dimarts, 27 de gener del 2009

Contra el pesimisme.

...dos advertencias..."ha llegado la hora de dejar de un lado las cosas infantiles" y "el periodo del inmovilismo ha terminado", no hay tiempo para la melancolía. Es la hora de la exigencia, después de la apoteosis de la cultura de la inocencia. Y la exigencia quiere decir revisar nuestros propios lugares comunes, nuestras ideas recibidas, (...). Sólo con el ejercicio de someter a la crítica las ideas recibidas ya hay bastante trabajo por delante. Y es con tareas de este tipo cuando se rompe el pesimismo y la melancolía. Ir dando vueltas a la noria seguro que no nos lleva a ninguna parte.
(el remarcat és meu.)

Extret de
El pais, Josep Ramoneda, Contra el pesimismo.

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/pesimismo/cultural/elpepiespcat/20090127elpcat_4/Tes

5 comentaris:

  1. nen, ara si que m'has deixat...
    no sé com será la pasta de boniato, pero no trobo l'expressió justa.

    Després de l'intent desesperat per rebaixar l'autoexigencia, del intentar escapar de l'exigència dels altres, convencent-me amb una pila de raonaments (igual si que des d'una cultura força inocent), ara vas tu i ZAS!!!

    aiuto!!! vaig a veure si els somnis ho acaben de veure clar. Petonets!!!

    ResponElimina
  2. Em sembla que no parlem ben be del mateix. L'oposat a la exigencia és la (auto)complaença i la permissivitat.

    ResponElimina
  3. Crec que una autoexigència massa elevada pot ser molt i molt amiga del pessimisme.

    Personalment, el meu problema sempre ha estat més l'autoexigència que l'exigència dels altres. No sé si és un bon consell, però en casos anàlegs al meu de tant en tant és una bona cura una mica d'autocondescendència. Cal comprendre que som humans. Acceptar errors propis no fa mal si és un primer pas per a entendre'ls i després poder esmenar-los o compensar-los.

    Potser tot es redueix a prendre's la vida menys seriosament... especialment a un mateix!

    ResponElimina
  4. Ai, Elgoslila, ja que estàs per aquí: en cap moment res del que vas escriure em va molestar. Va ser un malentès desafortunat. Bé, ja ho explico en el meu blog.

    Salut!

    ResponElimina
  5. Així que t'ha agradat la paraula estabornimenta eh! ahahah! Me n'alegro! De vegades queden millor en femení, oi? I ara que està tan de moda, fent-ho fins i tot pots quedar com a cosmopolita feminista i progressista :)! Val a dir que quedar d'una o altra manera no era la intenció, aquesta era purament estètica. Qui li vulgui afegir ètica, molt bé!

    Respecte el tema que tracta la present entrada, penso que precisament l'autoexigència és una d'aquelles "cosas infalibles" que no hem de deixar mai de costat. Si quelcom és infalible, perquè deixar-ho de banda? Crec que l'articulista no s'ha expressat bé, i al que es referia és a "allò que enganyats crèiem infalible, fins que ha fallat", es fa doncs palès que d'infalible en tenia poc, l'autoexigència sí que ho és, perquè aquesta sempre depèn d'un mateix i és qui pot decidir la fal·libilitat o no de la mateixa. Bé, tan se val. Que sí, que te raó, tothom a fotre-li canya i a seguir sent els amos del món, que encara que el terratinent s'hagi adormit i els pagesos se li hagin revoltat, ara s'està despertant amb la voluntat de prendre més cafè i no adormir-se més. Glòria a occident despertant-se de les migdiades! xD

    Apa saluuut! T'afegeixo a la llista per anar-te llegint :)

    ResponElimina

 
Contatori per sitocontadores web