dimarts, 11 de desembre de 2007

Inclús jo.



Tothom vol ser Cary Grant.
Inclús jo vull ser Cary Grant.
Cary Grant.



La frase em va fer gràcia de seguida. El senyor Grant s’adona que ell, la persona que habita dins el personatge, no és el personatge. Gary Grant, el personatge, devia ser tan collonut, tan seductor, amb tan èxit, que la persona que era el senyor Grant s’adonava de la distància entre ell mateix i el personatge que havia creat, ell i el cinema, – a l’època existia la radio, una televisió tot just naixent i el cinema era el gran espectacle audiovisual, dirigit a un públic innocent que tot li semblava nou - era insalvable i, potser, invivible. La frase sembla voler dir “que més voldria que ser tan de tot com el personatge però jo com a persona no arribo a tan, soc una altre cosa” . Ser, alhora, un personatge tan contundent, segur que no l’ajudava a ser ell mateix. Una mascara pesant, difícil de treure. D’aquí la lúcida ironia de la frase. És un clam : vull ser jo, no el meu personatge.
La paraula persona ve del llatí “per sonare” que vol dir per fer sonar. Per fer sonar què ? Per fer sonar la mascara. La mascara que portaven els actors en el teatre a Grecia i Romà. Era la persona real que feia sonar la mascara, la veu que donava vida a la mascara, al personatge. A la persona no se la veia, només se la sentia. Potser per això, en paral·lel, per analogia, a una persona se la reconeix escoltant.
Elgoslila és la meva mascara, d’alguna manera de fons ressona la persona que soc. Com l’aire, no es veu però sempre hi és.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

 
Contatori per sitocontadores web