dimarts, 30 de desembre del 2008

replica

Apreciat Sr.
Sovint llegeixo els seus articles a l' Avui. M'atreveixo a suggerir-li que reculi tres pàgines des de el seu article a la pàgina 20, i miri la pàgina 17. I ha un article que crec molt significatiu no tan pel que diu - que fa dies que n'anem plens – sinó pel panorama que s'hi entreveu .
Es titula “L'FMI denuncia la passivitat dels líders mundials” i és a la part superior dreta de la pàgina.
Vaig al gra, aquesta – tal i com jo ho entenc – és un crisi de legitimitat i si bé, això a la curta no tindrà gaire repercussió, a la mitja i la la llarga serà el que quedarà d'aquesta crisi, les institucions socials viuen òptimament del prestigi, i també poden viure del “anar fent” però no poden viure en el desprestigi.
Li diré, per mi Obama és el Gorbatxev del capitalisme, el reformista que ho provarà raonablement però a qui les circumstancies superaran, que arribarà tard. Estic amb vostè que no és temps per aventures, excepte per aventures forçades per les circumstancies. Passats vuit o deu anys – que en temps de persona és molt però en temps d'història poc - quedarem parats de tan ràpid com podem canviar circumstancies i amb elles, les nostres prioritats i idees. Com els ex- comunistes direm : “ com pot ser que ens ho creguéssim ?”
L'article que menciono és un catàleg d'ingenuïtats. Encara no creiem que els nostres polítics siguin tan irresponsables, però ja ho creurem – tinc la sospita que a algun li trencaran la cara !
A l'article, el director de l'FMI és queixa que les mesures acordades pel G-20 han quedat en paraules. Ho diré en català central : quins collons!
Doncs que esperava, que no coneix els seus col·legues ? Que té això de novetat ? Que no sabem que la política tal i com és fa avui és més que cap altre cosa relacions públiques ? I xerrameca, es clar.
Es ..........(no sé ni quina paraula posar, vostè mateix) sentir un polític dient després d'alguna reunió : “volem donar un missatge de tranquil·litat”. O és ximple, o és un malparit. La tranquil·litat ve de saber que algú s'ocupa honestament – dintre les seves limitacions que ja hi comptem – de les dificultats, i no pas de repetir “donem un missatge de tranquil·litat”. Estic preocupat, ho confesso però no pas pels problemes que hi ha sobre la taula, que com qualsevol qüestió si els afrontem amb seriositat s'encaminaran per bé, sinó per la irresponsabilitat i incompetència amb que s'encaren per part de qui li toca fer-ho. Dintre aquesta línia el president espanyol – i el francès - és un primera espasa.
Per cert, que feien els economistes que per professió era qui tocava avisar ? No ho podia pas fer jo que no en tinc ni idea.
El que és jo he entrat en un escepticisme profund, com puc creure als que – per activa o per passiva – han fet aquest bunyol, per mi hi ha moltes veus que estan, ja ara, desacreditades. Algú ha reflexionat sobre la cadena de gent mirant cap a l'altre banda per arribar on som ? Sobre, la cadena de gent dient “A” i fent “B” ? M'equivoco o és aquesta una questió social de primera magnitud ?
O sobre l'idealisme – en el sentit filosòfic – exacerbat amb el que parlem de les coses. Segons l'article de la p.17 a Washington és va acordar – cordeu-vos el cinturó que agafem velocitat !– enfortir la transparència del mercat, reforçar la cooperació internacional i – aquest, pel camí que anem aviat serà un clàssic – reformar la regulació dels mercats financers. Prepareu-vos pels missatges de transparència, cooperació i regulació. Missatges vindran, segur. Una societat com la nostra on abunden els missatges per despistar o amagar més que per expressar o saber les coses, no pot, trobar solucions perquè el primer requisit per fer-ho és parlar-ne amb claredat, assumint la qüestió. Qui amaga un problema no té cap problema fins que li peta a les mans. Voldria subratllar que les propostes de Washington – transparència, cooperació i regulació – son perfectament possibles però...volen temps, son idees que no s'omplen de contingut fàcilment i que necessiten maduracions llargues, suposant – que és força suposar – que aquest ésser orgànic anomenat globalització no vagi més despresa que tot això i suposant el contrari del que diu l'article de la p17, que s'emprengui la tasca de materialitzar aquest acords. El que és jo no crec amb generalitzacions com aquestes, - voleu dir que son res més que paraules ? - ara be, el meu escepticisme no impedirà als responsables fer-ho bé, d'ells depèn, que ho facin.
I per acabar, en relació al mercat m'agradaria dir que el mercat no és un invent capitalista. Quan va néixer el capitalisme al segle XVIII, el mercat ja feia segles o mil·lennis que voltava.
Què diferencia el mercat, del mercat capitalista ? Hi ha algú que pugui contestar...?

1 comentari:

  1. dos apuntes:

    1) Sobre la mentira y el autoengaño: Uno no puede cambiar y esforzarse en desarrollar lo que CREE que ya posee, una cosa es quien soy y otra muy distinta quien CREO que yo soy. Por ejemplo, si creo que soy Honesto y Activo, ¿cómo voy a querer esforzarme en desarrollar la virtud de la honestidad y la capacidad de hacer?

    2) Sobre el Mercado Capitalista: Una cosa es artesanía y mercado (unos pocos), otra es el mercado global (una sociedad entera que se sostiene de la misma manera), para garantizar la supervivencia de nuestra fuente de alimento, necesitamos estabilidad, que no cambien las cosas durante un período largo de tiempo. Para que no cambie hemos de CREER que nuestro bienestar depende de la Ley de la Oferta y la Demanda, y para que se mantenga la Creencia Social se debe ejercer el control desde los poderes públicos a las sociedades sometiendo y adoctrinando, con el propósito de No cambiar.

    Lo que está en juego hoy en día, es el sistema de creencias, valores y presupuestos en los que se basa nuestro sistema organizativo durante los últimos 40 años, el mercado libre, nos hemos esforzado en creer que era la mejor de las peores soluciones, con la intención de tener estabilidad.

    La sociedad ya no se lo cree, entonces empieza "de verdad" un nuevo cambio. La gente no le quedan más referencias que vengan de fuera para apoyarse o guiarse en cómo llevar su vida: todas las ideologías, teorías, religiones, ciencias, ... están en crisis, o peor, han muerto, porque se revelan no ser útiles como soluciones a los problemas reales, ahora que nos damos cuenta que el destino está en nuestras manos, el nuestro y el de todos. O cambiamos o nos vamos a la mierda todos juntos.

    Las personas sólo cuentan con su propia sabiduría y lucidez para diseñar sus proyectos futuros. Sin garantía de nada, cada uno cuenta con él mismo. No existe un modelo válido basado en el Pasado. Lo que nos mueve a NO CAMBIAR son nuestras CREENCIAS, y lo que es inevitable es que ya NADIE se lo CREE, el cambio pues está servido, o lo asumes con lucidez y capacidad de acción, o cambias de una hostia, tu eliges. Es una pena, pero es una cuestión de supervivencia. Si esperas que venga alguien a rescatarte en medio del océano, es muy probable que mueras ahogado, así que mejor sigue nadando lo mejor que sepas, y descansa de vez en cuando.

    Pero todo esto, lo explica muy bien Marià Corbí en su libro: Hacia una espiritualidad laica

    ResponElimina

 
Contatori per sitocontadores web