forgi de la millor manera possible amb el talent que m’ha estat donat".

Raimon Panikkar.


Per nosaltres la paraula santedat sona molt forta. Jo mateix només sentir-la, ja veig el Papa de Romà saludant – urbi et orbi – des de el balcó del Vaticà. Se’m en acuden un parell de paraules que la podrien substituir força bé, em sembla. Però no tinc ganes de rectificar en Raimon, el respecto molt.

Cada paraula té sentit en el context que li donà vida. Si no vull que els altres parlin amb les meves paraules – i jo no vull – només em queda provar d’entendre’ls. Es un exercici molt sa provar d’entendre els que diuen coses, que a mi, em sonen fortes. Al capdavall, si soc prou flexible i dúctil, sempre podré tornar allà de on he sortit, ric d’allò que hauré trobat. Fer-ho, anar i tornar, és un exercici que forja.

La frase diu, per passiva, una cosa significativa : amb la vida se’ns donà, també, el talent adequat i suficient, per forjar-la.

Forja, ara me’n adono, és una paraula molt bonica. Vol dir, alhora, donar forma i trempar. Una fulla és trempada quan és prou durà per tallar i prou flexible per absorbir les pressions i no trencar-se. Forjar-se és, seguint aquest fil, donar-se una forma creativa, única i consistent per encarar les exigències de la vida i prou flexible i tova per adaptar-me a allò que no puc canviar perquè no depèn de mi, depassa les meves forces o, simplement, no val la pena.

He tancat el cercle, la santedat és trempar-se.

dijous, 18 d’octubre de 2007

Suau.

Quedo amb O. per dinar. Anem a una pizzeria de la plaça Independència. Xerrem i m’explica que L. ha partit peres amb el novio. La frase se’m clava, la noticia m’excita : L. és una dona de bandera. Elegant, guapa, intel·ligent – més viva que la gana – i fa la impressió de saber que vol. Super atractiva !
- He quedat amb ella per fer un cafè – diu O. I afegeix : - Vols venir ? Per dintre ja he acceptat, per forà em faig l’interessant. Al final, dic – Vale vindré.
L. no pot aparcar – som en una d’aquelles zones on el pàrking més que cap altre cosa, és una utopia.
Parlo amb ella des de forà al cotxe, està trista, amb la cara paga. Quan li pregunto com està, em contesta un bé que és un malament. Ho veig i se’n adona però ni jo ni ella diem res. Sento tendresa, m’agradaria abraçar-la. Lànguida i trista és dolça i sensual. M’acomiado – ells, L. i O. entren a treballar a dos quarts de cinc – i a l’últim moment, l’acaricio, li toco suament la galta amb un dit. M’ha sortit sense pensar, m’agrado.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Fotos

“ La generositat amb els homes, tant amb els morts com amb els vius, consisteix en tractar-hi, a guanyar-ne l’experiència, i tota experiència és feta de mobilitat i clarobscur”

Gabriel Ferrater.


Escriure aquest bloc és molt interessant. Escric alguna cosa que m’apassiona, em commou, m’emprenya o m’encanta. Quan ho escric allò es el mon, després quan ho torno torno a llegir; a vegades, quan faig la darrera repassada; em dic “ dons, mira, no n’hi habia per tant !”
El text és la foto d’un moment de la meva anima, un lloc per el que he passat, una cara de mi mateix, una possibilitat entre mil, que dic entre mil, entre milions. Sigui el que sigui, un minut després ja és una mica mentida, l’anima que és aigua, ja s’ha mogut. L’aigua absorbeix tots els moviments, qualsevol cosa –inclus les petites – provoca ones, bombolles, corrents, onades, maregassa, marejol, turbonada, tempesta o huracà. Si ho escrit és perquè en aquell moment m’importa i si m’importa no em deixa igual. És el propi moviment que genera l’escriure-ho…que ho falseja. Escriure una cara de les vuit-centes, es per mi, alhora, el que tinc i el que busco, el que ha passat i el que passarà, el que sé i el que voldria saber, una cruilla.
Escriure-ho és veure a distancia, és parar a respirar. Després quan m’ho miro jo mateix veig tots els matissos de la meva anima. L’anima estatica de la foto però encara plena de vida i de l’anima que mira la foto. Em veig genial i estupid, conscient i ignorant, exagerat i sobri, passional i …despassat per la passió, serios i embogit, trist i rialler, lluminos i criptic, amb el cor a la mà i mentint com un contrabandista d’emocions i pensaments. Content, em repeteixo, tot això no soc jo i guanyo espai per viure. Demà, potser, si vull, si s’escau, si plou o si neva, dire tot el contrari. I què ? Tampoc seré allò.

Descobriment.

Avui, he descobert una nova llaminadura.
S’agafen gerds, es posen en un vas mentre s’gafa una cullereta, tot seguit, es xafen els gerds dins el vas. Els pots xafar molt que quedi com una pasta o poc, que quedin trossos, d’aquesta operacío en depen la textura. Despres barreges amb els gerds sucre al gust – jo me’n hi poso dues cullerades – i llet, també al gust.
El resultat és esquisit, el gust aspre dels gerds amorositat per la llet i endocit, em queda a la boca, i aixì, durant set o vuit minuts, em llepo el paladar que sela fet de pasta de gerds amb llet i sucre, hummm !!
M’inspiro i em comencen a venir al cap variants per perfeccionar o simplement variar l’invent. Es podria canviar la llet per crema de llet – només de pensar-hi el paladar s’emociona - o, molt pitjor ! , es podria fer una pasta canviant la llet per…mato,- la carn és feble – i amb la pasta – verge Santíssima -,…UNTAR UN BRIOIX !!!

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Adeu, nineta

La nostra relació he estat un llarga corrua de malentesos i ignoràncies, les meves i les teves. Jo soc responsable d’haver tirat la primera pedra, el vaig fer va crear el malentès, és el meu pecat i la meva penitencia. Tantes vegades m’he estirat els cabells, m’he sentit tan burro, tan poca solta. He vist tan clar perquè m’havia equivocat. M’ha sabut tan de greu.
I n’he pagat el preu, m’ha fet mal però no hi ha cap injustícia, encara que siguin fetes de bona fe, les accions tenen conseqüències i quan arriba la factura no val a dir “ jo no volia”. Més ben dit, si que val però no serveix de res...

Tu no ho saps però jo t’he estimat. I no em sap greu, cap. És una del les coses més boniques que tinc, és una joia.
Tu has despertat l’amor que tenia i no sabia. M’ha renovat, m’ha trasbalsat, l’he vist brollar del meu cor com mai. I m’he sentit capaç d’estimar, en algun moment, tot jo, del cabell que se’m aixeca a l’ungla del dit petit del peu. Per mi, per sempre seràs la que ha despertat l’amor, la meva Afrodita particular, i
en el meu cor sempre hi haurà un lloc petit per tu. Et recordaré amb tendresa, pensar amb tu serà pensar amb algú a qui estimo. No seràs l’amor concret que volia però seràs el millor dels meus records, el més dolç, el més tendre, el que farà sortir el somriure, la font d’inspiració quan pugui estimar. Has set la meva mestra, amb tu, per tu, gracies a tu he aprés a tenir paciència, a tractar amb tendresa...que sigui la meva lliçó definitiva.
Tot el meu agraïment, tota la meva tendresa…

Aixì la vida seguirà, per tu i per mi...
Avui ets hermosa, demà quan et fecundi l’amor, floriràs i seràs bellíssima.
Però, jo no ho veure : que tinguis sort, que la vida et porti salut, amor i prosperitat. Adéu, Nineta.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Rujan.

Les parides sense solta ni volta m'agraden, a casa tota la vida n'han dit astracanades. A vegades no fan ni gràcia, per exemple : ara mateix, he posat com a idioma per defecte del meu bloc el croat, ja em diràs a que treu cap. En qualsevol cas, això m'ha permés descobrir que el més de setembre en croat és diu "rujan". I rujan en català vol dir vomitant. Quin gràcia !!!

Mascares.

Fa poc ningú coneixia Tania Head, la dona que s’ha fet passar per sobrevivent de l’atemptat de les Torres bessones. Ens ha recordat el cas d’Enric Marco, aquell senyor que es feia passar per sobrevivent del camp d’extermini de Mathausen. El que més em crida l’atenció dels dos casos – apart que els dos son catalans – és que els dos no només es van fer passar per el que no eren, sinó que van ocupar llocs destacats en les agrupacions de supervivents. Tania era la vicepresidenta i Enric el president, em sembla. El senyor Marco va visitar per fer una conferencia, l’escola de la filla d’una coneguda meva. La meva coneguda m’explicava amb delit, l’emoció que va transmetre a la seva filla i companys. Les conferencies del Sr. Marco eren detallades i viscudes, emocionaven els oients. Tania va inventar una història preciosa – que és més important que sigui preciosa o que sigui vera ? -
sobre un senyor que abans de morir, segons Tania, li havia donat l’anell de casat per què el portés a la seva dona. Una de les millors històries que van circular sobre l’onze essa.

A mi no m’escandalitza, jo mateix per escriure aquest bloc m’he inventat una personalitat telemàtica : el-gos-lila. Està de més que digui que ni soc un gos ni soc lila. Soc un impostor ? En un cert sentit si, si els gossos parlessin, que dirien ? En un cert sentit no.
Els avantatges d’una personalitat creada – com el gos, com els supervivents – és que hi pots posar el que vulguis, està lliure de la cotilla de la realitat. Si una cosa fa nosa, es treu, si falta, es posa. Només cal pensar amb el senyor de l’anell de casat : quina narració tan rodona, tan escaient, tan significativa; massa rodona, escaient i significativa, sembla un guió i ho és. Qui la va crear es responsable, i qui se la va creure...també?

El-gos-lila és la meva blog-mascara, Xavier és la mascara que hem van posar quan vaig néixer. El gos me l’he inventat. Bé no, més aviat l’he vomitat. Puc deixar de ser el gos així que vulgui, si volgués deixar de ser en Xavier – que no els menciono però té cognoms, família, poc o molt feina i història personal – no podria. Conec un transsexual que va tenir molts problemes per deixar de dir-se Montserrat i dir-se d’una altre manera. Considero que el gos és més proper a la meva essència, que en Xavier. El gos diu molt de la persona que soc. La mascara el-gos-lila m’ha fet veure la mascara en Xavier. M’adono que, fàcilment, em faria passar per transsexual, només hauria de reproduir les histories explicades per l’antiga Monserrat. La èpica ens agrada, només cal amanir-la amb una mica de llàstima. Declara’t víctima, digues que has patit, siguis l’exemple de la injustícia del mon i la vida...tots et creuran. No descarto fer-me passar per transsexual, a un lloc on no em coneguin.

No m’estranya que Tania i Enric tinguessin èxit amb les seves mascares, en quan que inventades eren més acolorides, dissenyades i amb més per explicar que no la realitat que sempre és concreta. El cas de l’Enric és ben clar. Un supervivent autèntic només pot explicar la seva història, l’Enric podia manllevar vivències de tots als qui havia sentit. Era l’home idoni – diria la mascara idònia – per ser la veu dels supervivents.
Perquè supervivent de... , també és una mascara !!

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Escriure amb l'estomac.

Parafrasejant la frase de Michel de Montaigne que encapçala aquest bloc, que l'inspira, que el justifica i que, indirectament, li donà nom. Parafrasejant, doncs, tota veritat és una nominalització, es a dir, posar un nom a alguna cosa - de la naturalesa que sigui. Al reves de la veritat, del nom hi bull, respira la trama viva, mòbil, multiforme de l’experiència.

Per justificar-me dic que faig temptejos. Gran cosa ! Es clar que temptejo, quin remei ! Montaigne diria assajo. Montaigne s’inventa l’assaig, el fer proves i treure’n informacions, perquè és un home d’un segle de canvis. Davant seu, sobretot, veu incertesa. Les certeses de l’edat mitjana ja no se les creu però el humanisme renaixentista encara està en calces. Assajar és sinònim d’estar, poc o molt, a les fosques. Estem a un temps d’incertesa – de gran incertesa. Tantes vegades he tingut la decepció que les coses no eren com m’havien explica’t, les certeses dels meus pares i mestres ja no serveixen per ser feliç, encara que ells ho fossin. Al davant, incertesa, inquietud. Assajar, assajar-me, assajar-se, quin remei ! Quin goig, quanta vida ! Fer de la vida, art i ofici, quina sort, quin repte.

El que he escrit no m’agrada, algun tros arriba afer fàstic. Però, tot assajant he trobat la mostra. La qüestió és escriure amb l’estomac i la punta del nap, escriure a cor que vols, la intel·ligència ? La meva no para mai, tan bo em deixés descansar!!. Escriure a sac, sense contemplacions. Deslligar el sarcasme, vessar l’emoció, exposar la tendresa, atiar l’humor. Puc escriure sobre mi i sobre el mon alhora, puc estar a dintre i a forà, puc parlar dels personatges públics i de la meva tieta Tresa..., puc escriure allò que em cou i allò que se’m enfot, puc explorar el reves de la veritat i transitar cares i possibilitats... Puc agafar el testimoni on el va deixar Montigne i reprendre la cursa des de la cota de lucidesa que m’ofereix el meu temps ?

Podria...?
...parlar de tot, es a dir, de TOT !! amb aquest to, amb aquesta textura ?

Ho imagino...
Assajo...
Temptejo...

 
Contatori per sitocontadores web