L'ull de l'huracà.

   Submergit en l'huracà les coses passen, volen. Volen imatges, passen paraules, es mouen colors, surten sensacions, emergeixen emocions. L'huracà és un ball, una festa, una orgia de sensacions, un homenatge als sentits. Submergit no sé on sóc, més ben dit sí que ho sé però no ho recordo, no vull, estic massa viu, tinc tant per sentir, per escoltar, per veure...

   L'huracà no és una història, és una màquina. Una màquina creadora d'esdeveniments per a l'ànima que no s'adorm, un temps sense temps per viure l'obertura dels esdeveniments, en la llibertat dels esdeveniments, en la transgressió dels missatges llançats al vent i collits al vol pels espectadors. Sobte'l que corre, oportunitat única. Espectadors submergits en el corrent d'imatges i sons, en l'onada de colors i de llum, en el moviment de la música i dels cossos, en un remolí de paraules, de significats i ressonàncies. Un riu de sentiments i records, un ram de pulsions, un camí de coses sabudes i formoses, un caminar de coses peludes i inquietants. Concepcions que ja naixeran, el que sap el cos i encara no té paraules. L'huracà em revela, em revolta, m'envola...

   Dins l'huracà, a l'ull, els espectadors ens submergim, ens submergeixen, a dins, amb les imatges i les sensacions. Les connexions es creen soles, mòbils i insòlites davant dels ulls atonits, sorpresos, aclaparats per la velocitat enllà del temps, dins la maquina. Dins l'huracà, on és l'ull? Dins l'huracà cap espectador veu el mateix espectacle: quin lloc ocupes a la sala?

   Huracà és un bany de sensacions. Les imatges, els sons, les paraules, els sentiments, les sensacions corporals, venen i van sense pausa. Creant-se i recreant-se, mai acabades, vives, fragmentades, atropellades, sense ordre i amb sentit. Un mar esvalotat de sensacions físiques i sensorials, un moviment constant, a fora i a dintre, dansen juntes, s'acompanyem, es proposen, es provoquen i es retornen. Les paraules ressonen i creen...records i connexions, creen amor i ansia; marcs i percepcions...

   Com en mi mateix, dins l'huracà, hi ha dues mirades que s'ajunten: la mirada pels objectes, per a les formes, per al que hi ha, per les coses com són i l'altra mirada, la meva mirada que no veu, que veu el que vol veure, només em veig a mi mateix projectat sobre els objectes, la mirada que filtra. Com tots nosaltres que no veiem el món sinó el nostre món sobre els objectes, abans de les formes. L'huracà és una metàfora de com mirem el món, un joc sense fi, la gènesi d'un record, la història de com les coses m'arriben al cor, una mà que palpa la pell tèbia com l'escorça d'un arbre.

Huracà 2.
Les ventiladores van ser, aquell dia de març a Girona:
Esther, la reina;
Gisela, la caçadora;
Bahar, l'alquimista;
i aquell noi que feia música.