dijous, 15 de novembre de 2007

La noia del tren.

Pujo i pregunto “ És el tren de sant Celoni ?” Al vago hi ha dues noies; una porta una caspsa de cartro i una carpeta, l’altre llegeix. Em contesten entre les dues, un moment després la de la carpeta, ja asseguts del biaix al mateix grup de seients, m’explica que, potser sortirà abans, el tren del altre banda de l’andana. Un surt a “i 28”, l’altre a “i 25“ però no sabem quin és quin. Tot d’una s’aixeca, recull la capsa i la carpeta, “diria que sortirà abans” exclama amb to optimista mentre és dirigueix a la porta i surt, travessa l’andana i puja a l’altre tren saltant lleugera. M’entretetinc fent una mirada circular per el meu vago, res em crida l’atenció fins que la veig; ella, capsa i carpeta, emmarcada per la porta del meu vago que em crida desde la porta del seu. Amb la má hem crida. Com que m’ha convençut m’aixeco i travesso l’andana de rajols clars i lluents. És una noia jove, té els llavis molsuts i el cabells arrissats i negres, ja estem asseguts cara a cara quan constatem que el nostre tren és el de “ i 28”. Ens aixequem de cop i amb questió de segons tornem a ser al tren de “ i 25”. Hi ha sintonia, ens posem a xerrar del tren, dels horaris, del dia. M’assebento que estudia arquitectura, el temà m’estimula i em poso a parlar-li d’una reclamació que té un arquitecte d’aquells famosos, ens engegem més, i aprofitem l’embrazida per despotricar – si despotricar – del projecte del camp del barça. Li diem de tot : ensucrat, fat, banal, pur marketing, reclam per japonesos, monument de foto aèria i més. Ara, el vagó és mig ple i el tren en marxa. Com nosaltres. Pregunto : “ estàs d’acord amb allò que diuen, que l’arquitectura actual mira molt per la forma exterior dels edificis i poc per l’interior i la funcionalitat per les persones ?
“I tan que si” diu quasi botant del seu seient. Efectivament, hi ha sintonia. M’explica que és molt corrent dedicar una bona part del temps de projecte a l’estructura i l’interior és fa amb el que queda. I si és poc que hi farem…
Seguim xerrant, canviem de tema, li parlo d’un llibre que llegeixo, tornem a canviar de tema, xerrem, xerrem…
Ha arribat la seva parada, li dono la mà i li dic :
- encantat de parlar amb tu.
- igualment - diu mentre ens donem la ma.
Baixa del tren i ja no la veig, ha dit que anava a treballar.


No se qui ets, ni et vaig preguntar el nom, se dues cosetes de tu però em va encantar parlar amb tu de Barcelona a Granollers, i quan penso que varem canviar de tren dues vegades, em fa riure. Varem compartir tres quarts d’hora de vida, va ser agradable, tu ja no hi eres però aquell vago s’habia tornat amable com si el perfum de la nostra conversa animada ho impregnés tot. Vas ser la flor d’aquell dia, d’aquell vago i d’aquell viatge, i en la meva memoria, la flor d’un record càlid, mentre em duri.
I aquest escrit, la llavor del que vull ser.

1 comentari:

  1. sempre hi ha un tren, una parada al mercat un semàfor, etc. si la solitud no ens envaeix i la mirada no és cap endins nostre, trobarem motiu d'intercanvi. És a les ciutats on un es troba més sol? o és que la por a l'intercanvi ens mena vers l'interior?
    És bonic el text, te l'agraeixo.

    ResponElimina

 
Contatori per sitocontadores web