dijous, 25 d’octubre de 2007

Es aquari.


Passa una noia per forà del bar, S. la saluda, va acompanyada d’un home i un nen. Entra i S. s’aixeca de la taula i em diu : “ vaig a saludar”. Faig un cop de cap afirmatiu. Parlen uns minuts a cinc metres de on sóc, discretament, mirant cap un altre lloc, escolto. Parlen d’això i allò, fa dies que no és veuen. La conversa acaba, S. es dirigeix al nen que ara éstà – mira quina cosa ! Una paraula amb dos accents – recolzat a la paret amb mala cara, està enfadat, per ell, la conversa a durat massa, s’ha cansat.
- Ara no em vols dir res – li diu S. El nen contestà remugant amb mal humor, sense paraules.
- Deixa’l, es aquari !. – diu la mare amb una cantarella musical.

Ho sé, no m’ho diu a mi, però la frase m’entra fins al fons, em sento al·ludit, i tant !, i no només perquè soc aquari sinó perquè veient el nen amb cara d’emprenyat que no vol saber res, em veig retratat. ¿ Perquè la gent no pot entendre que quan estem emprenyats – jo, el nen i potser, els aquaris – no tenim ganes de parlar amb ningú ?
Estic en un estat anímic sublim. En aquell estat en que em puc enfotre de tot. Per un moment, fugaçment, sóc el nen, em fa riure. La frase de la mare, encara, em ressona : quantes vegades he merescut que m’ho diguessin ?
S. torna a la taula. Li pregunto – S. em coneix força, hem sortit junts - ¿ Jo faig això ?
S., amb veu amable i melòdica, contesta - Oh i tant !!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

 
Contatori per sitocontadores web