Em considero un bitxo "raro" que és molt millor que ser normal.

Mantra.

Si vols sentir el mantra de la compassió
cantat per Dechen Shak Dacsay,
el trobaràs a :
http://www.vilaweb.tv/?video=5206

Gregorio Luri

" Quan vaig fer quaranta anys, vaig decidir fer-me un regal a mi mateix, no el recomano a ningu. a vegades m'ha anat bé, a vegades malament , el deixar de pensar en formules. Portar la reflexió més enllà del refugi de la formula i el criteri d'autoritat."

Luri toca, ni que sigui de pasada un tema clau, no el diu però el deixa entreveure, per transformar el propi pensament, inevitablement s'hi pateix. M'ha impresionat per la seva inusual sinceritat en l'ambit de la opinio pública. El podeu sentir i veure a http://www.vilaweb.tv/?video=5475 ; duració 8 minuts.

ja veus!

Avui, lo revolucionari és parar-se a pensar.

Si no em trobes darrera l'autobus.

Si no em trobes darrera l'autobús

i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh.Vine cap al davant de l'autobús

Tu em trobaràs allà.
Tu em trobaràs allà. (2)

Vine cap al davant de l'autobús

Tu em trobaràs allà.
Si no em trobes a la concentració

i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh.vine cap a la presó de la ciutat

tu em trobaràs allà.
Si no em trobes al riu Missisipi

i no em trobes pas enlloc.
Oh, oh, oh,Vine cap a la piscina amb mi.

Jo estaré banyant-me allà.

Ahir com per casualitat - la casualitat és només la causa que no sabem - vaig recordar aquesta canço que vaig aprendre ara fa trenta anys llargs quan era Escolta. Per als que som afeccionats a la política i a la història, aquests dies son emocionants, pasen coses. Dit en termes esportius, hi ha partit. Ara, encara, no ho acabem de veure, però alguna cosa és mou. En pocs dies hem vist un president dels EEUU negre i la nacionalizacio - ni que sigui parcial - de la banca. Malgrat tot, és mou.

Cinquanta anys en temps de vida d'una persona és molt, a segons quina edat és tot. En temps històric és poc, molt poc. Per això, és tan destacable que en tan poc temps històric, hagim pogut veure un canvi diametral : l'u de desembre farà 53 anys Rosa Parks es va negar a seguir les instruccions del conductor de l'autobús i ocupar el lloc reservat per als negres a la part del darrera - l'autobús del que parla la canço. 53 anys de Rosa Parks a Barak Obama.

He recordat la canço, inclús quan ho explicava a un amic, l'he cantada. Era llavors, fa més de trenta anys, un tema d'actualitat. Perquè ens van ensenyar aquesta cançó ? Perquè com aquell que diu acabava de passar, la épica del gest de la senyora Rosa - i la cua que va portar - encara ressonaven en l'ambient. Que jo - que tampoc soc tan gran ! - tingui un record personal com aquest, demostra tan la proximitat d'aquells fets com el valor del canvi. Les mentalitats canvien molt lentament, molt. Alegrem-nos de veure-ho, la majoria de generacions no veuren res semblant.

La imatge que sempre recordaré d'aquest dia, la que m'ha tocat el cor és la de Jesse Jackson plorant. He sentit la seva emoció com a meva. Quan Rosa Parks va dir prou, Jesse tenia 14 anys. En les seves llàgrimes hi ha tot l'amor, tota la ràbia, tota l'esperança, tota la por, tot el desanim, tota l'alegria, tota l'empenta de quaranta anys de lluita pels drets civils i la igualtat. Hi ha gent que lluiten cada dia i aquests - ho va dir B.Brecht - son els imprescindibles. La elecció d'Obama no és l'esperança del que pot canviar sino el simbol del que ja ha canviat. Llàgrimes d'alegria, una realitat i una lliço d'esperança, visió i molt més. Felicitats Jesse per haver cregut en avui quan encara era un futur incert i inimaginat.

Cridar

De jove, algun cop, vaig cridar "Catalunya Lliure",
avui, m'estimaria més cridar......"Bufet Liure".

Discernir.

Discernir és un indicador de consciencia.
No saber-ne un indicador de grolleria.

Una cosa es usar i l'altre consumir.
Una cosa es prosperar i l'altre l'afany de lucre.
Saps distinguir-les ?

Missatge de Montse M.

La vida és curta.
Trenca les regles.
Perdona ràpid.
Fes petons lentament.
Estima de manera veritable.
Riu incontrolablememnt.
I mai t'arrepenteixis de res que t'hagi fet somriure.
La vida pot no ser la festa que esperem, però mentre estem aquí... hauríem de ballar.

Desig

Que siguis tan feliç com vaig somiar que ho erem junts.

Aforismes de temporada.

Si no hi haguès tants historiadors, la memòria històrica no interessaria a quasi ningú.

* * *

* * * *

El futur és alguna cosa que no imaginem.

Podriem però no en sabem.

* * *

* * * *

He tingut la temtació d'escriure

"podrieu però no en sabeu".

Si les temtacions fossin de franc,

No en deixaria passar cap sens caure-hi

de quatre grapes amb gust i ganes.

Madurar es aprendre que no hi ha res de franc.

* * *

* * * *

Hi ha quatre classes de capacitats :

les que tens,

les que no tens,

les que aprens,

i les que perfecciones.

* * *

* * * *

Jo se moltes coses,

puc fer raonaments fins i complexes,

puc agafar un aire sofisticat,

puc escriure paraules belles i sonants

amb aires de trascendencia i importancia.

Però, tu tens alegria de viure a cor que vols,

com t'envego !!

Ho vaig saber l'altre dia,

quan discretament, sense que t'en adonessis,

et mirava els pits .

* * *

* * * *

Coses que arriben.

Sovint amics o coneguts m'envien coses que troben per internet. Si m'ne envien masses em canso, de tan en tan però arriben coses amb gracia. Com avui :


'En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura del Alzheimer. De aquí en algunos años tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para que sirven'.

Dr. Drauzio Varella

Jo també jugo : Sis anotacions sobre la crisi.

1 És una crisi ètica. Quan l'objectiu principal és fer diners, se'n fan. Em permeto subratllar que “fer diners” és un objectiu, “fer diners de forma solvent” es un altre. Els fets demostren que l'objectiu real era “fer diners”.

2 Oblideu tota comparació amb la crisi del 29. És lògic buscar referents al passat però les circumstancies actuals son diferents. El 1929 no hi havia potencies emergents – el famós Brasil-Rusia-India-China -, no hi havia ordinadors, ni Internet, ni televisió no hi havia ni la pressió de les qüestions mediambientals, ni la pressió demogràfica actual. Estats units era una potencia emergent avui és el país més endeutat del planeta. Mirem al passat perquè és el que tenim i d'una manera o altre cal canalitzar la ansietat però la història no és repeteix. El moment històric es molt diferent.

3 No és possible entendre aquesta crisi sense entendre – ni que sigui vagament – el mercat de derivats financers. El 99 % de les persones no l'entenem ni vagament. És per tan també una crisi de comprensió. Unes minories molt influents han posat en marxa un mecanisme nou que no respon a la lògica del passat. Si només haguessin fet fallida unes quantes hipoteques, rai !! Lectura recomanada : “La era de la informacion vol 1 : la sociedad red, Manel Castells” Hi ha un capítol sencer dedicat als derivats financers. A la Vanguardia escriu una periodista nord-americana que es diu Naomi Prims, és la que sap i s'atreveix. Que saben segur que ni ha d'altres.

4 Els governs fan el que poden. Els capitals circulen lliurement pel planeta forà de l'esfera governamental, i això seguira així per més que es reguli. Els governs no estan al marge de la influencia dels moviments dels capitals sinó molt influïts per ells. Ara, els polítics d'alt nivell acaben la seva vida professional al servei d'alguna multinacional o fons d'inversió. Dit això, ara ve una onada reguladora, tan si és bo com dolent que això el temps ho dirà.

5 A mig i llarg termini, la influencia més important d'aquesta crisi serà la pèrdua de prestigi del actual ordre de coses : el capitalisme consumista – que no el mercat . La visió del món basada en l'economitis com si la vida humana fos una qüestió exclusivament material. Fa dos-cents anys l'economia era capitalista però no pas consumista. Molta atenció a les frases que contenen el nom consum o el verb consumir, acostumen a tenir un to doctrinari, fa riure perquè sinó faria plorar, veure com els creadors d'opinió – inclosos els progressistes – ens conviden a consumir – consumir és molt diferent d'usar – sota l'amenaça de tota mena de desastres sinó ho fem. Altre cop la pèrdua de sentit. Com més llarga i profunda sigui aquesta crisi més gran serà la neteja. La mare terra en dirà bé. Visca la crisi !

6 Un pronostic. Aquesta crisi en la seva dimensió humana – en la seva dimensió econòmica, no ho sé - durarà vint o trenta anys, quan acabi, el món haurà canviat. Això que veiem avui, és el principi de la fi. Ara tindrem l'ocasió de comprovar que és realment una crisi, més enllà de la retòrica. Poseu en marxa la vostra capacitat de sorpresa – per bé i per mal - la necessitareu. El futur serà com encara no imaginem. La realitat és no-lineal, les prediccions acostumen a fallar. Si fa tres anys algú ens hagués dit que un govern republicà als Estats units nacionalitzaria parcialment la banca, ni l'hauríem escoltat de tan llunyana que era la idea, i mireu on som.

P.E : M'està passant pel cap la idea de crear un club d'amants de la crisi. La seva finalitat serà riure's de la crisi i la histèria col·lectiva tan com aprendre a fruir-ne. El que és jo ja m'he apuntat a un taller de teràpia del riure. Em pregunto : com es fa per fruir d'una crisi com aquesta ? Penseu que si tornéssim al nivell de renda de fa trenta o quaranta anys – quan jo era petit – tampoc seria tan greu. Vivíem d'una manera més saludablement austera però no ens faltava res del que necessitàvem per viure i tinc la impressió que teníem més oportunitats de ser feliços que ara, no teníem tantes coses que ens podessin distreure. La insinuació que si tornéssim als nivells dels anys setanta no passaria res greu, us serà molt útil per esfereir liberals i progressistes de diferents menes. Si pateixen del cor, més val que calleu, podeu tenir un disgust.

Tots tenim una esquerda.

La meva atenció és feble,
la responsabilitat prima,
la disciplina tova,
l’amor poruc,
l’alegria impensada,
la tristesa dolça,
la ràbia, present
i la por...
i el plaer...
ara sol i vent,
ara boira i lluna.

I fora, els altres, tan estranys,
just una escletxa;
emoció, pas, flama i aigua.
Ara boira i lluna,
ara sol i vent.

Amor ignorant, vida crua,
si jo sabés patir,
quan aprendria !
Unides pel revés ferida i estima.
Es trist, ermosa,
no en varem saber,
lligats pel dit, mal dit, res dit.
Amor desdit, temps que rodola.

M’afino, ara sens dubte,
cap a l’esfera de la llum,
i més enllà,
on no hi ha ni ombra ni clar...
ni cal cap paraula.

Com...

...un àcar a la pell de l'univers.

Intent - reexit tot s'ha de dir - d'aforisme.

Si al coneixement no l'acompanya la compasió, l'acompanya el cinisme,o la deseperació i el pesimisme, o bé, el pasotisme.

Quines coses.

De bon matí, tinc el mal costum de llegir el diari, m'agrada però sovint penso que em poso al cap coses que més aviat fan nosa. Un vici és un vici, que hi farem !!
A vegades llegeixo coses lucides que em fan trempar - intelectualment, es clar, soc un pervertit però no d'aquesta mena -
Un senyor que és diu Puigvert - Antoni Puigvert - menciona una anecdota biografica explicada per George Steiner , filosof viu i home lúcid per sempre. El seu mini llibret - d'Steiner - Nostalgia de lo absoluto, és una delicia. Steiner explica que va neixer amb una deficiencia congenita, la ma esquerra estava quasi paralitzada. El seu pare li lligava la ma dreta perquè no la pugues fe servir i obligar-lo a fer les coses amb l'esquerra. Steiner explica i reconeix que gracies això fa forjar el seu caracter, a més, de recuperar la mobilitat en la ma tonta. Expressa també agraiment a la determinació del seu pare. Diu que és l'experiencia que més positivament ha marcat la seva vida perque el va ensenyar a lluitar.
Avui - que sempre estem de collons - el pare d'Steiner seria considerat a més d'un mal pare, un deliquent, i probablement tindria molts problemes amb la llei i l'associació de pares; aquesta practica una vexació i inclús, potser, una tortura.
Com deia aquell : reflexionem-hi.
Perquè ens creiem tan que la manera d'ajudar a les persones és posar-los les coses fàcils ?

Futurologia...

No és bona idea fer futurologia, en realitat quan parlem del futur - no em refereixo ara a visionar el propi futur que és una cosa sana i recomanable, si, com tot, es fa bé - sino a quan parelm de quins fets poden condicionar la nostre vida, més a una escala social o política, o a escriure la Historia que vindrà . En realitat, estem projectant sobre el futur, les nostres pors o desitjos. Recomanat : qui vulgui parlar de les seves pors o desitjos - una altre cosa sana i recomanable, si com... - que en parli directament, camuflar-los en altres coses és fàcil que porti a la confusió.
Malgrat tot, una cosa és que jo sigui prudent quan parlo del futur, l'altre és que estigui disposat a combregar rodes de molí.
Ara mateix, vivim la vaga de transportistes deguda a l'alça del preu dels carburants. Crec que en el rerafons hi ha un fet de gran magnitud.
Avui, el moviment de mercaderies no és puntual sino estructural. A qualsevol supermercat o distribuidor podem trobar articles i productes de mig món. Fa molt de temps que, ja, no vivim de les coses que tenim aprop. En canvi, sabem del cert que aquest és un model comdemnat a encarir-se, i en alguna de les seves parts a desapareixer. El temps dirà quines.
Venen canvis, no sé quins, ni de quina magnitud però venen canvis. Cada dia que passa anem veient més que honradament no podem creure que ens quedem igual per molt de temps. Personalment penso que la propera decada serà moguda. Ja no parlem de les generacions futures , les generacions futures, com deiem fa anys, som nosaltres.

Qué ens guiarà en aquest panorama ?
Demà, en parlo. ( demà en realitat vol dir aviat).

Serà...

Si la atenció és feble, l'esperit no hi veu.

Serà...
... si deu, el pare, el mestre, l´univers, la realitat, la vida, l'atzar, el camp, o la mare que ho va parint tot plegat, ho vol. Darrera aquestes paraules hi ha històries hermoses.
...si la intenció és recta, si està plena de vida.
...si...
...menjar i beure; ficar i treure;
..sentir i patir, ballar i esborrar, pensar i enfocar.

la pluja fina

La pluja fina cau
amara les formes
minerals, vegetals, animals.

Ocupat d'estar viu,
descobreix allò que et dona vida,
no tindràs la més petita preocupació per cambiar
perquè la naturalesa de les coses vives és
transformar-se.

Transsacccions.

L'altre dia, en una xerrada sobre els drets culturals, una persona expressaba la seva perplexitat per l'expressió "diversitat cultural", El seu argument era de molt pes : la cultura sempre ho és de diversa , venia a dir que l'expressió és redundant . I efectivament ho és. És com intel·ligencia emocional - em que quedem intel·ligencia o emocional-. Son expressions que manifesten una transacció : ni la cultura era - ni és, de fet per a la majoria - diversa ,ni la intel·ligencia considerava - ni considera, sovint, encara - l'emoció com a resposta perfectament adaptada - o si més no potencialment.
Son codis de transsaccció que delaten moviments en els conceptes, noves realitats emergeixen. Ni poden ser pura i simplement ignorades , ni la cosa està prou madura per ser plenament i oberta acceptades, cal un pacte en el llenguatge que és alhora un estat de la questió.
De fet el llenguatge sempre és un pacte entre la realitat externa i la realitat interna. Agosaradament m'atreveixo a dir que el lleguatge expressa la transsaccció actual - viva ara mateix -entre el parlant , es dir, la consciencia i la realitat externa en la que posa l'atenció.

Fins aquí, tot dit, tot per dir.