divendres, 30 de gener de 2009

Confessió.

Ho confesso, soc un nen de quaranta-cinc anys.

dijous, 29 de gener de 2009

La societat de la informació.

" Dijo Alan Key en su día que “la tecnología es tecnología sólo para quien ha nacido antes que ella”. Yo me atrevo a decir aquí que la información es hoy una incógnita para nosotros, porque somos la generación que la ha inyectado en el motor del mundo. Somos todos “inmigrantes” en este mundo de la información, y se nos notará siempre el acento de los que podían vivir sin ella. Pero para los “nativos” de este mundo informacional, la información es su vida. Ellos entenderán mejor lo que en este libro sólo se anuncia."

Extret de "Cada dia una idea. www.infonomia.com

dimarts, 27 de gener de 2009

Contra el pesimisme.

...dos advertencias..."ha llegado la hora de dejar de un lado las cosas infantiles" y "el periodo del inmovilismo ha terminado", no hay tiempo para la melancolía. Es la hora de la exigencia, después de la apoteosis de la cultura de la inocencia. Y la exigencia quiere decir revisar nuestros propios lugares comunes, nuestras ideas recibidas, (...). Sólo con el ejercicio de someter a la crítica las ideas recibidas ya hay bastante trabajo por delante. Y es con tareas de este tipo cuando se rompe el pesimismo y la melancolía. Ir dando vueltas a la noria seguro que no nos lleva a ninguna parte.
(el remarcat és meu.)

Extret de
El pais, Josep Ramoneda, Contra el pesimismo.

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/pesimismo/cultural/elpepiespcat/20090127elpcat_4/Tes

Exorcisme.

Sempre que m'he desenganyat, ha estat perquè m'havia fet expectatives inadequades. Si aprengués a fer-me expectatives ben fetes - jo no hi crec amb allò de no fer-se expectatives; estaria molt bé, però, qui és el maco que se'n surt ? -, mai em desenganyaria.

Això que acabo d'escriure, queda bé, sembla que hagi dit alguna cosa però al capdavall és buit.

Patir és emprenyador, però no fer-ho és letal. Podem pair els patiments a pessics però evitar-los, és com obrir un compte d'estalvi de patiments al banc de la salut, al capdavall és recupera el capital amb interessos tot de cop, i llavors, tot de cop, ja no ho podem pair.

Allò primer que he escrit és buit, això darrer és ple i val per més d'una cosa.

Aquest text és superficialment pessimista. Profundament és optimista.

Avui, ja ho veieu, estic en contacte amb coses que em fan patir. Per sort, un dia en vaig aprendre l'exorcisme.

"Les paraules vertaderes no son agradables,
Les paraules agradables no son vertaderes."

Tao te king, LXXXI.

dimecres, 21 de gener de 2009

La nissaga Obama.

No per repetida, la història perd interes.
Fa uns cinquanta anys, un home marxava del seu poblet a Kenia, començava la gesta que avui culmina amb la pressa de possessió d'Obama com a president dels Estats Units, simbòlicament, l'home més poderós del planeta. Només simbòlicament, per més poder que tingui un home, només és una petita força dins l'univers humà.
Ens agrada explicar o que ens expliquin històries, i aquesta ho té tot per ser explicada mil i una vegades, mil i una. Té tants valors, tantes ressonàncies que el dia que Barack – com a president - visiti els seus humils i pobres parents a Kenia, només aquella imatge explicarà tantes coses de la condició humana que ressonarà al llarg dels temps i serà, com els mites o com les antigues sagues, mil i una vegades dita, mil i una vegades recreada, mil i una vegades sentida. Ens agraden els extraordinaris i ens agrada parlar-ne; potser, perquè ens omplen d'esperança, confiança i coratge; potser perquè ens mostren un camí; potser perquè ens fan veure que la por, és, només, una opció de les possibles.
No se que farà l'Obama president però els Obama homes ja han creat un símbol que perdurarà molt més enllà de la obra de govern d'aquest president dels Estats Units d'Amèrica.
L'obra que més perdurarà i més ressonarà en l'esperit humà, avui, ja és feta.

dilluns, 19 de gener de 2009

Els uns pels altres.

Aquests dies molts blocks i forums van plens de la qüestió d'orient mitja. Personalment, em declaro superat per a la qüestió. Voluntàriament superat.
Hi ha una cosa que no he llegit enlloc, tot i que, a una banda o altre, segur que hi ha qui l'ha dita. Els debats, les opinions tendeixen a prendre partit – com si fos obligatori -, s'argumenta a favor d'un o d'altre, dels contendents o dels partidaris. La qüestió sembla ser que quedi clar de quina banda estàs.
El que jo vull dir és diferent.
Aquestes gents, els uns i els altres, estan atrapats en un espiral de violència que ve de lluny i del que és perfectament possible , ves a saber però possible, que no en surtin mai. Que al capdavall acabi destruint ambdós. Aquestes gents, es terrible, segons com, sembla que combatin perquè hi estan acostumats, per inèrcia. No son, fins avui, capaços de generar nous comportaments que els permetrien, com a mínim, vist que no s'agraden, viure pacíficament emprenyats.
Comprenc que els bons sentiments portin moltes persones de bona fe, esgarrifats pel que veuen i senten, a debatre, protestar o simplement, posar-se de mal humor. O canviar de canal com jo. Els fets son tan terribles que ho justifiquen, una altre qüestió seria preguntar-se perquè aquesta és la barbaritat preferida dels media.
Reconec la intenció positiva d'aquesta manera de comportar-se però seré contundent : . pobre del que és quedi atrapat mirant en aquesta direcció, pobre del que hi posi massa atenció. Per esfereïdors que siguin aquests fets, el futur pacific que molts voldríem, el construiran aquells que sàpiguen mirar cap a una altre banda, no per despistar, sinó per, ja des de avui, començar a ser el canvi que vols veure en el
món.

divendres, 16 de gener de 2009

Amb aquesta 100.

Gracies a....
... mi mateix que vaig començar.
... a la Chus que em va apadrinar.
... a la Nuria que em va donar la necessitat d'escriure.
...a la Eva que li va agradar.
...a la Montse que va dir que estava ben escrit.
...a la Marta que va dir que era genial.
...a en Jordi que va escriure un comentari.
...a l'altre Jordi que es va fotre un fart de riure.
...a la Sonia que va exclamar " ets molt atrevit"
...a la Gloria que va declarar que hi trovaba moments de "tranqui".
...a l'Allan que em va empenyer molt abans que comences aquest bloc.
...a un anonim que va escriure un comentari.
...a la Isabel que es va emocionar.
...a Gregorio que em va donar una alegria i em va presentar molts amics.
...a Drac que va ser la primera seguidora oficial.
...als lectors anonims que sense jo saber-ho, l'han llegit.

Sou molt amables.

No tenim recursos o l'esperit perdut.

Fa ja temps en una entrevista de radio, el presentador va preguntar al convidat que venia d'Africa que era el que més li havia cridat l'atenció de l'arribada a Europa. La resposta va ser demolidora. Com a mínim, per mi. Va contestar : “ La cara de mala llet de la gent.” A la part rica del món, molta gent fa cara de mala llet, observeu pels carrers.
He recordat aquesta anècdota arran d'una conversa en la que vaig participar en un bloc veí. Parlàvem de mestres, allà al cafè d'Ocata, aquest dies, n'anem plens. Hi ha raons de pes, el pes d'un llibre. Va sortir la queixa recurrent d'alguns mestres “ es que no tenim recursos”. Com és que una escola amb tants i tants recursos com l'escola catalana actual - només cal comparar amb altres llocs i altres temps. Per exemple, l'escola de la república - hi neix un comentari com aquest ?
Crec que una resposta és que som massa idealistes – tinc fòbia a l'idealisme, com a convers hi tinc dret; en el meu bloc, jo sóc el rei i les meves fòbies la llei – pensem més, en com haurien de ser les coses que, en què podem fer amb el que tenim. A Ocata, una persona es queixava d'una escola de nova construcció que no tenia ni gimnàs ni sala polivalent. Home !! si es nova es una badada, tan el gimnàs com la sala son necessaris. Ara, tot i sabent que és demanar molt – massa? - m'agradaria una escola on els mestres fossin capaços de trobar una alternativa a aquestes mancances, una alternativa alegre, no per collons.
Per als nens que avui son a l'escola, aquesta és la seva escola, el que hagin de treure de l'escola, ho trauran d'aquesta o no ho trauran de cap, abans que pugueu canviar-la o perfeccionar-la. Entenc que aquest fet hauria d'estar sempre a la ment dels mestres. Aquesta és la prioritat, pensar amb què podeu donar a les persones que avui teniu d'alumnes amb els mestres d'avui, els hàbits d'avui, els directors d'avui, els mètodes d'avui, les ampas d'avui, etc, etc.
Potser que faltin recursos, però segur, que també falta esperit, sobretot, esperit de servei.
La manera de millorar contínuament, és mirar al futur que volem, començant a caminar amb els recursos d'avui. Qui espera a tenir tots els recursos, no arriba mai perquè no comença mai.

dimarts, 13 de gener de 2009

Teismes.

Malgrat el meu escepticisme sobre els media, confesso que la present polèmica – si és que ho és - sobre Déu m'ha sorprès i em fa gracia, inclús una mica de riure.
Els partidaris de Deu sempre podran dir que Deu omnipotent ha trobat la manera de fer-se present entre els homes en una forma genuïnament del segle XXI, d'una forma que avui entenem molt bé : en forma d'anunci i de polèmica mediatica.
Algú a l'edat mitja – heu vist quina manera més elegant de fer una cita quan no la recordés be - va dir que les coses avancen negant-les. Volen dir que si jo nego alguna cosa, per negar-la la he de dir i per tan la poso en circulació perquè no tots els que l'escolten compartiran amb mi la intenció de negar-la, uns negaran amb mi, altres afirmaran contra mi, altres els despertarà la curiositat i voldran saber més. “Déu no existeix” és un discurs sobre l'existència de Déu, el seu contingut és “Déu no existeix” però si classifiquéssim discursos, aquest el posaríem entre els que parlen de la existència de Déu. En el revers de l'ateisme, hi ha Déu. És un oxímoron, una forma subtil de pensament. Com els arcs de volta de canó en que una columna aguanta l'altre.
També hem crida molt l'atenció el sil·logisme que construeix la campanya de l'equip ateu – qui va començar la polèmica, l'equip teista va a remolc. Probablement, Déu no existeix, aleshores, no et preocupis i frueix de la vida. L'argument és bastant antiquat, fruit de una ment del segle XIX o XX. Jo tinc tres nebots de 25, 16 i 14 anys. Creguin-me, Déu ni els preocupa ni deixa de preocupar-los i si frueixen o no de la vida depèn d'altres coses...com jo mateix que tampoc hem preocupa però que provo d'entendre que fa Déu pels homes i els homes per Déu. Ara bé, si voleu constatar el cristianisme implícit dels ateus, us recomano un lectura molt breu : Mateu 6, 25-34, és aquell tros dels ocells dels cel. L'argument és el mateix, dit, això si, amb altres paraules.
Curiós, així mateix que l'equip ateu no s'atreveixi a dir directament que Déu no existeix, hi digui "probablement.
Menció aquí, també, del budisme que alguns autors han qualificat, amb justícia, de religió atea.
Resumint, res de nou sota el sol.
I jo, de quina banda estic ? A mi m'agrada veure el partit. El que hem rebenta son les banalitzacions.
Per cert, si algú coneix un ateu solvent, que me'l presenti, m'agradarà parlar-hi.

diumenge, 11 de gener de 2009

Giragonses.

A la meva vida he estat un irresponsble, en alguns moments, un irresponsable greu.
Alhora, puc dir que he rebut força educació. Hem va educar la familia, l'escola, l'esglesia - vinc d'una familia catòlica de bona fe. Vaig anar a catecisme de petit. - i també, en el meu cas l'escoltisme, on més vaig aprendre. Em refereixo aquí a la educació que vaig rebre de jove, la meva autentica educació la he rebut de gran, i no em refereixo pas a l'experiencia de vida, sino a processos de comprensió de mi mateix que tan podria anomenar creixement personal com terapia. I si estés enbalat, saviesa.

Malgrat tot, vaig arribar a gran siguent un irresponsable...no pas per falta ni de formació ni de formadors!


Aquest fet m'ha fet pensar, com pot ser ?

Hi ha, es clar, una part de responsabilitat personal meva però a partir d'una certa edad, abans no. Els joves, i encara més, els nens reflexen imperfectament la societat dels adults.

He escrit que he sigut un irresponsable. Si, però he evitat tornar-me cínic, no és poc. Ara sé que hi habia camins molt més constructius - i plaents - per fer el mateix. Jo ho he hagut de fer així, tots som fills de la nostra ignorancia.

A risc de ser injust, un cop assumides les meves responsabilitats, dic que els meus educadors - amb alguna excepció - també ho eren d'irresponsables. Eren uns irresponsables existencials. M'ha costat perdonar-los i reconeixer que ningú pot ensenyar el que no sap. No tenien la obligació de ser extraordinaris, ells com jo seguien la corrent.







dijous, 8 de gener de 2009

Jean Claude.

"Lo que Lévi-Strauss nos ha transmitido es un conocimiento que no es sólo resultado de una honda reflexión sobre el vivir juntos humano, sino de los testimonios que una determinada ciencia social ha podido establecer acerca de hombres y mujeres concretas, cuya vida concreta -en tiempos y lugares no menos concretos- otros hombres y mujeres fueron a conocer de cerca. Seres humanos estudiando seres humanos, conociendo y dándose a conocer, recolectando tecnologías y sabidurías ajenas y lejanas, aprendiendo de gentes que siempre sabían más que quienes les estudiaban. Una disciplina -la antropología- que nació y existió para que pudiéramos instalar nuestra sociedad entre todas las demás sociedades y elaborásemos, con el conjunto producido, algo parecido a una cartografía de la condición humana en toda su amplitud. "

Manuel Delgado.

EXTRET DE : http://www.elpais.com/articulo/opinion/Levi-Strauss/lugar/antropologia/elpepiopi/20090108elpepiopi_11/Tes

dimecres, 7 de gener de 2009

M'hi diverteixo !!!!


A vegades les paraules s'em queden petites, i es quan faig dibuixos sense cap ni peus amb el Paint. Com aquest. Deixo que la meva intuició ajunti formes i colors, es tan divertit !!!!
Winston Churchill que, a més de politic era pintor, en una ocasió, va trobar un home en un camp que pintava amb el seu cavallet. Churcill sabia pintar, va mirar el quadre amb calma i després va exclamar : " Quina enveja, no en teniu ni idea, us ho deveu passar tan bé."
Per cert, que hi veieu al dibuix ?

Ateus...?

Aquest dies he vist als media – ja sabeu el que no surt, no existeix – que algú ha muntat una campanya publicitària afirmant que Deu probablement no existeix, i cridant tot seguit a fruir de la vida. Fins aquí res d'especial, a aquestes alçades hem vist de tot. Ara bé, som una època de paradoxes, mutacions, hibridacions et tuti quanti. La presentadora de la noticia per acabar va afegir : “ ...a alguns llocs s'estan creant plataformes perquè els ateus i lliurepensadors... – Per cert, com és que tanta gent es creu la animalada que creure amb Deu, es incompatible amb pensar amb llibertat ? La llibertat de pensament no és privilegi de ningú, encara que son molt pocs els que emprenen el repte d'atrevir-se a pensar. Deia la presentadora, doncs : “...a alguns llocs s'estan creant plataformes perquè els ateus i lliurepensadors puguin fer sentir la seva veu...” No ho va dir però s'hi va entendre “...fer sentir la seva veu...com les religions. O sigui, els ateus – no pas tots, està entès - volen tenir el rol d'una religió. La religió atea, suposo. Ho he dit, hibridacions i paradoxes.

dilluns, 5 de gener de 2009

(...)

La seva llum és a totes les formes,
el seu amor és a tots els éssers.

 
Contatori per sitocontadores web