diumenge, 8 de febrer de 2009

Requiem pel gos.

Elgoslila mutarà d'aquí vuit o nou dies. L'estimava. M'ha portat del món que mor al mon que neix. Ha estat un pont, ara però ja l'he passat i el pont és mirar enrere. No em vull convertit en una estàtua de sal.
Elgoslila ha estat una mascara impenetrable, elgoslila m'ha canviat, ara jo, la persona que fa sonar la mascara – que això vol dir : per sonare : el que fa sonar la mascara – necessito aquesta energia per altres coses. No soc el que era, ara soc més, molt més, jo mateix. Visc més aprop de la meva llum.
Elgoslila entra en el silenci, per renéixer en altres formes, aquesta vegada sense mascara.
He preferit escriure a raig i cagar-la, arriscar-me a que em diguin ximple i que tinguin raó, a encotillar-me en la correcció. Inclús hi ha coses mal redactades i faltes d'ortografia i prosòdia, no ho sento, he preferit la passió. A través del gos m'he vist i molts cops no m'he agradat. Però, m'he vist i he crescut. Gloria al gos.
La meva recerca té sol propòsit : sostenir la (meva) vida, per conèixer-me en el mon i conèixer el món en mi.
Les vuit-centes cares son un joc de pistes.
He buscat axiomes que siguin útils per viure.
Evidentment, no soc tan estrany, un cop trobats poden servir a altres.
Les animes son com els cossos, tots son diferents però tots s'assemblen.
Tan impossible és la particularitat completa com la universalitat total.
La primera responsabilitat de la persona és convertir-se en una bona influencia pels que la envolten. Perquè les persones, vulguem o no, ens influïm, constantment, uns a altres, d'anada i de tornada. No ho podem canviar, només ens en podem fer càrrec.
Esdevenir una bona influencia exigeix conèixer-se en els altres i conèixer els altres en mi mateix, amb tendresa, determinació, bon humor, paciència, fets i esperit de servei.
* * * * * * *
Soc una bombolla de sabó flotant per l'espai-temps,
contemplant la ment i la matèria sorgint i desapareixent,
impermanencia, impermanencia.
I torno a començar com si fos la primera vegada,
que de fet ho és si m'adono del multivers.
* * *
Som un temps de naixement i mort,
coses neixen, coses moren.
Pels naixents, il·lusió i esperança.
...naixent o morent ?
Tria bé, al temps no li importa...

2 comentaris:

  1. "Sóc una bombolla de sabó flotant per l'espai-temps,
    contemplant la ment i la matèria sorgint i desapareixent,
    impermanència, impermanència."

    :)

    El Drac ha vingut a dur una escata lila al gos lila, però al final s'ha atrevit a no donar-l'hi. A canvi, s'ha endut un vers. Però per més que ha buscat, només ha vist un gos pàl·lid, i ha marxat sense preguntar-li de quin color havia estat abans.

    A un romàntic li és terriblement difícil acceptar tant els començaments com els finals. Però per sort duc molts dracs dins meu, i alguns d'ells poden aprendre que el temps passa irreversible.

    Salut!

    ResponElimina
  2. Cada final és, també, un començament en altres termes. Com refer els tractes. Hi ha un aforisme Zen que diu : Allò que pel cuc de seda és la mort, els altres en diuen papallona.

    ResponElimina

 
Contatori per sitocontadores web