dijous, 4 d’octubre de 2007

Mascares.

Fa poc ningú coneixia Tania Head, la dona que s’ha fet passar per sobrevivent de l’atemptat de les Torres bessones. Ens ha recordat el cas d’Enric Marco, aquell senyor que es feia passar per sobrevivent del camp d’extermini de Mathausen. El que més em crida l’atenció dels dos casos – apart que els dos son catalans – és que els dos no només es van fer passar per el que no eren, sinó que van ocupar llocs destacats en les agrupacions de supervivents. Tania era la vicepresidenta i Enric el president, em sembla. El senyor Marco va visitar per fer una conferencia, l’escola de la filla d’una coneguda meva. La meva coneguda m’explicava amb delit, l’emoció que va transmetre a la seva filla i companys. Les conferencies del Sr. Marco eren detallades i viscudes, emocionaven els oients. Tania va inventar una història preciosa – que és més important que sigui preciosa o que sigui vera ? -
sobre un senyor que abans de morir, segons Tania, li havia donat l’anell de casat per què el portés a la seva dona. Una de les millors històries que van circular sobre l’onze essa.

A mi no m’escandalitza, jo mateix per escriure aquest bloc m’he inventat una personalitat telemàtica : el-gos-lila. Està de més que digui que ni soc un gos ni soc lila. Soc un impostor ? En un cert sentit si, si els gossos parlessin, que dirien ? En un cert sentit no.
Els avantatges d’una personalitat creada – com el gos, com els supervivents – és que hi pots posar el que vulguis, està lliure de la cotilla de la realitat. Si una cosa fa nosa, es treu, si falta, es posa. Només cal pensar amb el senyor de l’anell de casat : quina narració tan rodona, tan escaient, tan significativa; massa rodona, escaient i significativa, sembla un guió i ho és. Qui la va crear es responsable, i qui se la va creure...també?

El-gos-lila és la meva blog-mascara, Xavier és la mascara que hem van posar quan vaig néixer. El gos me l’he inventat. Bé no, més aviat l’he vomitat. Puc deixar de ser el gos així que vulgui, si volgués deixar de ser en Xavier – que no els menciono però té cognoms, família, poc o molt feina i història personal – no podria. Conec un transsexual que va tenir molts problemes per deixar de dir-se Montserrat i dir-se d’una altre manera. Considero que el gos és més proper a la meva essència, que en Xavier. El gos diu molt de la persona que soc. La mascara el-gos-lila m’ha fet veure la mascara en Xavier. M’adono que, fàcilment, em faria passar per transsexual, només hauria de reproduir les histories explicades per l’antiga Monserrat. La èpica ens agrada, només cal amanir-la amb una mica de llàstima. Declara’t víctima, digues que has patit, siguis l’exemple de la injustícia del mon i la vida...tots et creuran. No descarto fer-me passar per transsexual, a un lloc on no em coneguin.

No m’estranya que Tania i Enric tinguessin èxit amb les seves mascares, en quan que inventades eren més acolorides, dissenyades i amb més per explicar que no la realitat que sempre és concreta. El cas de l’Enric és ben clar. Un supervivent autèntic només pot explicar la seva història, l’Enric podia manllevar vivències de tots als qui havia sentit. Era l’home idoni – diria la mascara idònia – per ser la veu dels supervivents.
Perquè supervivent de... , també és una mascara !!

1 comentari:

  1. Amb totes les màsqueres que vulguis, pero no deixis de parlar amb l'estòmac, i sigui el que sigui que rebis del món, no et callis, no deixis de dir la teva, que es quelcom necessari i important.

    ResponElimina

 
Contatori per sitocontadores web